DIA 8. SANT JOAN DE MATA

ERA fill del castell de Mataplana i de la família del comte Arnau. Va fundar l’ordre dels trinitaris i va voltar molt món amb gran facilitat, puix que, segons conta la tradició, tenia la virtut de volar sense ales i anava a terres de moreria a redimir captius, i quan els sarraïns i heretges volien atacar-lo alçava el vol, com un ocell, i se’ls escapava.

La tradició ens conta així mateix que sant Joan de Mata va ésser un dels cavallers més galants i més gentils del seu temps. Era casat i tenia una gran fillada. Concorria a totes les festes de la cort i feia tronar i ploure entre les donzelles i dames joves. Va enamorar-se bojament de la dama del castell de Ribes i xa fer tota mena d’impossibles i de gosadies per tal d’aconseguir el seu amor. La dama no sabia com desfer-se del cavaller, el qual tothora l’assetjava i perseguia, i decidí contar-ho al seu marit. Al cavaller de Ribes li va fer respecte encarar-se amb el seu rival i preferí cercar manera de resoldre el cas a les bones. Va acudir al rei i li va contar el que succeïa. El rei va cridar a la seva presència el cavaller de Mataplana i el comminà amb rigoroses i severes amonestacions si no desistia del seu amor innoble. El cavaller va prometre al rei que s’esmenaria, però la passió podia més que el coneixement i, malgrat les amenaces del rei i la seva prometença d’esmena, seguia igual. Avorrida la dama de la persecució del galant, decidí resoldre el cas ella mateixa i va citar-lo per a trobar-se. El galant, abrandat de passió, va acudir puntual a la cita. La dama va desengafetar-se el gipó i li mostrà el pit rosegat per un terrible cranc. Quan el jove enamorat va veure aquella carnisseria, va fugir horroritzat i pres de gran repugnància.

El jove cavaller Joan va tancar-se dins d’una cambra del seu castell, on va restar set setmanes sense sortir ni voler veure ningú ni gairebé menjar ni beure. Passat aquest temps, féu presentar la seva esposa, a la qual va dir que estava desenganyat de la vida i del món i que volia abraçar la religió, i va fer-se monjo. Amb el seu talent va fundar l’ordre dels trinitaris, destinada a treballar amb zel per obtenir la redempció dels captius cristians caiguts en poder de moros, i per les seves excepcionals virtuts fou elevat a sant.

Aquesta tradició, com pot veure’s en altre lloc d’aquesta obra, és exactament igual a la que hom conta del beat Ramon Llull de Mallorca.

Pel mal napolità, mal vergonyós o lues, hom invoca sant Joan de Mata. És opinió popular que els mals vergonyosos són en una quantitat fixa i que sempre n’hi ha el mateix nombre d’afectats; per tant, l’única manera de guarir-se’n consisteix a encomanar el mal a un altre. Els malalts d’afeccions vergonyoses demanaven l’ajut del sant amb la següent fórmula.

Per aquestes malalties hom també sol invocar la Mare de Déu de la Creu Alta (que no sabem on es venera) i la reclama amb la mateixa fórmula.

SANT PAU DEL PA

HAVIA estat forner i, segons la tradició, per do diví gaudia de la gràcia de fer pa amb qualsevol element. Una vegada que el seu país travessava una fam terrible, ell la conjurà fent pa a dojo de tot allò que li venia a mà. Conta la veu popular que, en certa ocasió, amb excrements va fer el pa més bo i més alimentós que mai ningú hagi pogut assaborir. Els forners l’havien venerat per patró, i en diversos països encara el tenen per tal els qui fan pa. Segueixen invocant-lo quan troben escassetat d’element panificable i quan temen que la pastada o la cuita perilla de sortir malament. També l’invocaven les dones que pastaven a casa, per tal que els afavorís la feina.