DIA 12. SANT NAZARI

CONFESSOR català i monjo del Monestir de Sant Miquel de Cuixà; Tenia el do de conversar amb els ocells, el llenguatge dels quals entenia i sabia parlar, puix que ells el comprenien perfectament i l’obeïen com a un pare. Havia obrat nombrosos miracles en vida. Una vegada que es produí un terrible incendi en presència seva es va treure l’hàbit, va tirar-lo damunt de les flames i, a desgrat d’haver-hi un foc immens, va apagar-se al moment i l’hàbit no va quedar ni socarrimat d’un sol fil. Per raó d’aquest miracle és advocat i invocat arreu de Catalunya contra el foc i els incendis.

Per Sant Nazari s’havien estilat uns costums pintorescos i estranys que tant podien constituir una extensió dels Innocents com un avenç dels de les Carnestoltes. Els qui tenien algun defecte nasal, els camussos, els nassuts i els qui parlaven amb el nas, formaven un nucli que no creien que arribés a constituir germandat o confraria. Tal dia com avui exposaven una imatge de sant Nazari en un punt cèntric i obligaven a saludar-la i a retre-li homenatge a tots els qui passaven pel seu davant, i des d’un tros lluny obligaven a tothom a parlar amb accent i to nasals. Si algú no acatava el costum el maleïen i li desitjaven que se li escurcés el nas fins al punt de gairebé no tenir-ne o que li creixés set pams fins a ensopegar per les parets a cops de nas pertot arreu on passés. També li desitjaven que fos damnat a parlar amb to nasal tan agut que esdevingués impossible d’entendre allò que digués.

A Barcelona la festa de Sant Nazari, a les darreries de la seva celebració, anava a càrrec dels estudiants. Aquests posaven una imatge del sant, amb un nas descomunalment llarg, en una capelleta de la placeta de les Llevadores, al cap del carrer dels Cecs, tocant al de la Boqueria. El proclamaven patró dels qui tenien el nas anormal, camussos o nassuts, i dels qui parlaven amb el nas. Només aquests podien parlar davant de la imatge i a una distància des de la qual el sant els hagués sentir. Els qui en passar per la vora d’aquest es veien obligats a parlar ho havien de fer amb el nas o del contrari els feien pagar un sou o els bastonejaven. Allò que recollien era invertit per a fer llum al sant. Resultava una festa molt grotesca i donava lloc a batusses i aldarulls, per tal com eren molts els qui no volien supeditar-se a les bromes dels estudiants i es resistien a pagar i a rebre. Antigament s’havien donat lliçons i ensenyament a les torres de la Boqueria i aquell punt de la ciutat havia estat centre d’estudiants. Qui sap si la gresca de què parlem no n’era un record.

Colles d’estudiants se situaven a la placeta del Pi, al Pla de la Boqueria i als quatre cantons del Call, on sostenien grans converses parlant amb el nas per tal que els vianants s’adonessin que havien de fer un semblant si no volien córrer el risc d’una bromada estudiantívola.

La gent de bon humor, especialment la fadrinalla, es penjaven grossos nassos de cartó davant del nas i voltaven tot el dia amb la cara desfigurada pel nas postís. Aquests nassos els venien a les cases on feien carotes de cartó i d’altres estris propis per a les Carnestoltes.

A Ripoll els qui tenien algun defecte nasal es reunien uns dies abans de Sant Nazari i es concertaven per a fer-li dir una missa. En sortir feien com una mena de processó o cercavila formats l’un darrera de l’altre, escometien els qui trobaven pel camí i parlaven sempre amb el nas de manera molt grotesca. Feien un dinar col·lectiu en el qual no es podia parlar més que del nas. El qui tenia més gràcia dels presents solia contar la rondalla de l’Home que tenia un nas de set pams de llarg.