DIA 24. SANT MACIÀ

HOM creu que la festa d’aquest sant comença al bell punt de migdia i dura fins a la mateixa hora de l’endemà; per tant, la seva celebració comprèn dos dies, avui i demà.

Sant Macià fou elegit deixeble del col·legi de Jesús en substitució de Judas el traïdor. Per aquesta raó, hom el considera advocat contra la falsedat i la traïdoria. Hom diu que cada any, en tal dia com avui, baixa a l’infern per increpar Judas i tots els que hi cremen per pecat de traïdoria i els indueix a acudir al diable en demanda que no tempti a ningú de falsedat.

Sant Macià o Matias, com diu la gent, és el protector dels ocells, i el dia de la seva festa aquests es casen.

Sant Matias assegura les cries dels ocells i amb elles llur perpetuïtat; per això el veneren els ocellistes i els caçadors.

Amb referència al casament dels ocells, diu el refrany:

Per al guariment del bestiar en general hom també acut a sant Macià, del quals ens diuen els goigs:

Els escuraemprius i tractants en femta veneraven sant Massa o Macià. També el veneraven els llenyataires i picadors de bosc, així com els vells confiters.

A la Segarra tenien lloc dues fires en dues poblacions no gaire distants l’una de l’altra: a Cervera i a Torà. La dita popular se’n fa ressò i diu:

Sant Macià era invocat pels jugadors, que el reclamaven amb la següent fórmula:

No sabem com li manifestaven l’agraïment.

A Crespià tenia lloc la fira de la mel, que era molt important. A més de vendre-s’hi els diversos productes propis de totes les fires, hi acudien molts comerciants de mel. Era el mercat meler més important de casa nostra i potser l’únic, que sapiguem, en què aquest producte ocupava un lloc preferent per a donar nom al conjunt de la fira. Els obrers de l’altar de sant Macià, conegut amb el nom de Macies a la contrada, curaven de l’organització de la fira per efecte d’un dret consuetudinari molt antic. Percebien en pagament de llur comesa una llossada de mel de cada marxant. El producte obtingut era posat en fira i el que se’n treia servia per al culte del sant.

La fira de la mel tenia una altra característica molt singular i especial. Hi acudien els estudiants de les escoles de Banyoles. Besalú. Llers i Borrassà per tal d’argüir. Des de dalt d’una figuera que feia l’ofici de tribuna, en la llengua dels humanistes exposava cada un la seva tesi o punt de vista sobre un tema escollit i prefixat, que era rebatut i discutit pels altres, cada un des de la seva figuera, amb gran embadaliment i admiració dels pagesos que acudien a la fira, els quals, per bé que no entenien un borrall de les Matinades que la pedanteria estudiantívola engegava figuera avall, trobaven tota aquella verba molt sàvia.

Als contraforts de la muntanya del Mont, en el terme de Segaró, hi ha un pedró dedicat a sant Matias, on el dia d’avui, de bon matí, s’ajunten els pagesos per rebre de mans del senyor rector l’ofrena beneïda.

La vila de Montblanc celebrava avui la seva festa major. Antigament les majorales feien el llevant de taula. Ben mudades, passaven per les cases a l’hora de dinar i captaven per al culte de la Mare de Déu, al so de gracioses cançons de pandero. La nota més típica era el teatre de la plaça, a base dels balls representatius de què ja hem parlat el dia de Sant Antoni, o sia el 17 de gener. Conten que l’any 1860 van sortir el ball d’En Serrallonga, el dels Cercolets, el de la Rosaura, el d’En Joan Portela, el dels Diables, el dels Cavallers, el de Sant Isidre i, a més, va sortir l’entremès de la Mulassa. Més ençà, foren ballats el ball de la Renegada, el de Jacinto del Castillo i el de Joana la Valerosa.

El Ball de Sant Isidre s’ha ballat fins a temps recents; nosaltres encara l’hem aconseguit, i més aviat sortia pel maig, en ocasió de la festa d’aquest sant.

Del Ball de la Rosaura n’hi havia dues versions. Una d’elles, sobretot, havia esdevingut summament popular dins d’aquest gènere de representacions. Sens dubte era el ball que més s’havia representat i el que havia assolit una més gran expansió, puix que nosaltres l’havíem vist ballar a Barcelona dins del present segle. El seu argument era ben simple i prenia origen d’un cas que sembla ésser històric.

Un fadrí que festejava una donzella d’una casa distingida va seduir-la amb l’ajut d’un seu amic. Valent-se d’enganys, la va portar a un bosc i, un cop n’hagué abusat, va deixar-la despullada i lligada a un arbre. Al cap de moltes hores, el gos d’un caçador que passava per allí a la vora va descobrir-la i en va fer adonar al seu amo. El caçador la va deslligar i la va portar a casa dels seus pares, que van perseguir i processar els delinqüents. Aquest fet va impressionar pregonament el poble, sempre tendre i sensible, i va donar origen a la publicació de nombrosos romanços i al tallat de diferents gravats al boix per a encapçalar-los i il·lustrar-los. I en aquesta literatura de fil i canya s’inspirà l’autor del text del ball. Era un dels balls en què sortia un menor nombre de figurants que parlessin, puix que es componia de la protagonista, els seus pares, el seu padrí, el seu promès, un seu amic, el caçador, un monjo, el governador, el fiscal i un servent. També hi sortien quatre miquelets i el majoral, a més del diable, que feia el paper de graciós. Era corrent que hi prenguessin part uns quants figurants més, que anaven tots mudats i ajudaven a fer les passades més llargues i més vistoses. Les dames anaven vestides amb grans mirinyacs i amb faldilles molt llampants, plenes de farbalans, cintes i flors. Portaven un pinetó que sostenien dos bastaixos al cap de les dues rengleres i que servia per a lligar la protagonista vestida, encara que el text diu que hi fou lligada sense roba. Van fer-se molt populars uns versos que deien:

L’altre ball de la Rosaura era més llarg, més complicat d’argument i possiblement posterior al més popular. Una gentil dama sortia a passejar amb dos servents. Quan eren bosc endins, se’ls presentava un ós. Els criats, espantats, fugien i l’ós s’apoderava de la donzella. Li portava menjars delicats i la vigilava estretament perquè no li fugís. Ella, sense saber com passar el temps, brodava una rica cinta amb or i argent i hi feia una llegenda que deia que aquell que l’alliberés seria el seu marit. Li queia un guant al riu i el corrent se l’emportava aigua avall. Un cavaller que caçava el recollia. Per la seva factura comprenia que havia de pertànyer a una mà delicada. Seguia riu amunt i trobava la fadrina, que el prevenia del perill que corria. Ell s’enamorava d’ella i es disposava a córrer qualsevol risc per a salvar-la. Venia l’ós fet una fúria i el caçador el matava. Sobtadament, es presentava el pare de la noia amb molts de criats que feien una recerca pel bosc a fi de trobar-la. El galant se n’anava. Després de moltes peripècies, del segresta-ment de la dama, del rapte per part del galant i d’altres episodis, el bisbe els casava. Al cap de poc temps, ell havia d’anar a la guerra. Un servent que s’havia enamorat d’ella li demana l’amor. Com que ella el desdenya, quan ve el seu marit el servent mata un patge jovenet que ella tenia, perquè diu que havia abusat de la mestressa. El marit, indignat, mana que portin la seva esposa al bosc, que la matin sense pietat i que, en testimoni, li portin el seu cor. Els servents encarregats de fer-ho, com que saben la falsedat de l’acusació, no gosen complir l’encàrrec. Abandonen la dama i van al cementiri a cercar un cor que presenten al senyor. La dama infanta dos nins. Un ós se n’emporta un, que el cria i el fa créixer. Ella és protegida per un pastor que bateja l’infant amb l’aigua d’una font. Passen molts anys. L’infant, criat per l’ós, és mig home i mig ós. Corre la veu de l’existència d’un animal diferent dels altres. El seu pare, que és gran caçador, es fa el propòsit de caçar-lo. Va al bosc i se sopluja a la cabanya del pastor on vivia la seva muller. Després d’uns dubtes es reconeixeu i acaba descobrint-se el fals testimoni. Ell mata el traïdor, amanyaga el seu fill mig ós i torna l’honra a la seva muller.

El ball de Jacinto del Castillo era de caràcter cavalleresc i figurava una facècia d’amor de caient romàntic, treta de la literatura de canya i cordill molt propagada per romanços. Figurava que dos enamorats concertaven un rapte per tal de poder-se casar sense el consentiment dels pares d’ella, que no venien bé amb el casament. A fi d’eludir la persecució del pare de la dama, fugien embarcats; tenien la desventura que la nau on viatjaven caigués en poder de pirates que conduïen els protagonistes a terres de moreria, on eren venuts a la plaça com a esclaus. Ella anava a parar al palau del soldà, que se n’enamorava follament i li prometia tot el que ella volgués si deixava la seva religió i es casava amb ell. La dama Elionor al·legava que ja era casada i es negava en rodó a accedir a les pretensions del monarca. El moro apel·lava a mil recursos per tal de fer desdir el matrimoni de la seva ferma decisió, però en veure que no podia sortir-ne els feia cremar vius enmig de la plaça. Aquesta escena era el punt màxim del ball, puix que era figurada al viu, substituint els protagonistes per dos ninots. Sortien en la representació un gran nombre de moros, que feien llargs parlaments i lluïen robes llampants i llargues simitarres de fusta. Era un dels balls que més plaïen, però només es feia en festes molt sonades, car l’episodi de la crema dels herois comportava una complicació.

També s’havia ballat el Ball de Joan Portela, famós bandoler de Sierra Morena, que durant un temps fou el terror d’aquella serralada i que va donar lloc a una profusa literatura de fil i canya, en la qual degué basar-se l’autor del ball per a dictar-ne els parlaments i l’argument. El personatge festejava una donzella que va desdir-se de la paraula donada i es casà amb un altre. El galant, enfellonit, va assassinar el matrimoni i va lliurar-se a la vida irada. Robava i matava els rics i amb una part del que prenia feia almoina als necessitats. Després de cometre innombrables estralls, fou pres per la justícia i condemnat a l’argolla. Molts dels actors anaven vestits a l’andalusa i tractaven de parlar amb deix andalús, portaven trabuc i disparaven moltes trabucades que entusiasmaven la gent.

El Ball de la Joana estava inspirat en un romanç popular, intitulat Joana la Valerosa, que descrivia les aventures d’una donzella que es va donar a la mala vida per causa de desenganys amorosos. Presentava l’heroïna de la facècia com a protagonista de tot un llarg rengle de tets de valentia femenina, molt impressionants per a la gent senzilla que formava el públic d’aquest tipus d’espectacle. Fou dels balls dialogats que van agradar menys i es van ballar més poc.

L’anomenat Ball de la Renegada prenia per argument la història popular d’una fadrina de Valladolid, que havia gaudit de gran popularitat i que se la troba profusament descrita per la literatura de fil i canya. Presa per pirates, fou conduïda a terra de moros, on fou venuda com a esclava. El soldà se’n va enamorar, la féu renegar de la religió cristiana, va fer-la la seva esposa i va tenir-hi fins a set fills. Quan ja feia molts anys que vivia a Moreria, va caure presoner de pirates un seu germà capellà, que va arribar a ésser esclau d’ella sense saber-ho. Al cap de set anys es van reconèixer. El sacerdot la va reconvenir perquè abandonés la secta de Mahoma. La dama es va convèncer i, amb el poder que tenia com a soldana, va fer armar una galera i va fugir amb el seu germà, els fills i una colla d’altres esclaus. Tornats a terra de cristians, es van convertir al cristianisme. En aquest ball figuraven un gran nombre de moros.

Hom creu que el dia d’avui marca la mateixa llargada dels dies que de les nits i que equival, per tant, al punt precís de l’equinocci. Hom expressa aquesta opinió per diversos refranys:

I amb referència a l’alçada del sol, hom diu que:

Per a indicar que en aquest temps la temperatura s’endolceix i que difícilment glaça, diu el refrany:

I encara diu el refrany del dia d’avui: