4. ELS ANYS DE MADRID (1922-1926)

PRIMERS PASSOS A LA «RESI» I A SAN FERNANDO

La Residencia de Estudiantes era un plançó de la Institución Libre de Enseñanza, una escola secundària progressista fundada a Madrid al 1876 per Francisco Giner de los Ríos i altres professors universitaris d’idees avançades. «Libre» significava llibertat, en primer lloc, respecte a la ingerència eclesial que havia ofegat l’educació del país durant segles i que, ara que la monarquia borbònica acabava de ser restaurada, amenaçava de continuar-ho fent. I, en segon lloc, llibertat enfront de la intromissió estatal. Des del començament, la Institución Libre de Enseñanza va tenir molts enemics, però va sobreviure contra tot pronòstic. Orientada a formar individus ben preparats que es dediquessin a construir una Espanya «europea», el seu impacte en la vida intel·lectual, política i moral del país va acabar sent enorme.^[361]

Alberto Jiménez Fraud (1883-1964), el jove director de la Residencia de Estudiantes, havia ensenyat durant tres anys a la Institución Libre de Enseñanza i havia quedat profundament colpit pel caràcter liberal que traspuava l’escola. L’obsessió de Giner de los Ríos pel progrés d’Espanya, la seva humanitat i la seva convicció que tan sols la creació d’una minoria selecta d’homes i dones cultes amb visió europea podia portar un canvi en la trista fortuna d’aquesta, tot plegat va exercir una pregona influència en Jiménez. Entre 1907 i 1909 va passar uns mesos a Anglaterra, on va quedar admirat del sistema docent d’Oxford i Cambridge. I quan, al 1910, Giner de los Ríos li va proposar ser el director d’una residència d’estudiants experimental a Madrid, va acceptar amatent el repte. Aleshores tenia vint-i-sis anys.^[362]

La primera Residencia de Estudiantes només tenia quinze dormitoris i disset estudiants, un començament de mal auguri per a una de les experiències educatives més apassionants en la història de l’Espanya moderna. En aquella època no hi havia res a tot el país que equivalgués al col·legi major o el col·legi universitari britànics, i normalment els estudiants de províncies no tenien cap altra opció sinó viure en sòrdids cataus. La nova residència va començar a petita escala per corregir aquesta tendència. La idea era proporcionar una combinació de còmodes habitacions, orientació docent extraoficial i un ambient interdisciplinari, i ja de bon principi Jiménez Fraud va triar amb cura els estudiants per assegurar-se que hi hagués un equilibri entre les «dues cultures». Es va posar èmfasi en la importància de l’esforç col·lectiu i la responsabilitat personal, i en la direcció —i la decoració— de la casa aviat es va fer patent una marcada austeritat. El director i els seus col·laboradors eren el que V. S. Pritchett, que els va fer una visita al 1924, va anomenar «puritans de bona pasta». Se sentien missioners al servei d’una nova Espanya. La frivolitat era un tabú, i quan hi havia gresca havia de ser sana, sense malícia.^[363]

La Residencia va tenir un èxit immediat, i la gran demanda de places els va obligar aviat a traslladar-se a un lloc més espaiós. Al 1915 es va començar a construir un complex nou en un grup de turons de l’extrem nord del Paseo de la Castellana, la gran avinguda rectilínia que parteix Madrid en dos i que en aquella època moria al que ara és la plaça de San Juan de la Cruz. L’indret, situat a la banda est de l’avinguda i pràcticament enmig del camp, tenia una vista espaterrant de la serra de Guadarrama, coberta de neu a l’hivern, i era a vint minuts de tramvia del centre de la capital, que aleshores era una petita ciutat d’uns 600.000 habitants.

Els nous pavellons de maó de la Residencia es van construir en estil neomudèjar, inspirant-se en l’arquitectura produïda pels mestres de cases hispanomusulmans que havien treballat segles enrere per als cristians. Esvelts, gràcils i espaiosos, eren eminentment pràctics i estaven dotats d’un nombre generós de dutxes i cambres de bany. El poeta Juan Ramón Jiménez va contribuir a dissenyar el jardí, i quan Dalí hi va arribar, a la tardor de 1922, els pollancres plantats al llarg del petit canal que discorria per davant dels edificis ja havien crescut. Era un autèntic oasi als afores de la ciutat, allà on Madrid es perdia en l’eixuta plana de Castella.

Per dintre, els edificis eren austers, com corresponia a l’esperit més aviat espartà de la residència. El mobiliari de pi era la norma (amb l’excepció de les força incòmodes cadires de vímet que hi havia), i els únics tocs de color els donaven les pintures, les rajoles de les parets i la ceràmica tradicional. Els dormitoris posseïen un aire lleugerament monàstic, i per facilitar la concentració als estudiants hi havia la prohibició estricta de fer soroll a la nit. Ho tenien net com una patena; i pobre d’aquell que llencés una punta de cigarret a terra.

Un cop els cinc pavellons van estar acabats, la Residencia tenia capacitat per albergar 150 estudiants, una xifra que es va mantenir pràcticament constant fins al 1936 i que va permetre que tots els estadants es coneguessin almenys de vista si no de nom. Era una comunitat de proporcions ideals.^[364]

La majoria de residents eren estudiants de medicina, que hi anaven atrets pels laboratoris i la instrucció suplementària gratuïta que els donaven com a part del «sistema de suport» de Jiménez Fraud als no llicenciats. Els metges eren seguits en nombre pels enginyers industrials, l’escola dels quals es trobava en una ala del veí Museo de Historia Natural. Pel que fa a l’acusació d’elitisme social que alguna vegada es va formular contra la Residencia, és cert que la immensa majoria dels estudiants provenia de famílies de classe mitjana, cosa inevitable donat el fet que l’educació secundària estava limitada gairebé del tot a la gent acomodada. Però la Junta era molt conscient d’aquesta circumstància, i es va esforçar a tenir places disponibles per als menys privilegiats.^[365]

Un dels principals objectius d’Alberto Jiménez Fraud era persuadir homes i dones eminents, tant espanyols com estrangers, perquè donessin conferències al seu alumnat. Amb aquesta finalitat es van crear dues organitzacions: el Comité Hispano-Inglés, al 1923, i, l’any següent, la Sociedad para Ciclos y Conferencias. Aquesta última tenia el suport d’un comitè d’aristocràtiques erudites, la crema de la societat femenina de Madrid, i va tenir un èxit enorme. Entre els qui van fer-hi xerrades hi va haver H. G. Wells, G. K. Chesterton, Albert Einstein, Louis Aragón, el general Bruce, Paul Valéry, Howard Carter, Max Jacob, José Ortega y Gasset, Salvador de Madariaga, Roger Martin de Gard, Hilaire Belloc, Leo Frobenius i, unes quantes vegades, l’escriptor i crític d’art Eugeni d’Ors, que més endavant va ser un dels primers seguidors incondicionals de Dalí. Un altre català que va donar conferències a la Residencia, pocs anys abans que hi arribés Dalí, va ser Pere Coromines, el vell amic del seu pare.

A la Residencia també s’hi feia música, i de gran qualitat. Manuel de Falla i Andrés Segovia hi venien sovint, i hi van fer una visita la clavecinista Wanda Landowska, el pianista Ricard Viñes i els compositors Darius Milhaud, Igor Stravinski, Francis Poulenc i Maurice Ravel.

En un país desesperadorament mancat de biblioteques modernes, la Residencia en posseïa una d’excel·lent que no parava d’ampliar-se, amb un gran nombre de revistes i diaris estrangers. Era oberta fins tard, s’hi encoratjaven les consultes i els estudiants podien endur-se els llibres a l’habitació. No prou satisfeta amb això, la Residencia també es va dedicar a publicar, i va editar llibres que avui dia són peces de col·leccionista molt apreciades, entre ells la primera edició de la poesia completa d’Antonio Machado (1917) i sis volums d’assajos de Miguel de Unamuno, que hi venia sovint.

Com a emblema per a la «Resi», que era com se la coneixia popularment, es va dissenyar un medalló inspirat en el cap d’una escultura atenenca del segle cinquè abans de Crist coneguda com L’atleta ros, que representa un jove apol·lini ben plantat amb els cabells arrissats. Sens dubte, aquest cap expressava per a Don Alberto i els seus col·laboradors l’ideal del «ciutadà perfecte». Mens sana in corpore sano, tot i no ser explícitament el lema de la residència, ho era de fet a la pràctica. S’hi practicava futbol, tennis, curses, banys de sol, hoquei; la Residencia equilibrava la seva serietat intel·lectual amb una dedicació a l’esport inspirada principalment en el que Don Alberto havia vist a Anglaterra. Gairebé resulta una sorpresa que no tinguessin equip de criquet. Les grans quantitats de te que es consumien a les habitacions (l’alcohol era prohibit, i, cosa inaudita a Espanya, no se servia vi als àpats) són un altre indicador de la influència britànica.^[366]

John Brande Trend, que més tard va ser professor d’espanyol a Cambridge, va quedar encantat de l’ambient que hi va trobar, i al seu llibre A Picture of Modern Spain (Un retrat de l’Espanya moderna) (1921) insistia en l’enorme influència que el sistema docent anglès havia exercit sobre el pensament d’Alberto Jiménez Fraud i els seus col·legues. «Oxford i Cambridge a Madrid», Trend va anomenar l’experiment, i explicava que l’interès principal de la Residencia era «despertar la curiositat (una facultat que molts espanyols no posseeixen)» i estimular tant el desig d’aprendre com «la capacitat de fer judicis personals en comptes d’acceptar el que l’altra gent diu». Trend es va descuidar d’esmentar-ho, però la Residencia no tenia capella; una mancança que els seus detractors catòlics van considerar ofensiva però que simbolitzava la seva determinació de mantenir-se lliure fins allà on fos possible de qualsevol mena d’ingerència externa.^[367]

Quan Dalí hi va arribar al setembre de 1922, amb el seu pare i la seva germana a remolc, la Residencia acabava d’iniciar l’etapa més brillant de la seva història.

Anna Maria va evocar-ne l’arribada, anys més tard, al seu llibre Salvador Dalí visto por su hermana, on recorda la impressió que l’aparença excèntrica del seu germà va provocar en els madrilenys: cabells fins a les espatlles, patilles exageradament llargues, la capa arrossegant per terra i bastó daurat. El tercet devia constituir un grup inusual, certament, mentre exploraven la capital, conversant animadament entre ells en el seu català de l’Empordà, amb l’extravagància de Salvador complementada per la bona presència de la seva ufanosa germana de catorze anys i per la tossa corpulenta i vacil·lant del notari, amb el seu impressionant cap pelat encerclat de flocs de cabells blancs com la neu.^[368]

La Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando, a la qual imaginem que els Dalí es devien afanyar a anar primer de tot per mirar-se-la, va ser fundada al 1742 per Felip V, el primer monarca Borbó d’Espanya, i es va obrir al 1752. Més tard es van crear institucions semblants a València, Sevilla i Saragossa, però no a Barcelona. «La idea era millorar el nivell d’arquitectes i artistes», ha escrit Nigel Glendinning, «i elevar l’art espanyol a l’altura d’altres països europeus».^[369] Les Acadèmies eren alhora establiments docents i normatius, i un supòsit implícit era que a Espanya l’estètica neoclàssica d’inspiració francesa s’havia d’imposar com un fet. La política, en definitiva, hi era pel mig: les Acadèmies havien de ser una expressió més del poder, l’ordre i la il·lustració borbònics, un instrument per educar la bàrbara Espanya en qüestions de bon gust.

L’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, el departament docent de la Real Academia, es trobava juntament amb aquesta en un edifici imponent situat al començament del carrer d’Alcalá, a tocar de la Puerta del Sol. Inevitablement, donat el renom de l’Academia, era l’escola d’art de més prestigi del país. Això no vol dir, però, que fos particularment bona. Segons Eugeni d’Ors, que escrivia això al 1924, en aquella època havia decaigut fins a tal punt que s’hi havia perdut tot el respecte per la tradició i la disciplina. L’Academia era «una farsa desarticulada, remollida i fofa». Però aquest potser era un judici massa sever.^[370]

No ens ha de sorprendre que Don Salvador Dalí Cusí, en comptes de fer anar el seu fill a una de les escoles de belles arts de províncies, decidís matricular-lo en aquella venerable institució de la capital els títols de la qual constituïen la millor garantia per trobar una feina estable a l’ensenyament. També devia estar convençut que el Prado, que era ben a prop, seria una universitat inestimable per al seu fill, independentment dels progressos que fes a l’Escola Especial.

L’11 de setembre de 1922 Dalí va presentar-se a l’examen d’ingrés a San Fernando.^[371] La Vida secreta dóna una explicació tremendament divertida del que hi va passar, però és impossible verificar-ne l’exactitud a partir d’altres fonts. Si hem de creure Dalí, aquell setembre la prova consistia a fer un dibuix a partir d’una rèplica del Bacus de Jacopo Sansovino. Als candidats se’ls donaven sis sessions de dues hores (una per dia) perquè acabessin el dibuix, que s’havia d’ajustar a unes mides concretes. Com que Dalí era qui era, el seu dibuix es va negar tossudament a complir els requisits pel que feia a dimensions, i a mig examen era molt més petit del compte. Després de molt esborrar i recomençar, el resultat final va quedar encara més reduït.^[372]

Dalí va escriure emocionat al seu oncle Anselm Domènech, a Barcelona, mentre esperava els resultats, per explicar-li que estava entusiasmat amb Madrid. L’experiència més punyent que havia tingut fins aleshores havia estat veure els Velázquez del Prado. Convençut que l’admetrien a l’Escola de l’Academia (on ja s’havia fixat en com era de baix el nivell), va demanar a Anselm que canviés la seva adreça de subscripció a la publicació comunista francesa L’Humanité per rebre-la a Madrid. També li va demanar que el subscrivís a la revista parisenca d’art L’Esprit Nouveau, portaveu del purisme d’Amédée Ozenfant i Le Corbusier.^[373] Domènech va obeir, com de costum, i, conforme al seu caràcter, Dalí ja es va cuidar prou que a Madrid la gent el veiés amb L’Esprit Nouveau i una altra publicació d’avantguarda, la revista milanesa Valori Plastici, sota l’aixella. Al 1928 va dir que L’Esprit Nouveau li havia obert els ulls a «fer-nos la bellesa senzilla i emocionant del miraculós món mecànic industrial», amb els seus objectes estandarditzats lliures de tota pretensió artística.^[374]

Com Dalí havia previst, va superar l’examen d’ingrés a San Fernando malgrat les reduïdes dimensions del dibuix; i Don Salvador i Anna Maria, que havien estat malalts de tant patir, van anar-se’n amb un profund sospir d’alleujament cap a Figueres després d’encomanar-lo als bons oficis d’un estudiant català de l’escola, Josep Rigol Formaguera.^[375]

El 30 de setembre Salvador es va apuntar a les assignatures que volia estudiar durant el seu primer curs a l’Escola: «Perspectiva», «Modelat», «Anatomia», «Història de l’art (antic i medieval)» i «Dibuix d’estàtues».^[376]

Pel que sembla, durant les seves primeres setmanes a Madrid Dalí no va comunicar-se amb prou feines amb els altres estudiants de la Residencia de Estudiantes. Mogut per l’ambició que ja apareix als seus diaris d’adolescència, i amb el seu sentiment de timidesa aguditzat, es va consagrar amb dedicació tenaç a les seves classes de l’Academia; es tancava a la seva habitació de la «Resi» quan tornava, no gastava diners i reservava el diumenge al matí per anar al Prado.^[377]

Però de mica en mica va anar sortint de la seva closca. El va animar a fer-ho un dels estadants més simpàtics de la Residencia, José («Pepín») Bello Lasierra, del qual Dalí afirma, a la Vida secreta, que ell va ser el responsable de «descobrir-lo»:

Un dia que jo era fora, la cambrera va deixar la meva porta oberta, i Pepín Bello, tot passant, hi va veure les meves dues pintures cubistes. No va poder esperar a divulgar aquell descobriment als membres de la colla. Aquests em coneixien de vista, i encara em feien blanc del seu càustic humor. Em deien «el músic», o «l’artista», o «el polonès». La meva manera de vestir antieuropea feia que em jutgessin desfavorablement, com una romanalla romàntica més aviat vulgar tirant a peluda. El meu aspecte seriós i estudiós, completament mancat d’humor, em feia aparèixer als seus ulls sarcàstics com un ésser lamentable, estigmatitzat per la deficiència mental i, en el millor dels casos, pintoresc. Certament, res podia fer un contrast més violent, amb els seus tems a l’anglesa i les seves jaquetes de golf, que les meves americanes de vellut i les meves xalines; res podia ser més diametralment oposat que les meves llargues grenyes, que m’arribaven a les espatlles, i els seus cabells tallats amb elegància, dels quals tenien cura regularment els barbers del Ritz o del Palace. A l’època en què vaig conèixer la colla, particularment, tots ells estaven posseïts per un complex de dandisme barrejat de cinisme, que manifestaven amb una mundanitat consumada. Al començament m’inspiraven tanta por que, cada vegada que em venien a veure a l’habitació, em semblava que m’havia de desmaiar.^[378]

Sembla que aquesta descripció és força acurada. José Bello insistia anys més tard que el que li va sobtar més de Dalí va ser la seva extrema timidesa. El Salvador d’aquells primers anys a la «Resi», recordava, estava «literalment malalt de timidesa»; era la persona més vergonyosa que havia conegut mai. S’enrojolava sovint, i semblava desinteressar-se totalment de les noies.^[379] Un dels contemporanis de Dalí a San Fernando, l’escultor Cristino Mallo, en va quedar igualment impressionat: «El que era formidable d’aquest Dalí, que després va fer coses tant escandaloses, és que per damunt de tot era molt tímid».^[380] «El Dalí d’aquella època, per mi, s’assemblava a Buster Keaton», recordava un altre amic, Rafael Sánchez Ventura. «Era d’una timidesa malaltissa, tot al contrari del que ha estat després».^[381]

José Bello era el contrari de tímid. Havia nascut el 9 de maig de 1904, dos dies abans que Dalí, a Osca, on el seu pare, un enginyer civil de renom, construïa una presa, i havia entrat a la Residencia al 1915 poc abans que la traslladessin a la seva nova seu. Al 1921, quan va ingressar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid, es va tornar a instal·lar a la residència després d’una absència breu, i es vanagloriava de ser-ne un dels residents més veterans. «Pepín», com sempre va ser conegut per la colla de la Residencia, tenia do de gents. Era molt simpàtic, un animal nocturn (patia d’insomni des de la infància), i, a diferència de la majoria d’espanyols, sabia escoltar i sentia una gran curiositat per l’altra gent. Malgrat el seu interès per la medicina, però, va acabar sense ser metge; malgrat les seves aptituds artístiques i literàries, no va passar de produir un grapat d’esbossos o de poemes; tot i així tenia un do extraordinari per a la fantasia, per a la inventiva i, per damunt de tot, per a l’amistat.^[382]

Quan Dalí va arribar a la «Resi» aquella tardor, Pepín Bello havia establert el que va acabar sent una amistat per a tota la vida amb un altre estudiant aragonès: el futur director de cine Luis Buñuel. Nascut al 1900 al petit poble de Calanda, a la província de Saragossa però no gaire lluny de Terol, Buñuel era fill d’un especulador ric que, després de tornar de Cuba sent un home de mitjana edat, s’havia casat amb la noia més bonica del poble, vint anys més jove que ell, i s’havia dedicat a viure una vida tranquil·la. Igual com Dalí, Luis, el més gran de cinc fills, era el rei de la casa, i tenia la indulgència incondicional de la seva mare jove, bonica i adorable. Aquesta va sentir un profund alleujament quan, després d’inspeccionar amb cura les sòrdides cases d’hostes de Madrid, la van adreçar al col·legi universitari dirigit per Alberto Jiménez Fraud: allà, havia decidit tot seguit, el seu fill estimat estaria en bones mans.^[383]

El seu fill estimat, que va entrar a la Residencia a la tardor de 1917, era un rebel nat. Luis Buñuel s’ajustava més que Pepín Bello a la idea que els altres espanyols tenen dels aragonesos; en altres paraules, era agressivament obstinat i segur de si mateix. Robust, orgullós de la seva bona presència i el seu bon físic, Buñuel era un partidari fanàtic de mantenir-se en forma. Cada matí, a la «Resi», independentment del temps que fes, se’l podia veure corrent, saltant, fent flexions, colpejant un sac de boxa o llançant la javelina. Mentre feia aquestes activitats li agradava anar descalç. La força que tenia als músculs del braç i l’estómac li proporcionaven una satisfacció constant (sempre s’estirava i demanava a la gent que li saltessin sobre la panxa), i sobretot presumia de boxejador, tot i que, malgrat la imatge combativa que s’esforçava tant a donar, li faltava, com ell mateix va reconèixer més endavant, una mica de coratge físic. La determinació de Buñuel per demostrar les seves aptituds a la pista i al ring era igualada, si hem de creure les seves memòries, per la seva assiduïtat als principals prostíbuls de Madrid, que en aquella època, com ell almenys diu, eren els millors del món. Davant d’un exemple tan desconcertant de qualitats virils i d’aparent confiança en si mateix, els companys de Buñuel a la residència li van treure un bon sobrenom: Tarquini el Superb.^[384]

Buñuel havia començat la seva accidentada carrera universitària matriculant-se al Departament d’Enginyeria Agrícola de la Universitat de Madrid, i gairebé immediatament havia passat a Enginyeria Industrial. Aquesta especialitat tampoc va aconseguir suscitar el seu entusiasme, de manera que va passar a Ciències Naturals, i durant un any es va consagrar a l’estudi de l’entomologia, ocupació en la qual estava submergit quan Dalí va fer la seva aparició a la Residencia (els insectes sempre van fascinar Buñuel, i la seva fòbia a les aranyes era gairebé tan aguda com el pànic de Dalí a les llagostes). Finalment, al 1924, es va llicenciar en història.^[385]

Luis Buñuel, com Pepín Bello, era un gran conversador i un gran noctàmbul, i Madrid, una de les ciutats nocturnes més acollidores i més amants de la conversa que hi ha, li va oferir l’oportunitat de satisfer totes dues inclinacions a cor què vols. Quan Dalí va arribar a la «Resi» Buñuel ja coneixia els bastidors de la capital d’Espanya. Va prendre’s com a obligació immediata iniciar Salvador, i a les seves memòries, probablement tan poc dignes de confiança com les de Dalí, mantenia que va ser ell, i no Bello, qui el va «descobrir».^[386]

El sociable Buñuel formava part d’algunes de les tertúlies literàries de la ciutat. La tertúlia, una reunió regular d’amics afins feta amb el propòsit principal d’autoafirmar-se per mitjà de la conversa, era a Madrid una institució florent. N’hi havia centenars, i els seus membres es reunien cada dia o cada nit a la mateixa hora al mateix cafè al voltant de la mateixa taula. La major part de cafès famosos s’agrupaven al llarg del quilòmetre escàs del carrer d’Alcalà que es troba entre la Puerta del Sol i la plaça de la Cibeles, a pocs passos de l’Escola de l’Academia de San Fernando. Polítics, poetes, toreros, metges, actors, advocats, tots tenien el seu cau predilecte, i els forasters entesos que visitaven Madrid sabien que entrant un vespre a la Granja del Henar, posem per cas, podien estar segurs de veure-hi un floret de les llumeneres literàries i polítiques més destacades de la capital en plena activitat. L’absència gairebé completa de dones en aquestes reunions no sobtava aleshores ningú com a cosa inusual, perquè a Espanya les dones ni tan sols havien començat a lluitar pels seus drets (cosa que va acabar passant amb l’adveniment de la Segona República, al 1931). Aquell era essencialment un món d’homes, i les úniques dones que hi penetraven eren alguna dona mundana o alguna estrangera curiosa.

Buñuel tenia aspiracions literàries i es considerava un anarquista. Dos anys després de la seva arribada a Madrid es relacionava amb els escriptors i artistes d’avantguarda que, al 1919, es van agrupar sota la bandera d’un nou moviment, anomenat Ultra, que s’inspirava en les últimes tendències europees. Entre els col·laboradors de la revista homònima tipogràficament revolucionària d’aquest grup hi havia el poeta Guillermo de Torre (nascut, com Buñuel, al 1900), que aviat es va convertir en una autoritat en art i literatura contemporanis (Dalí el va anomenar «el nostre equivalent d’en Marinetti»);^[387] el poeta argentí Jorge Luis Borges (nascut al 1899) i la seva germana artista Norah; el prolífic escriptor madrileny Ramón Gómez de la Serna; i, al febrer de 1922, el mateix Buñuel.^[388]

Els herois del grup Ultra eren gent com Apollinaire, Pierre Reverdy, Jean Cocteau, Pablo Picasso, Juan Gris, Diaghilev (que havia visitat el país amb els seus Ballets Russes al 1916 i al 1917), Marinetti (el Manifest Futurista del qual Ramón Gómez de la Sema havia estat el primer a publicar a Espanya) i el poeta xilè radicat a París Vicente Huidobro, que al 1918 havia passat cinc mesos a Madrid.

Els ultraistes devoraven les revistes literàries franceses del moment, menyspreaven el sentimentalisme (tabú després de l’horror de la Primera Guerra Mundial) i creien que ara l’art havia d’expressar l’esperit d’una era representada per la torre Eiffel, les màquines, les pistes de patinatge, les dinamos, el ragtime i el foxtrot, els automòbils aerodinàmics, la ràdio i el cinema, els aeroplans, la telegrafia, els vaixells transatlàntics, les noies esveltes a la platja i les Kodak. El moviment ultraista desmenteix el clixé de llibre de text segons el qual, pel que feia a Espanya, tan sols Barcelona es podia vanagloriar de posseir un panorama d’avantguarda en aquella època. De fet, tot i que Madrid estava molt més desconnectat físicament de París que no Barcelona, i no tenia una galeria d’art contemporani comparable a les Dalmau, estava més en contacte amb Europa del que es podria pensar. Dalí se’n va adonar ben aviat, i en va escriure al seu amic Joan Xirau, amb el qual havia col·laborat a la revista escolar Studium:

El guru reconegut d’aquella generació era l’infatigable Ramon Gómez de la Serna (1883-1964), esmentat més amunt de passada. Novel·lista, poeta, fundador compulsiu de petites revistes, assagista, persona d’enginy i home de món, Gómez de la Serna presidia la tertúlia literària més famosa de Madrid, coneguda amb el nom de Pombo, que es reunia cada dissabte al vespre al soterrani d’un cafè pròxim a la Puerta del Sol. Gran viatger i persona molt sociable, «Ramón» (que és com era universalment conegut al Madrid d’abans de la guerra civil) estava extremament al cas del que passava a Europa. Durant la guerra havia estat a Suïssa i França; coneixia Tristan Tzara i altres membres del moviment dadà personalment, i en podia explicar històries entretingudes; mantenia relacions cordials amb Picasso, que havia passat per Pombo al 1917 quan va visitar Madrid amb Diaghilev i els Ballets Russes; i havia inventat la greguería, una definició o comparació concisa que utilitzava una tàctica de xoc metafòrica per fer el seu efecte i que s’havia posat bastant de moda. Era una cosa així:

«Ramón», ha escrit Luis G. de Candamo, «presagia l’expressió futurista, establint les intuïcions dels somnis i l’entreviat del subconscient; la lògica de l’absurd, abans que ningú altre».^[391] Abans que ningú altre a Madrid, s’entén. Ramón era el toc lleuger que faltava a la lleugerament puritana Residencia de Estudiantes; no és sorprenent, doncs, que Luis Buñuel es convertís aviat en un assidu de Pombo, amic personal de Ramón i un adepte a les greguerías:

Llegábamos, nos saludábamos, nos sentábamos, pedíamos de beber, casi siempre café y mucha agua (los camareros no paraban de traer agua) y se iniciaba una conversación errabunda, principalmente literaria, un comentario literario de las últimas publicaciones, de las últimas lecturas y las noticias políticas. Nos prestabamos nuestros libros y revistas extranjeras. Criticábamos a los ausentes. A veces, un autor leía en voz alta un poema o un articulo y Ramón daba su opinión, siempre escuchada y, en ocasiones, discutida. El tiempo pasaba deprisa. Más de una noche unos cuantos amigos seguíamos hablando mientras deambulabamos por las calles.^[392]

És probable que Dalí, abans de tornar aquell Nadal a Figueres per passar-hi les festes, fes unes quantes visites a Pombo.^[393] Sigui com sigui, és un fet que en aquella època acompanyava Buñuel en els vagabundejos que aquest feia pel Madrid nocturn. Una prova, a falta de diaris i de correspondència, n’és Sueños noctámbulos, una notable pintura feta amb aquarel·la i tinta per Dalí en aquell temps. El crític d’art i principal autoritat sobre Dalí, Rafael Santos Torroella, ha demostrat que aquesta pintura mostra la clara influència del pintor uruguaià Rafael Pérez Barradas, amic íntim de Dalí, Buñuel, Pepín Bello i altres membres de la seva colla, i col·laborador habitual d’Ultra i altres publicacions semblants de l’època.^[394] Al 1913, als vint-i-tres anys, Barradas havia deixat el seu Montevideo natal i s’havia embarcat cap a Itàlia, on havia entrat en contacte amb el futurisme. Posteriorment s’havia traslladat a París i havia freqüentat els cubistes. Un any més tard era a Barcelona, on va establir una estreta amistat amb Josep Dalmau, el qual, al 1917, va muntar una exposició de la seva obra que és improbable que Dalí veiés però de la qual aquest devia sentir parlar. Després, al 1918, decebut per l’escassa resposta de públic que la seva pintura havia tingut a la capital catalana, Barradas s’havia traslladat a Madrid, on la fortuna li va començar a somriure, tot i que durant no gaire temps (va acabar morint després de tornar a Montevideo, al 1929.^[395] Barradas estava fascinat per la vida de cafè i de carrer, i, en sintonia amb els seus amics ultraistes, li encantaven els aparells mecànics de la societat urbana contemporània. L’estil amb què va intentar expressar aquest dinamisme ell el va anomenar «vibracionisme». Derivava del cubisme i el futurisme, però l’ús de colors vius i la sensació de moviment eren molt propis de Barradas. Dalí en va quedar impressionat.

Sueños noctámbulos està constituït per una sèrie de vinyetes simultànies que evoquen un tomb pel Madrid antic en penombra d’altes hores de la nit. El deute que Dalí té amb l’art de Barradas no tan sols hi és ben manifest, sinó que a més és probable que l’uruguaià sigui la persona amb barret de l’esquerra del quartet que hi ha dret dintre la taca de claror que projecta un fanal a la part central inferior de la pintura. Barradas, que porta abric, va acompanyat, com Santos Torroella ha demostrat de manera concloent, per un Buñuel ample d’espatlles que sembla un gàngster de Chicago i, a la seva dreta, per un Dalí inconfusible i una companya d’aquest a San Fernando, la pintora Maruja Gallo, una estudiant alliberada dintre de la societat discriminadora de la dona de l’època. Com que Barradas no apareix a cap de les altres escenes nocturnes que es representen a la pintura, Santos Torroella en dedueix que el passeig comença aleshores, en el moment que l’uruguaià s’acomiada dels seus amics.^[396] Més amunt, una mica a la dreta respecte al centre, trobem la colla en un altre moment de la passejada, amb Buñuel a l’esquerra, Dalí a la dreta i Maruja Gallo a sota; d’altra banda, a la part superior esquerra, veiem Maruja Gallo i Dalí caminant cap a una creu nua (potser han entrat en una església). I Dalí torna a ser-hi al racó inferior esquerre, amb Maruja reposant el cap sobre la seva espatlla. Darrere d’ells, o almenys ho sembla, hi ha Buñuel, acompanyat per una trepa de gats vagabunds.

Sueños noctámbulos és la millor peça d’una sèrie d’aquarel·les que Dalí va començar a Figueres poc abans d’anar a Madrid.^[397] Mostren el seu nou interès per la vida nocturna de ciutat i, entre altres coses, per les prostitutes i els prostíbuls. Hi trobem borratxos tentinejant a la claror de la lluna, parelles afanyant-se amb urgència a tornar cap a casa, homes pujant escales estretes amb aire furtiu, un client ben cossat despullant-se davant d’una puta que l’espera nua i disposta al llit, un home acariciant els pits d’una noia en un cabaret i, en una pintura titulada Els primers dies de primavera, el mateix Dalí espiant des de darrere un arbre una parella d’enamorats que seuen junts en un banc de Figueres. L’amor i la carn, clarament, eren molt presents en el pensament de Dalí.^[398]

UN CASAMENT A LA FAMÍLIA

El 9 d’octubre de 1922, poques setmanes després que Dalí s’hagués instal·lat a la Residencia de Estudiantes, la seva àvia materna, Maria Anna Ferrés, va morir a Figueres a l’edat de vuitanta anys. La van enterrar al nínxol que contenia les despulles del primer Salvador.^[399] Segons Anna Maria Dalí, les seves últimes paraules van ser: «El meu nét és a Madrid. El meu nét serà un gran pintor. El millor pintor de Catalunya».^[400] La seva mort va significar un altre cop per a la seva filla Caterina, «la tieta», que encara no s’havia refet del tot de la commoció d’haver perdut la seva germana Felipa l’any abans.

Aleshores Salvador Dalí Cusí va arribar a la conclusió que era convenient que Caterina i ell es casessin. Segurament ella hi coincidia. La llei canònica de l’època, però, feia impossible que la parella es pogués casar sense una dispensa especial del papa, pel fet que Caterina era germana de la muller difunta de Don Salvador (un impediment anomenat per l’Església «primer grau d’afinitat per la línia col·lateral»). El 15 de novembre, en un document adreçat a través del capellà de la parròquia de Figueres a les autoritats eclesiàstiques de Girona, seu del bisbat, Dalí Cusí va exposar les raons per les quals ell i Caterina creien que s’havien d’unir en matrimoni. Aquestes raons eren (1) que ja vivien sota el mateix sostre; (2) l’amor que compartien envers els fills; (3) el fet que tots dos provenien de famílies honorables, i (4) que Caterina era lliure de fer-ho. L’engranatge eclesial es va moure de pressa, i la dispensa papal va ser concedida el 29 de novembre de 1922. El 22 de desembre la parella es va casar a l’església parroquial de Sant Jaume Apòstol de Barcelona. El notari tenia cinquanta anys, i Caterina trenta-nou.^[401]

Segons Montserrat Dalí, Anna Maria i Salvador van donar la seva aprovació al casament, en virtut de la posició de Caterina a la família com la seva «segona mare», encara que Salvador va dir que no considerava que fos realment necessari («Papà, no hi veig la necessitat!»).^[402] Un biògraf ha assegurat que Dalí va descobrir que el seu pare tenia relacions sexuals amb Caterina abans de la mort de Felipa Domènech, i que no l’hi va perdonar mai.^[403] Però no hi ha cap prova que doni suport a aquesta afirmació. A causa de la professió i la posició que Dalí Cusí tenia a Figueres, on tothom coneixia la vida de tothom, la presència de Caterina a la casa un cop morta la seva mare hauria donat peu sens dubte a enraonies. I, de les enraonies, el notari, cada vegada més conservador, se’n podia estar perfectament. Montserrat Dalí, que no va ser present al casament mateix, creia que s’havia celebrat fora de Figueres per tal d’evitar-ne la publicitat.^[404] La branca Domènech de la família també devia aprovar la unió, perquè el germà de Caterina, Anselm, el propietari de la Llibreria Verdaguer, en va ser un dels testimonis.^[405] Si a Dalí li hagués semblat que el seu pare, en casar-se amb Caterina, traïa la memòria de la seva primera dona, o que hi havia mantingut relacions abans de la mort d’aquesta, és probable que ho hagués exposat tard o d’hora en els seus escrits autobiogràfics. Però no ho va fer mai. Va ser un casament recolzat en l’afecte, la necessitat social i potser, en vista de les morts i dissorts recents, la necessitat emocional de refermar la cohesió del grup.

Pot ser que el casament se celebrés cap al final de desembre per tal que Salvador pogués ser present a la cerimònia un cop acabat el seu primer trimestre a San Fernando. Però no hi ha cap prova que ni ell, ni tampoc la seva germana, Anna Maria, hi assistissin. Tot el que sabem és que a les acaballes del mes Salvador Dalí tornava a ser a casa, a Figueres, per passar-hi les festes de Nadal; el seu retorn apareix degudament consignat a la premsa local, que també va anunciar que era al jurat que va concedir els premis a les millors carrosses i els millors fanalets de la processó de Reis.^[406]

A Figueres, Dalí va fer ostentació de l’últim número de L’Esprit Nouveau, i al seu diari escriu que Carme Roget, convenientment impressionada, «inclinava el cap humilment, en una actitud atenta, sobre les pintures cubistes».^[407]

RETON I PICABIA A BARCELONA

A Figueres, o bé a Madrid mateix, Dalí devia sentir parlar de la visita que André Breton havia fet a Barcelona aquell novembre per donar una conferència a l’Ateneu, el nucli de la vida intel·lectual de la ciutat, i per assistir a la inauguració d’una exposició del seu amic Francis Picabia a les galeries Dalmau. Tant el prefaci de Breton al catàleg de l’exposició com la seva conferència eren en francès (al primer confessava que no sabia espanyol i que era un absolut desconeixedor de la cultura espanyola). La conferència, «Caractères de l’évolution moderne et ce qui en participe», la va pronunciar el 17 de novembre de 1922. Formulada en un estil complicat més adequat per a un assaig que no per a una xerrada, i més que més per a un públic que no era francès, va tenir no obstant un efecte considerable.^[408]

Els principals enunciats de la conferència eren força senzills: el cubisme, el futurisme i el dadà expressaven aspectes d’un «moviment més general» que encara no era possible definir amb precisió; el dadà (al qual el mateix Breton havia contribuït de manera tan assenyalada) havia passat a millor vida; i s’acostava un nou moviment revolucionari. Dos anys més tard Breton va destinar el terme «surrealisme», encunyat per Apollinaire al 1917, al moviment que al 1922 encara era «latent».^[409]

Pot ser que Dalí veiés o fins i tot posseís un exemplar del catàleg de Picabia amb el prefaci de Breton, potser gràcies als bons oficis del seu oncle Anselm Domènech. I segurament ja devia estar al corrent de les pintures de màquines de Picabia, molt manifestes a la seva exposició a les galeries Dalmau, algunes de les quals havien aparegut reproduïdes als quatre números de la revista 391 que va editar Picabia durant la seva estada a Barcelona al 1917.^[410] Probablement devia quedar sobtat pel desdeny de Breton cap a Cézanne, que esbombava tant al prefaci del catàleg com a la conferència, i del qual es va fer eco uns anys més tard quan Cézanne es va convertir en una de les seves bèsties negres. Per Breton, el mèrit de les pintures de màquines de Picabia era precisament que, a diferència de les de Cézanne, eren «netes de tota intenció figurativa». Dalí també es devia fixar en l’asseveració de Breton segons la qual Picasso era l’artista «a qui nosaltres devem més».^[411] Aquest «nosaltres» volia dir la nova onada de joves escriptors i pintors de París relacionats amb la revista Littérature, fundada per Breton, Philippe Soupault i Louis Aragón al 1919. Va ser aquí que els dos primers havien publicat, al 1920, extractes del seu Les champs magnétiques, el text inaugural del que aviat es va convertir en el moviment surrealista. Un dels missatges subliminals de les paraules de Breton a Barcelona era que a París, i tan sols a París, s’estava forjant esforçadament «l’esperit modern». Era una convicció a la qual Breton i els seus amics van donar ple sentit ben aviat.

FEDERICO GARCÍA LORCA

Durant els seus tres primers mesos a la Residencia, Dalí devia quedar impressionat pel que va sentir sobre el seu estadant més carismàtic, per bé que esporàdic, que en aquella època era a casa seva, a Andalusia.

Federico García Lorca, sis anys més gran que Dalí, va néixer al poble de Fuente Vaqueros, prop de Granada, al 1898. Al 1918, el seu pare, que era terratinent, li havia finançat el seu primer llibre, Impresiones y paisajes, essencialment un relat de viatges per Castella i el nord d’Espanya; al 1919 havia entrat a la «Resi», dos anys després de Buñuel, teòricament per continuar els seus estudis a la Universitat de Madrid; al 1920 havia posat en escena la seva primera obra de teatre, El maleficio de la mariposa, que havia caigut molt malament entre el públic madrileny; al 1921 havia aparegut a la capital Libro de poemas, el seu primer recull de poesia, que va rebre una crítica favorable a la primera plana del principal diari progressista d’Espanya, El Sol (on, de fet, Dalí, àvid lector d’aquest diari, potser la va veure); a l’estiu de 1922 havia ajudat el seu amic Manuel de Falla a organitzar un festival de flamenc a l’Alhambra; i aquella tardor s’esperava amb impaciència el seu retorn a la «Resi».

Dalí, amb el seu impulsiu anhel per brillar, potser es devia arronsar davant la perspectiva d’haver de competir amb Lorca, perquè el granadí no tan sols era un poeta i dramaturg molt prometedor sinó també un pianista excel·lent, un conversador fascinant, un narrador convincent i, potser per damunt de tot, un joglar modern, que quan era més feliç era recitant la seva obra a un públic improvisat, o bé cantant cançons tradicionals acompanyant-se ell mateix. Per complicar encara més la cosa Lorca fins i tot dibuixava bé i tenia un do de gents extraordinari.

Però hi havia un inconvenient: era homosexual, un fet que a Espanya fins i tot avui dia alguns dels pocs amics seus que encara són vius continuen negant-se a acceptar. José Moreno Villa, la mà dreta d’Alberto Jiménez Fraud a la Residencia, estava assabentat de la veritat, una veritat que el poeta mantenia en secret tant com li era possible perquè fins i tot a la Residencia, el centre de cultura més liberal de tot Espanya, l’homosexualitat era un tabú. Poeta, pintor i crític d’art de força talent que va fer amistat amb Dalí, Buñuel i Lorca, Moreno Villa (1887-1955) va ser un dels pocs contemporanis que va al·ludir amb naturalitat, després de l’assassinat de Lorca a mans dels feixistes al 1936, al vessant «innominable» de la seva múltiple personalitat. A la seva autobiografia, Vida en claro (publicada a Mèxic al 1944), Moreno Villa evocava l’època màgica de la Residencia, i sobre Lorca comentava: «No tots els estudiants se l’estimaven. Alguns s’oloraven el seu defecte [sic] i se n’allunyaven».^[412]

Així era el captivador noi andalús que Dalí va conèixer a la primeria de 1923 quan Lorca va tornar a la «Resi» després de la seva llarga absència. Els dos tenien molt en comú: compartien la mateixa passió per la poesia de Rubén Darío i per França (tots dos havien estat germanòfobs durant la guerra); una infància en què la música, i en particular la cançó tradicional, havia tingut un paper important; una preocupació apassionada per la injustícia social; i una relació insegura amb la seva sexualitat. Es veu que es van caure bé de seguida. Tres anys més tard Dalí va explicar al crític d’art Sebastià Gasch que la seva «gran amistat» es caracteritzava per una violenta oposició entre el «caràcter intensament religiós del poeta» i el seu, que era un esperit antireligiós igual d’intens, cosa que comportava constants discussions fins a altes hores de la nit.^[413] Pot molt ben ser que aquest fos el cas. Sigui com sigui, Dalí en va quedar fortament impressionat, com va consignar a la Vida secreta:

Encara que vaig advertir de seguida que els meus nous amics ho agafarien tot de mi sense poder-me donar res a canvi —perquè en realitat no posseïen res de què jo no tingués dues, tres, cent vegades més que ells—, d’altra banda la personalitat de Federico García Lorca va produir-me una impressió tremenda. El fenomen poètic en la seva totalitat i «en carn viva» sorgia de sobte davant meu fet carn i ossos, confós, injectat de sang, viscós i sublim, vibrant com un miler de focs de foscor i de biologia subterrània, com tota matèria dotada de l’originalitat de la seva pròpia forma.^[414]

Més endavant del seu relat Dalí fa una confessió única en els annals de l’autobiografia espanyola:

Durant aquest temps vaig conèixer unes quantes dones elegants en les quals el meu cinisme odiós va cercar desesperadament una pastura moral i eròtica. Evitava Lorca i la colla, que cada vegada es convertia més en la seva colla. Aquest va ser el moment culminant de la seva influència personal irresistible, i l’únic moment de la meva vida en què em va semblar entreveure quina tortura pot arribar a ser l’enveja. De vegades passejàvem pel Paseo de la Castellana, tota la colla, en direcció al cafè on celebràvem les nostres reunions literàries habituals i on jo sabia que Lorca brillaria com un diamant foll i fogós. De sobte, fugia corrents, i durant tres dies no em veia ningú.^[415]

Coneixent les dificultats de Dalí per dominar els seus sentiments de vergonya, no és sorprenent que el fabulós èxit de Lorca en societat el fes ser intensament conscient de la seva relativa incompetència. Una tarda, Pepín Bello, Lorca i Dalí eren en un cafè on tenia lloc una animada discussió sobre art. Tant Lorca com Bello hi van participar activament, però Dalí es va mantenir en silenci. «Digues alguna cosa, per l’amor de Déu», el va instar Bello, «o es pensaran que ets beneit». Al final Dalí es va posar dret, va mussitar amb els ulls baixos «Jo també sóc un bon pintor» i es va tornar a asseure, cosa que va provocar l’estupefacció general de la concurrència. Bello va esclatar de riure en explicar l’incident.^[416]

Dalí devia ser present en moltes ocasions en què Lorca feia una de les seves actuacions folklòriques improvisades a la «Resi». A vegades, com el poeta també andalús Rafael Alberti recorda a les seves memòries, Federico organitzava concursos:

—¿De qué lugar es esto? A ver si alguien lo sabe —preguntaba Federico, cantándolo y acompañándose:

Una de les preferides de Lorca era una cançó tradicional de Granada que es deia «El zorongo gitano», que, abans que ell l’harmonitzés i l’adaptés per a les seves interpretacions, ja l’havien utilitzat Albéniz i Manuel de Falla (que la incorpora a Noches en los jardines de España). Dalí no va oblidar mai les versions de Lorca d’aquella cançó. Al desembre de 1966, trenta anys després de l’assassinat del poeta, la BBC va fer un documental sobre Dalí a Nova York. Hi ha un moment en què camina pel carrer cantant per a ell mateix. Canta el «zorongo». De sobte es tomba cap a la càmera i recita l’estrofa més punyent de la cançó:

«García Lorca!», aclareix Dalí alhora que desapareix per una porta.^[418]

Pot ser que el dadà fos mort a París al 1922, com Breton assegurava a la seva conferència de Barcelona, però els jocs d’estil dadà feien furor entre els elements més bromistes de la «Resi», amb Lorca al capdavant. Al cap de no gaire, fins i tot Dalí, habitualment poc inclinat a les activitats en grup, hi participava tan bé com sabia. En una vetllada es va recordar que al vespre anterior, al jardí de la residència, algun llunàtic romàntic havia recitat Verlaine. Aleshores Guillermo de Torre, una de les principals figures del moviment ultraista, va irrompre a la sala. Dalí va consignar aquell moment en un diari:

Odi universal per la lluna! diu Marineti, qu’es aixo que acabu de sentir! vers de Verlain! indignes fills de l’any 1923, de que neu tret d’aver nascut sota les alas dels avions! i encara gosen nomenaros gen de vanguardia, no saben qu’el motors d’exploio sonen millor qu’els endecasilapes, men vaix deseguida, puix em el vostre contacto tinc por d’esdevenir de sobte antidulubia, i sobre tot perque le meva senivilitat no em permet restar fixu, necesitu la refrexio constan dels color i les imatges multiformes, el vostre sentimentalisme ridicul es compren, per que vos paseu dies sensers inmovils en un cuartu divagan; les tertulies d’avanguardia an de tenir un valor dinamic, numes son logicos juntos a la velocitat; els canapes de Platerias me embellexen [envellexen], aquesta tarda fare gestions per atquirir un autobus per les nostres reunions.^[419]

Torre va fer tots els possibles per incorporar Lorca i Dalí a les files ultraistes, on, igual que ell, Buñuel militava. Va tenir poc èxit, tot i que el poeta va ser clarament influït per l’èmfasi que el moviment posava en la primacia de la imatge. Pel que fa a Dalí, el missatge iconoclasta de Torre i els seus amics hi va deixar la seva empremta, i la seva relació amb el grup va atiar la seva rebel·lia ja consolidada.

Els relats de Dalí i Buñuel que hi ha publicats sobre els anys que van passar a la Residencia són molt incomplets i sovint molt imprecisos, i Lorca el van matar abans que en pogués escriure cap. Tenim part de la correspondència que van mantenir els tres amics, però hi ha llacunes enormes (ni Dalí ni Buñuel no guardaven gaires papers). La major part de les cartes de Dalí a Lorca, que daten de 1925 endavant, s’han conservat, però de les de Lorca a Dalí només n’han sortit a la llum un parell o tres, i n’hi havia a dotzenes. Pel que fa als arxius de la Residencia, que devien contenir informació sobre les habitacions que tots dos van anar ocupant en diferents temporades, com també altres detalls d’interès, la guerra civil va fer que es perdessin gairebé del tot. El resultat és que es fa pràcticament impossible reconstruir l’evolució de l’apassionada relació que va unir tres dels genis més creatius de l’Espanya del segle vint. Va ser una relació viscuda amb una intensitat extraordinària i a un ritme trepidant. En llegir els relats de Buñuel i Dalí es pot veure com, mirant enrere, la linealitat del temps s’esvaïa i deixava a la memòria tan sols un mosaic cronològicament desordenat d’incidents lluminosos. Això fa recordar un comentari que Picasso va fer a Gertrude Stein: «Oblides que quan eres jove van passar moltíssimes coses en un any».^[420]

UNA VISITA DEL REI ALFONS XIII I ALTRES ESDEVENIMENTS

El jove Dalí sentia un profund menyspreu per Alfons XIII, com els seus diaris d’adolescència indiquen. Per això, quan es va anunciar que el 3 de març de 1923 el rei havia de visitar l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat per inaugurar-hi la nova biblioteca, ell va decidir actuar. El seu company d’estudis Josep Rigol s’hi va trobar embolicat, i més tard va escriure:

No podem dir com d’exacte pot ser aquest relat, encara que n’hi ha una corroboració independent d’un altre estudiant, Cristino Mallo, que en aquella època era un dels millors amics de Dalí. Seixanta anys més tard afirmava que durant la visita Salvador i Rigol van exhibir una cinta vermella (emblema del marxisme) al trau de la solapa, i es parlaven de punta a punta del vestíbul vociferant en català.^[422]

A la llarga reelaboració de Dalí de la visita del rei a la Vida secreta no es fa esment de l’atemptat amb bomba. Hi rememora un incident en particular:

Acabada la inspecció es van fer els preparatius per retratar-nos en grup amb el rei. Van fer anar a buscar una butaca perquè el rei hi segués, però aleshores aquest es va asseure a terra amb una naturalitat impressionant. Tot seguit va agafar la punta del cigarret que fumava, la va falcar entre el dit gros i l’índex i la va fer sortir disparada de manera que descrivís una corba perfecta i caigués exactament dintre una escopidora que hi havia a més d’un parell de metres de distància. Un esclat de riures amistosos va acollir aquell gest, una proesa peculiar i característica dels «chulos», és a dir, la gent normal i corrent de Madrid. Era una manera graciosa d’afalagar els sentiments dels estudiants, i especialment dels criats que hi eren presents. Havien vist executar a la perfecció una «proesa» que els era familiar i que no haurien gosat executar davant els professors o els senyorets ben educats.^[423]

Alfons XIII tenia anomenada per aquesta mena de gestos, o sigui que pot molt ben ser que aquesta proesa de «chulo» recollida per Dalí tingués realment lloc. ¿Però què en podem dir, del comentari següent?:

Nosaltres tenim molts dubtes que Alfons XIII «reconegués» Dalí. Però cap ni un sobre l’efecte que va causar en l’estudiant que durant dies havia estat conspirant per espantar-lo amb una bomba improvisada. El 23 de març de 1923 marca l’inici de la conversió gradual de Dalí al monarquisme, i més endavant no es cansaria mai de recordar la visita del rei a San Fernando i, en particular, la seva impressionant «proesa» amb la punta de cigarret.^[425]

Va ser cap a aquella època que Luis Buñuel (que odiava Alfons XIII) va fundar la seva «Noble Orden de Toledo», una ciutat per la qual havia acabat sentint una intensa passió. Buñuel insistia que la idea de fer aquell orde li havia vingut en un somni, i va decidir que els seus amics se n’havien de fer membres. Entre els cofundadors hi havia Lorca, el seu germà Francisco i Pepín Bello. Buñuel es va nomenar a si mateix Gran Mestre, com és natural. Als altres membres se’ls va assignar categories que anaven des de cavallers fins a escuders i, la més baixa de totes, els «hostes dels hostes dels escuders». Dalí era cavaller; el pintor Manuel Ángeles Ortiz i el poeta José Maria Hinojosa eren escuders; i Buñuel va nomenar José Moreno Villa «cap dels hostes dels escuders». Els requisits per ser admès a l’orde eren mínims: només calia estimar Toledo incondicionalment i emborratxar-s’hi com a mínim durant tota una nit, voltant amunt i avall pels carrers estrets i costeruts celebrats a tantes obres de la literatura espanyola. Aquell que tingués el trist costum d’anar-se’n a dormir d’hora que no comptés superar mai el grau de vil escuder.^[426]

Buñuel estava fascinat des de la infància per les disfresses, igual com Lorca i Dalí, i tant l’entusiasme d’ell com el d’ells dos era encomanadís. Els membres de l’orde es presentaven a Toledo amb les indumentàries més variades i, a vegades, escandaloses. Buñuel satisfeia plenament la seva necessitat compulsiva de fer-se passar per capellà (una necessitat que no el va acabar d’abandonar mai del tot), i sempre es podia comptar amb Dalí perquè fes un paper extravagant en aquelles seves visites a la vella ciutat. Hi ha unes quantes fotografies divertides d’aquestes escapades, que van continuar durant uns anys. En una, presa el 18 de gener de 1925, poc abans que Buñuel se n’anés cap a París, apareix Dalí amb la seva sempiterna pipa (que no encenia mai) i el pentinat a l’europea que aleshores duia; la cabellera fins a les espatlles i les patilles d’aire bohemi les havia abandonat poc després de la seva arribada a Madrid. Juntament amb Dalí i Buñuel, a la fotografia hi ha Pepín Bello, José Moreno Villa, José Maria Hinojosa, Juan Vicéns i la seva efervescent xicota, María Luisa González. María Luisa, que estudiava per bibliotecària, s’havia fet molt amiga, a través de Vicéns, de Buñuel, Dalí i Lorca, i era una visitant assídua de la «Resi». Anys més tard va rememorar que l’historiador Américo Castro els deixava sovint la seva casa de Toledo els caps de setmana. Dalí, deia, sempre era extremament divertit durant aquestes sortides.^[427]

El poeta Rafael Alberti, que també pertanyia a l’orde, ha recordat que a la fonda on solien parar a Toledo, la Venta del Aire (que avui dia encara existeix), Dalí va fer un mural dels membres principals que, segons una versió, se’l va endur un grup de nord-americans després de la guerra civil, potser seguint instruccions del pintor. Des d’aleshores no se n’ha sabut res més.^[428]

Igual com era divertit a Toledo, Dalí es trobava també en el seu element quan ell, Lorca, Buñuel i José Bello es presentaven a l’elegant Club del Rector de l’hotel Palace, que s’havia posat de moda gràcies a l’arribada a Madrid de The Jackson Brothers, un grup negre de jazz de Nova York.^[429] Al cap de poc Dalí era un fervent aficionat al jazz, i part de la seva assignació, com també la de Buñuel, se n’anava en novetats discogràfiques. A la Vida secreta recorda les nits boges que passaven al Palace, les libacions abundants, les dones boniques. La seva amistat amb els components del grup de jazz es va fer tan estreta que Dalí els va dissenyar un teló de fons que representava, segons va explicar a la seva família, «El paradís dels negres», un títol que més endavant Lorca va utilitzar per a un dels seus poemes de Nova York.^[430]

Dalí també va ser arrossegat per la moda del xarleston, i va acabar sent-ne un ballador notable, després de prendre lliçons a Cadaqués. Va acabar dominant igualment el difícil art del tango. La passió dels dos amics pel jazz era tan gran que Buñuel va intentar convèncer Alberto Jiménez Fraud, el director de la Residencia, perquè deixés que els Jackson hi donessin un concert. Però Jiménez s’hi va negar; la música era incompatible amb l’esperit d’una residència on no es deixava entrar ni els gossos perquè a la nit no bordessin i no molestessin els estudiants concentrats en els seus llibres.^[431]

Jiménez Fraud feia ben fet d’estar en guàrdia, perquè la versió madrilenya dels «bojos anys vint» no era per subestimar-la. Dalí, Lorca i Buñuel la vivien al màxim, i s’acaba tenint la impressió que es passaven poques nits estudiant. Com Dalí va escriure més tard, malgastaven els diners que els seus pares guanyaven amb el seu treball amb «una magnificència i una generositat sense límits».^[432] Bona part se n’anava en consumicions als cafès, dels quals el que més freqüentava el tercet era l’Oriente, prop de l’estació d’Atocha, al sud del Prado. Una altra part se n’anava en obres de teatre, i entre elles les sarsueles, per les quals Madrid és particularment famós. Una d’aquestes, La corte del faraón, una graciosa reinterpretadó de la història de Josep i la muller de Putifar, divertia extraordinàriament Dalí i Lorca. Putifar acaba de tornar d’una victoriosa campanya a Síria i, cosa que ningú sap, ha estat greument ferit als testicles per una fletxa. Queda comprensiblement esgarrifat, doncs, quan el faraó insisteix a casar-lo llavors mateix amb la bella i fogosa Lota («Just el que em faltava!», murmura en un apart). Després de passar-se la nit de noces escoltant les històries de Putifar sobre la guerra i prou, Lota decideix que no és l’home que li convé i dirigeix les seves atencions a Josep. Aquest, conforme a la font bíblica, és atractiu però honrat, i es resisteix a cedir. Aquesta cançó amb doble sentit sobre la tumescència i la detumescència provoca sempre les riallades del públic:

Dècades més tard Dalí va prometre a Amanda Lear que la duria a veure La corte del faraón a Barcelona, tot recordant amb nostàlgia la seva època d’estudiant a Madrid; i al 1979 va fer una interpretació de la cançó de Josep durant una entrevista per a Televisió Espanyola. Lorca, va dir, la considerava «sublim».^[433]

EXPULSIÓ INJUSTIFICADA

Dalí, malgrat la gresca i les bromes de Toledo i la seva descoberta del Madrid nocturn, va treballar de valent durant el seu primer curs a l’Escola Especial, tant que ni tan sols es va empescar una excusa per anar a Figueres al maig de 1923 per participar a les Fires i Festes. En comptes d’això va enviar a Empordà Federal un text entusiasta on evocava l’encís d’un esdeveniment que ara ell es perdia per primera vegada. La imatgeria tenia una influència evident de les greguerías de Ramón Gómez de la Serna.^[434]

Cap a un mes més tard Dalí va aprovar els exàmens de final de curs de «Perspectiva», «Anatomia» i «Dibuix d’estàtues», va treure una matrícula d’«Història de l’art (antic i medieval)» i només va suspendre «Modelat». Atès que també estava consagrat a l’esforç d’esdevenir un artista creatiu, els resultats són més que acceptables. Durant el curs, tant a Madrid com a casa per Nadal i Setmana Santa, havia anat pintant amb tanta assiduïtat com sempre, i la seva obra havia evolucionat seguint dues línies simultànies però força diferents. Per una banda havia continuat experimentant amb el cubisme i les seves derivacions, influït sobretot per Juan Gris i els «metafísics» italians (els quals va conèixer a través de la revista Valori Plastici); per l’altra, havia executat pintures i dibuixos amb un estil més «realista» inspirats sobretot en la seva germana Anna Maria, que va acabar sent el tema de més d’una dotzena de retrats realitzats entre 1923 i 1926.^[435] Quan es va tornar a instal·lar al seu estudi de Cadaqués a l’estiu de 1923, a Dalí li devia semblar que aquell primer curs a Madrid havia anat tal com tenia previst.

Però la seva carrera acadèmica va sofrir un contratemps temporal. Un cop acabades les vacances d’estiu, Dalí va tornar a Madrid per examinar-se una altra vegada de «Modelat», i va aprovar.^[436] El 29 de setembre, altre cop instal·lat a la Residencia, es va matricular de les assignatures que volia estudiar al seu segon curs a l’Escola Especial: «Estudis preparatoris de color», «Història de l’art (època moderna i contemporània)», «Dibuix de natures mortes» i «Gravat calcogràfic».^[437] Aleshores va passar una cosa inesperada. L’inici de l’any acadèmic va coincidir amb els preparatius per a l’elecció d’un nou professor de Pintura a l’Aire Lliure que succeís el titular anterior, Joaquim Sorolla, que havia mort aquell agost. Hi havia quatre candidats: tres artistes pràcticament desconeguts que es deien Llorens, Zaragoza i Labrada, i un, Daniel Vázquez Díaz, que tenia reputació europea. Les obres que van presentar tots quatre en suport de les sol·licituds respectives van estar exposades al públic unes quantes setmanes abans de l’elecció. La premsa s’hi va interessar, i els estudiants no tenien cap dubte que tan sols Vázquez Díaz mereixia el càrrec. En això els feia totalment costat El Sol, on, el 10 d’octubre, el crític d’art Francisco Alcántara va dir que Vázquez Díaz representava el nou contra el vell i que ja hauria d’haver estat nomenat pels seus mèrits.^[438]

El jurat estava compost per cinc acadèmics de San Fernando: l’historiador de l’art Elies Tormo, els pintors Cecili Pla i José Moreno Carbonero, Rafael Domènech Gallissà i Enric Simonet Lombardo. Tenien un vot cada un, de manera que al candidat electe n’hi calien tres. L’elecció va tenir lloc públicament la tarda del 17 d’octubre de 1923 a la sala d’actes de l’Academia, que a causa de l’esdeveniment estava atapeïda de periodistes, família i amics dels artistes, altres pintors i un contingent considerable d’estudiants de San Fernando.

Els diaris de l’endemà van informar de l’aldarull que hi va haver quan es van fer públics els resultats.^[439] El relat més gràfic d’un testimoni ocular, però, és el de Dalí. Va fer-lo, poc després dels fets, en una llarga carta adreçada al seu company d’estudis Josep Rigol, que era absent de Madrid temporalment:

Segons el relat de Dalí, una multitud de madrilenys curiosos, atrets per l’enrenou, van acabar obrint-se pas des del carrer Alcalà per veure què passava. Van esbroncar la policia, i, fins que aquesta no va amenaçar de fer una càrrega, la gentada no es va dispersar. Després de l’esvalot, els estudiants van anar a la redacció de diferents diaris per donar la seva versió del que havia tingut lloc i per lliurar una nota explicativa que va sortir publicada l’endemà al matí.^[440]

A la carta que va escriure a Rigol, Dalí diu que els estudiants van manifestar la seva disconformitat tots alhora, espontàniament, i que de cap manera hi havia hagut cap responsable en concret ni cap pla d’acció preconcebut. Però aquesta no va ser l’opinió de les autoritats de San Fernando. L’endemà, Dalí i altres estudiants van ser citats davant un comitè disciplinari simplement perquè, segons Dalí va informar Rigol, «sempre havien conegut les nostres idees». Dalí va ser interrogat pel director, Miquel Blay, que li va dir que hi havia rumors que ell havia estat un dels participants més destacats a la protesta. Dalí va negar l’acusació, donant-hi les seves raons, i va dir que, si hi podien aportar alguna prova, acceptaria el veredicte. Però de prova no n’hi havia cap. Aleshores Blay va demanar a Dalí que li donés els noms dels principals responsables. Dalí li va dir que no sabia qui eren, i que, ni que ho sabés, no denunciaria els seus companys. No era un delator qualsevol. Aquest últim comentari va provocar «una gran irritació a tots ells». Finalment, segons Dalí, Blay li va demanar si tenia cap preferència personal pel que feia al resultat de l’elecció, i ell li va contestar: «Considero que ningú té la facultat d’ingerir en les meves opinions, però en aquest cas he d’admetre que sí, estava a favor de Vázquez Díaz, cosa que m’honora». Tot seguit li van dir que ja se’n podia anar.

Aquell mateix vespre, Salvador continuava informant Rigol, es va assabentar que ell i cinc companys seus més havien estat expulsats tot un any. L’endemà al matí, el suport promès del conjunt dels estudiants no va tenir lloc; havien cedit, intimidats per l’amenaça de Blay que si deixaven d’assistir a classe hi hauria represàlies. Davant de l’Academia, una de les víctimes expulsades, Calatayud Sanjuan, va donar un cop de puny a Rafael Domènech, que s’havia abstingut a la votació. «Era l’únic que es podia fer», escriu Dalí. Més tard, ell i els seus companys afectats van anar a presentar una reclamació formal al ministeri d’Educació Pública, l’organisme responsable en última instància de l’Escola.^[441]

La suspensió de Dalí va ser confirmada en un comunicat oficial que se li va adreçar amb data del 22 d’octubre de 1923. No tan sols el van expulsar durant un any; a la carta es declara explícitament que no es podria presentar als exàmens de final de curs de les assignatures de les quals s’havia matriculat pel setembre. Això significava que hauria de repetir tot el curs al 1924-25 si volia continuar a San Fernando. Va ser una sentència severa i injusta.^[442]

El pare de Dalí, convençut que el seu fill era innocent dels càrrecs que se li imputaven, va aprofitar un viatge que feia a Madrid per altres raons per portar a terme una investigació pel seu compte. El director, Blay, li va dir que Salvador era «un bolxevic en art». Dalí pare també va parlar amb uns quants estudiants, professors i bidells i tot. Cristino Mallo recordava la visita de Don Salvador clarament. Conforme al seu temperament irascible, el notari va engrapar un dels professors per les solapes i va estar a punt de pegar-li.^[443] Va arribar a la conclusió que la persona més culpable del que havia passat era Rafael Domènech, del qual va considerar que patia de mania persecutòria.^[444] A continuació va redactar una instància atribuïda a Salvador que va enviar al ministeri d’Educació Pública. Estava datada a Figueres, del dia 21 de novembre de 1923, i deia:

El pare de Dalí va adjuntar una còpia d’aquest document perfectament enraonat a una carta molt eixuta, datada del 23 de Novembre de 1923, que va adreçar al director de San Fernando, Miquel Blay:

Pel que fa a les versions posteriors de Dalí sobre el que va passar durant el furor de l’elecció, a la Vida secreta va afirmar que, quan es va emetre el veredicte, ell senzillament es va aixecar i se’n va anar de la sala discretament abans que el president del jurat hagués acabat el seu discurs. Segons Dalí, la protesta dels estudiants va tenir lloc després d’haver-se’n anat ell, i no va ser provocada de cap manera per la seva partença. Aquesta explicació sembla menys exacta que la contemporània que va donar a la carta adreçada a Rigol poc després dels fets.^[447]

Per la carta sabem que, immediatament després que l’expulsió es confirmés, Dalí va tornar a Figueres. Som més aviat a les fosques, però, pel que fa a les seves activitats un cop de tornada a casa, perquè tant Alt Empordà com Empordà Federal, les nostres dues fonts d’informació principals sobre la vida cultural i política de la ciutat, havien estat clausurats després del cop d’estat reeixit que el general Primo de Rivera havia donat aquell setembre; alhora que no sembla que es conservi cap arxiu complet de la publicació conservadora La Veu de l’Empordà, que ens en hauria pogut proporcionar algunes pistes. El que sí que sabem, però, és que durant aquells mesos Dalí va reprendre la relació amb el seu professor d’art de l’institut, Juan Núñez, i li va demanar que li donés classes de gravat, una tècnica que ara el tenia fascinat. El seu pare li va comprar una premsa, que van instal·lar al pis, i Núñez hi venia a les tardes. Dalí va assegurar més endavant que gràcies a Núñez aviat va estar «familiaritzat amb totes les tècniques i fins i tot n’havia ideat unes quantes de pròpies». Només es té constància d’un vestigi d’aquests experiments: un aiguafort d’un cap d’una noia, firmat i imprès per Dalí al 1924.^[448]

Pel que sembla, en algun moment de la temporada durant la qual va estar expulsat Salvador va tornar a Madrid, on, segons una font, es va matricular en una escola d’art privada, l’Academia Libre, dirigida pel pintor català Juli Moisès Fernández. Però no ha sortit a la llum cap informació sobre aquesta època.^[449]

Fossin quines fossin les garanties que Dalí Cusí hagués pogut donar a Miquel Blay sobre la conducta futura del seu fill, ara Salvador estava decidit a venjar-se de San Fernando i els seus professors, pels quals sentia un menyspreu sense límits. En això sabia que tenia el suport de molts amics i admiradors. Entre ells hi havia l’influent director i crític de teatre Cipriano Rivas Cherif, que al març de 1924 va publicar un article titulat «El caso de Salvador Dalí» en una de les revistes intel·lectualment capdavanteres del país, España (que Dalí llegia ben bé des de l’octubre de 1919).^[450] Dalí, hi escrivia, no havia tingut part en els disturbis de San Fernando. Però era un «indesitjable» i, com a tal, havia atret les ires dels seus convencionals professors. «Potser els professors tinguin raó», insinuava Rivas Cherif. «Potser contribuiran amb la seva rigorositat a provar la tenacitat d’un artista en la seva vocació lliure d’obstacles». En això la va encertar de ple.^[451]

UNA TEMPORADA A LA PRESÓ

El 15 de maig de 1924 el rei Alfons XIII va fer una visita oficial a Girona, i, havent dinat, va decidir de cop i volta inspeccionar la gran guarnició que hi havia aquarterada a Figueres. Segons una nota a Abc, el diari monàrquic de Madrid, Figueres, malgrat la seva reputació de «bressol del federalisme», hi va respondre amb una assistència en massa i va donar al rei la més càlida benvinguda que fins aleshores havia rebut mai a Catalunya.^[452]

És molt poc probable que aquest fos el cas. Alfons XIII no havia estat mai popular a la ciutat, i ara que donava suport a la dictadura de Primo de Rivera encara ho era menys. Les autoritats havien quedat consternades per l’anunci de l’arribada imminent del rei, i, per por que hi hagués disturbis, havien consultat a corre-cuita les seves llistes d’agitadors potencials i n’havien detingut uns quants.

Després de la visita del rei, la batuda va continuar. Entre els arrestats es trobava Dalí, que van tancar en règim d’incomunicació a Figueres el 21 de maig,^[453] i dos dels seus amics més íntims, els militants comunistes Martí Vilanova i Jaume Miravitlles.^[454] Dalí va ser traslladat a la presó de Girona el 30 de maig, on va estar retingut fins l’11 de juny, data en què el jutge militar el va deixar en llibertat sense càrrecs.^[455]

Al registre de la presó no consta el motiu de l’arrest de Dalí.^[456] Sembla que es va fer més que res amb la intenció d’intimidar el seu pare, que a l’abril de 1923, pocs mesos abans del cop de Primo de Rivera, havia iniciat mesures legals en relació amb un frau electoral perpetrat per la dreta a Figueres.^[457] Persona difícil de descoratjar, l’obstinat notari havia continuat presentant càrrecs durant la dictadura, cosa que va irritar en gran manera els representants d’aquesta a la província. Quan al 1931 es va restaurar la democràcia, Dalí Cusí va jurar que, una vegada que l’havien sotmès a un interrogatori a la caserna de policia de Figueres, havia vist una llista amb els noms de gent «fortament predisposada a causar desordres públics» posada ben a la vista a la porta d’un armari. L’encapçalava el seu fill. Segons el notari, abans de l’arrest de Salvador la Guàrdia Civil havia escorcollat les seves habitacions al pis familiar i no hi havia trobat res que l’incriminés. Dalí Cusí també va assegurar que el governador civil de Girona li havia dit que, si retirava els càrrecs contra el frau electoral, el seu fill quedaria en llibertat. Que la dreta havia decidit castigar el pare a través del fill, doncs, sembla fora de dubte, tot i que també indubtablement l’historial marxista i antimonàrquic de Dalí devia ser ben conegut de les autoritats locals, que potser recordaven que, quan anava a l’institut, havia estat acusat de participar a la crema d’una bandera espanyola (injustament, segons el relat de Dalí a la Vida secreta).^[458]

Dalí va explotar al màxim l’honor d’haver estat presoner de la dictadura de Primo de Rivera, notori per la seva hostilitat cap a Catalunya, i fins al final dels seus dies es complaïa a recordar aquest temps que va passar entre reixes. A la seva versió dels fets, les tres setmanes aviat es van convertir en un mes, i les privacions de la vida carcerària les recordava com un agradable estímul per a la imaginació. A Girona havia estat complimentat els veritables presoners polítics que hi havia i pels amics d’aquests; pel fet de burlar-se de les autoritats militars li van tallar al zero els cabells (que Martí Vilanova va guardar perquè un dia pogués fer que els responsables se’ls empassessin); i, quan el van deixar anar, a Figueres el van rebre al carrer com un heroi i li van fer «una autèntica ovació» (atesa la censura a la premsa és impossible saber si això és cert o no).^[459]

Aquell estiu, a Cadaqués, Dalí devia recrear-se en la seva fama creixent. I encara més davant la perspectiva de tornar triomfant a Madrid per inscriure’s de nou a San Fernando. Això ho va fer al setembre de 1924, data en què es va matricular de les quatre assignatures que la seva injusta expulsió li havia impedit estudiar al curs anterior.^[460]

En aquella època Dalí va començar a perdre la seva timidesa, prou si més no per arribar a participar a la Residencia de Estudiantes en una producció satírica, dirigida per Luis Buñuel, del Don Juan Tenorio de Zorrilla, una obra que tradicionalment es representava a tot Espanya la nit de Tots Sants. La versió de Buñuel es titulava La profanación de Don Juan. Ell mateix, típicament, interpretava el paper protagonista, i Dalí el del seu rival, Don Luis. Sembla que no es conserva cap ressenya contemporània de la representació, però n’hi ha una fotografia. Trenta anys més tard Dalí va dissenyar els decorats per a una important producció comercial del Don Juan Tenorio a Madrid, i al llarg de tota la seva vida sempre li va fer gràcia recitar versos d’aquesta famosa obra; pel que fa a Buñuel, hi ha colpidores al·lusions al Don Juan a la seva filmografia. Com que Lorca havia participat en una primera versió de la producció de Buñuel, també es donava aquesta complicitat entre ells. L’obra de Zorrilla va constituir un altre fil del dens teixit que era la complexa relació del tercet.^[461]

LA MANIFESTACIÓ DE FREUD I L’OMBRA DE MALDOROR

A la primavera de 1922, uns quatre mesos abans de l’arribada de Dalí a Madrid, l’editorial Biblioteca Nueva va començar a publicar l’Obra completa de Freud en traducció castellana, gràcies en bona mesura a l’interès i la col·laboració del filòsof José Ortega y Gasset, un dels pocs lectors de Freud a tot el país en l’original alemany. L’impacte dels primers volums va ser tan gran que a l’octubre de 1923 Revista de Occidente (la revista cultural més avançada d’Espanya, dirigida pel mateix Ortega, amb una orientació radicalment europea com el seu nom indicava) va poder referir-se a la «gola» amb què Freud es «devorava» aleshores a Espanya.^[462] Freud mateix va manifestar la seva sorpresa pel fet que un editor de Madrid fos el primer de tot el món a embarcar-se en la difícil empresa de publicar la seva obra completa en una altra llengua. El 7 de maig de 1923 va escriure al traductor, Luis López-Ballesteros y de Torres, per explicar-li que quan era un jove estudiant havia après espanyol pel seu compte perquè volia llegir el Quixot en la llengua de Cervantes. Per això se sentia capacitat per jutjar aquelles seves versions. Les considerava excel·lents: la interpretació que feia del seu pensament era extremament precisa, i l’estil elegant. I la proesa li semblava encara més admirable pel fet que López-Ballesteros no era ni metge ni psiquiatra.^[463]

Quan Dalí es va matricular a l’Academia de San Fernando, al setembre de 1922, Biblioteca Nueva havia tret els dos primers volums de l’Obra completa: La psicopatologia de la vida quotidiana, publicat al maig de 1922,^[464] i, poc després, Una teoria sexual i altres assajos, que contenia Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat, Cinc conferències sobre psicoanàlisi, Sobre els somnis, i Més enllà del principi del plaer.

José Ruiz-Castillo Franco, el propietari de Biblioteca Nueva, era un bon amic de la Residencia de Estudiantes. Fins i tot si aquest no hagués estat el cas, però, tots dos volums haurien estat llegits atentament en acabat d’aparèixer per aquella col·lectivitat civilitzada i inquieta, caracteritzada per damunt de tot per la seva curiositat intel·lectual; un dels seus components, Gonzalo R. Lafora, va ser potser el primer psicoanalista en actiu a Espanya.^[465]

Luis Buñuel era un dels que «devoraven» Freud en aquell temps, i a les seves memòries fa referència a la impressió que li va provocar La psicopatologia de la vida quotidiana. «Freud i la descoberta de l’inconscient van significar molt per a mi quan era jove», admet lacònicament.^[466] Podria ser que Buñuel hagués llegit el llibre abans que Dalí arribés a la Residencia, i que n’hi parlés i l’animés a llegir-se’l. Sigui com sigui, amb prou feines Dalí va haver posat els peus a Madrid ja es va submergir en l’obra de Freud, com José Moreno Villa recordava al I944.^[467]

El segon volum de la col·lecció va produir a la Residencia un impacte encara més gran, en particular Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat, l’obra que, en opinió de James Strachey, traductor de l’edició definitiva de Freud en anglès, constitueix, juntament amb La interpretació dels somnis, «la contribució més important al coneixement humà» d’aquest autor.^[468] Des de la seva aparició al 1905, aquests tres assajos havien anat persuadint de mica en mica el món occidental no tan sols a reconèixer l’existència de la sexualitat infantil sinó també la seva pervivència en les anomenades perversions sexuals. I hi havia una disposició creixent a acceptar la tesi de Freud segons la qual les malalties mentals tenen en general una causa sexual que es remunta a la infància. No és sorprenent, doncs, atesa la vitalitat intel·lectual del Madrid de l’època, que la seva publicació en castellà fos percebuda com un esdeveniment de gran importància cultural.

Aquest segon volum de l’Obra completa incloïa l’assaig «Sobre els somnis» i posava en circulació a Espanya una colla de conceptes freudians que avui dia han esdevingut corrents però que aleshores eren extremament originals: la distinció entre contingut latent i manifest, el paper de la repressió (censura) a l’hora de convertir material pertorbador en símbols; els mecanismes de desplaçament i condensació; i, per damunt de tot, la convicció sòlidament raonada de Freud segons la qual els somnis, per molt que puguin aparentar el contrari, són gairebé sempre una expressió de l’acompliment dels nostres desitjos (sovint inconfessats).

La incorporació en aquest volum de Més enllà del principi del plaer, publicat en alemany per primera vegada tot just dos anys abans, va donar als lectors espanyols l’oportunitat d’avaluar amb immediatesa el raonament en què Freud basava una altra convicció, segons la qual la psique sempre procura afirmar el «principi del plaer» enfront del «principi de la realitat» (l’ajornament del plaer en benefici de la conservació, la seguretat, el deure, etcètera).

Als seus escrits autobiogràfics Dalí dóna a entendre que a la Residencia tan sols va llegir La interpretació dels somnis, que no es va publicar fins al 1924.^[469] L’obra, escriu a La vida secreta, la va trobar «un dels descobriments cabdals de la meva vida, i es va emparar de mi un autèntic vici d’autointerpretació, no tan sols dels somnis, sinó de tot el que em passava, per accidental que a primer cop d’ull pogués semblar».^[470] Com que sabem que Dalí va anar adquirint els volums de Biblioteca Nueva així que anaven apareixent, o poc més tard, sembla bastant probable que al 1924 ja estigués familiaritzat amb els dos primers. Potser també ja s’havia llegit, o almenys s’havia mirat, els volums que els van seguir a continuació, Els acudits i la seva relació amb l’inconscient (1923) i Conferències d’introducció a la psicoanàlisi.^[471]

Durant la dècada de 1920 Dalí va llegir i rellegir Freud incessantment, i molts fragments del seu exemplar de La interpretació dels somnis estan subratllats. En conjunt sembla lícit afirmar que, així com l’impressionisme de Ramon Pichot l’havia enlluernat amb la força d’una revelació i li havia fet canviar la seva manera de veure la natura, Freud va revolucionar la seva actitud cap a si mateix i cap a la societat.^[472]

L’edició de Biblioteca Nueva de La interpretació dels somnis va aparèixer poc abans de la publicació, a l’octubre de 1924, del Manifest del surrealisme d’André Breton.^[473] Al desembre aquest va ser analitzat intel·ligentment a Revista de Occidente, on es recalcava de manera insistent la influència que tenia de Freud.^[474] Dalí devia veure segurament aquest article, donat l’interès amb què la revista d’Ortega y Gasset es llegia i discutia a la Residencia, i probablement devia llegir el manifest mateix poc després. A la primeria de 1925, de totes maneres, ja es lliurava a una orgia d’autoanàlisi seguint les orientacions de Freud (amb finalitats terapèutiques, se suposa) i alhora començava a estar al cas del moviment iniciat per André Breton. Haurien de passar uns quants anys, però, abans que tant l’empremta de Freud com la de Breton es fessin plenament aparents a la seva obra; i l’aprehensió que les seves peculiars aptituds com a pintor es podien posar al servei de l’inconscient no li va venir sinó de mica en mica.

Cap a aquella època un altre autor va afectar Dalí gairebé tan profundament com Freud, i el va estimular en la seva recerca de l’alliberament interior: Isidore Ducasse, autotitulat comte de Lautréamont, Les chants de Maldoror del qual van ser una de les fonts més venerades del surrealisme. Nascut a Montevideo al 1846, Ducasse havia mort malalt i empobrit a París al 1870, als vint-i-quatre anys, un any després d’haver-se publicat el seu llibre.^[475] Aquest no va fer cap efecte en el públic lector, i no va ser rescatat de l’oblit fins cinquanta anys després, quan, al 1920, es va reimprimir amb un prefaci de Rémy de Gourmont.^[476] Pel que fa a les Poésies de Ducasse, l’únic exemplar conegut de les quals era el que es conservava a la Bibliothèque Nationale, Breton les va tornar a publicar a la revista Littérature al 1919, i al 1920 van ser també reimpreses en forma de llibre.^[477] De la nit al dia, Lautréamont es va convertir en una figura de culte de l’avantguarda de París, i Breton s’hi va referir a la seva conferència de 1922 a Barcelona com potser la força més alliberadora de la imaginació poètica contemporània.^[478] «Per nosaltres, des d’un bon principi», va ratificar trenta anys més tard, «no havia existit cap geni comparable a Lautréamont. Vam sentir com un gran signe del temps s’ocultava, en la mesura que fins llavors no li havia arribat l’hora, però per nosaltres sonava amb la màxima claredat».^[479]

El «redescobriment» de Lautréamont va repercutir a Madrid, on de nou va ser Biblioteca Nueva que va prendre la iniciativa i va publicar una traducció de Julio Gómez de la Serna de Les chants de Maldoror amb una introducció entusiasta i ben documentada del cèlebre germà d’aquest, Ramón, que al 1909 havia estat la primera persona a publicar fragments del llibre a Espanya.^[480] La introducció revela la profunda veneració que sent Gómez de la Serna per Ducasse: pel seu coratge, la seva dignitat, el seu escepticisme radical, la seva rebel·lió contra el de l’Antic Testament i el seu horror per la inhumanitat de home envers l’home; també per l’extraordinària originalitat del seu estil literari i el seu enginy. La lloança de Ramón a Lautréamont ens dóna la mesura de la seva admiració:

En aquest pròleg Gómez de la Serna fa referència a un elogi entusiasta que de Lautréamont va fer el gran poeta nicaragüenc Rubén Darío, que tan admirat era per Dalí i els seus amics de l’institut de Figueres. El text formava part d’un llibre de Darío titulat Los raros, publicat al 1896, una col·lecció de retrats literaris d’escriptors francesos bohemis i «decadents», sobretot de la darreria del segle dinou, entre els quals hi havia Camille Mauclair, Leconte de Lisle, Paul Verlaine, Villiers de l’Isle-Adam, Jean Richepin, Rachilde i, per completar-ho, un parell d’estrangers: Edgar Allan Poe i el portuguès Eugénio de Castro. Trenta anys abans que els surrealistes descobrissin els símils remarcables de Ducasse, Darío havia quedat colpit per la seva comparació de la bellesa d’un adolescent amb la de «la trobada fortuïta sobre una taula de dissecció d’una màquina de cosir i un paraigua» i de la d’un escarbat amb «la tremolor de les mans d’un alcohòlic».

Federico García Lorca, que com Dalí havia estat un fervent entusiasta de Darío durant la seva joventut, posseïa un exemplar de Los raros i s’havia inspirat en el text d’aquest sobre Lautréamont al seu primer llibre, Impresiones y paisajes (1918), on va evocar, manllevant-la, la fantasmagòrica lladradissa dels gossos a la lluna descrita per Ducasse.^[481] Pot ser que també Dalí conegués Los raros i hi hagués trobat per casualitat Lautréamont. Si no, potser Lorca li va parlar del llibre. Però el que sembla segur és que va llegir la traducció de Gómez de la Serna de Les chants de Maldoror mentre era a la Residencia de Estudiantes (on José Bello, encoratjat pel poeta Rafael Alberti, va manllevar l’exemplar de José Moreno Villa),^[482] i que, en el seu pensament, Lorca, el temptador, va quedar associat inseparablement a l’heroi epònim i rebel del llibre. «L’ombra de Maldoror es dreçava aleshores sobre la meva vida», escriu Dalí enigmàticament a la Vida secreta, «i va ser justament en aquesta època que, amb la durada d’un eclipsi, precisament una altra ombra, la de Federico García Lorca, va venir a enfosquir l’originalitat virginal del meu esperit i la meva carn».^[483]

Cap a la primeria de 1925 Lorca estava cada vegada més fascinat pel pintor. Dalí es devia trobar en un dilema, perquè, tot i sentir-se enormement afalagat per les seves atencions, es resistia obstinadament a admetre la possibilitat que ell també pogués ser homosexual, o pogués tenir inclinacions homosexuals, i devia semblar-li que si l’amistat entre ells dos anava gaire més enllà corria el perill de sucumbir-hi. De moment, però, trencar amb Maldoror-Lorca quedava del tot exclòs. Dalí, al contrari, va encoratjar obertament el poeta convidant-lo a passar junts la Setmana Santa a Cadaqués. Quinze dies abans d’anar-hi, Salvador va manllevar a Eduardo Marquina, el seu «protector» a Madrid, cent pessetes perquè ell, Federico i altres amics poguessin fer «l’última visita» de la temporada als cims nevats de la serra de Guadarrama, al nord de Madrid. Un cop acomplert el ritual degudament, ell i Lorca van agafar un tren en direcció a Catalunya.^[484]

AMB LORCA A CADAQUÉS

Al 1925, Setmana Santa va començar el 5 d’abril. Uns quants dies abans, Salvador Dalí Cusí, la seva dona, Caterina, i Anna Maria van anar fins a Cadaqués per deixar en condicions la casa d’Es Llané, que estava tancada des de l’estiu anterior, per quan arribés el seu convidat d’honor. Feia un sol brillant, i el Pení i la costa eren un esclat d’herbes aromàtiques i flors de camp. El taxi que transportava Salvador i Lorca des de Figueres va arribar espetegant a Cadaqués a migdia, i al cap de poca estona Anna Maria, que ja tenia disset anys, ja havia quedat atreta pel poeta, que estava loquaç i captivador com mai. Van servir el dinar a la terrassa ombrejada d’eucaliptus de vora la platja, a pocs metres del mar. «Quan vam arribar a les postres», recordava Anna Maria, «ens havíem fet tan bons amics que era com si sempre ens haguéssim conegut».^[485]

Lorca va quedar enamorat de Cadaqués, de les processons de Setmana Santa i els pastissos, del fabulós retaule barroc de l’església parroquial, de la família de Dalí i de la gent del país. Entre aquests hi havia una dona bastant eixelebrada que es deia Lídia Nogués, la mare de la qual, Dolors Sabà (coneguda com «la Sabana») tenia fama d’haver estat bruixa.^[486] Lídia havia heretat el talent de la seva mare a l’hora d’emetre oracles, tenia una cara molt expressiva amb uns globus oculars molt sortits que, segons Anna Maria, li donaven una aparença de cranc, i esquitxava la seva conversa d’estranyes metàfores.^[487] Com el Quixot, Lídia semblava ben bé ser-hi tota quan es parlava de la majoria de temes, però de cop i volta perdia el seny si algú al·ludia a alguna de les seves obsessions. D’edat indeterminada, però d’uns cinquanta anys segurament quan Lorca la va conèixer, de jove havia regentat una pensió a Cadaqués. Va ser aquí on Picasso i Fernande s’havien estat al 1910 quan havien vingut a veure Ramon Pichot. Un hoste lleugerament anterior havia estat l’escriptor i crític d’art Eugeni d’Ors, aleshores un adolescent, pel qual Lídia va agafar una passió que li va durar fins que va morir al 1946. Quan es va trastocar, potser arran de la pèrdua del seu marit, Nando, que era pescador i es va ofegar en un temporal, la seva imaginació sempre desperta, lliure de les traves de la raó, va esclatar amb desmesura, i es va convèncer a si mateixa que no era altra sinó Teresa, la majestuosa protagonista del famós llibre d’Ors La Ben Plantada, que es va publicar al 1911. Lídia va arribar a creure, a més, que d’Ors es comunicava amb ella regularment, entre línies, per mitjà de la columna que escrivia en un diari de Barcelona, que ella llegia àvidament i glossava a les cartes amb què bombardejava el famós escriptor.^[488] Dalí, que creia que Cadaqués era l’indret més intensament paranoic del Mediterrani^[489] i que al 1925 ja devia haver descobert que el seu avi Gal s’havia suïcidat a causa d’al·lucinacions paranoiques, no va poder evitar sentir-se’n fascinat:

Lídia posseïa el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut. Era capaç d’establir relacions completament coherents entre qualsevol tema i la seva obsessió del moment amb una negligència sublim de tota la resta, i amb una elecció del detall i un joc d’enginy tan subtil i tan calculadorament hàbil, que sovint era difícil no donar-li la raó en qüestions que sabies que eren del tot absurdes. Interpretava els articles d’Ors, com de passada, amb unes coincidències i uns jocs de paraules tan ben trobats que no podies deixar de meravellar-te davant la desconcertant violència imaginativa amb què l’esperit paranoic pot projectar la imatge del nostre món interior en el món exterior, tant se val cap a on, ni de quina manera, ni amb quin pretext. Les coincidències més increïbles s’esdevenien en el curs d’aquesta amorosa correspondència, que jo he utilitzat sovint com a model dels meus propis escrits.^[490]

Aquest fragment suggereix poderosament que el famós «mètode paranoico-crític» de Dalí, que va elaborar després d’haver-se incorporat a les files del surrealisme, devia força a Lídia Nogués; i hi ha una fotografia que confirma el plaer amb què ell escoltava les elucubracions d’aquesta a la terrassa d’Es Llané. Una altra fotografia, un retrat de Lídia, és potser encara més interessant, perquè al darrere ella va escriure: «Aquesta dona és la bruixa responsable de tot l’assumpte de Dalí i de moltes altres coses».^[491] Pel que fa a Lorca, va quedar tan captivat per aquell ésser excèntric que més endavant Dalí va dedicar un poema, «Peix perseguit per un gotim de raïm», a «una conversa entre Federico i Lídia».^[492]

Lorca, que no necessitava que li insistissin gaire, va llegir als Dalí i a uns quants amics escollits la seva obra encara no estrenada Mariana Pineda. Anna Maria consigna que, quan va acabar ella plorava i el seu pare estava radiant d’entusiasme. Pel que fa a Salvador, al rostre hi tenia una expressió triomfant que venia a dir: «¿Què us pensàveu?»^[493]

Lorca, que se sentia ben bé com a casa amb els seus amfitrions, i en aquella època ja irremissiblement vinculat a Dalí, va desplegar durant la seva breu estada el ric tapís dels seus abundants i variats talents. Hi va haver recitals de poesia improvisats, anècdotes, imitacions, trucs, audicions de piano a la casa d’estiueig dels Pichot, Es Sortell, que era allà a tocar, i fins i tot algun emmurriament per arrodonir-ho. La família de Dalí van ser ben aviat admiradors incondicionals seus.^[494]

Salvador volia de totes passades que Lorca conegués el cap de Creus, i va organitzar una excursió amb barca. Aquesta sortida va produir en el poeta, amb el terror que tenia d’ofegar-se, una barreja de delectança i aprensió, i més tard, escrivint a Anna Maria, recordava «el gran perill real de naufragi» que havien corregut, i el conill deliciós, condimentat amb sal i sorra, que havien pres a la platja de Tudela, sota la roca coneguda com L’Àguila.^[495]

Lorca va fruir de les festes de Setmana Santa a Cadaqués, cruspint-se les delicioses llaminadures tradicionals que s’elaboraven per a l’ocasió i seguint les processons. Un dels dies Dalí el va portar a Girona perquè veiés les cerimònies de Pasqua per les quals la catedral té anomenada. Respecte al fèrtil paisatge de l’Alt Empordà, Lorca va dir que, després de la seva plana nadiua de Granada, no havia vist un lloc tan bonic com aquell a tot Espanya. Dalí també el va portar a les famoses ruïnes gregues i romanes d’Empúries, l’antic port comercial que dóna nom a la regió. Lorca les va trobar fascinants, sobretot un gran mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia que immediatament el va moure a escriure alguna cosa sobre el tema.

Al final de Setmana Santa els Dalí van tornar a Figueres, on el notari va ocupar-se que Lorca fes una segona lectura de Mariana Pineda i un recital de poesia. Tant l’un com l’altra van ser un gran èxit. Com a últim gest de reconeixement, Don Salvador va organitzar una ballada de sardanes a la Rambla en homenatge al poeta. Va ser la primera vegada que Lorca veia ballar la dansa nacional de Catalunya, i en va quedar impressionat. Després, un cop acabades les celebracions, Federico i Dalí se’n van anar cap a Barcelona, on es van quedar un parell de dies amb Anselm Domènech abans de tornar a Madrid.^[496]

SURREALISME A MADRID I «LOS IBÉRICOS»

Lorca i Dalí es van perdre per poc la conferència sobre surrealisme que Louis Aragón va donar a la Residencia de Estudiantes el 18 d’abril de 1925. Els seus companys, però, o potser el mateix Alberto Jiménez Fraud, els en devien fer una relació detallada, i fins i tot pot ser que se la llegissin, perquè era costum que els conferenciants convidats lliuressin una còpia del seu discurs al director. Sigui com sigui, poc després se’n van publicar fragments clau al número de juny de 1925 de La Révolution Surréaliste, que és gairebé segur que arribava a la Residencia.

Aragón, fent servir el «to insolent» que, com va explicar al públic, li agradava utilitzar en aquelles ocasions, havia llançat un atac ferotge contra la societat occidental contemporània, contra «els grans poders intel·lectuals (les universitats, les religions, els governs) que es divideixen el món entre ells i separen l’individu de si mateix a la infància, d’acord amb un sinistre pla preestablert». Assegurava als seus oients que «l’antiga era cristiana» s’estava acabant, i que havia vingut a Madrid a predicar la bona nova de l’adveniment del surrealisme, «l’arribada d’un nou esperit de rebel·lió, un esperit decidit a atacar-ho tot»:

Sembrarem arreu el germen de la confusió i del malestar. Som els agitadors de l’esperit. Totes les barricades són vàlides, totes les barreres contra els vostres execrables plaers. Jueus, sortiu dels vostres guetos. Deixeu que la gent es mori de fam, perquè així coneixeran el gust del pa de la fam! Mou-te, índia dels mil braços, suprem i llegendari Brahma! Ara és la teva, Egipte! I que els traficants de drogues s’abatin sobre els nostres països aterroritzats! Que la llunyana Amèrica es derrueixi sota el pes dels seus edificis enmig de les seves absurdes prohibicions! Rebel·lat, món! Mira que seca està la terra, preparada per cremar! Com la palla, es podria dir.^[497]

Pel que sembla, cap diari de Madrid va informar sobre la conferència d’Aragon, que havia pronunciat en francès (com Breton havia fet uns anys abans a Barcelona), ni en va reproduir cap fragment. No obstant això, hi havia un fet que no es podia negar: el surrealisme, a través d’un dels seus advocats més acèrrims, havia fet a la capital d’Espanya la seva primera irrupció, que per cert havia estat escaientment provocadora (per acabar-ho d’arrodonir, segons Buñuel, Aragón va sobtar Alberto Jiménez Fraud demanant-li si hi havia cap urinari interessant a la ciutat).^[498] El fet que l’acte hagués tingut lloc a la Residencia de Estudiantes demostrava una vegada més que l’establiment era el centre capdavanter a Espanya en cultura contemporània.

La visita d’Aragon va coincidir amb la creació d’una nova associació anomenada Sociedad Ibérica de Artistas, en la qual la paraula «Ibérica» indicava que s’hi incloïa Portugal. Al seu manifest, firmat entre altres per Manuel de Falla, Daniel Vázquez Díaz, el crític musical Adolfo Salazar, Lorca i Guillermo de Torre, els «Ibéricos» explicaven que el mòbil principal que els portava a fundar aquella societat era l’absència a la capital d’Espanya d’un fòrum d’art modern on els pintors de diferents tendències poguessin exposar la seva obra i sentir-se acceptats.^[499]

El 27 de maig de 1925 es va inaugurar la primera exposició de l’associació al Palacio de Velázquez, al Parque del Retiro. A la fotografia de l’esdeveniment publicada a la primera plana de Abc, un tímid Dalí apareix al costat d’Eugeni d’Ors, Eduardo Marquina, el ministre d’Educació i Belles Arts i l’escultor Victorio Macho. La presència aparentment oficial de Marquina es pot explicar potser pel fet que l’exposició incloïa dues sales dedicades a l’obra del seu cunyat Ramon Pichot, que havia mort feia poc a París davant la consternació del seu gran amic Picasso.^[500]

Abans que s’inaugurés l’exposició, alguns dels «Ibéricos» més exaltadament iconoclastes van distribuir fulletons que exposaven els seus objectius.^[501] En vista de l’atac mordaç que es fa a l’Academia de San Fernando, un d’ells ha estat atribuït a Dalí:

José Moreno Villa va ser un dels més de quaranta «Ibéricos» que hi van exposar, i va escriure profusament a la premsa sobre la mostra. Tot i ser eclèctica, Moreno Villa remarcava que el vocabulari utilitzat pels seus companys artistes per referir-se a la seva obra era extremament homogeni. Es parlava molt de «colors densos i estables» o «colors opacs i compactes», de «material ben treballat», de «plasticitat» (o «valor plàstic»), de «pes», «volum», «claror», «ritmes calculats meticulosament» i «sensibilitat lineal». Aparentment ningú considerava ni tan sols la possibilitat que les pintures signifiquessin res; les pintures no significaven; eren objectes autònoms sòlidament construïts, i ja estava. L’art espanyol, Moreno Villa n’estava convençut, havia entrat en una nova era.^[503]

L’exposició va projectar Dalí a Madrid triomfalment. Hi va exposar onze obres, set amb el seu estil cubista i quatre —Banyista (1924), Retrat de Luis Buñuel (1924), Noia asseguda vista de darrere (1924) i Nu femení (1925)— en el seu estil més «realista».^[504] De les pintures cubistes, una en particular, Natura morta (1924) —també coneguda com Sifó i ampolla de rom— va atreure tant l’atenció del públic com dels crítics. Tenia una clara influència dels «metafísics» italians, particularment de Morandi, l’obra del qual Salvador havia admirat per primera vegada a Valori Plastici.^[505] No a tothom, però, la pintura va semblar bé. «Representa el menjar després d’un àpat», observava la revista satírica Buen humor. «Les peres que no s’han menjat són les que estaven verdes, i tot el que no hi ha a l’ampolla és el que s’han begut». Lorca en va enviar el retall a Dalí, que tornava a ser a Catalunya, amb el comentari: «Em sembla que això és de Juan Abril i no hi sé trobar la gràcia».^[506]

Una altra de les pintures cubistes exposades, Retrat (1923-24), assenyala gairebé amb tota seguretat la primera aparició de Lorca a l’obra de Dalí, i el mostra fent una lectura a la Residencia de Estudiantes. Com que Lorca era probablement la persona que seguia l’aventura cubista de Dalí de més a prop en aquella època, aquesta pintura es pot veure com un tribut no tan sols al poeta sinó també a la crítica benèvola.^[507] Uns mesos més tard Dalí va anar un pas més enllà i va regalar a Lorca Nu femení i Sifó i ampolla de rom, i hi ha una magnífica fotografia del poeta assegut orgullosament a sota d’aquest últim.

José Moreno Villa coneixia Dalí, tant l’home com la seva obra, millor que cap altre crític de Madrid, gràcies al fet que tots dos vivien a la Residencia de Estudiantes, i va deixar els lectors convençuts que el pintor català era l’artista més original de tota l’exposició. Més que un natiu de Figueres, escrivia, Dalí era un producte de Cadaqués, on, abans que ell, Picasso i Derain havien executat obres cubistes. Atesa aquesta circumstància, Dalí no es podia escapar de ser «un partisà de la tendència arquitectònica, constructivista i formal en pintura».^[508]

Uns quants altres crítics destacats van elogiar també l’obra de Dalí. Manuel Abril, al qual Lorca va atribuir l’article satíric de Buen humor, segurament de manera equivocada, va remarcar les dues tendències de Dalí (la seva alternança de l’estil cubista i l’estil més «realista»), i assenyalava que eren estrictament contemporànies. A Sifó i ampolla de rom, va escriure, «la construcció musical de la pintura assoleix tota la seva límpida exactitud i la seva triomfant harmonia».^[509] Dalí devia quedar encantat amb l’elogi que va rebre d’Eugeni d’Ors, probablement l’autoritat en art més reconeguda del país;^[510] i, pel que fa a les reaccions internacionals, amb la breu menció que en va fer l’hispanista Jean Cassou al Mercure de France, que el qualificava a ell i a Benjamín Palencia de «esprits clairs, bons géomètres».^[511]

De l’èxit de Salvador a Madrid se’n va informar degudament als diaris de Barcelona, Girona i Figueres.^[512] El seu pare n’estava satisfet, però això no el va deturar d’escriure en aquella mateixa època a un dels professors del seu fill a San Fernando, el pintor Cecili Pla, per demanar-li sobre els progressos acadèmics que feia. Pla li va respondre que Salvador era un bon alumne, «però», afegia eufemísticament, «té tendència a no presentar-se sempre a classe».^[513]

Pel que sembla, aquesta falta d’assistència no va tenir importància. Dalí va superar els exàmens de final de curs, traient un excel·lent en «Estudis preparatoris de color» i «Història de l’art (època moderna i contemporània)», i un aprovat en «Dibuix de natures mortes» i «Gravat calcogràfic».^[514]

LA CONQUESTA DE BARCELONA

Durant l’estiu, Lorca i Dalí es van escriure sovint, i el poeta, ara molt ocupat en una oda per al seu amic, va provar desesperadament de convèncer-lo perquè visités Granada. Va ser inútil. Dalí havia estat convidat per Josep Dalmau a muntar una exposició individual a les seves famoses galeries aquella tardor, i pintava com un boig. No podia permetre que res s’hi interposés, ni tan sols el Llibre dels putrefactes que Lorca i ell tenien projectat.^[515]

Dalí i els seus amics de Figueres havien aplicat el terme putrefacte als filisteus de la ciutat. La paraula també existia en castellà (putrefacto), i, probablement per influència de Dalí, ara va acabar sent d’ús corrent a la Residencia per designar qualsevol cosa que fos considerada convencional, burgesa, passada de moda o artísticament nauseabunda. Dalí els va representar amb una gran varietat de formes i mides, i els seus graciosos dibuixos eren molt celebrats a la «Resi». Segons l’evocació del poeta Rafael Alberti:

Dalí cazaba putrefactos al vuelo, dibujándolos de diferentes maneras. Los había con bufandas, llenos de toses, solitarios en los bancos de los paseos. Los había con bastón, elegantes, flor en el ojal, acompañados por la bestie. Había el putrefacto académico y el que sin serlo lo era también. Los había de todos los géneros: masculinos, femeninos, neutros y epicenos. Y de todas las edades.^[516]

Amb rares, excepcions, els mestres de la Real Acadèmia de San Fernando eren indiscutiblement putrefactes, i en aquell temps Dalí ja n’estava ben fart. La seva imminent exposició a les galeries Dalmau li va semblar prou bona excusa per no tornar a l’Escola Especial durant el curs 1925-1926. El seu pare hi va estar d’acord amb la condició que Salvador aprofités l’any per treure’s de sobre el servei militar. Al setembre, poc abans que comencés el trimestre de tardor, Dalí Cusí va informar l’Escola que el seu fill no s’hi matricularia per l’any acadèmic següent. Salvador, els explicava, seria «alumne lliure» durant el curs, estudiaria pel seu compte a Figueres i s’hi inscriuria a la primavera de 1926 per tal de fer els exàmens.^[517]

Al final va resultar que Dalí no va començar el servei militar aquella tardor tal com estava previst. Tot i així no va fer cap esforç per tornar a anar a Madrid pel curs 1925-26. Lliure de l’Escola Especial, primer de tot va dedicar la tremenda energia que posseïa a la tasca d’assegurar-se que la seva exposició a les galeries Dalmau era un èxit. En això el van estimular les postals que rebia d’amics seus de París, com ara Buñuel, José Maria Hinojosa i Juan Vicéns, el qual, amb la seva dona, María Luisa Gonzàlez, hi estava muntant una llibreria espanyola.^[518]

L’exposició de Dalí a les Dalmau va durar del 14 al 27 de novembre. Hi havia exposades vint-i-dues obres (disset pintures i cinc dibuixos), una del 1917, tres del 1924 i divuit del 1925. Que el jove artista havia estat treballant de valent era del tot evident. Anna Maria Dalí, de la qual hi havia vuit retrats, hi tenia una presència dominant, mentre que Don Salvador, amb la seva còrpora voluminosa, sobtava també el visitant. El catàleg, publicat amb un gust exquisit, incloïa tres citacions estratègicament col·locades d’Ingres, que Dalí admirava d’ençà que havia ensopegat amb la seva obra per primera vegada als Gowans’s Art Books quan era petit.^[519] Les citacions, extretes de l’obra Pensées d’aquest pintor francès —que en aquella època era un dels llibres de capçalera de Dalí—,^[520] elevaven Ingres a la categoria de geni tutelar de l’exposició. La primera, triada potser per justificar les influències visibles a la mostra (Picasso, Morandi, el mateix Ingres), era: «Aquell qui no vol servir-se sinó del seu propi enginy aviat es veurà reduït a la més miserable de les imitacions, que és la de les seves pròpies obres». La segona, treta a col·lació potser com a tribut dissimulat al professor de dibuix que Dalí va tenir als Germans de les Escoles Cristianes, el qual insistia als seus alumnes que «no ultrapassessin la ratlla», deia: «El dibuix és la probitat de l’art». La tercera, que certament es pot aplicar als retrats d’Anna Maria, era anàlogament dogmàtica: «Les formes belles són plans rectes amb corbes. Les formes belles són aquelles que tenen fermesa i plenitud, en les quals els petits detalls no comprometen l’aspecte de les grans masses».^[521]

L’exposició va ser un èxit tant de crítica com de vendes, com Dalí es va afanyar a informar Lorca alhora que li enviava l’única ressenya adversa que havia trobat amb el comentari que «les altres són tan incondicionalment entusiastes que no tenen interès», i afegia que fins i tot li havien ofert un banquet commemoratiu (que va tenir lloc a l’hotel España de Barcelona el 21 de novembre i va ser seguit d’un altre a Figueres el 5 de desembre).^[522] Entre les pintures més admirades hi havia Sifó i ampolla de rom, que anteriorment s’havia exposat a la mostra dels «Ibéricos» feta a Madrid uns mesos enrere i que Dalí va regalar a Lorca al cap de poc; l’esplèndida Venus i mariner (Homenatge a Salvat-Papasseit), i Noia a la finestra, on Anna Maria, vista de darrere, contempla des de la finestra del menjador de Es Llané les onades que arrissen la superfície de la badia de Cadaqués. Encara no hi havia cap rastre de surrealisme.^[523]

A la Vida secreta i als seus escrits autobiogràfics posteriors Dalí afirmava que Picasso havia passat per l’exposició i havia quedat molt captivat per «la pintura d’una esquena de noia» (segurament Noia a la finestra), i que en va parlar bé en tornar a París.^[524] Però no hi ha cap prova que Picasso veiés l’exposició, ni que tan sols fos a la ciutat durant aquella quinzena. D’altra banda, com que Dalí, encara que no es trobés en persona a la sala al llarg de tota l’exposició, estava en disposició d’anar-hi quan calgués, és inconcebible que, si Picasso s’hi hagués prestat i hagués expressat la seva aprovació, no hagués corregut a trobar-lo, per treure la màxima publicitat de l’esdeveniment i recordar-ho constantment a partir d’aleshores.

La riuada de ressenyes provocada per l’exposició va fer que el pare de Dalí decidís enganxar tots els retalls de diari sobre la carrera ascendent de Salvador en un quadern, de manera que quedés per a la posteritat plena constància dels seus progressos. L’últim dia de l’any Dalí Cusí va escriure a l’àlbum un elaborat prefaci. Ens diu molt sobre les virtuts i les febleses del notari; i ens mostra el problema formidable que constituïa per al seu fill:

En vista de tot plegat, la preferència de Don Salvador Dalí Cusí per l’èxit acadèmic del seu fill enfront de la seva fama precoç com a artista independent sembla força enraonada. Els esdeveniments, però, van desbordar ben aviat totes aquestes consideracions.

PER FI PARÍS

Al gener de 1926, un dels diaris més progressistes d’Espanya, el Heraldo de Madrid, va muntar una exposició d’art català modern al recentment inaugurat Círculo de Bellas Artes del carrer d’Alcalá, a tocar de la Puerta del Sol. Dalí hi va enviar dos quadres, que s’havien pogut veure per primera vegada uns mesos abans a Barcelona a la seva exposició individual a les galeries Dalmau: Noia a la finestra, on apareix la seva germana, Anna Maria, i Venus i mariner. Aquest últim va desvetllar un gran interès, va provocar que Lorca li enviés un telegrama de felicitació i va ser adquirit pel pintor Daniel Vázquez Díaz (el causant involuntari de l’expulsió de Dalí al 1923).^[526] Cipriano Rivas Cherif, que havia fet costat a Dalí enfront de l’Academia a la revista España al 1924, va prear molt Venus i mariner en un article. «Salvador Dalí sap el que es fa», acabava el text. «I coneix els seus clàssics. Que Déu li conservi la vista i en tingui bona cura».^[527]

No hi ha constància que Dalí fes el viatge des de Figueres per assistir a l’exposició. Ara tenia el pensament en Barcelona i París, sobretot en aquesta última, entre altres coses perquè Luis Buñuel, que aleshores feia els seus primers passos en el món del cinema, instava tant el pintor com Lorca perquè l’anessin a veure.^[528] A Salvador no li va caldre que li insistissin gaire. A mig març estava absort en la novel·la de Raymond Radiguet Le bal du comte d’Orgel, i va comunicar el seu entusiasme a Lorca. Examinat des de la perspectiva de la vida posterior de Dalí, i de la seva obsessió per l’aristocràcia, no hi sembla haver cap dubte que aquell breu i enlluernador roman à clef va estimular la seva determinació creixent de conquerir París i arribar a les altes esferes de la societat francesa.^[529]

En aquella època, d’altra banda, Dalí ja havia plantejat amb èxit al seu pare la possibilitat de fer un viatge a París, perquè el 14 de març de 1926 Josep Dalmau li donava dues cartes de recomanació: una per a Max Jacob, i una altra per a un personatge tan important com André Breton. Aquestes cartes confirmen la gran importància de Dalmau com a vincle entre l’avantguarda parisenca i Barcelona.^[530]

Però de cap de les maneres el notari permetria que el seu fill viatgés tot sol cap a França: es podia perdre, podia extraviar els diners, el podien atropellar en travessar un carrer; li podia passar qualsevol cosa, perquè Salvador, com tothom sabia, no tenia gens de sentit pràctic. Li semblava molt bona idea, però, que veiés el Louvre, això Dalí Cusí no ho podia negar; i, amb la seva acostumada decisió, ara va disposar que, per Pasqua, la seva dona i Anna Maria acompanyarien Salvador a fer una breu visita a la capital de França.

Poc abans de sortir, Dalí va escriure al seu oncle Anselm Domènech donant-li les gràcies per un llibre que li havia enviat sobre Vermeer, que ara era un dels seus pintors predilectes. Li explicava que aviat publicaria una col·lecció de caricatures de putrefactes titulada La secció àuria de la putrefacció (cosa que no va fer mai), i que s’emportava a la capital de França una pintura nova «deu vegades millor que la de Venus». Aquesta, com una indicació anterior de la mateixa carta deixa clar, era Venus i Eros (titulada més tard Venus i Cupido), una de les més reeixides obres primerenques de Dalí.^[531] És gairebé segur que la pintura nova era Noia de Figueres, una escena deliciosa d’una noia jove fent punta de coixí al balcó de casa dels Dalí que donava a la plaça de la Palmera, amb el rètol de la casa Ford i el campanar del col·legi de les monges dominicanes franceses. Al lluny s’aixequen les muntanyes de la serra litoral de Sant Pere de Roda que separen la plana de l’Empordà de Cadaqués.

La petita i emocionada quadrilla es va enfilar al tren a Figueres l’11 d’abril de 1926, i a l’andana, a París, els va venir a rebre Luis Buñuel, el qual va presentar Salvador al pintor Manuel Ángeles Ortiz, l’amic íntim granadí de Lorca, que era a la capital francesa des del 1922.^[532]

Dalí, conscient del fet que Ortiz tenia accés privilegiat a Picasso, havia persuadit Lorca perquè li escrivís abans d’anar ell a París per tal que concertés una cita amb el gran artista. Ortiz havia complert escrupolosament.^[533]

Dalí relata breument aquesta visita a la Vida secreta, passant per alt, potser intencionadament, que Ortiz l’acompanyava. Quan va arribar al pis que l’artista tenia al carrer de la Boëtie, ens explica, estava commogut tan profundament com si el mateix papa estigués a punt de rebre’l:

El respecte de Salvador era comprensible, atesa l’enorme admiració que sentia per Picasso. A la Vida secreta afirma que duia una còpia de Noia de Figueres, que Picasso es va estudiar sense fer cap comentari durant un quart d’hora.^[535] Molts anys després Manuel Ángeles Ortiz va dir que Dalí també havia ensenyat a Picasso Venus i mariner (de la qual hi ha unes quantes versions).^[536]

Un cop Picasso va haver acabat de fer el seu examen, va dedicar dues hores, segons Dalí, a treure a la llum les seves pròpies teles, «prenent-se una molèstia enorme».^[537] No sabem de quins quadres es tractava, però, gràcies a un article publicat al juny de 1926, poc després de la visita de Dalí, per Christian Zervos, l’editor de Cahiers d’Art, podem identificar com a mínim algunes de les pintures que hi havia més a la vista a l’estudi de Picasso en aquella època.^[538] Hi havia, a més de collages recents, exemples de dues tendències que van caracteritzar la seva producció entre 1923 i 1926: obres d’inspiració clàssica, com ara Les tres gràcies, i una munió de natures mortes resultants de la seva etapa cubista. A partir de l’obra que Dalí va produir immediatament després de la seva visita a París, podem deduir que les natures mortes el van impressionar profundament, en particular Estudi amb cap de guix, actualment al Museum of Modern Art de Nova York.

¿Devia mostrar Picasso a Dalí Les tres ballarines (1925), en el qual, com més endavant aquell va explicar a Roland Penrose, el rostre fosc esbossat de manera imprecisa era el del seu gran amic i conseller Ramon Pichot, que acabava de morir?^[539] Atesa l’aflicció que Picasso va sentir per la pèrdua de Pichot, els records que tenia de la seva visita a Cadaqués al 1910 i la influència decisiva de Pichot sobre Dalí, és improbable que no fessin referència al difunt.

Així com aparentment Picasso aviat va haver oblidat del tot la visita de Dalí al seu estudi, per a Salvador va ser una experiència d’una importància crucial i perdurable.^[540] Finalment havia conegut un dels seus dos ídols contemporanis —Freud s’hauria d’esperar— i es podia enorgullir, i ho feia, del fet que no tan sols coneixia Picasso personalment sinó que a més el gran artista havia donat el vist-i-plau a la seva obra. El mes d’abril de 1926 constitueix un moment clau a la seva vida.

Anna Maria Dalí, oblidant del tot Picasso, va recordar més endavant que, com que el seu «únic propòsit» a París era visitar el Louvre, s’hi van passar hores i hores. Leonardo da Vinci, Rafael i Ingres van ser els pintors que més van deixar bocabadat el seu germà; com ella ens explica, estava «literalment en èxtasi».^[541] Anna Maria va oblidar igualment que també van visitar el Musée Grévin del Boulevard Montmartre (l’interès de Dalí per les seves figures de cera havia estat estimulat per un poema de Cocteau, «Tour du secteur calme»)^[542] i Versalles; i passa per alt el fet que l’entrada de Salvador a la vida parisenca de cafè va ser gairebé tan estimulant com la seva trobada amb Picasso.

Aquesta vida, pel que feia al considerable grup d’artistes espanyols que residien a París, se centrava en els famosos cafès de Montparnasse «La Rotonde», «Le Sélect» i «Le Dôme», que aleshores es trobaven al pinacle de la seva fama (era l’època de Kiki de Montpamasse). Quan Dalí tot just acabava d’arribar a la ciutat, Ortiz i Buñuel el van portar a «La Rotonde» i el van presentar a alguns dels components de la comunitat de pintors espanyols. Entre ells hi havia Hernando Viñes, Apel·les Fenosa, Francisco Borés, Joaquín Peinado i un altre amic granadí de Lorca, Ismael González de la Serna, que li havia fet el dibuix de la coberta del seu primer llibre, Impresiones y paisajes. Tots ells treballaven sota la influència del cubisme i de moment havien estat poc afectats pel surrealisme.^[543]

Aquest no era el cas d’un altre resident a París, Joan Miró, que s’havia relacionat estretament amb els surrealistes des del 1924, en què el primer manifest de Breton el va influir profundament. «Em va transformar en el sentit que volia emular-ne l’esperit», recordava al 1977.^[544] «Transformat» d’aquesta manera, Miró havia abandonat el seu estil realista i havia començat a pintar sota la influència d’al·lucinacions provocades per la gana (vivia en una extrema pobresa) i per la lectura obsessiva que feia de la nova poesia a què els surrealistes l’havien introduït.^[545] Al juny de 1925 havia exposat a la galeria del seu marxant Pierre Loeb, la Galerie Pierre, i a la darreria d’aquell mateix any va prendre part en una exposició col·lectiva, La Peinture Surréaliste, muntada al mateix local.^[546] Aleshores Miró ja era molt ben considerat per Breton, el qual va escriure més endavant que la seva «tumultuosa entrada» al moviment al 1924 havia «marcat una etapa important en el desenvolupament de l’art surrealista».^[547]

Dalí no va coincidir amb Miró durant la seva breu estada a París, però podria ser que hi hagués vist part de la seva obra. Tot just un mes abans, el 10 de març de 1926, s’havia obert la Galerie Surréaliste a la seu del moviment, al número 16 del carrer Jacques Callot, un carreró al cor del Quartier Latin que unia el carrer de la Seine amb el carrer Mazarine i que encara avui dia constitueix un empori artístic.^[548] Miró era un dels artistes de la galeria, juntament amb Masson, Tanguy, Chirico, Man Ray, Marcel Duchamp, Picabia, Malkine, Picasso i Ernst.^[549] Segons Roland Penrose, en aquella època les pintures més recents de Miró sempre estaven exposades a la Galerie Surréaliste i a la Galerie Pierre (que era a prop, al número 13 del carrer Bonaparte).^[550]

No hi ha constància que Dalí visités cap de les dues galeries durant els pocs dies que es va estar a París, però és gairebé inconcebible, atès el seu apassionat interès per tot el que passava a la capital de França, que ho hagués deixat de fer. Sigui com sigui, els components de la colònia espanyola devien discutir sovint davant seu sobre Miró; i, encara que Picasso constituïa la gran obsessió de Dalí, Miró, que era onze anys més gran que ell, no vint-i-tres com Picasso, li devia semblar un model més assequible d’emular en aquell temps. També és probable que Dalí estigués assabentat del fet que Miró, que era un rebel com ell, havia marxat a París al 1919 després que una exposició seva a les galeries Dalmau no hagués suscitat l’entusiasme del públic barceloní. I és igualment probable que estigués al cas del lligam apassionat que Miró tenia amb la finca paterna de Montroig, prop de Tarragona, un lligam només comparable en intensitat a la passió obsessiva de Dalí per Cadaqués. Tenien, doncs, molt en comú. D’altra banda, és difícil que Dalí deixés de fixar-se en els quatre Miró que apareixien reproduïts en aquella època a La Révolution Surréaliste: Maternitat i El caçador (sovint més conegut com Paisatge català) al quart número (15 de juliol de 1925); i Camp llaurat i La trampa al cinquè (15 d’octubre de 1925). Molt poc després, la influència del Miró surrealista va començar a deixar-se sentir en l’obra de Dalí, igual com ho van fer els Picasso que havia vist al carrer de la Boëtie.

Durant aquesta visita trepidant a París, Dalí va restablir el contacte amb els seus amics de Madrid Juan Vicéns i María Luisa González, que, ara ja casats, feia poc que havien pres al seu càrrec la direcció de la Llibreria Espanyola León Sánchez Cuesta, una filial de la casa matriu de Madrid. Situada al número 10 del carrer Gay Lussac, a pocs metres dels jardins de Luxembourg, es va convertir en un dels punts de reunió més importants de la comunitat espanyola a la capital, i Buñuel en va immortalitzar l’aparador al 1930 a L’Âge d’or. La vital María Luisa González va quedar entusiasmada de comprovar que Dalí continuava sent tan pocatraça com sempre, i que era pràcticament incapaç de travessar els carrers de París sense aferrar-se al braç de la seva madrastra (un detall evocat també per Buñuel, els records del qual sobre la visita de Dalí són decebedorament succints).^[551]

És probable que a París Dalí també veiés el poeta malagueny amic seu José Maria Hinojosa (que, com Vicéns i María Luisa González, era membre de l’Orde de Toledo de Buñuel), per a l’obra del qual Poema del campo havia dissenyat la portada i dues il·lustracions l’any anterior. Hinojosa acabava de publicar el seu segon llibre de poemes, Poesia de perfil, il·lustrat per Manuel Ángeles Ortiz. Així com el recull anterior estava sembrat de dedicatòries als membres de la colla de la «Resi» de Madrid, ara els escollits havien estat els espanyols de París. El tomb és indicatiu del magnetisme que el París de mitjan anys vint exercia sobre els joves escriptors i artistes espanyols.

Després dels quatre o cinc dies que van passar a la capital francesa, Dalí, Anna Maria i Caterina Domènech van agafar el tren cap a Brussel·les per tal que Salvador hi pogués admirar els pintors flamencs les reproduccions dels quals a la col·lecció Gowans’s Art Books havien inflamat la seva imaginació de petit. És gairebé segur que també van fer una escapada a Bruges. Curiosament, a la Vida secreta no hi ha cap referència a aquesta visita a Bèlgica. Anna Maria, però, la recorda en el seu llibre. L’objectiu principal, diu, era Vermeer. És cert. Pocs mesos després Dalí va assegurar a Lorca que Vermeer era «el millor pintor que mai hagi existit».^[552]

Va ser una de les visites més breus a Bèlgica que s’hagin fet mai: Pepín Bello va rebre una postal de Dalí timbrada a Brussel·les el 26 d’abril, i Lorca una d’enviada dos dies més tard des de Cadaqués (ja en aquell temps els trens francesos eren notablement eficients).^[553] Així que va tornar a ser a casa, Dalí va escriure una nota al seu oncle Anselm Domènech a Barcelona. El viatge, li informava, havia estat «ha sigut un èxit en tots sentits, espiritual i material», i tenia moltes coses per explicar-li quan es tornessin a veure.^[554]

ADÉU A MADRID

Poc després, Dalí tornava a ser a Madrid per matricular-se una altra vegada a l’Escola Especial, on pel juny s’hauria de presentar als exàmens de les quatre assignatures que s’havia anat preparant pel seu compte com a «alumne no oficial». A la capital va coincidir amb Buñuel, que havia vingut de París per fer-hi una visita breu, i amb Lorca. Tots tres apareixen fotografiats junts als jardins de la vora del Manzanares, acompanyats per José Moreno Villa i un altre amic de la Residencia, José Rubio Sacristán.

Des de la seva visita a Cadaqués al 1925 Lorca havia estat enfeinat amb la seva Oda a Salvador Dalí, i n’enviava fragments al pintor tan a desgrat que aquest sempre se’n queixava.^[555] El poema es va publicar finalment al número d’abril de la revista de José Ortega y Gasset Revista de Occidente, i immediatament va ser reconegut com una realització d’importància cabdal.

Un dels més bells cants a l’amistat en llengua castellana, aquesta oda destaca l’adscripció de Dalí a una norma d’asèpsia tant en l’art com en la vida, elogia el seu «desig d’una eternitat amb fronteres» i remarca la determinació de la seva «ànima higiènica» de fugir de la «boira impressionista» i «l’ombrívol bosc d’inversemblants formes». Lorca, més emocional que Dalí, era ben conscient de la necessitat compulsiva que el pintor tenia de precisió i d’ordre, del seu «amor per tot allò que pot ser explicat», de la seva «por de l’emoció» que l’esperava «al carrer»:

Dalí es va sentir enormement afalagat pel poema, i encara més quan aquell juliol, al Mercure de France, l’hispanista Jean Cassou el va distingir com a exemple extraordinari del que va anomenar «una sensibilitat absolutament nova a Espanya», conseqüència de la influència de l’art francès contemporani i que s’havia manifestat col·lectivament per primera vegada a l’exposició del Salón de los Ibéricos de Madrid. Com ja hem vist, Cassou n’havia fet una crítica entusiasta per a la mateixa revista, tot destacant Dalí i Benjamín Palencia com a «esprits clairs, bons géomètres».^[557]

Va ser probablement durant el mes de maig d’aquell any que Lorca va intentar seduir Dalí, que potser era una mica més complaent ara que l’oda havia aparegut (i encara més en una publicació tan prestigiosa). Al 1955 Dalí va explicar a Alain Bosquet que el poeta havia provat de sodomitzar-lo dues vegades, però que no havia passat res perquè ell, Dalí, no era un «pederasta», i, a més a més, «feia mal»:

Però em va fer sentir molt afalagat des del punt de vista del prestigi. Perquè, interiorment, jo em deia a mi mateix que ell era un gran poeta i que li devia una mica del forat del c… del Diví Dalí! Va acabar posseint una noia, que em va reemplaçar en el sacrifici. Pel fet de no aconseguir que jo posés el meu c… a la seva disposició, em va jurar que el sacrifici obtingut de la noia quedava compensat pel d’ell mateix: era la primera vegada que se n’anava al llit amb una dona.^[558]

La noia, com Dalí va revelar en una entrevista al 1986, era Margarita Manso, una condeixeble de San Fernando. Era molt prima, va dir, molt com un noi («sense pits»), molt alliberada sexualment i molt atreta tant per ell com per Lorca.^[559] Altres coetanis havien quedat colpits per l’atractiu d’aquella noia i pel seu deseiximent sexual, entre ells el pintor i escenògraf amic de Lorca Santiago Ontañón. «Era molt bonica i molt moderna alhora», recordava al 1987, «i en aquella època això la feia doblement interessant».^[560]

L’expedient de Margarita Manso a l’Escola Especial especifica que havia nascut a Valladolid al 1908 i vivia amb els seus pares a Madrid, on la seva mare feia de modista. Va entrar a San Fernando a la tardor de 1925, als quinze anys, s’hi va estar fins al final del curs 1926-27 i va aprovar totes les assignatures sense sobresortir en cap. No se sap ben bé quan la va conèixer Dalí, però el maig de 1926 n’és la data més probable perquè, com ja sabem, aquest no va ser a Madrid durant la primera part del curs, que és quan Margarita Manso va començar a assistir a classe per primera vegada.^[561]

Margarita havia fet coneixença de Lorca poc després de començar a estudiar a l’Escola, potser a través de l’exòtic company del pintor, l’escultor Emilio Aladrén, que també hi estudiava. Amb Lorca i una condeixeble de Dalí de San Fernando, Maruja Mallo, va participar en la implantació d’una nova moda «per omissió» que aviat es va fer popular a Madrid. Consistia, simplement, a no portar barret (en una època en què tothom en duia, escrupolosament). Van batejar el moviment sinsombrerismo. «La gent pensava que érem totalment immorals, com si no duguéssim roba al damunt, i no va faltar gaire perquè ens ataquessin al carrer», recordava Maruja Mallo al 1979, i afegia que Lorca, Margarita i ella sempre anaven junts en aquell temps.^[562]

Quan Dalí va tornar a Madrid va formar pinya immediatament amb el grup sinsombrerista, tot i la seva inclinació a portar barrets elegants. Un dia van decidir visitar el monestir benedictí de Santo Domingo de Silos, a Castella la Vella, famós pel seu cant gregorià i el seu doble claustre romànic. En el moment que les noies van intentar entrar a l’església, els monjos s’hi van oposar amb energia. «Aquí res de faldilles!», els van informar amb sequedat. Maruja Mallo i Margarita Manso van resoldre el problema posant-se les americanes de Lorca i Dalí com a pantalons (encara que aquella mai va acabar d’explicar satisfactòriament com van arribar a portar a terme aquella contorsió) i amagant-se els cabells sota una gorra. Vestides així van aconseguir esquitllar-s’hi sense que les descobrissin. «Devia ser la primera vegada que uns transvestits a l’inrevés entraven a Santo Domingo de Silos», va fer rient per sota el nas Maruja Mallo anys més tard, alhora que es demanava què es devia haver fet de Margarita Manso després de la guerra civil: havia desaparegut sense deixar rastre.^[563]

Dalí devia tenir aquella escena carregada de sexualitat de Lorca i Margarita Manso al pensament quan, en una carta adreçada al poeta a l’estiu de 1926, va escriure: «Tampoc no vaig entendre res de res de Margarita. ¿Era tonta? ¿Estava boja?».^[564] L’al·lusió suggereix que Lorca devia expressar la seva pròpia perplexitat a la seva carta anterior. També es devia referir al mateix episodi, d’altra banda, quan va subtitular un poema que va escriure en aquella època, «Remansos», amb l’enigmàtica pregunta entre parèntesis i en cursiva: «“(Margarita, ¿quién soy?)”» Va aparèixer a la primera plana de la revista de Múrcia Verso y prosa a l’abril de 1927, acompanyat, segurament no per casualitat, d’un superb dibuix de Dalí a la ploma dels caps d’aquest i de Lorca l’un al costat de l’altre a la platja de Cadaqués. Com tampoc, ens sembla, devia ser fortuïta la relació del títol del poema, «Remansos», amb el cognom de Margarita, que era Manso.

Al maig de 1927 Dalí va al·ludir a Margarita Manso en una carta adreçada a Lorca, que en aquells dies era a Madrid de pas. «Records a la Margarita», escrivia, «que deu ser una nena gran i tot».^[565] Un any més tard, quan Lorca va publicar el Romancero gitano, Dalí li va comentar que, en la seva opinió, el poema «Thamar i Amnón», amb els seus «trossos d’incest» i el vers «remor de rosa empresonada», era una de les millors coses del llibre.^[566] L’observació era una al·lusió més a l’escena que havien compartit amb Margarita Manso, perquè, com Dalí va explicar anys més tard, després que Lorca fes l’amor amb ella l’havia bressolat entre els seus braços xiuxiuejant-li a l’orella l’estrofa de quatre versos que conté el vers esmentat; és a dir, l’estrofa en què Amnon, abans de violar la seva germana, exclama:

L’escena amb Margarita Manso havia impressionat Dalí profundament. També es devia fixar, d’altra banda, que la balada de Lorca «Muerto de amor» era dedicada a ella. Anys a venir, Dalí es complaïa a recitar els versos d’aquest poema que evoquen la fantasmagòrica i trasmudadora claror del quart minvant:

Al juny de 1926 Dalí va començar els exàmens de final de curs a l’Escola Especial. Al seu full oficial de qualificacions consta que va suspendre «Color i composició» i «Objectes en moviment dibuixats del natural», i que no es va presentar ni a «Teoria de Belles Arts» ni a «Estudi de formes arquitectòniques».^[569] ¿Pot ser que Dalí suspengués «Color i composició» i «Objectes en moviment dibuixats del natural»? Sembla impossible. Però darrere les notes fredament consignades a l’imprès s’amaga un esdeveniment que al cap de no gaire temps va adquirir categoria de mite.

Dalí havia estat convocat davant el tribunal examinador l’11 de juny per demostrar els seus coneixements en «Teoria de Belles Arts». Segons les autoritats de San Fernando, no s’hi havia presentat, i havia telefonat per demanar permís perquè se l’examinés en una «segona convocatòria». La sol·licitud va ser acceptada, i es va fixar la data pel 14 de juny al matí.^[570] Salvador Dalí Cusí no va acceptar aquesta versió dels fets. Va arribar a la conclusió que el seu fill sí que s’hi havia presentat l’11 de juny, i que havia estat el tribunal examinador el que no havia fet acte de presència.^[571]

San Fernando tenia un sistema d’exàmens orals a la sort que se celebraven en públic. L’estudiant havia de extreure d’un bombo una o més boles numerades, cada una de les quals corresponia a un tema relacionat amb les matèries que havia estudiat durant el curs. Aleshores se li demanava que desenvolupés el tema que s’estimés més. Dalí es va negar a treure les boles. Segons l’acta, que es va redactar immediatament després, va dir: «No. Ja que tots els professors de San Fernando són incompetents per jutjar-me, em retiro». El tribunal, com és comprensible, es va ofendre.^[572]

Sembla que el gest de Dalí va ser del tot premeditat, tot i l’explicació que ell en va fer més tard a la Vida secreta i altres llocs.^[573] El seu amic Josep Rigol recordava que per a aquell moment decisiu es va mudar amb una americana cridanera i una gardènia que li sortia pel trau de la solapa, i que es va tirar avall un got gran d’absenta abans d’entrar a la sala (per estar inspirat, va dir, encara que és més probable que li calgués per armar-se una mica de valor).^[574]

El 23 de juny de 1926 es va convocar a San Fernando una reunió extraordinària de professors per pronunciar-se sobre la conducta de Dalí. El director, Miquel Blay, va revisar el seu historial d’ençà del seu ingrés a l’Escola, va fer memòria de la seva expulsió al 1923-24 i va al·ludir a uns rumors que suposadament Dalí havia fet córrer a Barcelona sobre el fet que un dels seus professors, Rafael Domènech, havia pres represàlies contra ell. Immediatament els professors van adoptar la decisió unànime d’expulsar Dalí per sempre més. Ell, o en absència seva el seu pare, n’havia de ser informat tot seguit, i l’ordre d’expulsió va ser col·locada visiblement al tauler d’anuncis de l’Escola.^[575]

En una carta que Dalí va escriure a la seva família poc després d’insultar no tan sols els seus examinadors sinó tot el professorat de San Fernando, afirmava que era la ràbia d’haver suspès les altres dues assignatures el que l’havia conduït a comportar-se com ho havia fet: «Es la unica manera de contestar dignament a la marranada que m’an fet, altre cose seria asentir a la injustícia, i no i ja dret, que gen completamen idiota tinguin la pretensió de examinarme». Com acabem de veure, això no era ben bé la veritat. L’endemà a la tarda, deia Salvador, sortia cap a Barcelona. Una bona notícia era que el comte Edgar Neville li havia encarregat una pintura de la Verge i li havia demanat que digués ell el preu. «Riquisim», acabava dient Salvador, «aixisque arribi a Cadaqués la comensare a pintar» Aquesta promesa no devia servir gaire de consol al seu pare, el qual Dalí va aconseguir convèncer al llarg d’aquell estiu, no obstant, del fet que les autoritats de San Fernando l’havien tornat a tractar injustament.^[576]

D’aquest foragitament de Dalí de l’Escola de l’Academia hi ha un epíleg patern. El 12 de novembre de 1926 l’expulsió va ser ratificada oficialment al Boletín del Ministerio de Educación Pública y Bellas Artes. Don Salvador va enganxar el decret al seu àlbum, i en set pàgines plenes d’ira es va esbafar contra «la detestable Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, de què molt bé podria dir-se que és una representant adequada de la nostra desgraciada Espanya». Falta de coneixement dels seus propis estatuts; absentisme flagrant per part dels professors; suspensos i aprovats concedits arbitràriament; la història de l’art ensenyada per aquell tal Domènech, «un dels pedagogs més ineptes de tot Espanya». Pel que feia al gravat, havia estat una autèntica sort que en aquella art el seu fill hagués tingut com a mestre l’excel·lent Juan Núñez a l’institut de Figueres… En resum, un desastre. No era estrany que Salvador hagués acabat barallat amb una institució tan corrupta i detestable.^[577]

Setze anys més tard Dalí gairebé va explicar la veritat sobre la seva expulsió en admetre tàcitament que havia enganyat el seu pare pel bé de la seva carrera com a pintor:

Qualsevol tribunal de professors, a qualsevol país del món, hauria fet el mateix en sentir-se insultat. Els motius de la meva acció eren simples: volia deixar l’Escola de Belles Arts i la vida disbauxada de Madrid d’una vegada; em volia veure forçat a fugir de tot això i tornar a Figueres a treballar durant un any, i després intentaria convèncer el meu pare que els meus estudis havien de continuar a París. Un cop allà, amb l’obra que hi duria, prendria definitivament el poder!^[578]

Ens podem demanar si, en aquell moment, Dalí va recordar l’anotació que havia fet al seu diari a l’abril de 1920, quan el seu pare li va anunciar que en acabar el batxillerat aniria a l’Escola de la Real Academia de Madrid. Feliç davant aquella perspectiva, havia anticipat que, després de treballar «treballant bojament» a San Fernando durant tres anys, continuaria els seus estudis a Roma quatre anys més i en acabat tornaria a Espanya convertit en un geni.^[579] La cosa no havia sortit ben bé així, però tampoc li havia anat tan malament. Amb la seva breu experiència parisenca servint-li d’estímul poderós, i havent deixat ja per sempre San Fernando enrere, ara Dalí es va disposar a produir les obres que li havien de permetre fer la seva escapada definitiva a la capital francesa. Tenia prou lucidesa, prou talent i prou energia. Però li van haver de fer falta tres anys d’intensos esforços per convertir el seu somni en realitat.

Pel que fa a Madrid, Dalí va dir al 1970 que era la ciutat d’Europa que significava més per a ell. «Els llocs que Velázquez va pintar i els records més importants de la meva vida: els anys passats amb Lorca, Buñuel, els ultraistes. Per a mi Madrid és això», va explicar a un periodista.

Potser aquesta va ser una de les declaracions més sinceres que va fer mai.^[580]