GENER

ELS nostres avis associaven la idea del gener amb el sentit del principi del món i de totes les coses existents. Una vella creença que encara perdura suposa que la Creació va iniciar-se el dia primer de l’any del nostre calendari actual i que la fi del món es produirà el dia darrer de desembre. Abundant en aquesta opinió, el notable llunari d’En Granollachs representa el mes de gener per la figura del vell Noè amb una clau a una mà i una copa a l’altra. La clau simbolitza que tanca l’any passat i obre la porta del que comença, és a dir, que fa d’intermediari entre el passat i l’esdevenidor, alhora que recorda que el principi universal s’inicia amb el gener, mentre que la fi és simbolitzada pel desembre. Un sentit un xic semblant té la copa. Conta la tradició que tot el patrimoni material del nostre pare Adam fou una copa de fusta que ell mateix es va obrar. Aquesta copa fou l’única herència que pogué deixar als seus descendents, els quals la van conservar curosament. Henoc fou un dels molts hereus de la copa i d’ell va passar al patriarca Noè, qui amb gran zel se la va emportar a la seva arca per tal que no es perdés, puix que representava la primera obra de mà humana. Amb aquesta copa va beure Jesús el vi de la consagració el vespre del Sant Sopar; per tant, és el Sant Greal que va iniciar el sacrifici de la Missa, tan afavorit per la tradició i per la llegenda universal. Hom creu que el Sant Greal subsistirà mentre perdurarà el món i que la seva pèrdua marcarà la ruïna de l’univers. La clau i la copa del patriarca Noè enclouen, doncs, tot el sentit del gener, principi i fi del món i de tota la Creació. El poble reflecteix aquest concepte, que hom pot dir que gairebé és universal, amb el graciós refrany que ens diu que:

i també que:

El gener és, doncs, el principi de tot el curs de l’any que li va al darrera.

L’agermanament dels conceptes del gener, del començament del món i de l’inici de totes les coses no és pas massa remot, atesa la insondable llargada de la vida de l’home. El temps s’havia calculat tot d’altra manera de com es fa avui. El sistema actual és d’origen romà i la gran força civilitzadora d’aqueix poble el va estendre arreu. De record històric, l’any s’havia començat pel 25 de març, data coincident amb l’Encarnació, responent a la idea que en aquest dia germinen i fecunden les llavors. Temps enllà, però, sembla que havia començat pel setembre, que és quan de fet comença l’any agrícola, el qual s’inicia amb la sembra, vers el setembre, i acaba amb les collites dels fruits principals que requereixen més esforç i que no resten del tot enllestides fins, si fa no fa, vers les darreries d’agost, moment, per tant, que marca l’acabament de l’any agrari. El còmput antic del temps no era pas igual a l’actual. Sembla que hom agrupava els dies de tres en tres. La setmana sembla ésser d’ascendència hebraica; fou adoptada per Roma i estesa primer pels pobles de cultura romànica i més tard per tots els que en van experimentar la influència. El còmput mesal es feia segons una base lunar i els mesos eren de vint-i-vuit dies. Al cap dels dotze mesos restava un sobrant de dies, és a dir, un escaig de temps que constituïa com un tretzè mes, el qual era dedicat a festes i esplais, i durant el qual hom creia que s’esdevenien calamitats i plagues que, segons sembla, foren les que van originar l’aversió universal vers el número tretze. El càlcul per mesos lunars, adaptat a les feines agrícoles i a la vida del camp, sembla que va perdurar molt de temps després de la calendació romana, que regia només oficialment, però la gent de l’agre de la terra, que sempre ha format la gran majoria de la població fins a temps recents, seguia regint-se pels sistemes que s’adaptaven a les seves necessitats i maneres, sistemes que no s’han esborrat pas del tot entre la gent de la gleva, la qual, malgrat el curs recent de la civilització, continua comptant el temps de conformitat amb les feines de la terra.

La representació del curs de l’any havia estat un dels temes decoratius preferits pels artistes antics, que l’havien glossat molt servint-se de la figuració de les feines agrícoles més importants. Abunden els monuments artístics de diferent ordre, pagans i paleocristians, de tema menològic. Els més antics no arriben a destriar els mesos i divideixen les feines en quatre grups, corresponents a les estacions. Els antics sembla que només estimaven dues estacions: l’estiu i l’hivern; la primavera i la tardor les consideraven com un interval entre el temps de calor i el de fred. Les estacions solien figurar-se per les collites principals que les caracteritzen: la primavera, per les flors; l’estiu, per les messes; la tardor, per les veremes, i la hivernada, per la collita de les olives. La representació menològica fou molt emprada per a la decoració de los grans catedrals romàniques i gòtiques. A casa nostra en tenim un bell exemple en el calendari de pedra esculpit a la portalada del Monestir de Ripoll, el qual ens servirà per a seguir la visió que els nostres avantpassats tenien del curs del temps i de les feines que el caracteritzaven. Aquest és el menologi català més antic que ens és conegut.

Les representacions menològiques van passar dels llibres manuscrits als impresos, i fou costum que els antics repertoris del temps i llunaris fossin il·lustrats amb representacions dels mesos, figurats per les feines agrícoles més característiques d’aquell moment. Dels repertoris van passar als calendaris, que són llurs succedanis. Aquestes gracioses vinyetes ens ofereixen bon tema il·lustratiu del concepte que des de temps enllà té el nostre poble de la representació del curs de l’any a través del còmput menològic. La figuració de les activitats humanes ha constituït un dels temes profans de decoració més importants des de molt temps enllà. Quan les feines de la gleva omplien gairebé la totalitat de les activitats, hom prodigava la representació de les ocupacions de la pagesia, que anà perdent importància a mesura que avançaren i s’industrialitzaren moltes d’altres feines. La figuració de les arts i oficis envaí bona part del camp de la il·lustració de les feines humanes, i sorgí un altre tipus curiós d’imatgeria, que també ens fornirà estimables elements populars d’il·lustració.

Abundant en la gràcia atribuïda al gener és que hom creu que durant el seu curs la lluna influeix damunt de les coses terrenes molt més que durant la resta de l’any:

Hom creu també que aquest és precisament el moment de l’any en què la lluna és més clara.

Respon a la creença que mirar la lluna porta malalties i desventura.

Els mudaments i fases de la lluna han colpit tostemps notablement la imaginació de l’home, tant més com més elemental ha estat la seva cultura. Sembla que la primera divisió calendàrica fou feta a base de l’observació lunar i que el sistema cronomètric solar representa una segona època dins del càlcul i ordenació del temps. Fins a temps ben recents hom qualificava els calendaris de llunaris, i encara avui és ben viu el terme a les Balears i en algunes contrades continentals orientals, emprat per a qualificar llibres de virtut meravellosa en record dels vells llibres de ventura basats en l’astrologia. En els diversos dialectes del basc, que és considerat com la llengua més primitiva d’Europa, hom dóna a cada mes diversos noms, gairebé tots formats del mot lluna i de la feina agrícola més pròpia i adient del moment de l’any que determinen. Aquesta interessant nomenclatura respon a les calendacions més primitives basades en la lluna amb relació a les feines de l’agre de la terra, nomenclatura que ha sobreviscut a l’embat de la cultura romana. La determinació dels moments de l’any a base de les feines del terròs ha perdurat en diversos nuclis rurals de la vella Europa, àdhuc entre la nostra pagesia, com tindrem ocasió d’anar veient en el curs de la present obra.

Les creences populars referents a la influència de la lluna damunt dels conreus, de la salut i de moltes altres idees són abundantíssimes i constitueixen, com és molt natural, un bon llevat del calendari selenita. Algunes d’aquestes creences es refereixen d’una manera clara i concreta a determinats moments de bany.

Hom creu que les bruixes, a mesura que es van fent velles, perden força bruixesca i se’ls refreda i esmorteeix llur gràcia en aquest sentit. Per tal de mantenir la virtut que se’ls esvaeix ban d’ensenyar els darreres a la lluna, la qual els retorna la força minvada. Duen a terme aquesta pràctica pintoresca pel gener, que és quan la lluna té més força. Diu la veu popular que hom pot conèixer sense cap dificultat les bruixes si es passa les nits de lluna plena del gener al ras i observa atentament les teulades on hi ha dones amb la roba aixecada i d’esquena a l’astre de la nit.

Hom creu que la lluna plena del gener afavoreix les aventures. Els qui volien anar-se’n de casa, fos per la causa que fos, els qui volien deixar la muller i els qui volien anar a cercar fortuna en terres llunyanes creien que aconseguirien llur desig amb tot èxit i sense entrebancs de cap mena si iniciaven llur empresa el dia cinquè de la lluna nova de gener. És també general la creença que aquest dia marca el temps que farà durant tot bany. Els pagesos observaven amb atenció el temps que feia aquest dia per treure’n averany del temps que regiria durant bany que començava.

El refrany en diu:

Hom creu que el dia setè de la lluna nova de gener és el millor per a junyir els animals per primera vegada. S’adapten bé al jou i admeten la feina sense dificultat. També és el dia més bo per a ferrar els animals de peu rodó per primera vegada.

Hom creu que el gener és el mes més bo per a casar-se, i dins d’aquest mes el moment millor és durant la lluna plena:

Hom creu que si sembra alls per la lluna creixent no arrelen perquè la terra els escup o els crema. En canvi, hom creu que és el moment millor de l’any per a sembrar les cebes, car neixen més grosses i més coentes.

El poble ha estat molt amic d’oraclejar basant-se en el mes del naixement. Els vells llunaris oferien un bon llevat per a aquestes especulacions. Fou popular una cançó de romanç qualificada de cançó de la planeta que pronosticava el futur a base del mes del gener canta d’aquesta manera:

Una de les idees que més colpeixen l’home de la gleva és la llargada del dia que representa el renaixement del sol confortador, portador de vida i vivificador dels conreus. Els refranyers de tots els pobles europeus compten amb nombrosos refranys que omplen el calendari popular des del Nadal fins ben ençà de l’any nou, en els quals es reflecteix la joia per l’allargament de la claror del dia. No localitzats en cap dia, nosaltres coneixem els següents:

En desgranar els dies en trobarem molts d’altres de semblants.

I semblantment com hom se sent joiós per la llargada de la claror, es dol de la poca durada del dia:

Perquè hom havia d’encendre llum i abans només es gastava oli. La brevetat del dia comporta les poques hores de treball, puix que generalment les feines del camp solen fer-se de sol a sol.

Es menja molt i es treballa poc.

El concepte que hom té arreu del gener és de gran fredor i gelor. En la majoria dels menologis esculpits i miniats, tan abundants en les cultures dels pobles llatins (quan hom no representa aquest mes per la figura mitològica del Janus bicèfal, que amb una cara obre una porta i amb l’altra en tanca una altra), gairebé sempre es troba figurat per una escena de gent que està escalfant-se vora de la llar, exactament com pol observar-se en els nostres calendaris. Els bascos, que en la nomenclatura dels mesos conserven encara avui dia molts dels conceptes primitius, un dels diversos noms que donen al gener és equivalent a mes negre o del gel.

La parèmia diu amb referència a la fredor:

I com que el fred desperta la gana, hom creu que és el moment de l’any en què es menja més i es treballa menys per efecte del fred excessiu. Des dels voltants de Nadal s’inicien les llargues vetlles vora del foc, on es crema molta llenya mentre es fan torrades, es canten cançons i es conten rondalles. Aquestes vetlles, que solen arribar fins a primers de febrer, constituïen, per dir-ho així, un conservatori de tradicions i de llegendes, puix que revivien les típiques contarelles de la vora del foc que emergien de boca dels jaios i gent d’edat i que eren escoltades amb atenció per la gent jove, que els concedia una importància i atenció excepcionals, pròpies d’altres temps, i per la mainada, que tota s’hi embadalia. A les cases de muntanya on hi havia pastors solien ésser ells els qui feien el paper més important en les contarelles. Solia penjar dels cala-màstecs la gran perola amb el menjar dels porcs, besada contínuament per les flames del foc confortador, que mantenia i forrollava el rabadà alhora que amb una forqueta de fusta pitjava, vigilant-la, la vi rosta que contenia la gran caldera. Aquestes dues feines de la llar eren de càrrec dels rabadans. Aquestes vetlles tenien molt regust primitiu: ben segur que ja les feia l’home neolític dins del seu ambient. En la representació dels mesos de la portalada romànica del Monestir de Ripoll el gener està figurat per una grossa caldera que penja enmig del foc, i al seu voltant hom veu uns pernils que li fan companyia per tal que es curin i es fumin. El concepte del gener vora del foc ha perdurat fins als nostres temps i el trobem figurat en els diferents gravadets que representaven aquest mes en els antics llunaris i calendaris ja des del segle XVII.

Una nota típica del gener són les noces dels gats. Fou molt popular una cançó que deia:

La gent interpreta les converses dels gats que ronden per les teulades durant les fredes nits d’aquest temps amb les següents paraules:

El refrany reflecteix que el poble s’ha adonat bé dels amors dels gats dins d’aquest mes.

Hom creu que els gatons nascuts aquest mes són molt fins i ratadors:

Hom interpreta el cant de la granota i del gripau com a averany de males collites i de temperatura desfavorable als conreus:

Hom creu que el gener és el mes més franc de tots i que fa els deu dies primers i els deu darrers iguals, circumstància que permet d’establir un ordre en els conreus.

Això és així si no tomba en vent:

Abundant en el mateix sentit hom diu també que:

La temperatura del gener marca i determina la de la resta de l’any i pot servir de guia per als conreus.

Hom creu que els primers dotze dies de l’any fa una temperatura que s’adiu amb la que farà cada un dels mesos. Així, per exemple, si el dia 1 fa bon sol, si el 2 venteja i si el 3 plou, la gent creu que el gener serà assolellat, el febrer es mostrarà ventós i el març es distingirà per ploure molt. Hi ha qui diu que els dies es capiculen, és a dir, que el dia 13 torna a fer el temps propi del desembre, l’endemà el del novembre i així fins a arribar al 24, i hom treu deduccions de la temperatura dels dos dies que corresponen al mes per saber quin temps farà. Aquests pronòstics populars es fan de diferents maneres que serien llargues d’explicar. El més corrent és l’anomenat calendari de la ceba. Consisteix a posar un polset de sal dins de dotze clofolles de ceba, corresponents una a cada mes, la vigília de Nadal o de Cap d’any, vora del foc dels fogons. L’endemà hom observa fins a quin grau s’ha dissolt la sal de cada clofolla i dedueix el grau d’humitat que farà segons que la sal sigui eixuta o humida; així, els mesos, segons que corresponguin a les closques de ceba humides o a les eixutes, seran plujosos o bé, contràriament, assolellats. Observacions d’un tipus semblant són comunes a la majoria dels pobles mediterranis.

Des dels temps cavernaris la temperatura ha estat la preocupació constant de l’home. I aquest fet resulta ben explicable, puix que constitueix la clau de la vida, per tal com en depenen els conreus bàsics de l’alimentació i, per consegüent, de la subsistència.

És a dir, segons sigui la temperatura del gener serà la collita. Aquest sentit ha informat el pensament humà dels temps més primitius i perdura encara. Arreu dels pobles civilitzats, així que es troben dos camperols, del primer que parlen és del temps i de la seva relació amb els fruits i amb les collites. A ciutat mateix, quan dues persones no saben de què parlar, s’expliquen l’una a l’altra que fa fred, que no en fa, que plou o que fa un bon sol, fets que l’una i l’altra saben, veuen i senten igualment i que els són ben indiferents; i això no és propi i exclusiu de casa nostra, és general arreu, àdhuc als països més civilitzats. Aquest fenomen curiós recorda encara aquells temps reculats en què l’agricultura era l’única ocupació de l’home, fins a l’extrem que tot el seu ésser hi voltava a l’entorn, com fins a cert punt encara hi volta avui, puix que els productes de la terra són el nucli alimentari més important. Res no hi ha millor que els refranys per a donar-nos una idea justa del concepte que hom té de la temperatura del gener. En tractar de refranys cal tenir en compte dues circumstàncies: que uns mateixos fenòmens no són vistos i interpretats pertot arreu igual, puix que, com bé diu el mateix refrany:

I com que l’àrea geogràfica marc del nostre tema és una mica vasta, dóna lloc a diversitat d’interpretacions d’un mateix fet. Altrament, el refrany respira el parer de la massa, i no tothom creu i opina d’igual manera respecte d’un mateix fet, car mentre per als uns és d’una forma, per als altres és d’una altra. Així, doncs, és evident que cal comptar amb alguna contradicció entre certs refranys.

Hom té el gener com el mes de les gelades i de les glaçades, fins al punt de creure que:

La paremiologia del glaç en relació amb el gener és així mateix abundosa.