16. LA CAIGUDA (1982-1989)

ELS ANYS DE PÚBOL: 1982-1984

«Si Gala desaparegués, ningú podria ocupar el seu lloc. És del tot impossible. Estaria absolutament sol», havia dit Dalí al 1966; i amb un to més optimista havia afegit: «Si Gala es morís, em resultaria terriblement difícil avenir-m’hi. Però ho faria. Fins i tot continuaria fruint de la vida, perquè l’amor que sento per la vida és més fort que cap altra cosa».^[2252] Ara que havia passat, Dalí es va començar a ensorrar. «Per moltes diferències i batusses que haguessin tingut, eren imprescindibles l’un per a l’altre», ha comentat Mara Albaretto. «Gala era el puntal, l’empenta. I ja no hi era. Dalí es va sentir com un nen abandonat per la mare. Va deixar de menjar. Era un crit d’auxili».^[2253]

Els servents de Dalí van explicar als periodistes que, un cop Dalí va haver paït el cop de la mort de Gala, va plantejar-se de tornar a casa i posar-se a pintar una altra vegada.^[2254] Es veu que sí que ho tenia planejat, però hi va haver problemes amb el servei domèstic que havien fet venir de Portlligat, que va gosar demanar unes vacances ben merescudes, i Dalí, fet una fúria, els va despatxar tots. En el seu lloc van agafar la dona d’Artur Caminada, Paquita. I de cop i volta un dia Dalí va anunciar que es quedava a Púbol.^[2255]

No va tornar a posar més els peus a Portlligat. Dos antics amics seus, el crític d’art Rafael Santos Torroella i un biògraf de Dalí, Luis Romero, han manifestat públicament que a partir d’aquell moment Portlligat no tan sols va quedar abandonat sinó que va ser saquejat. «Allí quedaban multitud de obras de todo género, croquis o apuntes, manuscritos, documentos innumerables, fotografías, objetos y obras de arte ajenas, cartas, intimidades y cualquiera sabe qué incongnitos etcéteras. ¿Alguien se instaló allí?», va escriure Romero amb prevenció al 1984.^[2256] «Nadie inventarió lo que dentro se guardaba, y otros lo ocuparon», va insistir-hi cinc anys més tard; i afegia, en una enigmàtica nota a peu de pàgina:

Resulta incomprensible que antes de penetrar en la casa abandonada por su dueño y de registrarla llevándose a Francia —según se ha escrito en artículos publicados—, con pretexto de que se trataba de documentos u obras que tenían que ser fotografiados, varias cajas cargadas de ignorado contenido, no se hubiese hecho un detallado inventario ante autoridades o personas de plena solvencia. Las cajas se dijo que pasaron la frontera. ¿Regresó su contenido? ¿Quién puede demostrarlo? Todos sabíamos que la casa de Port Lligat, la única de Dalí, contenia cosas, obras y objetos de arte valiosísimos y un sinfín de dibujos, croquis, documentos, manuscritos, correspondencia… Por ejemplo, ignorábamos que se guardara la correspondència de Éluard a Gala, y allí estaba. El estado mental y físico de Dalí en aquella temporada invalida cualquier pretensión de que alguien fuera autorizado verbal, ni siquiera por escrito, para justificar lo que ocurrió.^[2257]

Que Romero es referia a Robert Descharnes no n’hi ha cap dubte. En una entrevista concedida a la BBC al 1984, Rafael Santos Torroella va ser més explícit: Descharnes i la seva família van ocupar la casa de Dalí durant l’estiu de 1982, i hi va haver gent que va veure com en treia unes quantes caixes. En ser interrogat per un veí, Descharnes li va contestar que Dalí li havia donat permís per endur-se documents a París per fotografiar-los. «I per què no li vau dir que per fer fotografies aquí tenim més bona claror que a París?», va ser la rèplica del veí. Santos Torroella està convençut que no tots els documents van tornar a Espanya.^[2258]

Davant d’aquesta situació, Santos Torroella va intentar que la casa quedés precintada i vigilada. Va semblar que el jutge de la Bisbal hi era favorable, però va dir que calia que algun membre de la família Dalí fes una declaració. L’endemà Santos Torroella hi va tornar amb el cosí de Dalí, Gonçal Serraclara, que, igual com ell, estava escandalitzat pel que passava a Portlligat. El jutge hi continuava ben disposat. Però l’endemà no l’altre, quan Santos Torroella i Serraclara hi van tornar a anar, es va negar a veure’ls. Van arribar a la conclusió que hi havia hagut pressions des de Púbol.^[2259]

Segurament devia ser així. Poc abans de la seva mort al 1950, el pare de Dalí havia fet jurar a Gonçal Serraclara que, quan Gala es morís, faria els impossibles per propiciar una reconciliació entre el seu fill i Anna Maria. Dalí s’havia posat com una fera, li havia dit que s’estava ficant allà on no el demanaven i li havia demanat que se n’anés. Antoni Pitxot ha recordat que va ser un incident extremament desagradable. Probablement Dalí també es va enrabiar quan va saber que Serraclara, secundat per Santos Torroella, ara intentava fer precintar la casa de Portlligat.^[2260]

La ira de Dalí era comprensible, perquè, com el diari inèdit de Reynolds Morse sembla demostrar, Descharnes tenia el permís de Dalí per fotografiar a París els documents que li caiguessin per al llibre de dimensions monumentals que havia de publicar al cap de poc, Dalí. L’Oeuvre et l’homme, l’aparició del qual es volia fer coincidir amb el vuitantè aniversari de Dalí, que era al 1984. Morse, però, tenia les seves reserves sobre els mòbils de Descharnes: «Continuava suscitant molts dubtes respecte a què perseguia en realitat, que era, com molt bé sabíem els que hi estàvem al cas, omplir els seus “arxius” per guardar-se de la ruïna exactament igual com Moore i Sabater havien fet abans que ell».^[2261]

En descrèdit de les autoritats catalanes, cal dir que Portlligat no es va posar mai sota vigilància. Tant al 1982 com més tard hi va entrar altra gent, i les seves sostraccions van originar un mercat negre de documents de Dalí que encara avui continua. Famós des de sempre pel seu contraban i el seu estraperlo, Cadaqués feia honor a la seva reputació.

Amb Gala morta i una salut deteriorada, Dalí va decidir que volia continuar de manera permanent a Espanya. Des de la tardor anterior que el seu advocat de Madrid, Miguel Domènech, en contacte estret amb el govern, s’ocupava de la situació residencial i fiscal de l’artista. Alleujades sens dubte pel fet que Gala s’hagués mort primer, ara les autoritats estaven del tot disposades a cooperar: arribar a una resolució satisfactòria dels afers de Dalí era de l’interès de tothom.

El 9 d’agost de 1982 Dalí va donar poders a Domènech i a Descharnes perquè poguessin portar a terme als Estats Units les actuacions que creguessin necessàries «per confeccionar l’inventari de béns, drets, valors, accions, quadres o pintures» que pertanyessin a ell o a Gala. Amb aquesta finalitat, Domènech i Descharnes estaven autoritzats a examinar «fons d’inversió, comptes corrents o de crèdit, caixes de seguretat, locals, establiments públics o privats». Aquest patrimoni s’administraria de la manera que els apoderats consideressin convenient. Finalment, els apoderats estaven obligats a fer una relació jurada estricta de totes les actuacions que portessin a terme en nom de Dalí.^[2262]

A Nova York, segons Domènech va declarar més tard, van trobar que durant la temporada 1981-82 el compte dels Dalí a l’agència de la Cinquena Avinguda del City Bank contenia pels volts de 1.200.000 dòlars. També hi havia una quantitat sense especificar al Chase Manhattan. Pel que feia a Europa, en un compte del banc Pictet de Ginebra hi havia 3.000.000 de dòlars més, i una suma molt més petita al banc Hispano-Americano de Figueres.^[2263]

Segurament va ser en agraïment a les autoritats de Madrid per haver-se ocupat de la seva situació fiscal, i al rei Joan Carles per les seves moltes atencions, que ara Dalí va fer un nou testament on deixava tots els seus béns a la nació espanyola. Catalunya, que segons el testament anterior havia de compartir l’herència a parts iguals amb Madrid, no hi apareixia esmentada; el Teatre-Museu Dalí de Figueres tampoc. Es desconeix quines pressions devien exercir-se sobre Dalí perquè aquest prengués una mesura tan dràstica, ni quin consell concret devia rebre de Miguel Domènech en aquest sentit.^[2264]

El document es va firmar a Púbol el 20 de setembre de 1982 en presència del notari de la Bisbal Josep Maria Foncillas Casaus. Els testimonis van ser Joaquim Xicot, el majordom de Dalí, i un vilatà de Púbol, Narcís Vila Vila. Cap dels dos no podia tenir consciència de la solemnitat de l’acte; i és per això, a parer de l’alcalde del poble, Benjamí Artigas, que els van triar. ¿Però qui els va triar? Segurament, segons creu Artigas, Dalí mateix aconsellat per Miguel Domènech.^[2265] Pel que sembla, aquella tarda aquest no hi era. Tampoc hi eren ni Antoni Pitxot ni Robert Descharnes. Feia ja temps que Antoni Pitxot intentava convèncer Dalí perquè llegués les propietats de Portlligat i de Púbol a la seva Fundació de Figueres, però els seus suggeriments havien quedat sempre sense resposta. Quan Dalí li va explicar, el 23 de setembre, que havia fet un testament nou, Pitxot va voler saber quins canvis s’hi havien efectuat. Però l’artista no n’hi va donar cap detall.^[2266]

Dos mesos més tard, al novembre de 1982, els socialistes, amb Felipe González al capdavant, van obtenir una victòria aclaparadora a les eleccions generals. Miguel Domènech era cunyat no tan sols de l’expresident del govern conservador anterior, Leopoldo Calvo Sotelo, sinó també del nou ministre d’Afers Estrangers, Fernando Morán. Aquesta circumstància va garantir que els contactes a alt nivell entre els assessors de Dalí i el govern es mantinguessin sense canvis.

Les investigacions sobre la situació fiscal i financera de Dalí avançaven molt a poc a poc, i el pintor no es va convertir en resident espanyol de ple dret a efectes fiscals fins al 1985. De totes maneres, no va fer mai la declaració sobre la renda. Els socialistes van acabar sent tan «comprensius» amb Dalí com ho havien estat els seus predecessors centristes, i Domènech va reconèixer, després de la mort del pintor, que s’havia decidit «no molestar Dalí als seus últims anys de vida».^[2267]

A la tardor de 1982 Dalí no tan sols pensava en el seu testament sinó també en Luis Buñuel, amb el qual intentava reprendre la relació des de feia molt. El 6 de novembre li va enviar un telegrama a Mèxic: «QUERIDO BUÑUEL CADA DIEZ AÑOS TE MANDO UNA KARTA CON LA QUE NO ESTAS DE ACUERDO PERO INSISTO, ESTA NOCHE HE CONCEBIDO UN FILM QUE PODEMOS REALIZAR EN DIEZ DIAS A PROPOSITO NO DEL DEMONIO FILOSOFICO SINO DE NUESTRO QUERIDO DIABLONCILLO. SI TE DA LA GANA PASA A VERME EN EL CASTILLO DE PUBOL. UN ABRAZO DALÍ». Dalí es va descuidar de posar-hi la seva adreça i li va fer arribar un altre telegrama tot seguit. Aleshores Buñuel va fer una cosa inaudita: va decidir contestar-li. És gairebé segur que sabia que Gala era morta, i potser va trobar que havia arribat el moment de fer un mínim gest de reconciliació. Entre els documents que es conserven a l’arxiu de Buñuel a Madrid, hi ha un esborrany manuscrit del seu telegrama: «Recibí tus dos cables estup— [sic] idea sobre film diabloncillo pero me retiré del cine hace cinco años y ya no salgo de casa. Lástima. Abrazos». Segons Antoni Pitxot, Dalí va quedar molt afectat per la comunicació de Buñuel.^[2268]

Devia ser durant aquest mateix novembre que Dalí va telefonar al director cinematogràfic espanyol Luis Revenga per sol·licitar-li la seva ajuda. S’havien conegut dos anys enrere, mentre Revenga feia un documental sobre Picasso, i s’havien caigut bé. Ara Dalí volia que gravés en vídeo el final de la pel·lícula que havia projectat fer amb Buñuel per tal de poder-lo enviar a aquest a Mèxic. Revenga va anar tot d’una cap a Púbol, on Dalí, que semblava un cadàver vivent, li va fer una interpretació tremendament emotiva d’una cançó tradicional, «La filla del marxant», fent anar els braços desenfrenadament i amb els ulls fora de les òrbites:

Un cop va acabar la cançó, Dalí es va desplomar, exhaust, en una cadira. En aquell moment, horroritzat per la pinta que feia, Antoni Pitxot, que ara venia gairebé cada dia a cuidar el pintor, es va interposar entre Dalí i la càmera. Ja no van filmar res més.^[2269]

Aquest projecte cinematogràfic derivava fins a cert punt del frustrat Babaouo de 1932. Havia de començar i acabar en una parada de metro on es desfermava una tempesta subterrània de neu. Un personatge mig nan mig «dimoniet» gesticulava sol tot cantant «La filla del marxant» una vegada i una altra. Els trens arribaven i se n’anaven, amb les volves de neu arremolinant-se’ls a les rodes.^[2270]

Quan Dalí es va negar a deixar-li diners al 1939, Buñuel havia jurat que no tornaria a col·laborar mai més amb el pintor. Finalment no se’n va desdir, i va morir a Mèxic el 29 de juliol de 1983, nou mesos després del patètic últim intent de Dalí per comunicar-s’hi. Buñuel ja li ho havia recordat molt sovint citant un proverbi castellà: «Agua pasada no mueve molino».

Ara Dalí estava fet una desferra físicament i li resultava cada vegada més difícil dominar la tremolor de la mà dreta. Era incapaç de pintar amb aquell detall que havia caracteritzat la seva millor obra, i amb prou feines podia potinejar els olis amb un pinzell gruixut. Elda Ferrer, una de les infermeres que van contractar a Púbol al 1983, va rebre instruccions, a l’entrevista que li van fer per donar-li la feina, de dir als periodistes, si li ho demanaven, que Dalí continuava treballant. Ella es va imaginar que l’estat de salut del pintor era força bo. Però en veure’l va canviar d’opinió: tenia unes ganes desesperades de pintar, però senzillament no podia aguantar el pinzell.^[2271] Una altra vegada, Ferrer va rememorar que Dalí amb prou feines parlava, no parava de sanglotar i es passava hores emetent sons animals. Tenia al·lucinacions i es pensava que era un cargol. «En dos anys», va explicar, «només vaig entendre una frase coherent: “El meu amic Lorca”».^[2272]

No podia haver tingut pitjor sort algú per a qui actuar ho era tot, o gairebé tot. Havia perdut espectacularment tot el seu atractiu físic, o sigui que ja no podia exhibir-se en públic; havia perdut la seva veu esplèndida; i havia perdut la capacitat de pintar.

Els últims olis de Dalí mostren el seu horror de la mort, i confirmen la seva devoció per Velázquez i Miquel Àngel. Però també mostren la intervenció d’una altra mà. Després de la mort de Dalí, Bea va reconèixer que hi havia contribuït, però es va negar amb tossuderia a donar cap detall sobre la seva participació. Antoni Pitxot, igualment, devia assistir Dalí alguna vegada.^[2273]

Al 1982 Dalí va executar dues pietats. El paisatge del fons d’una d’elles és una calma blanca a Portlligat, i a través dels forats que constitueixen els pits de la Verge (Dalí continua consagrant-se als efectes òptics) hi ha vistes en miniatura de les roques i el mar.^[2274] L’altra li va ser inspirada per l’escultura de Miquel Àngel La Pietat de Palestrina, i, en comparació, és un pastitx terriblement barroer.^[2275] Algunes de les seves últimes obres indiquen que Las Meninas continuaven dominant la imaginació de Dalí. En una d’elles, Darrere la finestra, a l’esquerra d’on surt una cullera, agonitza Velázquez (1982), el bufó nan Sebastián de Porras, guarnit d’ous ferrats, s’està assegut tot desemparat al pati de l’Escorial; en una altra, el lloc del nan l’ocupa la infanta Margarida.^[2276] Però els ous ferrats no són els únics gastats motius dalinians que omplen aquestes obres decadents: hi abunden les crosses, els «bastonets» que van començar a aparèixer suspesos sobre barres de pa al 1930 tornen a sortir a dues teles, i hi ha unes quantes versions del cos lacerat de sant Sebastià.

La més interessant d’aquestes últimes pintures és Arribarem més tard, cap a les cinc o El camió de mudances (1983), que Dalí va comentar en detall amb Pitxot i el jove crític d’art Ignacio Gómez de Liaño. Fet amb pinzellades gruixudes, ens mostra l’interior d’un camió de mudances vist com si hi miréssim des del seient del conductor. Mentre se l’estudiava, Gómez de Liaño va recordar la següent recomanació d’André Breton: «No oblidis fer testaments generosos». Aquesta pintura, doncs, sembla confirmar que Dalí tenia pràcticament sempre el pensament posat en la mort.^[2277]

Segons Robert Descharnes, l’última pintura de Dalí va ser Cua d’oreneta, realitzada al maig de 1983. En aquella data, però, Dalí no hauria pogut traçar de cap manera les línies que ocupen el centre de la tela, i encara menys les dels calats del violoncel o el detall d’aquest instrument que hi ha a la part superior esquerra de l’obra.^[2278]

Cua d’oreneta es va «acabar» massa tard per incloure-la a la retrospectiva sobre Dalí que es va inaugurar al Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid (MEAC) el 15 d’abril de 1983. Un gran pendó suspès del capdamunt de l’edifici proclamava que l’exposició (la resposta d’Espanya al Centre Pompidou) tenia com a títol 400 obras de Salvador Dalí de 1914 a 1983. Per desig exprés de Dalí, va ser el fill del rei, el príncep Felip, qui en va fer els honors a la inauguració oficial. Dalí, per la seva banda, estava massa aixafat per anar a Madrid, i hi va enviar un missatge on feia un elogi de la família reial i, amb un gust pèssim, atacava la seva, tot proclamant que havien estat l’«obstacle principal» de la seva carrera artística. Era el mateix que havia dit al 1949 a la rancorosa nota que es va difondre quan Anna Maria va publicar el seu llibre.^[2279] El ressentiment de Dalí en aquella època era tan intens que a l’agost es va cuidar que Anna Maria no rebés res en la seva herència firmant un document on s’explicava per què l’havia exclòs del testament. En van ser testimonis, en presència del notari de la Bisbal, Antoni Pitxot, Artur Caminada i Robert Descharnes.^[2280]

A la seva introducció al catàleg, els comissaris, Robert Descharnes i Ana Beristain, assenyalaven que moltes de les obres anteriors al 1929 que hi havia a la mostra no s’havien exposat mai. Estaven convençuts que, abans que Dalí anés a França, «té ja incorporat a la seva obra el codi personalíssim que trastocarà tants esquemes del surrealisme de París».^[2281] Era una observació vàlida, però els crítics de seguida van veure que, per molt que l’exposició fos molt més consistent que la del Centre Pompidou pel que feia a la producció primerenca de Dalí, la dècada que començava al 1929 estava tan poc representada que la retrospectiva quedava espantosament coixa.^[2282]

La veritat és que hi havia exposades ben poques de les millors teles surrealistes de Dalí. El gran paranoic n’era una excepció; també ho era El gran masturbador, que va tenir un èxit enorme entre el públic. Però ni tan sols aquestes van poder compensar l’absència de pintures tan prodigioses com Els primers dies de la primavera, El joc lúgubre, Els plaers il·luminats, Els afores de la vila paranoico-crítica i Canibalisme de tardor.

Els dos luxosos volums del catàleg de l’exposició havien estat engiponats amb molta descurança, i no es podien comparar als volums del Centre Pompidou ni per la precisió de les dades, la transcripció dels documents o la varietat i qualitat dels assajos que s’hi incloïen. Segons Rafael Santos Torroella, de fet, els faltava ben poc per ser una desgràcia nacional, i la persona que ell en considerava principalment responsable era Robert Descharnes. Santos Torroella arribava a la conclusió que les pretensions d’integritat erudita de Descharnes havien quedat arraconades quan es va convertir en secretari de Dalí després que Sabater plegués.^[2283]

L’exposició va atreure uns 250.000 visitants fins que es va clausurar el 29 de maig i es va traslladar al Palau de Pedralbes, a Barcelona, on es va inaugurar el 10 de juny per tal de coincidir amb el primer aniversari de la mort de Gala. Dalí va continuar tancat a Púbol, va fer posar un ram de nards de l’índia a la tomba de Gala i es va negar a parlar d’ella. Antoni Pitxot va explicar a la premsa que uns quants especialistes havien examinat Dalí feia poc però que no passava cap crisi: eren simples revisions rutinàries. A part d’això, havien aixecat els murs del jardí per impedir que els curiosos espiessin a dintre i com a avís per a possibles visites. Edward James s’hi va presentar aquell agost donant per descomptat que podria veure Dalí, però no el van deixar passar. Robert Descharnes li va escriure a l’octubre per demanar-n’hi disculpes, i li va explicar que Artur Caminada no havia transmès correctament el seu nom a Dalí. Ell mateix hi havia arribat tres dies després i havia procurat localitzar James, però va fer tard: ja havia deixat l’hotel on s’estava a Girona. En saber el que havia passat, segons escrivia Descharnes, Dalí havia quedat tot trist. Ara, a l’octubre, estava passant una depressió terrible. ¿Voldria James fer l’honor al pintor d’incorporar-se a la junta honorària de la nova Fundació Gala-Salvador Dalí?^[2284]

Descharnes no havia trobat James perquè les seves visites a Púbol eren esporàdiques. Agafava l’avió des de París una vegada o dues al mes, es passava una setmaneta al «castell» i se’n tornava amb avió altre cop. Les visites de Miguel Domènech també eren erràtiques. La feinada diària d’haver de cuidar-se d’aquell vell geniüt quedava a càrrec d’Artur Caminada i la seva dona, els Xicot, un estol d’infermeres i metges i, cada vegada més, Antoni Pitxot, que venia de Cadaqués amb cotxe unes quantes vegades a la setmana per fer companyia a Dalí. Xerraven en català, i, gràcies al passat familiar de Pitxot i a la seva mateixa professió d’artista, no els faltava mai conversa. A mesura que passava el temps la parla de Dalí s’anava fent més i més difícil d’entendre, i Pitxot va acabar sent l’única persona capaç d’equiparar-se amb Caminada a l’hora de desxifrar el que deia.

Caminada no era una persona culta, de manera que va correspondre a Pitxot posar en escrit un text que Dalí li va dictar el 31 d’octubre de 1983: «El descobriment més important del meu mètode paranoico-crític: l’estació de Perpinyà». Que ara aquesta estació d’aspecte innocent hagués superat segons Dalí L’Àngelus de Millet pel que feia a significació paranoico-crítica era un senyal que el seu cervell continuava funcionant amb eficàcia per molt que el cos no li respongués.^[2285]

Un altre senyal va ser l’enorme interès que va prendre per l’ampliació del seu Teatre-Museu. La Torre Gorgot, que antigament havia format part de la fortificació medieval de Figueres, confinava amb el museu i l’havien comprat conjuntament l’Ajuntament i la Generalitat. Dalí, fascinat com el tenien les torres des de la seva infància, va quedar entusiasmat amb aquella nova adquisició i la va rebatejar amb el nom de Torre Galatea, en honor de la seva musa difunta, tot proclamant que la convertiria en un edifici «únic al món». Podria ser que, en donar-hi el nom de Gala, recordés que en els primers temps del surrealisme, abans que ell la conegués, ella era coneguda com «la Tour», com a reconeixement al seu misteri. La Torre Galatea, pregonava ara Dalí, representaria «tots els enigmes».^[2286]

La Fundació Gala-Salvador Dalí es va constituir formalment el 23 de desembre de 1983 davant el notari de la Bisbal Josep Maria Foncillas Casaus, que un any abans havia presidit la firma del nou testament de Dalí. Al preàmbul del document, Dalí explicava que el seu desig sempre havia estat que es quedessin a Espanya com més obres millor per tal que se les pogués contemplar i estudiar; i que la seva intenció sempre havia estat convertir Figueres, el seu poble natal, en «una Meca cultural i museística d’Espanya i del món» (cosa que més o menys era el que Franco li havia suggerit). El primer pas havia estat crear la Fundació del Teatre-Museu Dalí. «Pero es ahora», continuava dient Dalí, «cuando quiero llegar a la cumbre y sublimación de mis anhelos, con la creación de una fundación cuya resonancia y proyección, transcendiendo los límites de la Patria, sea la fuente de los infinitos beneficios culturales que mi amor quiere para España, Cataluña, el Empordà, y para mi querida ciudad de Figueres». Abans d’entrar en detalls, Dalí explicava que la nova Fundació Gala-Salvador Dalí, a diferència de la seva predecessora, seria una institució privada.^[2287]

Uns dies més tard Dalí va sol·licitar a l’Ajuntament de Figueres, on d’entrada van quedar una mica perplexos, que considerés la conveniència de dissoldre l’anterior fundació i integrar les funcions d’aquesta en la nova, amb la promesa que fent això el Teatre-Museu es beneficiaria de molts avantatges: no tan sols la donació de totes les obres que Dalí havia dipositat a la primera fundació i de les 621 que acabava de donar a la nova, sinó també de moltes més. A l’Ajuntament van decidir que la visió que Dalí tenia de Figueres com a «Meca de l’art» els agradava, i van manifestar-hi un acord unànime. El rei i la reina van acceptar la invitació que se’ls va fer de ser-ne padrins honoraris. Al Comitè d’Honor proposat per Dalí hi havia, entre altres, Edward James, Raymond Barre (l’expresident francès), Julien Green, el biòleg i premi Nobel Severo Ochoa, el matemàtic René Thom i l’expresident de la Generalitat Josep Tarradellas. Entre les persones invitades a formar part de la junta hi havia, en primer lloc, Antoni Pitxot, Miguel Domènech i Robert Descharnes (als quals la premsa ja es començava a referir com «la troica»), Gonçal Serraclara (l’afable cosí de Dalí), l’antic alcalde de Figueres Ramon Guardiola (sense el qual el Teatre-Museu no hauria estat mai una realitat) i representants del Parlament de Catalunya, el govern de Madrid i altres institucions.

La Fundació Gala-Salvador Dalí es va fundar oficialment el 27 de març de 1984 a Figueres, i es va presentar a Madrid l’endemà amb pompa i cerimònia. Dalí havia dictat un estrafolari missatge adreçat al rei i la reina: «Majestades: España es una espina sanglante [sic]; el Rey, una corona sublime de España. Santa Teresa y Nietzsche creían que toda obra para ser universal tenia que estar grabada con sangre. Nuestra sangre y la de Gala».^[2288]

Cuidar Dalí en aquella època era un malson, com demostren les anotacions que va escriure al diari clínic Carme Barris, una de les infermeres. Els àpats eren una batalla constant: per norma, Dalí es negava a menjar i enretirava els plats amb fúria com una criatura, fins i tot els que li preparaven expressament en un dels restaurants més bons de la comarca, el Motel del Ampurdán de Figueres (i que Artur Caminada li anava a buscar cada dia amb el Cadillac). Tractava les infermeres molt malament, fins al punt d’escopir-los, i es negava a col·laborar amb els metges.

A mesura que s’acostava la data del seu vuitantè aniversari, l’11 de maig de 1984, la depressió que Dalí passava va empitjorar. Estava tan ensopit que es va arribar a negar rebre els membres del Comitè d’Honor de la nova fundació, que ell mateix havia triat, quan el van venir a veure a Púbol.^[2289] El dia mateix del seu aniversari van arribar felicitacions d’arreu del món, però poc van poder fer per alleujar-li la melangia. De fet, és probable que la hi agreugessin. Una jove periodista d’Abc, Blanca Berasátegui, va rebre autorització per entrar a veure Dalí breument. Li va fer l’efecte que el cuidaven molt bé i que els rumors que començaven a circular segons els quals estava reclòs en contra de la seva voluntat eren una ximpleria. Dalí volia senzillament que el deixessin sol amb els seus pensaments. Va descobrir que llegia el llibre de René Thom Paraboles et catastrophes i, significativament, l’excel·lent monografia de Ramon Guardiola sobre el Teatre-Museu de Figueres, que acabava de sortir publicat. Robert Descharnes estava tot entusiasmat: la seva vasta monografia Dalí. L’Oeuvre et l’homme (Dalí. L’obra i l’home) estava a punt d’aparèixer, va explicar a Berasàtegui, i estava convençut que, amb les seves 1.200 reproduccions i l’abundant material nou que tenia, seria l’obra més important que s’hagués publicat fins aleshores sobre el Geni.^[2290]

Descharnes s’havia valgut del seu accés privilegiat a Dalí i a l’arxiu de Dalí (on hi havia entre altres coses el desconegut àlbum de retalls de premsa recollits pel pare del pintor, que li va estalviar molts maldecaps). Però cal dir que aquest accés no va compensar la seva ignorància (i aparent indiferència) respecte a la cultura espanyola en general i la cultura catalana en particular, que es fa patent al llarg de tot el llibre. Ni tampoc el va salvar de cometre dotzenes d’errors greus sobre la vida i l’obra de Dalí, com Rafael Santos Torroella ha demostrat en tres notables i devastadores crítiques de l’edició francesa i l’edició espanyola del llibre. Hi castigava no tan sols la presumpció de Descharnes sinó també el seu editor barceloní, Tusquets, pel fet que a la sobrecoberta del llibre s’afirmés que Descharnes era «considerat en general la màxima autoritat en l’obra de Dalí». Santos Torroella citava una observació sobre la sexualitat infantil de Dalí que feia aparèixer aquella «màxima autoritat» com a ridícula. «Tant en la masturbació que apareix en unes quantes teles, com en l’autosodomia», havia escrit Descharnes, «la seva infància hi és present amb molta força». ¿Autosodomia? Santos Torroella no s’hauria imaginat mai que un Dalí de tendra edat hagués estat capaç de fer acrobàcies sexuals tan inaudites.^[2291]

Les hostilitats havien començat amb una carta oberta on Santos Torroella criticava Descharnes pel caòtic catàleg que havia fet d’una exposició recent sobre Dalí que havia tingut lloc a Ferrara, la primera que es feia sota els auspicis de la flamant Fundació Gala-Salvador Dalí. Les tres crítiques van afegir més llenya al foc, i van fer de l’eminent crític i entès en Dalí el principal adversari de Descharnes a Espanya. També van determinar que, a partir d’aleshores, Santos Torroella fos persona non grata a la Fundació.^[2292]

Tot i la depressió que Dalí tenia, aquell estiu hi va haver dies en què de cop i volta s’eixorivia. Un d’aquests dies va anunciar que volia organitzar una exposició en honor al seu mestre de l’institut de Figueres, Juan Núñez Fernández, la persona que segons ell havia fet més per la seva carrera. Va ser un impuls generós; però d’aquell projecte no se’n va saber res més.^[2293]

La publicació de la monografia profusament il·lustrada de Descharnes va fer augmentar en gran manera l’escepticisme ja declarat que hi havia a Espanya respecte a l’autenticitat de les últimes pintures de l’artista, algunes de les quals hi sortien reproduïdes. Segons un vell amic de Dalí, el pintor J. J. Tharrats, ara exclòs de Púbol, aquelles obres no tan sols eren dolentes sinó també diferents de qualsevol altra cosa que hagués fet fins aleshores. La veritat era que pròpiament no es podien considerar pintures de Dalí de cap de les maneres.^[2294] Robert Descharnes va desmentir aquella asseveració: durant tota la seva vida Dalí havia utilitzat tècniques diferents, i, si l’estat físic inherent a la seva edat avançada havia fet necessari un canvi estilístic, ningú tenia cap dret a posar en dubte l’autenticitat de les obres resultants.^[2295]

Descharnes no va aclarir com un artista amb una violenta tremolor al braç dret havia pogut realitzar una obra de tanta precisió com Cua d’oreneta, que segons ell va ser l’última pintura de Dalí. Al llarg dels anys següents l’escepticisme va créixer encara més, sobretot quan la Fundació Gala-Salvador Dalí va començar a afirmar que entre el juliol de 1982 i la meitat de 1983 Dalí havia realitzat un centenar d’obres pel cap baix.^[2296] L’editor Eduard Fornés, especialista en Dalí, va acceptar que el pintor, potser per raons terapèutiques, hagués pogut participar fins a cert punt en la seva execució. Però la intervenció d’una altra mà era innegable, i era incorrecte, per tant, «dir que durant l’última etapa de la seva vida Dalí va ser capaç de produir un volum d’obra tan ingent i important com ens volen fer creure».^[2297] Luis Romero en tenia la mateixa opinió. «Eren dolentes, i no s’assemblaven gens a res que hagués pintat abans», va dir. «A més a més, si quan Dalí es trobava bé i estava optimista a vegades trigava mesos a acabar una pintura, ¿com pot ser que n’hagués pintat cent quan gairebé sempre estava malalt i no era bo per a res? No m’ho crec».^[2298]

Tan sols una part reduïda d’aquest pretès centenar de pintures s’ha exposat des del 1984, i la resta no ha estat mai accessible als estudiosos. L’escepticisme de Luis Romero, Tharrats, Fornés i altres entesos en Dalí sembla estar perfectament justificat.

FOC EN PLENA NIT

A Dalí sempre li havia fet por la mort; ara li feia cada vegada més por la nit. Li costava adormir-se, i es passava hores despert estirat a les fosques, reclinat sobre un tou de coixins, sol amb els seus pensaments. Sol, encara que en teoria tingués companyia a tocar… A la màniga dreta de la bata que ara s’havia entossudit a portar sobre el pijama, els qui el cuidaven havien connectat un cable que acabava en una pera. Quan li semblava que li calia alguna cosa, o volia importunar la infermera que estava de guàrdia unes quantes habitacions més enllà, premia la pera amb insistència; amb tanta insistència que el so del timbre havia fet embogir un seguit d’infermeres que, tot i els sous anormalment alts que tenien, arribaven i plegaven comprensiblement al cap de poc, incapaces de suportar el soroll, els rampells de l’artista, els seus xiscles, les seves escopinades, el fet que es cagués al llit o els seus intents d’esgarrapar-los la cara. Sovint, quan el timbre sonava a mitja nit, era només perquè Dalí volia tenir la tranquil·litat que la infermera de guàrdia hi era. És probable que a vegades aquesta ignorés el truc i deixés el pobre home sol amb les seves dèries, cansada de les seves exigències. Segons Artur Caminada, a vegades desconnectaven l’aparell perquè el timbre deixés de sonar, i, quan Dalí descobria el que passava, insistia que l’hi tornessin a connectar; al final, segons diu Caminada, aquell timbre embogidor (que feia impossible que pogués descansar ningú del castell ni de nit ni de dia) va ser substituït per una bombeta especial que s’encenia a l’habitació de les infermeres en prémer la pera.^[2299]

Al castell sempre hi havia dues infermeres alhora, l’una de guàrdia i l’altra descansant, o dormint, fins que li tocava posar-s’hi. L’única condició era que sempre n’hi hagués una que fos del tot responsable de tenir cura del pintor.^[2300]

A la matinada del dijous 30 d’agost de 1984 el llit de Dalí va començar a cremar. L’habitació era poc ventilada i les flames van trigar una estona a aparèixer, potser mitja hora. L’habitació es va anar omplint de fum i el llit es va anar escalfant més i més, fins que Dalí es va adonar del que passava. Segurament devia tocar el timbre com un desesperat, però ja no funcionava. Aleshores devia provar de cridar. Però no va venir ningú a socórrer-lo. Va deixar-se caure del llit, sense aire, i va començar a arrossegar-se en direcció a la porta que donava al corredor. Però quan era als peus del llit es va desmaiar.^[2301]

La infermera que hi havia de guàrdia aquella nit era Carme Fàbregas. Seguint la seva rutina habitual, va anar fins a l’habitació a comprovar que no hi havia res de nou. Va veure que sortia fum de sota la porta i va córrer a avisar el policia que hi havia de servei, Fortunat Golpe Bañuls. Tot seguit va cridar Descharnes per una finestra que donava al pati de dintre.^[2302]

Golpe Bañuls va anar rabent cap a l’habitació de Dalí, va obrir la porta i va venir-li a la cara un núvol de fum negre i nauseabund. Va aconseguir arribar al llit, però es va trobar que Dalí no hi era. Aleshores va arribar Descharnes. Ja hi havia flames. Embolicats amb tovalloles humides, entre tots dos van localitzar Dalí a terra, semiconscient, i el van arrossegar fins a lloc segur.^[2303]

Mentre tot això passava, l’altra infermera que hi havia a la casa, Carme Barris, que dormia,^[2304] va fer venir de Girona els bombers i els metges. Descharnes i Golpe Bañuls, amb l’ajuda de Carme Fàbregas i Carme Barris, van portar Dalí a la biblioteca, on aquest va dir cridant a Fàbregas: «Puta! Criminal! Assassina! T’he cridat i no has vingut» Tot i els insults, aquesta va fer-li el boca a boca mentre Barris li feia un massatge cardíac. Mentrestant, Golpe Bañuls va anar a donar-ne avís a la caserna de la Guàrdia Civil del poble veí de Flaçà.^[2305]

Hi havia el perill que es calés foc a tot el castell, de manera que van instal·lar Dalí al cotxe de Carme Fàbregas i ella mateixa el va portar uns centenars de metres més enllà mentre esperaven que arribessin els bombers. No hi ha constància de si Dalí va continuar insultant-la o no, però és probable vistes les circumstàncies.^[2306]

Quan els bombers van arribar els van caldre més de vint minuts per apagar el foc, que es va extingir poc després de les set del matí. El dormitori de Dalí va quedar gairebé destruït del tot.^[2307]

Segons Emili Puignau, que va venir amb cotxe des de Cadaqués així que va saber el que havia passat, la primera cosa que Dalí li va dir va ser: «Ah, has vingut. Ha estat culpa meva». Puignau va arribar a la conclusió que l’ús constant que Dalí feia del timbre havia provocat un curtcircuit. L’escalfor havia estat tan intensa que el marc de plata d’un dels quadres del dormitori de Dalí gairebé s’havia fos.^[2308]

Les ferides de Dalí, que eren cremades de primer i segon grau a la cama dreta, no van ser considerades greus pels metges de la comarca que inicialment el van examinar i tractar. Pitxot i Descharnes van ser entrevistats a Televisió Espanyola. Pitxot, que normalment estava molt tranquil davant la càmera, aquesta vegada es va mostrar visiblement nerviós: «Aquest matí hi ha hagut un petit incendi a…, a l’habitació del nostre amic Dalí», va dir amb un somriure forçat, «i han hagut de venir els bombers i tot! Però tenim la satisfacció de…, de poder…, de poder dir, doncs…, que no ha passat res, que Dalí està relativament bé, està millor…, s’està recuperant de l’espant que ha tingut».^[2309]

La veritat és que sí que havia passat. Vint-i-quatre hores després de l’incendi, seguint els consells del metge habitual de Dalí, Juan García Sanmiguel, que havia arribat a Púbol al cap d’unes hores, i del doctor Josep Visa Miracle, un especialista en cremades que havien fet venir de Barcelona, es va decidir traslladar el pintor a la clínica del Pilar de Barcelona mateix.^[2310]

A Dalí se li va ficar al cap que només hi aniria amb una condició: que abans el portessin a Figueres a veure el seu Teatre-Museu. Segurament va ser una bogeria cedir a aquesta demanda, perquè significava fer seixanta-cinc quilòmetres de més a l’hora d’anar a la clínica i potser perdre tres hores vitals. Però la «troica», plenament conscient de com d’important eren el museu i els seus avanços per al benestar de Dalí, el van deixar, equivocadament o no, sortir-se amb la seva.^[2311] Acompanyat per Antoni Pitxot i una infermera, Artur Caminada va portar Dalí amb el Cadillac a Figueres, on el van fer entrar al museu amb llitera. Eren pels volts de les deu de la nit del 31 d’agost de 1984, gairebé quaranta hores després de l’incendi.

Entre la gent que esperava Dalí al Teatre-Museu hi havia el fotògraf Melitó Casals («Meli»), l’alcalde de Figueres, Marià Lorca, i l’exalcalde Ramon Guardiola. A Lorca li va fer l’efecte que Dalí s’estigués acomiadant. L’artista va inspeccionar les obres que s’hi havien fet d’ençà de la seva última visita, especialment la barca groga de Gala damunt del seu pedestal, i va donar per acabada Torre Galatea. A continuació, cap a tres quarts d’onze, va sortir cap a Barcelona amb ambulància. Va arribar a la clínica del Pilar que ja era mitjanit.^[2312]

Quan Dalí ingressava a la clínica es va sentir com murmurava repetidament les paraules «màrtir, màrtir». Les infermeres es van pensar que volia dir que l’estaven martiritzant. Pel que sembla, però, expressava la seva inquietud perquè el manuscrit del seu drama eròtic Màrtir, que a Púbol sempre tenia al seu costat, no s’hagués consumit enmig de les flames. Afortunadament no va ser així.^[2313]

Un comunicat mèdic oficial emès l’endemà declarava que les cremades de Dalí, localitzades a la cama dreta, les natges i el perineu, li afectaven el 18% del cos. Respecte a l’estat de desnutrició manifest del pintor (que només pesava quaranta quilos), Miguel Domènech va explicar als periodistes com havia arribat a ser de difícil convèncer Dalí perquè mengés al llarg dels últims anys.^[2314]

El 4 de setembre Anna Maria Dalí va entestar-se a anar a visitar el seu germà a la clínica. Feia més de trenta anys que havien coincidit per última vegada, i ella era segurament l’última persona que l’artista hauria volgut veure travessant el llindar de l’habitació 401. Que li va dir a crits que se n’anés no n’hi ha cap dubte. Però és veritat que va afegir «lesbiana!», com algú ha afirmat, i que va intentar pegar-li? Podria ser. Dalí va quedar tan afectat per aquella visita que unes setmanes més tard va firmar una acta on exposava les raons per les quals rebutjava la seva família. Pel que fa a Anna Maria, va donar a la premsa una versió més endolcida de la visita.^[2315]

Segons els metges, l’estat de Dalí era «estacionari». Tot d’una, el 5 de setembre, van anunciar que se li hauria de fer una operació llarga i difícil d’empeltament de pell; si no se li practicava, l’artista no tenia cap oportunitat de sobreviure perquè segur que hi hauria infecció. Van admetre que es tractava d’una operació de molt risc.^[2316]

El 6 de setembre va declarar, davant de notari i en presència dels mitjans de comunicació, que donava el seu consentiment a l’operació. Els seus parents també hi van donar el vist-i-plau.^[2317]

L’operació va començar a les nou del matí del 7 de setembre, i va durar més de sis hores. En acabar, els cirurgians eren optimistes: si els empelts de pell agafaven, segurament Dalí se’n sortiria. Al llarg dels dos dies següents va tenir una mica de febre, acompanyada de problemes respiratoris. Però Dalí continuava lluitant.^[2318]

A mesura que anava apareixent informació sobre l’incendi, hi va haver cada vegada més el sentiment generalitzat que la camarilla de Dalí havia estat escandalosament negligent. Rafael Santos Torroella va exigir públicament que es fes una investigació judicial del que havia passat, i una altra de més àmplia relativa al domini que Descharnes, Pitxot i Domènech exercien sobre l’artista en l’estat malaltís en què es trobava.^[2319] Uns quants periodistes van arribar a insinuar que Dalí havia estat «segrestat» pels seus col·laboradors, els quals li impedien veure parents i amics. La «troica», ofesa per aquestes acusacions, va respondre-hi dient que, quan la salut de Dalí fos més bona, es defensarien judicialment dels seus acusadors. Xavier Corberó, un jove escultor amic dels col·laboradors de Dalí, es va posar a favor de tots tres. Tenia el convenciment, va dir, que, si Dalí hagués demanat alguna vegada que el volia veure, Antoni Pitxot li hauria telefonat immediatament. Però Dalí era un vell decrèpit, i no volia que els seus amics el veiessin en l’estat deplorable en què es trobava, ell que en públic sempre havia destacat. Al seu lloc, Corberó s’hauria sentit exactament igual. Es fa difícil no coincidir amb aquesta anàlisi de la situació.^[2320]

El 7 de setembre, el dia de l’operació, el jutge de la Bisbal José Isidro Rey Huidobro va obrir una investigació oficial per posar en clar com s’havia produït l’incendi i quines responsabilitats calia imputar si s’esqueia. Actualment, aquest voluminós expedient es pot examinar a les oficines del jutjat d’instrucció municipal.^[2321]

El dia abans que comencés la investigació, el jutge va rebre la visita del cosí de Dalí, Gonçal Serraclara, que hi va anar acompanyat per Rafael Santos Torroella. Sense acusar ningú en concret, Serraclara va explicar al jutge que tant a ell com a altres membres de la família de Dalí els feia l’efecte que l’incendi havia estat a conseqüència d’una negligència per part de la gent que tenia cura de Dalí, i que, a més a més, hi havia irregularitats en la gestió dels seus assumptes.^[2322] Al llarg dels dies i les setmanes següents el jutge va interrogar Descharnes, Domènech i Pitxot, les infermeres Carme Fàbregas i Carme Barris, els metges que havien visitat Dalí, Artur Caminada, el jardiner, els membres de la brigada de bombers, el policia Golpe Bañuls i, al final, el mateix Dalí.

Algunes de les declaracions van deixar clar que la instal·lació elèctrica amb què havien equipat Dalí perquè cridés les infermeres no tan sols era antiquada sinó també extremament perillosa. Caminada va explicar al jutge que, encara que al començament Dalí feia servir l’interruptor només per fer venir les infermeres, s’havia acabat convertint en una joguina. Se’n servia fins i tot quan hi havia algú amb ell, i l’havia sotmès a un ús tan abusiu que s’havia cremat i l’havien hagut de canviar. I la cosa s’havia repetit. A conseqüència d’això, Caminada es va cuidar que sempre n’hi hagués recanvis a mà. Totes les persones pròximes a Dalí n’estaven al cas, va recalcar Caminada. Va explicar al jutge que ell ja havia avisat Dalí que calaria foc al llit i que hauria de canviar la instal·lació, però el pintor s’havia negat tossudament a escoltar-se’l.^[2323]

Respecte a la seva tossuderia, tots els interrogats van estar-hi d’acord: no hi havia manera d’ignorar Dalí. Antoni Pitxot va dir que l’artista s’enfilava per les parets si no se sortia amb la seva. Pel que feia al retard amb què havien portat Dalí a la clínica, Pitxot va insistir que al pintor se li havia ficat al cap que només accediria a ser traslladat a Barcelona si abans se li deixava anar a veure el seu museu de Figueres. Segons Pitxot, aquella va ser una decisió «heroica».^[2324]

Dalí mateix va manifestar que, quan es va declarar l’incendi, acabava de fer servir la pera continuadament, en un intent infructuós de fer-se notar. Al seu parer, havia estat aquell ús seguit de l’interruptor allò que havia calat foc al llit. A la seva última declaració al jutge, va exculpar els qui el cuidaven de qualsevol responsabilitat pel que havia passat.^[2325]

El jutge no va demanar a Carme Fàbregas, la infermera, si havia vist la llum intermitent i no n’havia fet cas, i és impossible saber quina és la pura veritat. A la seva declaració, va manifestar que Dalí podia arribar a ser extremament rebec, i que sovint clavava crits als qui l’envoltaven i els deia fills de puta i lladres. En aquestes ocasions, a vegades Artur Caminada arrencava a plorar.^[2326] Fàbregas va dir més endavant per ràdio que, si Dalí hagués estat el seu pare, s’hauria cuidat que se l’enduguessin a l’hospital immediatament després d’haver-se cremat, i va afegir que a casa seva no hauria tolerat mai de la vida que hi hagués una instal·lació elèctrica tan antiquada.^[2327] Elda Ferrer, que ja no estava al servei de Dalí quan hi va haver l’incendi, va recordar que ella també havia comentat sovint que aquella instal·lació era perillosa, però que no se l’havia escoltat ningú.^[2328]

Al doctor García Sanmiguel, que tractava Dalí des del maig de 1983, se li va demanar l’opinió respecte a l’estat general del pintor. Ell va respondre que, a parer seu, Dalí no patia cap malaltia física concreta. Des d’un punt de vista psiquiàtric, però, tenia «una personalitat psicopatològica amb trets depressius molt marcats». Pel que feia a la tremolor de les mans de Dalí, Sanmiguel va explicar que no havien trigat gaire a descartar la hipòtesi de la malaltia de Parkinson: la tremolor era conseqüència més que res de l’edat, i s’accentuava quan Dalí estava esverat. I d’arteriosclerosi? En tenia, però moderada i prou: més o menys la que es podia esperar en una persona de l’edat de Dalí.

Sanmiguel va confirmar que, davant la tossuderia extrema de Dalí, els qui en tenien cura acostumaven a donar-li el que volgués en matèria de medicaments, amb l’única excepció d’LSD, «que demanava perquè li inspirés imatges per a la seva pintura». Dalí sempre s’havia entestat a negar públicament que prengués drogues, però la declaració de Sanmiguel suggereix que no era contrari a tenir-ne alguna experiència ocasional.

Segons Sanmiguel, Dalí estava força lúcid. Però s’havia de reconèixer que tenia una personalitat que es manifestava en forma d’«actes agressius, insults i una tendència a l’aïllament i la solitud».^[2329]

Les autoritats judicials de Girona van decidir portar a terme una investigació paral·lela completa sobre «la situació de Dalí en conjunt». Un professor de Medicina Legal de Sevilla, Luis Frontela, va rebre l’encàrrec. El seu informe no va estar enllestit fins pel febrer de 1985. Frontela va arribar a la conclusió, igual que el jutge de la Bisbal abans que ell, que el foc havia estat causat per una instal·lació elèctrica defectuosa i per l’ús excessiu que Dalí feia de l’interruptor. Curiosament, no va culpar els qui tenien cura de Dalí pel fet de no haver insistit a renovar aquell sistema tan antiquat. En vista de les observacions de Frontela, el cas es va tancar.^[2330]

Que hi va haver negligència, però, sembla ben clar. Davant el risc que Dalí calés foc al llit, com a mínim haurien hagut d’instal·lar un extintor. Però no ho van fer. Pel que fa a la substitució de la instal·lació elèctrica, s’hi hauria pogut posar, per exemple, una variant de l’estil d’una alarma infantil, i proporcionar a Dalí un micròfon en comptes d’un interruptor. Però a l’expedient de la Bisbal no hi ha cap mena d’indici que ningú s’ho plantegés en cap moment. En això la «troica» ha de carregar la seva part de culpa.

Dalí va estar a la clínica del Pilar fins al 17 d’octubre de 1984, en què, mentre es disparaven els flaixos de les màquines i els periodistes omplien els carrers dels voltants, Artur Caminada va arribar amb el Cadillac per endur-se’l cap a Figueres.

ELS ANYS DE TORRE GALATEA: 1984-1989

Robert Descharnes ha escrit que, poc abans de l’incendi, Dalí li havia dit que li agradaria passar la primavera i la tardor a Portlligat, l’hivern a Torre Galatea i l’estiu a Púbol.^[2331] Era natural, doncs, que, com que l’hivern s’acostava, se l’instal·lés a l’annex del seu Teatre-Museu, on els preparatius perquè s’hi allotgés havien prosseguit a marxes forçades mentre estava a la clínica del Pilar.

Torre Galatea va ser l’última residència de Dalí. Tot i els seus plans previs, no va tornar a posar mai més els peus a Púbol, i encara menys a Portlligat. Els últims cinc anys de la seva vida van estar embolcallats per una reserva encara més absoluta que la que havia imperat durant els dos anys que havia passat al castell de Gala. De tant en tant emetia un comunicat que els seus assistents li preparaven, o bé anunciava que estava escrivint un poema. Però l’època de les entrevistes televisives en què ell s’havia delectat durant dècades s’havia acabat per sempre. El seu aspecte físic, a més a més, que ja era anguniós, va empitjorar encara més quan els metges, desesperats pel fet que es negués a menjar, li van col·locar una grotesca sonda nasogàstrica que li anava directa a l’estómac. Aquesta andròmina encara li va tornar la parla més incoherent, i li assecava la gola dolorosament.

Dalí, però, continuava tenint el cap clar, i en aquesta part final de la narració potser se’m perdonarà que hi aporti el meu testimoni personal. Durant una colla d’anys havia intentat que se’m concedís una entrevista amb Dalí, però havia estat inútil. Enric Sabater m’havia permès assistir a la conferència de premsa que el pintor havia donat al Teatre-Museu el 24 d’octubre de 1980, però no hi havia pogut parlar personalment. Uns mesos més tard vaig telefonar a Portlligat amb l’esperança d’obtenir una entrevista, i Gala em va convidar a trobar-me amb Dalí al cap d’unes setmanes a l’hotel Meurice, però al final va resultar impossible. Després d’això ho vaig deixar estar. Quan al 1985 es va publicar el primer volum de la meva biografia de Lorca, però, vaig enviar-ne un exemplar a Dalí, i més tard vaig trucar a Antoni Pitxot per saber si l’havia rebut. Pitxot va estar extremament cordial i va elogiar-me el llibre, en el qual jo havia tractat de la relació de Dalí amb Lorca bastant a fons. Va dir-me que miraria de convèncer el pintor perquè em rebés.

Durant uns quants mesos hi va haver silenci. Aleshores, el 15 de gener de 1986, Pitxot em va telefonar des de Torre Galatea per informar-me que Dalí li acabava de dir que em volia veure immediatament. «Si no ve avui pot canviar d’idea», va advertir-me Pitxot. Aquella mateixa tarda, a les sis, després d’haver agafat un avió de Madrid a Barcelona i d’haver enfilat rabent l’autopista amb un cotxe llogat, Pitxot em conduïa per un dèdal d’antesales fins a la cambra on el pintor havia de rebre’m.

Al fons d’aquella imposant estança, vestit de cap a peus amb una túnica de seda blanca realçada per una cadena d’or i amb la seva famosa barretina al cap, hi havia assegut l’home que de petit tant li agradava disfressar-se de rei. Va ser una visió impressionant. I també va ser impressionant l’experiència d’acostar-se a aquell personatge fantasmagòric passant per una catifa vermella que em va semblar interminablement llarga.

Dalí feia realment una pinta esgarrifosa. El seu rostre ben fet se li havia xuclat, tenia el llavi inferior penjant i ple de baves, i del nas li sortia una munió de tubs de plàstic. Una mà tremolosa va aferrar la meva; tot seguit Pitxot es va asseure a una banda del tron, i jo vaig ocupar el meu lloc a l’altra mentre deixava el magnetòfon a la taula que teníem al costat.

Tot esguardant-me amb uns llagrimosos ulls blau marins d’una intensitat tremenda, Dalí va començar a parlar molt de pressa amb un murmuri pràcticament inintel·ligible de català i castellà que es feia encara més difícil de seguir a causa del tamborineig febril de la seva mà dreta sobre el braç de la cadira.

Quan l’orella se’m va haver acostumat a la veu de Dalí, vaig adonar-me, amb l’ajuda de Pitxot, que m’estava explicant fins a quin punt Federico García Lorca l’havia estimat. L’amor del poeta havia estat essencialment físic, va dir. Res d’amor platònic. Dalí havia intentat correspondre a aquella passió, però no havia pogut. En vista d’això Lorca havia fet l’amor davant de Dalí, com ja hem vist abans, amb Margarita Manso, que era molt prima però summament seductora. A continuació va evocar l’obsessió del poeta per la mort i les seves famoses representacions, pas per pas, de la seva pròpia mort, el seu enterrament i la seva descomposició a Granada. Amb prou feines va esmentar Gala: era Lorca, qui Dalí tenia al pensament. Me’n vaig anar amb la clara impressió que Dalí veia la seva amistat amb el poeta com una de les experiències crucials de la seva vida.

També vaig sortir amb la impressió que ben poca gent, potser només Antoni Pitxot i Artur Caminada, era capaç de desxifrar la parla de Dalí. La gravació demostra que al 1986, ateses les enormes dificultats que tenia Dalí per articular les paraules amb claredat i la seva tendència de tota la vida al monòleg, ja resultava impossible per a qualsevol persona mantenir-hi una conversa satisfactòria.^[2332]

DEMART PRO ARTE BV: PROBLEMES PER AL FUTUR

Els drets d’autor de Dalí eren gestionats des del gener de 1981 per la Société de la Propriété Artistique et des Dessins et Modèles de París (Spadem). En vista dels canvis que s’havien introduït al 1985 a la legislació francesa, i segurament també perquè Spadem anava malament, els assessors de Dalí, sobretot Robert Descharnes, li van aconsellar que tallés les seves relacions amb aquesta societat i confiés els drets d’autor a una nova companyia creada específicament amb aquest objectiu.

Així va ser com va néixer Demart Pro Arte B.V., amb seu a Amsterdam, de la qual Robert Descharnes era director gerent. El 13 de juny de 1986 Dalí i Descharnes van firmar un contracte a Torre Galatea que donava a Demart el dret exclusiu de gestió dels drets d’autor de Dalí a tot el món fins a l’11 de maig del 2004, que era el centenari del seu naixement. Una clàusula del contracte reconeixia que l’acord no seria vàlid fins que no l’aprovessin oficialment «les administracions espanyoles competents».

Tenint en compte les múltiples conseqüències que inevitablement havia d’engendrar aquest contracte, que donava a una companyia estrangera el dret d’administrar els drets d’autor de Dalí durant divuit anys, és inconcebible que no es fes venir un notari que donés fe de les firmes i del fet que Dalí estigués compus mentis quan posava la seva firma tremolosa al document.^[2333] La presència de notari no era una exigència de la legislació espanyola, però hauria donat a l’acte la serietat adequada; i l’afidàvit que es va firmar un any més tard on Miguel Domènech i l’advocat francès Jacques Sinard testimoniaven que les firmes de Descharnes i Dalí eren autèntiques no compensava de cap manera l’absència de notari quan el contracte es va firmar.^[2334]

Era un contracte complex, a més a més, i cal demanar-se com pot ser que Dalí no es perdés en aquell laberint de subtileses. I també era perillós, atesa la determinació manifesta de Robert Descharnes de ser considerat una autoritat mundial, o més aviat l’autoritat mundial, en l’obra de Dalí. En qualitat de director gerent de Demart, Descharnes estava en situació no tan sols de controlar els drets d’autor de Dalí sinó també d’afavorir la seva pròpia carrera com a especialista en Dalí imposant estrictes condicions a aquells qui volguessin escriure llibres sobre Dalí o fer-ne pel·lícules. Una d’aquestes condicions podia ser participar en el projecte (com va passar amb el programa «Arena» de la BBC sobre Dalí).

Fins i tot quan estava bé, Dalí no havia demostrat tenir gens d’interès pels contractes ni una comprensió gens clara de la seva lletra menuda. El que ell volia era metàl·lic al comptat. Costa de creure, doncs, que hagués entès, per molt que s’hi hagués esforçat, la naturalesa exacta dels drets que va cedir aquell dia a Torre Galatea, drets que, a més a més, van acabar entrant inevitablement en contradicció amb algunes de les disposicions establertes al seu últim testament.

El pintor, d’altra banda, en aquella època es trobava en un estat físic llastimós. Un mes després els metges van descobrir que el cor no bombava prou bé, i li van instal·lar un marcapassos.^[2335]

És significatiu que ni Miguel Domènech, un advocat experimentat, ni Antoni Pitxot hi fossin quan es va firmar el contracte amb Demart. Al 1996 Pitxot va insinuar que aquell dia Descharnes s’ho havia manegat perquè no hi fos present.^[2336]

El govern socialista no tan sols no va incomodar Dalí per la seva caòtica situació fiscal, sinó que també va donar el seu nihil obstat al contracte amb Demart quan l’advocat espanyol de la companyia, José Briones, va presentar a Hisenda, al setembre de 1986, una relació dels actius de Dalí tant a Espanya com a l’estranger.^[2337] Al febrer de 1987 Dalí va rebre una carta del ministre d’Economia i Finances d’aleshores, Carlos Solchaga. «Querido Maestro: Tengo el gusto de confirmarle la autorización por la que se regulariza la situación del patrimonio que constituyó en el exterior antes de regresar a España y se autoriza la cesión temporal de derechos de autor en favor de la Sociedad holandesa DEMART PRO ARTE B.V»..^[2338]

L’editor Eduard Fornés ha escrit: «És realment difícil d’entendre com el Ministeri d’Hisenda espanyol va autoritzar una societat estrangera a gestionar els drets del pintor i va renunciar a un patrimoni que havia de ser gestionat per la Fundació». Realment és molt difícil.^[2339]

El 6 d’octubre de 1987 Demart va emetre un comunicat on anunciava que la companyia ja funcionava. Robert Descharnes, el seu director gerent, era «una autoritat de fama mundial», a més de ser el «delegat per a les relacions nacionals i internacionals» de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Tot semblava molt rodó.^[2340]

Però en realitat no ho era tant. En una carta adreçada l’any següent a Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, Jean-Paul Oberthur, antic president de Spadem, hi manifestava les seves reserves. Si Demart estava del tot en regla, preguntava, perquè tenia la seu a Amsterdam i no a Espanya, ¿preferiblement a la Fundació Gala-Salvador Dalí? ¿Per què havia de tenir oficina a Ginebra? ¿Era per evitar o reduir la càrrega fiscal? ¿Per què cap notari havia estat testimoni del contracte firmat per Dalí i Descharnes? D’altra banda, ¿no era veritat que els drets cedits per Dalí a Demart estaven en contradicció amb la clàusula quarta dels estatuts de la Fundació? Era gaire versemblant que Dalí desitgés que la seva pròpia Fundació perdés alguns dels seus drets i les seves atribucions? Ja que la Generalitat de Catalunya estava representada a la junta de la Fundació, per què totes aquestes qüestions no s’havien plantejat públicament? La carta d’Oberthur era extremament educada a l’hora de posar sobre el tapet qüestions tan bàsiques. Que se sàpiga, però, no va rebre cap resposta de Jordi Pujol.^[2341]

Reynolds Morse era un home d’empresa, i tenia el convenciment que Descharnes no.^[2342] En això segurament anava ben encaminat. Dalí no va rebre cap guany de Demart Pro Arte BV fins a l’hora de la seva mort (tot i que els diners que va prestar a Descharnes perquè constituís la societat sí que els va recuperar). Descharnes sostenia que gairebé tots els beneficis que la companyia havia generat durant tots aquells anys es van gastar en les despeses jurídiques que va comportar combatre els falsificadors de Dalí d’arreu del món.^[2343] Una vegada, la Fundació Gala-Salvador Dalí va estar d’acord a acceptar una tramesa de litografies de Dalí de segona categoria impreses per Demart com a acompte de drets d’autor. L’editor Eduard Fornés va manifestar-hi la seva indignació per televisió.^[2344] «Esta es una estafa a la gente», va exclamar Rafael Santos Torroella en aquest mateix programa, «porque se ponen como obras de Dalí, obras en las que Dalí no ha puesto ni el perfil de una uña, y esto en toda tierra de garbanzos es una falsedad, y quien se encarga de distribuir esta falsedad, no solamente aquí sino en todo el mundo, es una entidad que se llama Demart. Y que, como ya dije en un periódico de Madrid, no comprendo cómo se ha dejado constituir con la anuencia de las autoridades españolas».

Després de la mort de Dalí, la gestió que Descharnes va fer de Demart Pro Arte BV, afegida a la personalitat extremament intractable que tenia, va comportar problemes sens fi tant amb la Fundació Gala-Salvador Dalí com amb el govern espanyol.

LA MORT

El 27 de novembre de 1988 van ingressar Dalí a Figueres per consell del seu metge, Juan García Sanmiguel. El pintor tenia un atac lleu de grip que se li havia agreujat per complicacions pulmonars i cardíaques. Havia d’estar sota vigilància intensiva. El director de l’hospital, el doctor Carles Ponsatí, va dir que, si tot anava bé, Dalí tornaria a ser a Torre Galatea al cap d’una setmana.^[2345]

Tot no va anar bé, i l’endemà a la tarda els metges van decidir traslladar Dalí immediatament a la clínica Quirón de Barcelona. L’hi van dur amb una ambulància de cures intensives tan grossa que no va poder estacionar davant mateix de l’entrada de la clínica. Dalí, per tant, va haver de suportar la curiositat pública mentre el transportaven uns quants metres amb llitera pel carrer. Els periodistes estaven a punt amb les seves màquines per captar aquella imatge patètica. Un comunicat mèdic emès aquella mateixa mitjanit declarava que Dalí patia una «insuficiència cardiorespiratòria greu, causada per infecció, i tromboembolisme pulmonar». Els metges consideraven que el restabliment del pintor era, anant bé, «molt difícil». Dalí, per la seva banda, havia demanat que li instal·lessin un televisor a l’habitació. Segons un membre de la seva camarilla, «el molt pillo volia controlar la informació que es donava sobre la seva salut».^[2346]

Hi havia moltes coses per seguir. Durant aquells dies, els informatius de tots els canals de ràdio i televisió de l’Estat feien referència a Dalí contínuament; les unitats mòbils obstruïen els accessos reservats a les ambulàncies; les publicacions periòdiques retocaven els seus reportatges sobre la vida i l’obra del pintor; i hi havia un flux constant de visites de polítics i altres personalitats, fins al punt que la clínica va haver d’imposar-hi restriccions. Entre aquestes personalitats hi havia el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (que s’havia passat anys esperant en va que Dalí el fes membre de la seva Fundació per tal que la relació del pintor amb la ciutat de Barcelona es posés en clar). «Els seus ulls brillen i miren intensament», va dir Antoni Pitxot «i això vol dir que té ganes de viure».^[2347]

Es veu que Dalí volia de debò continuar vivint; al cap de poc, els metges van notificar que havia experimentat una millora sensible. També volia veure el rei, que va resultar que aquells dies feia una visita privada a Barcelona. Instada pel pintor, la Fundació va enllestir a marxes forçades dos luxosos exemplars de quatre textos, escrits entre 1985 i 1988, que Dalí estava impacient per oferir al monarca: «L’alquímia del meu amor», en lloança de la reina Sofia; «Elegies a Gala»; «Oda a la monarquia», i una llaor al rei i la reina titulada «Laureada».^[2348]

Joan Carles va satisfer els desitjos de Dalí. La visita va tenir lloc el 5 de desembre, i el nou malalt de l’habitació 655, que hi havia estat traslladat aquell matí de la unitat de cures intensives, es va disposar a rebre’l incorporat al llit com l’ocasió mereixia. Poca estona abans que el rei arribés, Dalí va demanar a Artur Caminada que li netegés el bigoti, que el tenia una mica brut. Tot emocionat, va lliurar a Joan Carles els dos exemplars del seu llibre de poemes i li va prometre que aviat tornaria a pintar. Així va ser, si més no, com Antoni Pitxot va interpretar el murmuri incoherent del pintor, que al rei, com el reportatge de la televisió va mostrar clarament, li va resultar impossible desxifrar. Hi va haver un moment, en aquells deu minuts de visita, que Dalí va aferrar-se a les mans del rei. En sortir, Joan Carles va dir que havia trobat el pintor «molt animat dintre la gravetat del seu estat». Potser era que sabia que Dalí s’ho miraria per televisió.^[2349]

Al mateix temps, a Torí, Giuseppe i Mara Albaretto feien unes polèmiques declaracions on culpaven la «troica» del que ells consideraven «una especulació vergonyosa» amb les obres de Dalí i assenyalaven que, en contra de la creença general, Dalí i Gala havien acabat detestant-se obertament l’un a l’altre els últims anys de la seva relació.^[2350] En una entrevista a una revista espanyola, Giuseppe Albaretto opinava que l’Estat espanyol havia d’intervenir-hi immediatament per protegir Dalí dels tres «àngels de la guarda», que ell creia que impedien que els veritables amics del pintor hi poguessin tenir accés.^[2351]

La millora de l’estat de Dalí semblava continuar. «Ja no mira la televisió ni escolta la ràdio», va comentar l’alcalde de Figueres, Marià Lorca. «Això vol dir que comença a trobar-se molt millor».^[2352] Dalí no escoltava la ràdio, però música sí, sobretot una gravació feta per l’orquestra del Maxim’s de la Serenata de Toselli i Les Millions d’Arlequin. «Poseu el Maxim’s», manava als qui el cuidaven. També demanava tangos i cuplets de la seva joventut.^[2353]

El 14 de desembre Dalí va rebre permís per sortir de la Quirón i tornar a Torre Galatea. Però gairebé tot seguit van tenir un altre sobresalt: el 22 de desembre l’ingressaven a l’hospital de Figueres després de sofrir «una lleugera hemorràgia gàstrica». No va ser sinó un tropell breu, però, i per Nadal Dalí tornava a estar instal·lat a la seva torre.^[2354]

Poc temps després, el dimecres 18 de gener de 1989 a la matinada, el van haver de tornar a ingressar a l’hospital de Figueres per una insuficiència cardíaca greu complicada amb pneumònia.^[2355] Durant tot aquell dia i els següents el seu estat va semblar mantenir-se estable. Segons Robert Descharnes, que va concedir una entrevista a una ràdio espanyola el vespre del 19 de gener, Dalí estava perfectament lúcid i havia demanat sentir la seva gravació del Maxim’s. Marià Lorca havia tornat de l’estranger a corre-cuita. Després de visitar Dalí es va mostrar pessimista: «No l’havia vist mai tan malament», va dir.^[2356]

Pel que fa a Artur Caminada, estava tan convençut que Dalí s’estava morint que aquell vespre va trucar a Joaquim i Dolors Xicot, a Púbol, i els va dir que comencessin a fer els preparatius per enterrar-lo a la cripta. Els Xicot i l’alcalde de la Pera, Benjamí Artigas, s’hi van posar de valent: van cridar un lampista de la Bisbal perquè engegués la calefacció i Artigas va fer que una colla netegés els voltants del castell. El moment que Púbol tant esperava havia arribat, i no s’hi podia perdre temps.^[2357]

El 20 de gener, el rector de la parròquia, Narcís Costabella, va administrar-li els últims sagraments. «Dalí es va sentir molt alleujat amb els últims sagraments», va dir, «així ho deia la seva mirada».^[2358]

Mentre la vida de Dalí s’apagava, i les oficines del setmanari figuerenc Empordà es convertien en un quarter general ad hoc per a la premsa internacional, dues dones que havien estat importants a la vida del pintor intentaven en va arribar fins al capçal del seu llit: Carme Roget, la seva xicota d’adolescència que havia estat víctima d’aquell seu «pla quinquennal», i Montserrat, la cosina predilecta de Dalí. «No sabré mai si no em va voler veure o si no li van deixar que em veiés», va dir aquesta última. Pel que fa a Anna Maria, la seva germana, un fèmur trencat li va impedir sortir de Cadaqués; potser va ser millor, perquè, en vista del refús constant de Dalí de veure-la al llarg de tots aquells anys, ella ja sabia que gairebé segur també se li negaria el pas.^[2359]

El dissabte 21 de gener al migdia, quan la mort de Dalí ja era imminent, l’alcalde Marià Lorca va donar una conferència de premsa. Al seu costat seien Robert Descharnes, Miguel Domènech i el regidor de Cultura de Figueres, Francesc Calvet. Aleshores Lorca va fer una comunicació sensacional. L’u de desembre, va dir, Dalí l’havia fet acostar a la vora del llit, a la clínica Quirón de Barcelona, i, després d’ordenar a tothom que sortís de l’habitació, li havia dit que volia que l’enterressin sota la cúpula del Teatre-Museu, no a Púbol al costat de Gala. Dalí, va dir Lorca, li havia manat que no comuniqués aquell seu últim desig a ningú. En sortir de l’habitació, va dir Lorca, havia desobeït les ordres de l’artista per primera vegada a la seva vida i n’havia assabentat immediatament a Pitxot i a Domènech, que eren a fora. «No ho vaig dir a Descharnes perquè era a París», va afegir Lorca. Però segurament devia trucar al secretari de Dalí just després. Lorca va explicar a La Vanguardia que també n’havia informat el president de la Generalitat, Jordi Pujol.^[2360]

L’últim desig de Dalí, va comunicar Lorca a la premsa, seria respectat, i al Teatre-Museu ja s’estaven duent a terme els preparatius per a l’enterrament. Descharnes, Domènech i el regidor de Cultura van assentir-hi amb el cap, però no van dir res.^[2361]

Lorca va declarar a continuació que, des del moment que Dalí havia sortit de la Quirón i s’havia instal·lat a Torre Galatea, ell no havia perdut l’esperança de convèncer el pintor perquè manifestés per escrit el seu desig que l’enterressin a Figueres, però que no se li havia arribat a presentar l’ocasió propícia.^[2362]

A la conferència de premsa hi va haver una absència notable. Lorca va explicar que Antoni Pitxot «se n’havia hagut d’anar», però que estava «totalment d’acord» amb la decisió d’enterrar Dalí al museu.^[2363]

Robert Descharnes va explicar a El País que fins feia molt poc Dalí havia manifestat repetidament el seu desig de ser enterrat al costat de Gala, a Púbol, «amb la cara coberta», un desig especificat en un document firmat davant de notari. Però, com que Dalí era com era, una mudança d’última hora no era res inversemblant. Al capdavall, el pintor se sentia del tot identificat amb el seu Teatre-Museu de Figueres.^[2364]

El document a què Descharnes feia referència no ha aparegut publicat ni n’hi ha cap constància a la notaria de la Bisbal, però Benjamí Artigas, alcalde de la Pera, afirma que el document el té ell, i que el farà públic quan sigui el moment adequat.^[2365]

La sol·licitud explícita de Dalí segons la qual volia que li cobrissin la cara quan es morís té un interès extraordinari. L’exhibicionista més gran del món s’avergonyia tant del seu aspecte físic en la seva vellesa que es negava a mirar-se al mirall i no volia que el veiés cap amic seu. Ara s’havia acabat sabent que havia fet les disposicions legals perquè se li tapés la cara un cop mort. Fa pensar en un dels personatges de Rostres ocults, en la màscara amb què l’aviador John Randolph amagava a tothom l’horror de la seva cara desfigurada.

Tres anys més tard, Robert Descharnes va canviar una mica el to i va escriure que s’havia sentit molt descontent per la decisió d’inhumar Dalí a Figueres. Dalí no tan sols li havia dit «infinitat de vegades» que volia que l’enterressin a Púbol al costat de la seva musa sinó que fins i tot havia projectat un elaborat mausoleu per a tots dos a la cripta basat en la «Tomba de les carmelites» de la catedral de Nantes. Davant la seva insistència, segons escriu Descharnes, van ser ell i Artur Caminada els qui van convèncer Dalí perquè als últims anys de la seva vida dictés un document en el qual demanava explícitament que l’enterressin al costat de Gala. Descharnes, per tant, no creia que Dalí hagués canviat d’opinió. «La ciutat de Figueres, consumida per la impaciència, volia aferrar-se al seu geni», va escriure. En altres paraules, havia robat el cadàver. Però, si és veritat que Descharnes va transmetre el seu descontentament a Lorca, Pitxot i Domènech durant les setmanes posteriors a la mort de Dalí, això no va arribar mai a coneixement de la premsa. Com tampoc va manifestar-ho clarament immediatament després.^[2366]

Abans que Gala es morís, Dalí havia fet prometre a Antoni Pitxot que no l’inhumarien al mateix cementiri de Cadaqués on hi havia el seu pare, sinó que el portarien al de Figueres.^[2367] Després de la mort de Gala havia comentat a Pitxot unes quantes vegades que li agradaria que l’enterressin al seu museu, no obstant la seva insistència habitual de voler estar al costat de Gala a Púbol.^[2368] El canvi de criteri de Dalí, doncs, no va resultar per a Pitxot cap gran sorpresa. «Em sembla meravellosa l’última voluntat de ser enterrat a Figueres sota la cúpula», va explicar als periodistes. «I com més hi penso, més tinc la sensació que amb aquesta decisió Dalí ens manifesta un desig i ens diu clarament que vol ser al centre d’allò que tant ha estimat el seu museu de Figueres. Jo sé millor que ningú tot i el que ha estimat aquest museu. Descansar aquí no és tan sols estar amb la seva obra, sinó sobretot amb la seva intimitat».^[2369] Al 1995 Antoni Pitxot va confirmar que es trobava en una habitació veïna quan Marià Lorca li va venir amb la notícia que Dalí volia que se l’enterrés al seu Teatre-Museu. «Vam demanar a Dalí si volia ratificar la seva decisió davant d’un notari», va rememorar Antoni Pitxot, «però va dir que no, que assabentant-ne l’alcalde n’hi havia prou».^[2370] Tenint en compte el fet que la parla de Dalí havia esdevingut tan confusa que aparentment ni tan sols Caminada ja no entenia què deia, per part de Pitxot i Marià Lorca hauria estat prudent fer que Dalí repetís immediatament sota jurament i davant de notari allò que els acabava de dir. Amb aquesta omissió van preparar el terreny a un seguit d’especulacions que avui dia encara continuen.

Dalí, segons Marià Lorca va donar a conèixer en una data posterior, li havia dit aquella mateixa vegada que volia fer una sèrie de canvis al testament; però l’antic alcalde s’ha negat a revelar quins canvis eren. ¿Potser Dalí volia modificar la clàusula on ho deixava tot a l’Estat espanyol, sense cap referència explícita a Catalunya? Potser sí. Un notari, José Gómez de la Serna, que coneixia bé Dalí i que havia donat fe de dos dels seus testaments, estava localitzable permanentment per si el pintor decidia quedar-hi citat. Segons la camarilla de Dalí, però, no va manifestar mai aquest desig.^[2371]

La persona que va quedar més afectada per aquest canvi de plans relatiu a l’enterrament de Dalí va ser sens dubte Artur Caminada, que es va sentir traït de manera indecent per Lorca, Pitxot, Descharnes i Domènech. Caminada va sostenir temps més tard que el desig més poderós del mestre, el d’estar amb Gala, havia estat frustrat deliberadament a última hora per les autoritats de Figueres. Tenia el convenciment que, si Dalí hagués canviat de debò d’opinió, hauria estat ell i no la «troica» qui ho hauria sabut primer. Estava segur que el motiu pel qual no se li digués res del nou arranjament va ser que el quartet sabia que hi hauria protestat immediatament en públic, i potser n’hauria informat Dalí mateix i tot.^[2372]

Els habitants de Púbol es van assabentar del canvi de plans de l’enterrament de Dalí per ràdio. Artigas, l’alcalde, no en va ser informat oficialment. Ningú del poble es podia creure que Dalí, per molt que hagués pogut canviar d’opinió, ho hagués confiat a l’alcalde de Figueres.

Artigas va recórrer a la terminologia futbolística: Lorca havia «jugat brut», i a Púbol li havien marcat un gol antireglamentari. «El senyor Dalí ho hauria dit abans a Artur, o al senyor Pitxot», va recalcar Dolors Xicot. Tant ella com Joaquim, el seu home, estan ara igual de convençuts com aleshores que Figueres, en la persona del seu alcalde, Marià Lorca, els va robar el cadàver de l’artista.^[2373]

L’anunci dels preparatius de l’espectacle de l’enterrament de Dalí sota la seva cúpula va constituir un gran tema per als mitjans de comunicació: Dalí, actor nat, gran exhibicionista, continuava en escena un cop mort, igual com s’havia escarrassat a ser-hi de manera tan persistent i reeixida mentre va ser viu. Quan el Teatre-Museu es va inaugurar, Dalí havia proclamat amb la seva grandiloqüència habitual: «Vull que sigui el centre espiritual d’Europa. Des d’avui, el centre espiritual d’Europa és al centre perpendicular de la cúpula del museu». Ara que en teoria havia decidit reposar per sempre al cor del «centre espiritual d’Europa», tot semblava cobrar sentit.^[2374]

Figueres bullia de rumors i controvèrsia. ¿Per què la «troica» no havia insistit que Dalí ratifiqués davant de notari el seu desig de ser enterrat al Teatre-Museu? ¿No podia ser, malgrat el que Lorca havia dit, que Dalí hagués tingut moments de lucidesa entre l’u de desembre i el mes de gener durant els quals els seus últims desitjos s’haurien pogut validar legalment? ¿No podia ser que l’alcalde, pensant en el bé econòmic de Figueres, en realitat hagués suggerit a Dalí que potser s’estimaria més ser enterrat al Teatre-Museu, i que havia decidit interpretar el seu murmuri o el seu gest posterior com un consentiment? Etcètera.

Pel que fa als amics íntims de Dalí i als col·laboradors que havia tingut durant dècades, estaven dividits meitat i meitat. Gonçal Serraclara creu encara avui que Dalí era incapaç d’haver decidit no estar amb Gala. Peter Moore encara és més rotund: «No va canviar d’opinió; la hi van canviar. Quan va canviar d’opinió no tenia opinió».^[2375] Altres amics tenien el convenciment que, al llarg dels anys, i especialment els cinc últims a Torre Galatea, el museu s’havia acabat convertint per a Dalí en una cosa més important que Púbol, i que el seu canvi d’opinió era congruent amb el seu desig d’identificar-se plenament, a última hora, amb la seva vila natal. També suposaven que la tensa relació de Dalí amb Gala dels últims anys hi havia influït. Rafael Santos Torroella, per exemple, va explicar a un periodista: «Dalí inventó el mito de Gala. Tal vez no la quería; ella era su protección contra su padre. Sus relaciones fueron siempre tempestuosas. Dijo que quería que lo enterrasen en Púbol con la cara cubierta, pero el cambio que ordenó en el último momento es daliniano»^[2376] Parlant amb un altre periodista, el mateix crític recordava que Dalí s’anomenava a si mateix «el rei dels banyuts». Tenia lògica, doncs, que el pintor hagués volgut que l’enterressin al seu museu, ja que Gala s’havia reservat Púbol exclusivament per a les seves activitats eròtiques amb altres amants.^[2377] «Ell i Gala estaven sempre de punta, els últims anys», recordava reflexivament Nanita Kalaschnikoff al 1995, «i per a ell Púbol no significava res; era un lloc per a Gala i els seus amics i prou. Dalí sempre va estar obsessionat per la seva infància, per Figueres i per Cadaqués. El que més estimava era el seu museu, i estic convençuda que volia ser-hi enterrat. Era el seu centre, el seu somni, i sabia que si l’enterraven allà hi hauria més visitants i la gent pensaria en ell contínuament».^[2378] Reynolds Morse també opinava que, després de les baralles constants que havia tingut els últims anys amb Gala, era natural que Dalí hagués optat al final pel seu Teatre-Museu.^[2379]

Mentre es desfermava el debat sobre quina havia de ser la seva última estança, Dalí moria el dilluns 23 de gener de 1989 a un quart d’onze del matí en presència de Miguel Domènech, Marià Lorca i Artur Caminada. Fins al final no va parar de murmurar «Vull tornar-me’n a casa» i d’escoltar la seva música preferida. A la tauleta de nit hi havia ¿Què és la vida?, d’Erwin Schrödinger, i el seu exemplar atrotinat d’Impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel, un dels seus llibres predilectes.^[2380]

La causa de la mort, segons el comunicat mèdic oficial, va ser «insuficiència cardíaca, associada amb pneumònia, amb progressió irreversible cap a insuficiència respiratòria greu i aturada cardiorespiratòria».^[2381]

Uns dies abans, Caminada havia pronosticat amb precisió la data del traspàs del mestre. «Dalí es morirà dilluns que ve», va dir, «perquè és el dia que la lluna comença a minvar».^[2382] Artur havia arribat a l’hospital a les vuit del matí. «Li he agafat la mà», va dir, «una mà molt calenta, i ell m’ha mirat amb aquests ulls tan increïblement bonics que tenia. Després els ha tancat. Seguien agafats de la mà. M’ha envaït una calor molt estranya i els seus ulls han tornat a obrir-se, però ja no per mirar-me a mi sinó a la mort». «Ell i Gala eren la meva família», va afegir Caminada amb una profunda tristesa. «Ara necessito descansar».^[2383]

Van traslladar el cos del pintor gairebé immediatament a Torre Galatea i el van estirar al seu llit. Aquella nit, mentre s’enllestien febrilment els preparatius de l’enterrament, van embalsamar Dalí igual com havien fet amb Gala sis anys enrere. El doctor que se’n va encarregar, convençut que Dalí patia d’arteriosclerosi, va creure que les artèries no resistirien la pressió dels més de set litres de formol que calia injectar-hi. Però va tenir la sorpresa de trobar-les en perfectes condicions. I el marcapassos, ¿l’hi havien de deixar a dintre? Es va decidir que, atès l’interès de Dalí pels avenços de la ciència i la tecnologia, es podien estar perfectament de treure-li l’aparell que havia contribuït a fer-li funcionar millor el cor.^[2384]

L’ENTERRAMENT

Van amortallar Dalí amb una túnica senzilla de seda beix on unes monges de la vila havien brodat una gran creu daurada (recordatori de la condició de noble que Dalí havia adquirit no feia gaire) i una «D». Miguel Domènech va explicar que aquella túnica no tenia cap significat especial, i que Dalí ja havia dut indumentàries semblants quan era viu.^[2385]

Aquells dies, per descomptat, la mort de Dalí va ocupar els titulars dels mitjans de comunicació internacionals. Figueres estava atapeïda de periodistes, i les autoritats espanyoles no paraven de rebre expressions de condol d’arreu del món.

En una de les sales de Torre Galatea es va instal·lar la capella ardent, que es va obrir al públic a les vuit del matí del 25 de gener. Els periodistes hi van poder entrar dues hores abans. Al capçal del taüt obert hi havia una cortina malva contra la qual penjava una creu processional de la vila de Figueres. L’embalsamador, el doctor Narcís Bardalet, va quedar satisfet de la feina feta; va explicar als periodistes que havia volgut donar la impressió que el pintor dormia, i que, amb una mica de sort, la mòmia es conservaria ben bé dos-cents anys. La veritat és que Dalí tenia molt bon aspecte, tot i estar força pàl·lid. A la cara no tenia pràcticament cap arruga, tenia l’expressió serena i les puntes ben pentinades del bigoti apuntaven enlaire amb confiança. Les mans les tenia creuades sobre la panxa. La dreta estava oculta, i només se li veien tres dits de l’esquerra per entre la túnica clara; les ungles les tenia visiblement ronyoses. Artur Caminada va trobar que Dalí havia quedat «molt bé», però va recalcar que el mestre no hauria volgut ser exposat d’aquella manera a la curiositat pública. Dalí, segons va explicar, havia dit que no volia ni fotògrafs ni flors, i que era el seu desig que, un cop mort, se li tapés la cara. De tot això no s’havia respectat res. L’endemà, els diaris van notificar que per la sala havien desfilat unes 15.000 persones per contemplar per última vegada el fill més famós i més extravagant de Figueres.^[2386]

Mentrestant, al si de la Fundació, imperava la discòrdia. S’havia acordat que no es permetria tirar cap fotografia al cadàver abans que l’embalsamessin, però ara corria el rumor que Robert Descharnes havia ignorat la decisió presa i n’havia fet un únic retrat que estava a punt de vendre al Paris-Match. Descharnes es va negar a aclarir a un periodista si n’era culpable o no, i li havia donat una críptica resposta: «Per què no es podia fer una foto d’un amic i guardar-la»^[2387] A un altre va negar-li categòricament que hagués tirat cap fotografia. Durant aquelles hores, l’oficiositat i l’intrusisme de Descharnes van fer posar nerviós tothom. Es comportava com si fos l’única persona amb autoritat per prendre decisions en nom de Dalí. El fet que fos francès empitjorava les coses, i a l’ambient hi havia un clima xovinista, en bona part pel que feia a la seva manera de gestionar els drets d’autor de Dalí. Hi havia el sentiment generalitzat que els hereus del patrimoni de Dalí, que tothom continuava considerant que eren l’administració central i l’administració catalana conjuntament, anul·larien l’acord establert amb Demart per incompliment de contracte; Miguel Domènech va declarar als periodistes que era una acció bastant factible.^[2388] La capella ardent es va tancar a les tres de la tarda del 26 de gener. Artur Caminada va contemplar Dalí per última vegada, i, plorant amargament, va cobrir-li el rostre amb una blonda.^[2389] A continuació van collar la tapa del taüt. A dos quarts i cinc de cinc de la tarda, la comitiva mortuòria, encapçalada pel ministre de Cultura, Jorge Semprún, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i altres personalitats polítiques menors, va sortir de Torre Galatea. Plovia, però la plaça era plena a vessar de gent. Hi havia periodistes i càmeres de televisió pertot arreu. Darrere el taüt, que quatre bidells del Teatre-Museu vestits amb el vistós uniforme dissenyat per l’artista carregaven a les espatlles, avançava la silueta menuda i fràgil de la seva cosina, Montserrat Dalí, embolicada amb un abric de pell. No s’havia d’anar gaire lluny: tot just a l’altra banda de la plaça, a l’església de Sant Pere, on havien batejat Dalí.

De la banda familiar dels Domènech no havien convidat ningú al funeral, bé per un descuit inexcusable o bé amb tota la intenció, i quan van arribar a l’església se’ls va negar l’entrada. Hi va haver una situació molt tensa, i al final els van deixar passar. Felip Domènech, cosí de Dalí, va queixar-se’n amargament poc després en una carta a La Vanguardia, i encara avui a tothom de la família li bull la sang quan recorda com se’ls va desairar aquella tarda a Figueres. I com, durant molts anys, tots els seus esforços per veure Dalí havien resultat frustrats. El menyspreu que senten per Robert Descharnes i Miguel Domènech, que es van negar a reconèixer la seva presència després de la cerimònia, continua sent infinit.^[2390]

Les exèquies les va oficiar en català Narcís Costabella, que uns dies abans li havia administrat els últims sagraments. Al final va afegir uns mots en espanyol i francès. Si algú s’esperava que aquell seria un acte surrealista anava molt errat: es tractava d’un esdeveniment tremendament seriós, i en el breu sermó on el capellà va glossar la contribució del «nostre germà Salvador» al món de l’art no hi va haver ni el més lleuger rastre d’humor. Ocults enmig de la gentada que hi havia més enrere, però, sense que els espiessin les càmeres de televisió, hi havia una colla d’amics íntims de Dalí per als quals aquella va ser una ocasió profundament emotiva. Nanita Kalaschnikoff havia vingut de Marbella i anava acompanyada per Miette, una amiga francesa dels Dalí, i per Carlos Lozano, que va quedar esgarrifat de la quantitat de «gent grisa» present que no havia arribat a conèixer mai Dalí. Reynolds i Eleanor Morse, amb els ulls negats, trobaven que la camarilla de Dalí els havia tractat amb una vergonyosa falta de respecte. Peter i Kathy Moore també hi eren, igual com els Albaretto i Michael Stout. Pel que fa a les absències, Enric Sabater no era enlloc (a Michael Stout van atribuir el comentari que no havia tingut prou valor per donar la cara),^[2391] ni tampoc Amanda Lear o Pierre Argillet, que, enfurismat per la negativa de Robert Descharnes de veure’l unes hores abans, se n’havia tornat amb la cua entre les cames cap al seu castell dels afores de París (on, la nit del solstici d’estiu, va representar una espectacular extravaganza surrealista en homenatge a la vida i l’obra de Dalí). Però l’absència més notable va ser la d’Anna Maria Dalí, que s’havia quedat a casa amb l’excusa que el fèmur trencat li impedia ser-hi present. Va anunciar que celebraria una missa a Cadaqués en memòria del seu germà a la qual només estarien convidats els seus amics de debò.

El desig de l’artista que no hi hagués flors es va respectar. Al vídeo del funeral, però, es veu com, un cop tancada la tomba, algú col·loca, gairebé subreptíciament, un petit pom d’herbes sobre la pedra tumulària. Era camamilla, que creix abundantment a Portlligat, i qui la hi va deixar va ser Miette.^[2392]

Uns dies després, en unes declaracions a La Vanguardia, Enric Sabater va explicar que, si no havia assistit al funeral, no havia estat per covardia sinó per respecte a Dalí. Aquella cerimònia muntada per la Fundació hauria desplagut al pintor, va dir, i Artur Caminada era l’única persona que havia respectat el desig del mestre de no ser observat un cop mort. Sabater aniria a la missa organitzada per Anna Maria Dalí a Cadaqués, «porque considero que es lo que al señor Dalí le habría gustado más, pues allí estará la familia y sus amigos, sin gentes que quieran figurar ante la prensa».^[2393]

Sabater va assistir a la missa de Cadaqués, tal com havia promès, el dia 30 de gener. Va dir a un periodista que pensava escriure un llibre sobre la seva relació amb Dalí, i que tenia intenció d’esvalotar el galliner. Però després va desaparèixer. Van haver de passar sis anys perquè se’n tornés a saber res; el llibre, si és que el va escriure, encara no ha aparegut.^[2394]

Abans i tot que Dalí morís ja hi havia més interès per saber quin era el contingut del seu testament que no pel dels comunicats mèdics que informaven sobre el seu estat. La legislació espanyola estipula que han de passar quinze dies per poder llegir un testament, però dos populars setmanaris espanyols, Cambio 16 i Interviu, van aconseguir tenir accés al document abans (encara que no es va revelar mai com). «DALÍ DESHERETA CATALUNYA», s’anunciava a la portada de Cambio 16 el matí del dilluns 30 de gener. A l’interior es donaven tots els detalls del testament.^[2395] La reacció, tant a Figueres com a Barcelona, va ser d’amor propi ferit i de ràbia, mentre que a Madrid dominava la satisfacció: la capital d’Espanya estava a punt d’obtenir un conjunt excel·lent d’obres selectes de Dalí (ara només en tenia quatre), i sense haver de desembutxacar ni una pesseta. Les notícies no podien ser millors. Les passions «de seguida es van encendre» a Catalunya. Max Cahner, el conseller de Cultura, va qualificar el govern central de «força d’ocupació» que havia robat el patrimoni legítim de Catalunya, i Jordi Pujol va dir: «Sabem que ens han enganyat però no sabem qui ha estat».^[2396]

A continuació, un cop donat a conèixer oficialment el contingut del testament, van començar les negociacions. Per part catalana es va obrir una investigació per veure què s’hi podia fer,^[2397] i Jorge Semprún, l’il·lustrat ministre de Cultura del govern de Felipe González, va fer tot el que va poder per ser conciliador. L’avinença a què es va arribar, però, va afavorir inevitablement Madrid, que es va quedar amb la major part de les millors obres, entre elles El gran masturbador.

A Catalunya es tenia el convenciment que el nou testament de Dalí havia estat ordit des de Madrid per deixar-los sense herència. Al 1994, Jordi Pujol va dir per televisió: «Ens van enganyar, i sabem qui va ser». A continuació hi va implicar Miguel Doménech i el govern central presidit per Leopoldo Calvo Sotelo, cunyat d’aquest. Durant els set anys que havien passat des de la mort de Dalí, va dir Pujol, Domènech no li havia insinuat ni una sola vegada que hi hagués hagut mai cap alteració del testament de 1980, que, com era cosa sabuda, dividia l’herència a parts iguals entre Madrid i Catalunya.^[2398]

El testament de Dalí no tan sols no deixava res en concret a Catalunya, sinó que tampoc deixava res a cap de les persones que havien estat més a prop seu, ni a les que l’havien servit més fidelment ni a les que ell apreciava més especialment. Artur Caminada encaixava millor que ningú altre en aquestes dues categories, i no va rebre ni una pesseta malgrat el rumor, publicat a la premsa, segons el qual Dalí li havia assignat una pensió.^[2399] Uns anys abans Peter Moore havia regalat a Caminada un utilitari, perquè va considerar injust que el servent més fidel de Dalí encara hagués d’anar i venir de Cadaqués amb bicicleta, «¿per què li regala un cotxe, si el faré ric?», li havia dit Dalí, tot afegint que el tindria en compte al testament.^[2400]

Artur Caminada no es podia creure que, després d’haver estat gairebé quaranta anys amb Dalí, se l’hagués exclòs de l’herència. Emili Puignau va acompanyar-lo a la Bisbal, on el notari, el senyor Foncillas, li va ensenyar el testament. Van repassar-se’l clàusula per clàusula. No hi havia dubte: res. Quan ja tornaven a ser al cotxe, Caminada, desfet, va dir a Puignau: «El senyor Dalí no va estimar mai ningú». Com a compensació, la Fundació Gala-Salvador Dalí el va agafar perquè vigilés la casa buida de Portlligat. Però allò no li va servir de consol. Es va morir menys de dos anys després, el 14 de desembre de 1990, quan encara no tenia sinó 57 anys. Durant aquells dos anys no va perdre la dignitat i es va negar a ser entrevistat per cap periodista (ell, que coneixia més secrets de la vida casolana de Dalí que cap altra persona). Caminada està enterrat al cementiri de Cadaqués. La gent del poble atribueix la seva mort al disgust que va tenir.^[2401]

A Anna Maria també li devia ferir que al final Dalí no hagués fet cap gest de reconciliació en el testament. A Figueres tothom es pensava que hi posaria una querella, però no ho va fer. Després de la missa que va fer celebrar pel seu germà a Cadaqués es va recloure a la casa d’Es Llané i es va morir al cap d’un any. S’havia esperat fins a l’últim moment per dir al doctor Vergara que tenia càncer de pit. «Però Anna Maria, ¿què ha fet?», li va dir ell, esgarrifat. «Després de l’operació es va negar a menjar, igual com Salvador havia fet, i es va deixar consumir de mica en mica. Tots dos es van morir del que jo anomeno síndrome Dalí. Els Dalí eren una mica paranoics, i mantenien la por a ratlla al fons del cor. I de sobte, sense més ni més, es donaven per vençuts».^[2402]