3. ADOLESCÈNCIA I VOCACIÓ

EL MOLÍ DE LA TORRE

Pepito Pichot va poder satisfer la seva passió per les flors tenint cura del jardí envoltat de paret de casa seva, a Figueres, i cuidant-se de Es Sortell, a Cadaqués, però necessitava una extensió més gran de terra per poder posar els seus coneixements agrícoles en pràctica. Aquesta oportunitat va arribar quan, al 1911, la seva acomodada germana Maria, la cantant d’òpera, va adquirir part d’una esplèndida finca amb casa de pagès a la vora del riu Manol, al costat de Figueres, que es deia el Molí de la Torre.^[206] A Pepito se li va encomanar l’administració d’aquella nova compra, i tres anys més tard, al 1914, trobem un anunci seu a Empordà Federal demanant un moliner, cosa que indica el seu desig de fer el Molí rendible.^[207]

L’aspecte extern d’aquest edifici elegant i laberíntic, construït al 1853, ha canviat poc fins avui. Part de l’interior, però, ha estat modernitzat, i l’aigua del canal ja no fa girar la roda.

Va ser en aquest agradable refugi on Salvador Dalí, amb dotze anys acabats de complir, va ser conduït per Pepito Pichot dalt d’un cotxe de cavalls a primers de juny de 1916 perquè es recuperés dels nervis d’haver fet l’examen d’ingrés a l’institut i d’haver-se d’enfrontar a la crua realitat del seu futur escolar immediat. Dalí dedica moltes pàgines de la seva Vida secreta i d’escrits posteriors a aquella temporada que va passar a la Torre, però són plenes de fantasia, imprecisions i la voluntat d’impressionar el lector. Un relat més primerenc i fidedigne d’aquesta seva estada d’un mes, escrit sis anys després que tingués lloc, al 1922, es troba intercalat en un dels seus diaris d’adolescència. Es titula Les cançons dels dotze anys. Versos en prosa i en color.^[208]

Aquestes pàgines evoquen un Dalí molt trasbalsat per la presència al Molí de la Torre de la filla adoptiva dels Pichot, Júlia, d’uns setze anys, el cos adolescent de la qual atreu la seva atenció. Una tarda té un rampell i li engrapa els pits quan ella es desperta de fer la migdiada al jardí. Júlia riu. Un altre dia, ell, Júlia i una amiga d’ella van a collir til·la i repengen les escales contra els arbres carregats de flor. Una visió fugaç d’unes calces blanques i unes cuixes nues li encén la sang. Un vespre en què ell l’atabala perquè li digui com se diu el seu xicot i al final Júlia l’hi revela, ell s’enrojola «y em tornu bermeill en la sombra». Aquest detall confirma que els nombrosos exemples de vergonya infantil rememorats més tard a la Vida secreta no són una mera invenció narrativa.

Encara més que el cos temptador de Júlia, però, el que constitueix una revelació durant l’estada de Salvador al Molí de la Torre és l’obra de Ramon Pichot. «Devegades mira en la claror difusa quentra per les escletllos del balcó», escriu en el mateix relat, «un gran cuadra puntillista d’en Ramon Pitxot, y aquells colors de l’aigua de la cala n’agraden mes». Aquest quadre podria ser Cala Nans, que més tard també Dalí va pintar.

La descoberta de l’obra de Pichot és evocada amb més detall a la Vida secreta:

Salvador s’havia endut al Molí de la Torre la seva capsa de colors a l’oli, i, sota la influència de les pintures més recents de Pichot, es va aplicar amb una energia ferotge a la tasca de convertir-se en impressionista. El seu relat de 1922 indica que la posta de sol (que ja era un dels seus temes predilectes) semblava prestar-se especialment bé als seus nous experiments:

Aquest matí he pintat les oques, sota el cirerer, i he apren bastan de fer els arbres, pero lo que m’agrada mes son les postas de sol, em aqueillos nubols tan bermeilles, llavors es cuan m’agrada pintar, i posu el cadmium am el mateix tubu [vereguin?] els nubols murats i blaus, aixís es quedan gruixes de pintura, molt convenients perque costa tan de que una posta de sol no sembli un cromu!

Unes quantes ratlles més endavant la seguretat augmenta:

Jo ya se como sa [se a] de fer per ser impressionista. Sa de pintar lo que i toca el sol, cadmium, i la sombra, morada, blava, tembe cal no usar aigua ras, i posar molt gruix de pintura, i fer anar el pincell val a baix, en contra de ferlo anar de costat i per a pintar les cels; tambe combe pintar les clapes que fa el sol dad de la sorra i sobre tot no usar el negre, perque el negre no es cap color.

«Per que no t’en portes aigua res ma dit el senyor Pitxot, mentras m’aproximava la capra: Per que soc impresionista li he contestat».^[210]

A causa de la seva passió pels llocs elevats, Salvador es va passar bona part del temps que es va estar amb els Pichot a dalt de la torre rabassuda que dóna nom a la propietat, i a la Vida secreta ens explica els jocs i les fantasies a què es lliurava. Hi exagera involuntàriament, però, l’alçada de la torre (el distorsionador mirall del temps hi ha fet la seva feina) i s’oblida d’esmentar que una de les seves primeres pintures a l’oli, que segurament va fer aquell estiu, constitueix un intent de copsar la magnífica vista que s’hi aprecia de la fèrtil plana de l’Empordà, amb la serra litoral de Sant Pere de Roda i la badia de Roses en un dels seus extrems (i la promesa de Cadaqués darrere).

A la Vida secreta Dalí recorda un imaginatiu quadre de cireres fet damunt la fulla d’una porta vella del Molí de la Torre, al qual va incorporar cues de cirera de debò i cucs vius. Que Pepito Pichot exclamés «Això és propi d’un geni!» quan va veure la peça ho confirma la tradició familiar.^[211]

El mes que va passar al Molí de la Torre va afectar profundament aquell noi de dotze anys, i no tan sols li va inspirar les seves primeres peces impressionistes sinó també, cap al 1920, un projecte de novel·la, Tardes d’estiu, el protagonista de la qual, Lluís, és un jove pintor romàntic que presenta una semblança inconfusible amb Salvador.^[212] Pel que fa a Júlia, coneguda afectuosament a la família com a Julieta, va reaparèixer sota el nom amb prou feines dissimulat de Dulita a «Rêverie» (1930), una fantasia masturbatòria descaradament franca que va escandalitzar els puritans del Partit Comunista Francès quan es va publicar a la revista d’André Breton Le Surréalisme au Service de la Révolution.

No s’ha trobat cap dada sobre les vacances anuals de Salvador a Cadaqués d’aquell estiu després de la seva estada amb els Pichot, però podem estar segurs que un cop al seu estimat refugi vora el mar devia continuar aplicant-se a la seriosa tasca de convertir-se en pintor impressionista.

L’INSTITUT, ELS GERMANS MARISTES I L’ESCOLA MUNICIPAL DE DIBUIX

No prou content amb el fet que el seu fill hagués estat acceptat a l’institut de Figueres de cara a la tardor de 1916, Salvador Dalí Cusí va matricular-lo simultàniament al Col·legi dels Germans Maristes de la Rambla (l’emplaçament del qual és ocupat actualment pel Banco Hispano-Americano, al número 21). Fundat al 1906, el col·legi complementava l’ensenyament oficial que s’impartia a l’institut. S’hi repassaven les lliçons i es resolien les dificultats; i hi havia força instrucció religiosa, amb misses a primera hora del matí, el rosari i homilies edificants. Aquesta doble assistència a una escola estatal i a una de privada era un costum àmpliament adoptat a tot Espanya pels pares de classe mitja que estaven decidits a fer entrar els seus fills a la universitat.^[213]

Els pares de Dalí devien estar satisfets amb els progressos que aquest feia a l’institut. Hi va treballar de valent, i al maig de 1917 va passar amb èxit tots els exàmens del primer curs (és impossible avaluar com hi va poder ajudar la preparació suplementària dels maristes). Les assignatures eren Llengua Espanyola («Notable»), Geografia Universal i Europea («Excel·lent»), Nocions d’Aritmètica i Geometria («Notable»), Primer de Religió («Excel·lent») i Cal·ligrafia («Excel·lent»).^[214]

L’institut tenia la fortuna de comptar amb un excel·lent professor de dibuix, Juan Núñez Fernández (1877-1963), andalús d’Estepona. Núñez era llicenciat de l’Escola Especial de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, on s’havia especialitzat en gravat i havia guanyat dos premis. Al 1899 havia anat a Roma per continuar els seus estudis a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts, i s’havia traslladat a París al 1903. Va ocupar la seva plaça de Figueres al 1906. Núñez era un home alt, ben plantat i modest amb unes maneres lleugerament militars heretades del seu pare, tinent coronel de l’exèrcit espanyol, i pel que sembla era un professor carismàtic i expeditiu amb una autèntica vocació per la seva feina.

Dels grans mestres, Núñez admirava enormement Ribera, Rembrandt i, per damunt de tot, Velázquez.^[215] Gravador extraordinari, al 1919 va guanyar una medalla a l’Exposició Nacional pel seu excel·lent aiguafort de El petó de Judes de Van Dyck, que actualment es troba a la Real Academia de Bellas Artes de Madrid juntament amb un gravat original seu del rei Alfons XIII.^[216] També tenia traça dibuixant amb carbó i amb llapis, la seva especialitat docent, i ocasionalment (però d’una manera no tan reeixida) pintava olis. Els seus paisatges, influïts pels impressionistes i per Joaquim Mir, el seu contemporani preferit, tenen força grapa però no els va exposar mai, potser per por de rebre crítiques adverses. Núñez, com es va descobrir quan va morir, va ser escriptor en secret, i entre els seus papers es van trobar nombrosos poemes i relats curts inèdits.^[217]

Núñez no tan sols ensenyava a l’institut, sinó que poc després d’arribar a Figueres va ser nomenat director de l’Escola Municipal de Dibuix, on es feien classes vespertines. També aquí Salvador va ser matriculat pel seu diligent pare a la tardor de 1916, tres anys abans que comencés el cicle de batxillerat a l’institut amb Núñez.

Núñez es va adonar de seguida que el noi que el notari li havia confiat era un deixeble notable; per la seva banda, sembla que Salvador va copsar igual de de pressa que aquell era justament el professor que li calia. S’avenien perfectament. Podem preguntar-nos si Dalí devia parlar alguna vegada a Núñez del capellà de l’escola de La Salle que insistia que els seus alumnes «no ultrapassessin la ratlla» quan acolorien dibuixos. Era un consell que Núñez, que també era un amant de la precisió, hauria aprovat sens dubte. Els progressos de Salvador van ser tan grans que al final del primer curs, coincidint amb el seu brillant acabament del primer any acadèmic a l’institut i amb el seu tretzè aniversari, va rebre un Diploma d’Honor per la seva activitat a l’Escola Municipal de Dibuix. Aquest document, datat de l’u de juny de 1917, va ser firmat per Núñez i per l’alcalde d’esquerres de Figueres, Marian Pujolà, amic íntim del pare de Dalí i de Pepito Pichot.^[218]

Segons Anna Maria, el seu pare estava tan content amb els progressos de Salvador que va muntar una exposició de tota la seva obra recent al pis familiar. Els hostes van ser convidats a menjar garotada, un plat a base d’eriçons de mar que constituïa el preferit dels Dalí per a les grans ocasions, a la terrassa que donava a la plaça de la Palmera.^[219]

Núñez va ser professor d’art de Dalí durant sis anys, entre l’Escola Municipal i l’institut, i va exercir una influència indubtablement beneficiosa en el seu alumne. El mateix Dalí ho admet a la seva Vida secreta (tot exagerant convenientment el nombre d’estudiants amb els quals va haver de competir):

El devorava una autèntica passió per les belles arts. Des del principi em va distingir entre el centenar d’alumnes que hi havia a la classe i em convidava a casa seva, on m’explicava els «traços salvatges» (aquesta era l’expressió que feia servir) d’un gravat original de Rembrandt que posseïa; tenia una manera molt especial de sostenir aquell gravat, gairebé sense tocar-lo, cosa que demostrava la profunda veneració que li inspirava. Sempre sortia de casa del senyor Núñez estimulat d’allò més, amb les galtes enceses per les ambicions artístiques més grans.^[220]

Trenta anys més tard Dalí va anar encara més enllà en els seus elogis, i va dir que, de tots els professors que havia tingut, Núñez era el que més havia respectat i del qual més havia après.^[221]

És probable que Núñez analitzés amb els seus alumnes el grup de quinze pintures del Prado que l’institut de Figueres albergava des de la darreria del segle dinou (que actualment són al Museu de l’Empordà). Entre elles hi havia algunes pintures destacables de Mengs i Juan de Arellano, una selecció d’obres flamenques bastant menors i unes quantes més de l’escola de Ribera. El sol fet de tenir pintures en préstec del Prado donava un cert al·licient a ensenyar art a l’institut, i era un recordatori constant del fet que Espanya posseïa un dels museus de belles arts més importants del món.^[222]

A l’Escola Municipal de Dibuix i a l’institut, Dalí es va fer amic d’un altre artista incipient, Ramon Reig Corominas (1903-1963), que era un any més gran que ell. Considerat avui dia un dels aquarel·listes més bons de Catalunya, va escriure una esquela commovedora quan Núñez va morir. Hi expressava veneració pel seu professor, i recordava que, «quan ens corregia els treballs, amb el llapis a la mà, es permetia fer algun comentari de broma sobre els errors que cometíem, alhora que, amb una precisió infal·lible, feia els canvis pertinents al full […]. Amb un sol traç, sense cap hesitació, ràpid, hi afegia una corba o una ratlla que hauria estat impossible de millorar». Reig continuava dient que Núñez va deixar una marca indeleble en els seus alumnes imposant com a disciplina una atenció meticulosa pel detall.^[223]

Núñez era tan bon mestre que gairebé es podria dir que va crear una «escola» de pintors figuerencs, una fita difícil si es té en compte el temperament anàrquic dels empordanesos. Un altre alumne que també va rebre la seva influència va ser Marian Baig, dos anys més jove que Dalí, la prometedora carrera del qual va quedar interrompuda en perdre la vista als quaranta anys. Baig va fer unes quantes natures mortes de pans la semblança de les quals amb les de Dalí només es pot explicar pel mestratge de Núñez.^[224]

A la Vida secreta, Dalí barreja els seus records dels tres centres docents on va anar durant els sis cursos compresos entre 1916 i 1922 (els maristes, l’Escola Municipal de Dibuix i l’institut), i fa que sovint sigui impossible saber a quin lloc correspon cada dada. És més; hi ha vegades que atribueix un episodi ocorregut després de 1916 a un període anterior de la seva evolució, potser amb l’objectiu d’impressionar-nos amb la seva precocitat. N’és un exemple el seu relat tan citat de com «veia coses» al sostre de l’escola primària d’Esteve Trayter, a la qual va anar entre els quatre i els sis anys:

Pot molt ben ser que el Dalí infant veiés imatges a les taques del sostre de l’escola de Trayter, però és difícil que a una edat tan primerenca les sotmetés al procés d’interpretació suara descrit. Una anotació al diari de Dalí del 21 de gener de 1920 sembla indicar que a la Vida secreta va atribuir a l’escola de Trayter records d’una classe on va estar després al col·legi dels Germans Maristes: «Inclinat sobre la vernissada taula, mirava les pelades i rascades de les parets, composant imaginativament figures al·legòriques i ninots amb dites esquedes. Allí sota de la taula n’hi havia una que semblava igual que una ballarina. Més amunt un soldat romà».^[226] No hi ha cap prova que demostri que al 1920 Dalí hagués llegit el Tractat sobre la pintura de Leonardo da Vinci, en el qual l’artista analitza les variades imatges de paisatges, de gent i fins i tot d’escenes de batalles que es poden fer aparèixer contemplant una taca en una paret, el caliu d’una llar de foc, núvols o cursos d’aigua.^[227] Quan més tard Dalí va fer el mateix tenia sens dubte presents les seves pròpies experiències en aquella línia quan era col·legial, i amb visió retrospectiva hi va trobar la «pedra angular» de la seva «estètica futura»; un precedent, doncs, de la doble imatge «paranoica». Un altre precedent, per descomptat, va ser el descobriment de les metamorfosis rocoses del cap de Creus.^[228]

Un exemple primerenc i colpidor de la doble imatge apareix enmig dels centenars de dibuixos i esbossos amb què Dalí il·lustrava profusament els seus llibres de text, que inclouen cotxes de carreres, noies despullades (una d’elles participant a les saturnals), treballadors fent vaga, soldats romans, toreros, caricatures de professors i companys d’escola, animals estranys i el mateix Dalí en companyia de dones de cames primes i elegància exquisida. A la imatge en qüestió Dalí ha transformat el dibuix d’un lloro posat a la seva barra en el nas d’un cap monstruós a l’estil d’Arcimboldi, imitant amb tanta exactitud la factura de l’original que el treball a tinta és indiscernible del dibuix imprès. Aquest esforç sembla indicar que Dalí, fascinat pels efectes òptics d’ençà que va mirar per l’estereoscopi d’Esteve Trayter, havia quedat impressionat recentment no tan sols per les imatges que poguessin aparèixer a les parets sinó també per algunes reproduccions de les sorprenents fantasies d’aquest artista italià del segle setze.^[229]

Els documents oficials sobre els estudis de Dalí a l’institut de Figueres indiquen que, encara que després li agradés afirmar que havia estat un estudiant mediocre, se’n va sortir bé. Fins i tot admetent la possibilitat que alguns dels seus professors fossin excessivament indulgents, o bé rebessin pressions del seu pare (que mantenia relacions cordials amb uns quants), és improbable que el conjunt de les notes sigui inventat. Després de superar el primer curs (1916-1917) amb èxit, Dalí va presentar les qualificacions següents:

Entre els catorze «excel·lents» de Dalí hi va haver cinc matrícules d’honor, que l’eximien d’haver de pagar els drets de matrícula del curs següent. Era un balanç encomiable.^[230]

Els «aprovats» que Dalí va treure en aritmètica, geometria, àlgebra i trigonometria no els va obtenir sinó després d’un enorme esforç i, potser, d’una mica de comprensió per part dels professors. Trobava que aquestes assignatures estaven més enllà de les seves capacitats, com els seus diaris consignen amb una insistència dolorosa, i tenia pànic que n’hi fessin preguntes a classe.^[231] Jaume Miravitlles, un dels millors amics de Dalí tant als maristes com a l’institut, havia estat el seu professor particular, a instàncies de Don Salvador Dalí Cusí, en aritmètica, geometria, física i química, matèries en què «Met», com se’l coneixia familiarment, excel·lia. Va ser una tasca inútil. Miravitlles, segurament exagerant una mica, va dir més tard que al final va aconseguir ensenyar Dalí a sumar i restar, però que no va acabar mai de sortir-se’n bé amb la multiplicació i la divisió.^[232]

SALTS I LLAGOSTES

A mesura que l’adolescència s’acostava la timidesa de Dalí va anar en augment, amb els consegüents esforços desesperats per amagar-ho. «En aquella època jo era extremament vergonyós», escriu a la Vida secreta, «i la més petita atenció feia que em ruboritzés fins a les orelles; em passava el temps amagant-me i m’estava sempre sol».^[233] Deu anys després, en una anotació de 1953 dins Diari d’un geni, Dalí continuava reflexionant sobre els sentiments de vergonya que el mortificaven de jove:

He gaudit enormement de tots els instants d’aquesta jornada, el tema de la qual era el següent: sóc el mateix ésser que aquell adolescent que no s’atrevia a creuar el carrer o la terrassa de casa els seus pares, de la vergonya que el dominava. Fins a tal punt m’enrojolava a l’adonar-me de la presència de dames o cavallers a qui considerava extremament elegants, que, amb molta freqüència, l’astorament em paralitzava i em sentia defallir.^[234]

Quan les aparicions en públic eren inevitables, Salvador representava un dels espectacles compensatoris en els quals ara ja era un mestre. Quan li feien una pregunta a classe, fingia que li venia un rampell per tal de dissimular la torbació que sentia, protegint-se amb els braços com si repel·lís algun perill, o bé desplomant-se sobre la taula.^[235] El recurs més espectacular que tenia consistia a tirar-se escales avall des d’una altura considerable mentre els seus companys s’ho miraven, i sortir-ne indemne.^[236]

Així com, comprensiblement, als contemporanis de Dalí se’ls feia sovint difícil saber quan feia una cosa «de debò» i quan «actuava», no tenien cap mena de dubte respecte a una cosa: el seu pànic a les llagostes era autèntic.

Segons l’artista, en un article publicat al 1929, li va agradar molt capturar aquests animals fins als set o vuit anys, per admirar-ne les ales abans de deixar-los anar. Ell les anomena llagostes de camp.^[237] Dalí va utilitzar el terme sauterelle al manuscrit original francès de la Vida secreta, però és una denominació errònia: cap llagost francès es pot confondre amb la llagosta de camp mediterrània, que pot atènyer una llargada d’uns quants centímetres i té el nom científic de Anacridium aegyptium o llagosta egípcia.^[238]

Un dia, ens explica Dalí, va atrapar un peixet en un toll entre les roques davant de la seva casa de Cadaqués, a Es Llané. Horroritzat, va descobrir que tenia el rostre com el d’una llagosta. Va ser el començament d’una fòbia que li va durar tota la vida. «Des d’aquest fet he sentit durant la resta de la meva vida un vertader horror a les llagostes, horror que es repeteix amb igual intensitat sempre que aquestes cauen sota el meu esguard; llur record em produeix una impressió d’angoixa penosíssima».^[239] A la Vida secreta Dalí afegeix que el petit peix viscós amb cara de llagosta que de petit li va causar aquella impressió és comú a Cadaqués i es coneix amb el nom de «bavosa».^[240]

Rosa Maria Salleras, la veïna dels Dalí a Cadaqués, té un record especialment vívid de la fòbia del pintor a les llagostes. «Quan volíem turmentar-lo li enviàvem un dels nens més petits amb una llagosta, dient-los que Salvador n’havia demanat una», rememorava al 1993. «Llavors ell perdia el cap. Li venia un pànic total i absolut. Quan érem petits deixàvem que se’ns passegessin per la cara, i era una sensació de pessigolleig molt divertida. Però va acabar avorrint-les, sobretot les potes».^[241]

Jaume Miravitlles va ser testimoni d’aquella fòbia al col·legi dels maristes de Figueres, on els companys de Dalí es divertien fent aparèixer de cop i volta un d’aquests insectes per fer-lo sortir de polleguera. Una vegada, recordava «Met», Dalí va saltar per una finestra del primer pis per fugir-ne d’una, i gairebé s’hi va matar.^[242] Altres testimonis contemporanis han recordat escenes semblants,^[243] i el mateix Dalí s’hi refereix breument en els seus diaris d’adolescència.^[244] La Vida secreta confirma que els companys d’escola de Dalí eren despietats a l’hora d’explotar aquell terror, i al seu sadisme contribuïa la circumstància que les llagostes fossin més grosses i horripilants a Figueres que a Cadaqués, amb caps gruixuts com de cavall. Per defugir aquesta persecució, ens explica Dalí, es va inventar una «contrallagosta» convencent els seus torturadors que del que de debò tenia por era dels ocells de paper. Aquest terror fingit va ser tan efectiu que, no gaire temps després que li comencessin a tirar copiosament aquests substituts al damunt, el seu condeixeble Torquemadas s’havia oblidat del tot de les llagostes.^[245]

Però Dalí no, i no és gens estrany, en vista de la intensitat d’aquesta fòbia, que Anacridium aegyptium proliferi a les pintures de la seva primera època surrealista, juntament amb les plasmacions de les seves altres pors i obsessions.

LES PRIMERES ACTIVITATS ARTÍSTIQUES

Les Fires i Festes de la Santa Creu, que cada any se celebren a Figueres per primavera, començaven sempre el 3 de maig després de mesos de nerviosos preparatius. Duraven una setmana, i eren una ocasió no tan sols per fer gresca, confraternitzar, anar a veure els toros, acordar casaments i ballar sardanes a la Rambla, sinó també per vendre i baratar tota mena de productes i animals. Els pagesos hi acudien en massa de tota la comarca, vistosament vestits; les fondes i els hotels eren abarrotats; la ciutadania i la pagesia es barrejaven lliurement; i les criatures s’ho passaven més bé que mai amb atraccions per satisfer tots els gustos, des de la dona barbuda i el circ de les puces fins a la llanterna màgica i la calavera dansaire. De mica en mica, però, amb l’arribada de les màquines modernes (inclòs l’automòbil), les Fires i Festes van començar a perdre caràcter, i avui dia no recorden gaire les de la infància i l’adolescència de Dalí.^[246]

Les fires de 1918 van ser particularment memorables perquè a l’animació habitual es va afegir la inauguració, en una Rambla renovada, d’un imposant monument a Narcís Monturiol, el famós fill de Figueres que va ser inventor del submarí i socialista utòpic. Feia anys que es parlava d’aquest monument; s’havia obert una subscripció popular, i sovint hi havia articles a la premsa. Ara, finalment, el somni s’havia convertit en realitat. L’escultura que coronava el recarregat pedestal era d’Enric Casanovas, i representava una dona de cos sencer, amb els pits nus i malucs amples, que sortia del mar amb un branquilló de fulles d’olivera a la mà. Coincidint amb aquella fausta ocasió, un escriptor local, Josep Puig Pujadas, propietari i editor de la publicació Empordà Federal, va publicar un llibre sobre Monturiol, Vida d’heroi, que es va presentar al banquet on va assistir, entre altres personalitats, el pare de Dalí.^[247]

Dalí va quedar impressionat per l’escultura de Casanovas, fins al punt que va modificar la manera com representava la forma humana a l’obra que feia en aquella època, cosa que va complementar la influència que aleshores rebia d’unes reproduccions dels frescos de Puvis de Chavannes.^[248]

A les Fires d’aquell any va tenir lloc un altre esdeveniment important. Organitzada per la recentment fundada Societat de Concerts al seu local del Teatre Principal, hi va haver una Exposició d’Artistes Empordanesos que aplegava, per primera vegada, l’obra dels pintors contemporanis locals. Dalí no era entre ells. El crític d’art de Empordà Federal va manifestar una certa decepció pel caràcter tradicional de la majoria de les peces exposades, de les quals tan sols unes quantes mostraven un mínim coneixement de les tendències contemporànies europees. Entre les excepcions hi havia Ramon Reig, amic de Dalí a l’escola, les quatre pintures del qual van sorprendre agradablement el crític, que va predir un esplèndid futur al jove pintor.^[249]

Potser els elogis recollits pel seu amic Reig van actuar com un estímul per a Dalí i el van decidir a exposar la seva obra a la primera oportunitat. Mentrestant, durant la tardor de 1918, encès d’optimisme per l’acabament de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat d’un nou ordre internacional basat en la pau i la cooperació, Dalí i quatre condeixebles seus de l’institut es van disposar a fundar una petita revista escolar, Studium. L’editor i esperit impulsor de la iniciativa era Joan Xirau Palau, de quinze anys, el petit de quatre germans d’una família de Figueres molt compromesa en política d’esquerres. Va ser el pare de Xirau qui va posar els diners per al projecte.^[250] Xirau va rebre el suport entusiasta de Dalí, d’un noi que es deia Joan Turró (que més tard va ser un metge reconegut), de Ramon Reig i del políticament precoç Jaume Miravitlles, que aleshores ja era un revolucionari decidit.^[251]

Al desembre de 1918, poc abans de l’aparició de la revista, Dalí va exposar oficialment per primera vegada, compartint l’esdeveniment amb dos pintors de Figueres més, Josep Bonaterra Gras i Josep Montoriol Puig. La mostra es va fer a les dependències de la Societat de Concerts, al Teatre Principal, on, la primavera anterior, tant Bonaterra com Montoriol havien pres part a l’Exposició d’Artistes Empordanesos. Bonaterra, vint anys més gran que Dalí, va acabar esdevenint un pintor força conegut a Catalunya i més enllà de les seves fronteres; Montoriol no va passar de ser una promesa i actualment està pràcticament oblidat. El crític d’art d’Empordà Federal, que firmava amb el pseudònim «Puvis» (i que quasi segur que era el propietari i editor de la publicació, Josep Puig Pujadas), va elogiar decididament el fill del notari. En Salvador Dalí Domènech serà un gran pintor, va escriure; i continua:

El carbó de Es Baluard, la proa fortificada de Cadaqués, és gairebé segur el que actualment pertany al Salvador Dali Museum de Florida. «Puvis» va estar encertat a destacar-lo, i el mateix Dalí va escriure al 1922 que li semblava genial.^[253]

«Puvis» també va estar encertat a assenyalar l’originalitat de El bevedor, probablement la pintura titulada per Dalí Home amb porró,^[254] una aiguada de 50 x 32 cm datada de 1918 notable per la seva atrevida utilització del color i d’una tècnica gairebé expressionista a l’hora de representar el rostre alegre del bevedor quan aixeca el porró.^[255]

Els elogis de «Puvis» devien complaure Dalí en gran manera. Però potser encara més el gest d’un gran amic del seu pare, Joaquim Cusí Fortunet, propietari dels pròspers Laboratorios del Norte de España especialitzats en productes oftalmològics. Cusí, que al cap de poc es va fer milionari, procedia de Llers, la terra natal dels Dalí, i era un capitalista culte, una mena de persona que s’acostuma a trobar més a Catalunya que no a la resta d’Espanya. Segons Anna Maria Dalí, Cusí va comprar dues pintures del seu germà, «foren els dos primers que va vendre».^[256] És una circumstància que val la pena subratllar: des de l’inici de la seva carrera, Salvador Dalí va ser tractat amb contemplació per la premsa local, ajudat totalment pels seus familiars i encoratjat per un amic ric de la família. Dotat d’un talent natural impressionant i d’una capacitat de treball remarcable, semblava evident que l’èxit artístic no se li podia escapar. Tot el que havia de fer era continuar pintant.

L’u de gener de 1919, quan faltava poc perquè l’exposició es clausurés, Studium, la petita revista editada per Dalí i els seus amics, va aparèixer per primera vegada. Era una cosa modesta, de només sis pàgines impreses en paper de diari grisós, però tenia personalitat. Resulta una sorpresa descobrir que els articles són en castellà, no en català, tret d’alguna excepció. La raó d’això va ser el desig encomiable d’arribar al col·lectiu estudiantil de la resta de l’Estat. El fervor catalanista, però, era entre línies, i al tercer número hi ha un poema dedicat, entre altres, «Pera l’entusiasta catalanista i fidel aimant de les lettres catalanes, Salvador Dalí, i altres companys llurs».

Podem donar per descomptat sense por d’equivocar-nos que el contingut d’aquesta petita revista era producte de moltes discussions. Dalí es va comprometre a escriure cada mes un article sobre un gran pintor, a redactar de tant en tant un text més literari i a fer-hi il·lustracions; Xirau hi havia de contribuir amb un llarg assaig, partit en fragments mensuals, sobre «L’Empordà al llarg dels temps»; mentre que Miravitlles es feia responsable d’una sèrie sobre l’obsessió que en aquella època tenia: invents científics al servei de la humanitat. Pel que feia als col·laboradors externs, es va decidir incloure a cada número una selecció de poemes de «poetes ibèrics»; no poetes espanyols, ni poetes catalans, sinó poetes «ibèrics». Era una indicació més de l’idealisme aperturista inspirador de l’empresa. Els poetes van ser Joan Maragall, el nicaragüenc Rubén Darío, el portuguès Guerra Junqueiro, Antonio Machado, Jacint Verdaguer i, finalment, el castellà Enrique de Mesa. Les notes a les seleccions poètiques eren de Ramon Reig, els comentaris del qual sobre Rubén Darío són potser els més interessants. «Les seves obres estan impregnades d’un esperit cosmopolita que no es pot trobar en ningú com en Rubén Darío», va escriure.^[257]

Darío (1867-1916) havia revolucionat la poesia espanyola a la primeria de la dècada del 1900, i havia deixat una empremta profunda en la sensibilitat d’una nova generació de lectors. Amb la seva incorporació dels temes i les innovacions de la poesia francesa fin de siècle, la seva sexualitat refinada, la seva musicalitat, el seu panteisme i el seu exotisme, la seva obra va irrompre amb l’empenta d’una revifada religiosa en una Espanya on la poesia havia esdevingut encarcaradament acadèmica, banal i irrellevant. No és sorprenent, doncs, que Dalí i els seus companys l’admiressin enormement.

Les sis notes de Dalí sobre artistes famosos (d’unes 450 paraules cada un) van aparèixer en números correlatius sota l’encapçalament «Els grans mestres de la pintura». Els mestres presentats van ser Goya, El Greco, Dürer, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Velázquez. A tots ells n’apareixien inserides dues reproduccions en blanc i negre, la majoria copiades gairebé segur de la col·lecció dels Gowans’s Art Books de Dalí. Les notes de Dalí confirmen una altra vegada, d’altra banda, que s’havia passat anys submergit en la lectura d’aquests llibres recreant-se amb cada detall. Al 1919 no havia vist els originals de les obres que reprodueix a Studium, i encara no hi havia reproduccions en color; tot i així, fa l’efecte de conèixer-les a fons.

Els seus breus escrits, redactats en una prosa molt superior a la dels seus companys, expressen el profund respecte del jove Dalí per aquests pintors. Val la pena fixar-se en allò que troba digne d’elogi de cada un.

Goya l’atreu per la seva curiositat envers tots els aspectes de la vida, per la seva amplitud de mires respecte al món que l’envolta, i Dalí destaca el contrast marcat que hi ha entre els tapissos i les teles de tema festiu (amb les seves majas joganeres i els seus toreros) amb les obres de la sèrie «negra» realitzades a la Quinta del Sordo. Aprova el fet que Goya expressi «els desitjos i les aspiracions del seu poble». L’art ha de ser útil.

Així com Goya és l’home de la terra, amb les seves alegries i els seus turments, El Greco és pura espiritualitat. Dalí no suporta aquells que creuen que les formes allargades de l’artista són conseqüència d’un defecte visual. De cap de les maneres! Expressen exactament el que El Greco sentia, que és el que han de fer; l’art de debò no se sotmet a cap norma, sinó a l’expressió fidel del sentiment.

Dürer, com Goya, expressa les creences i els costums del seu poble, i Dalí troba que el seu art és notable per la profunditat del seu pensament. És interessant descobrir com el col·legial de setze anys destaca, com en el cas de El Greco, la «vida incansable» i el «treball incessant» de Dürer. La capacitat de dedicació de Dalí va acabar admirant més tard tothom que el va conèixer.

Pel que fa a Leonardo, Salvador recorda al lector que va ser el prototip de «l’home renaixentista». Com a tal, mereix la lleialtat incondicional del jove Dalí: «Per sobre de tot era un esperit apassionat, enamorat de la vida; ho estudiava i analitzava tot amb el mateix ardor i el mateix plaer; a la vida tot li semblava positiu i atractiu». Les pintures de Da Vinci són exemplars pel «treball reflexiu, constant i “amorós”» que hi ha al darrere. Leonardo «s’hi esforçava sense parar, amb amor, amb la febre del creador, resolent problemes extremament difícils que van donar una tremenda embranzida a l’art».

La nota sobre Miquel Àngel és més curta que les altres; a l’apologia hi falta convicció, i fa l’efecte que hagi estat enllestida a corre-cuita per complir un termini.

Pel que fa a Velázquez, d’altra banda, l’admiració de Dalí és clarament autèntica. És «un dels millors pintors espanyols, potser el millor, i un dels millors del món», i Dalí troba que, en la distribució i la col·locació dels colors, a vegades sembla un «impressionista» avant la lettre. Aquest fervor per Velázquez Dalí el va conservar tota la seva vida.

A banda dels seus comentaris sobre grans pintors, Dalí també va fer unes quantes il·lustracions per a la revista, com ara la vinyeta per al títol, i dos textos literaris, els primers que va publicar: un petit escrit de prosa poètica titulat «Crepuscle», i un poema de tema semblantment crepuscular. Totes dues peces ens recorden que Dalí admira les postes de sol de Modest Urgell; i suggereixen, també, que s’ha impregnat de la poesia primerenca de Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado i, probablement, dels simbolistes francesos que els van inspirar, particularment de Paul Verlaine. A «Crepuscle», quan dos amants passen davant seu i s’endinsen en la nit, el narrador sent la seva soledat i pensa que tant de bo pogués «somriure com ells». Al poema, els amants reapareixen:

L’amor per l’art, la necessitat apassionada de ser algú a la vida, la crida del desig eròtic: tot això és a Studium, obertament o entre línies. Però el que sobta és la preocupació que aquests adolescents senten per la societat. Volen canviar el món.

APAREIX EL REBEL

Anna Maria Dalí ha recordat que, mentre Salvador estudiava el batxillerat, el seu pare i el seu germà no paraven mai de discutir a les hores dels àpats, i que les dones s’ho escoltaven amb respecte sense gosar intervenir-hi. A vegades la discussió acabava encenent-se tant que Don Salvador arribava a descuidar-se de fer la seva sortida nocturna a l’altra banda del carrer per anar a l’«Sport», on l’esperava la seva colla de companys habitual.^[259] El pare de Dalí era un enamorat dels llibres i tenia una «voluminosa biblioteca» que va deixar la seva empremta en Salvador quan aquest encara era petit, en bona part perquè contenia, enquadernada en diferents volums, una de les revistes il·lustrades espanyoles de més qualitat de la darreria del segle dinou, La ilustración española y americana, les làmines de la qual el fascinaven.^[260] Més endavant Dalí va examinar a fons, o diu que ho va fer, la secció de filosofia i política de la biblioteca, que reflectia els gustos radicals de la primera època del notari. L’obra que més el va afectar, segons la Vida secreta, va ser el Diccionari filosòfic de Voltaire, a causa del seu anticlericalisme ferotge i ben raonat.^[261] Així parlà Zaratustra també va impressionar Dalí; va estimular la seva necessitat de ser un superhome artista, i també li va fer plantejar-se l’ateisme del seu pare:

En darrer terme, Nietzsche em va caure a les mans en el moment oportú amb «Déu ha mort!». Això em va sobtar. Tot el que havia après amb esforç sobre la no existència de Déu es va tornar lleugerament sospitós. Déu mai no havia existit, ¿com podia morir-se de cop i volta? Immediatament vaig arribar a la conclusió que Zaratustra era grandiós en la seva fortalesa, però infantil, i que jo, Dalí, podia ser molt millor si volia.^[262]

A Dalí també li agradava fullejar Kant, encara que diu que no en va entendre ni una paraula, i Spinoza, «per la manera de pensar del qual vaig alimentar en aquella època una autèntica passió».^[263] Segur que d’aquests i altres llibres pare i fill en van discutir amb energia, i que l’obligació diària de no defallir va aguditzar la tendència de Dalí a dogmatitzar, que més endavant es va convertir en part de la seva persona pública.

Don Salvador Dalí Cusí, tot i continuar mantenint el seu suport a la causa federalista catalana, havia anat perdent virulència política a mesura que prosperava en l’exercici de la seva professió, i va encarrilar les seves inclinacions quasianarquistes a promoure l’esperanto, que havia començat a interessar-lo poc després d’haver arribat a Figueres. Però les seves inclinacions radicals ja s’havien transmès fructíferament al seu fill, que aleshores ja era un advocat fervent de la Revolució Russa.^[264]

Uns mesos després que Studium es deixés de fer, Dalí va començar a escriure un diari en català titulat Les meves impressions i records íntims. Els únics volums que fins ara han aparegut són els números 2 (10-20 de novembre de 1919), 3 (21 de novembre - 6 de desembre de 1919), 6 (7 de gener - 1 de febrer de 1920), 9 (11 d’abril - 5 de juny de 1920), 10 (5 de juny - tardor de 1920) i 11 (10 d’octubre - desembre de 1920). Amb l’excepció del volum 6, propietat del Salvador Dali Museum de Florida, aquests diaris es conserven a la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, juntament amb un altre volum titulat La meva vida en aquest món (un relat dels esdeveniments de la vida de Dalí entre 1920 i 1921), un quadern prim de deu pàgines d’impressions recollides a l’octubre de 1921, i un volum, datat de 1922, amb records de la infància i els anys escolars de Dalí. A tot això es pot afegir un manuscrit inèdit incomplet de setze pàgines titulat Ninots. Ensatjos sobre pintura. Catalec dels quadrus em notes, escrit al 1922, que conté informació inestimable sobre els progressos de Dalí com a artista.^[265]

Malgrat els buits originats pels cinc volums que hi falten, aquests diaris proporcionen una explicació detallada de la vida de Dalí a Figueres entre els quinze i els disset anys. Però no de les seves llargues vacances a Cadaqués, on cada estiu, després de sospirar per ser-hi al llarg de tot l’any, l’escriptor deixa pas al pintor i la redacció del diari queda oblidada. A Figueres i a Barcelona Dalí sent un enyor punyent de Cadaqués, s’hi refereix en femení («l’hermosa Cadaqués») i a vegades s’adorm somiant-hi. Mentre es baralla amb les assignatures que té a l’escola, particularment amb l’àlgebra «detestable i estúpida», el pensament li torna constantment als meravellosos dies d’estiu passats a l’estudi de Cadaqués que ha heretat del pintor Ramon Pichot.^[266] Una carta que va escriure al seu oncle Anselm Domènech després de l’estiu de 1919, transcrita més tard al seu diari, situa l’escena:

Aquesta carta es pot comparar amb una anotació de l’assaig de Dalí Ninots, escrit al 1922. En tornar-se a mirar l’obra que havia realitzat l’estiu de 1919, va escriure que en aquella època estava posseït d’un impressionisme desenfrenat. Així com, al 1918, li agradaven molt els pintors Mongrell, Chicharro i Hermoso (avui dia pràcticament oblidats), ara trobava els dos primers «intolerables» i l’últim «s’aguanta» i prou. Tot l’entusiasme que aleshores sentia era pels impressionistes francesos.^[268]

El jove Dalí retratat a les pàgines del seu diari d’adolescència llegeix dos diaris (La Publicitat de Barcelona, publicat en català, i El Sol de Madrid, el diari liberal més llegit d’Espanya), a més de mirar-se setmanaris il·lustrats de Madrid com Mundo Gráfico i Blanco y Negro. A través d’ells segueix amb gran atenció els debats del Congrés dels Diputats, les incidències dels conflictes laborals de Madrid, París i Barcelona i d’un prolongat tancament de les fàbriques a Barcelona, la vaga de fam de l’alcalde de Cork, els senyals de perill que transmetia la resolució d’Alemanya a rearmar-se i prendre revenja, la qüestió del reconeixement de la Rússia soviètica per part dels aliats, i, per sobre de tot, l’avanç de l’Exèrcit Roig. Dalí es considera un comunista, s’identifica completament amb els treballadors, detesta el capitalisme i és un enemic declarat de l’ordre establert a Espanya, amb la seva censura de premsa i un exèrcit disposat, en qualsevol moment, a donar un cop militar. Pel que fa al rei Alfons XIII, Dalí comenta que només li interessa caçar i fer regates.^[269]

L’amarg desengany que té Dalí amb Espanya, que algunes vegades ratlla el desdeny, ha estat atiat pel fet d’haver llegit una novel·la pessimista, Ansí es el mundo, de Pío Baroja, representant capdavanter de la Generació del 98, anomenada així perquè aquell any Espanya havia perdut les seves últimes colònies americanes, Cuba i Puerto Rico, a més de les Filipines, en una ignominiosa confrontació amb els Estats Units.^[270] Per a la Generació del 98, Espanya era el pacient al divan del psicoanalista. ¿Qui som? ¿On ens hem equivocat? ¿Com ens ho hem fet per perdre un dels imperis més grans que el món hagi vist mai? ¿Com podem tornar a ser forts, i, sobretot, com entenem la paraula «fort»? Etcètera. Segons el Dalí d’aquests diaris, només hi ha un remei per als mals del país: una revolució decidida. El 12 de novembre de 1919 el trobem escrivint que l’espera «amb els braços oberts, ben oberts, i amb el crit a flor de llavis de: Visca la república social! I si per aconseguir una autèntica democràcia i una autèntica república social és necessària, abans, una tirania, Visca la tirania!»^[271] Uns dies més tard, comentant una batussa formidable que acaba de tenir lloc a les Corts de Madrid, exclama: «fa venir ganes de tirar una bomba en el parlament, perquè s’ensorri d’una vegada tanta farsa, tanta mentirà, tanta hipocresia! A Barcelona han tirat una altra bomba. Altra volta el terrorisme! Millor!»^[272] A la capital catalana, on el tancament de les fàbriques continua, la violència augmenta. El 24 de novembre de 1919 llegim: «A Barcelona han tirat una altra bomba. Més terrorisme! Millor».^[273] El jove Dalí està convençut que la seva ansiada revolució espanyola és a la cantonada. ¿Que no ha dit Trotsky, el salvador de la Revolució, que Espanya seguirà l’exemple de Rússia?^[274] Si fins i tot a l’acollidora Figueres la lluita de classes agafa embranzida, escriu el 6 de desembre de 1919, imagineu «què serà a les grans urbs plenes d’odi d’egoisme».^[275]

Tot i que no hi ha proves que d’adolescent Dalí volgués unir-se al Partit Comunista d’Espanya, és un fet que estava disposat a afirmar els seus ideals revolucionaris en públic, i, si calia, aixecar-se contra l’autoritat. Al novembre de 1919 el director de l’institut de Figueres va decidir de sobte separar els nois d’un grapat de noies que anaven a escola, i va tancar aquestes a la biblioteca. Dalí va encapçalar una protesta, va convèncer les noies que sortissin del seu confinament i va aconseguir que es restaurés la situació prèvia. ¿Què devia pensar el director, que la coeducació era immoral?^[276]

Dalí i els seus amics utilitzaven la paraula putrefactes per referir-se desdenyosament a persones com el director. Un jutge que va ser nomenat per investigar la conducta d’un dels professors, per exemple, va ser proclamat immediatament un putrefacte; i la colla es dedicava sovint a sessions de detecció de putrefactes a la Rambla, alternant-ho amb discussions sobre comunisme. El terme va fer furor.^[277]

Juntament amb aquest profund desdeny de Dalí pels filisteus, i la seva identificació amb el proletariat, hi ha una tendresa cap a la natura de tanta intensitat que ratlla el panteisme. Les seves descripcions de la plana de l’Empordà vorejada pel mar, particularment quan es pon el sol, són d’una enorme sensibilitat i revelen un gran do d’observació. És aquesta empatia amb la natura, indica ell mateix, el que vol expressar a les seves pintures. Hi sobresurt un fragment en particular. Els temuts exàmens han estat superats amb èxit (som al maig de 1920) i es disposa a començar a pintar. Al cap de no gaire començaran les vacances a Cadaqués com cada any:

Així que vàreig estar llest, vàreig obrir el calaix de ma cambra, vàreig treure cuidadosament unes capses. Les vàreig obrir. Eren els tubs de pintura. Aquells tubs nets i lluents eren tot un munt d’esperances per a mi, i jo me’ls mirava i els acariciava amb unes mans tremoloses d’emoció, aital com deuen fer-ho els enamorats. Mos pensaments volaven lluny. Tot un avenir ple d’esperances i de ventura entreveia rera aquells colors. Em semblava estar pintant i gaudia, gaudia tot pensant en el jorn benaurat en què, demprés d’un any de prova, d’emocions i de mentides, pugui començar el treball conscient, el treball sagrat del qui creia. I veia mos tubs vessar llurs colors puríssims damunt la paleta, mos pinzells recollir-los amorosament. Veia ma obra que avançava. Sofrir en el crear. Extasiar-me i perdre’m en lo misteriós de la llum, del color, de la vida. Fusionar ma ànima amb la de la naturalesa… Buscar sempre més, sempre més enllà… Més llum, més blavor… més sol… abstreure’m en la naturalesa, ser-ne un deixeble submís… Oh, jo em tornaria boig! Que ditxós que seré el dia que podré exterioritzar tot lo que he imaginat, tot lo que he sentit i pensat en tot un any de pensar, de veure, de tenir de guardar i reprimir mes ànsies creadores!^[278]

Paral·lelament al seu diari i a la seva dedicació a la pintura, Dalí va treballar una mica en la seva novel·la, Tardes d’estiu, de la qual només es coneixen vint pàgines. Esmentada breument més amunt en relació amb la seva estada al Molí de la Torre quan tenia dotze anys, Tardes d’estiu tracta d’un jove pintor, Lluís, un calc exacte del Dalí retratat als seus diaris d’adolescència:

Tardes d’estiu s’inspira en l’afecció de Dalí per Vilabertran, el poble dels afores de Figueres on havia anat sovint passejant amb els seus pares de petit i on la família del seu amic de l’Escola Municipal de Dibuix, Ramon Reig, havia heretat una casa molt bonica. Hi surt amb el nom d’Horta Fresca, una al·lusió a les hortes per les quals el poble i el camp circumdant eren famosos a Figueres. El «llac» de Vilabertran, un indret romàntic i racó preferit dels festejadors, tenia una barca de rems i era un lloc ideal per fer-hi menjades. Els reflexos d’un campanar romànic en un estany, evocats al primer poema publicat de Dalí, «Quan els sorolls s’adormen», citat més amunt, fan al·lusió sens dubte a aquest locus amoenus; d’altra banda, els olis de Dalí El campanar de Vilabertran (1918-1919) i El llac de Vilabertran (1920) en constitueixen els equivalents visuals. Igual com a Dalí, a Ramon Reig li agradava pintar l’estany i els seus voltants.^[280] Com també li agradava al mestre que havien tingut, Juan Núñez. Una pintura de l’indret feta per aquest al 1919, inferior a les dues obres de Dalí sobre el mateix tema, mostra la barca de rems a primer pla.^[281]

Uns anys més tard Dalí hi va situar una de les escenes del seu projecte de pel·lícula El carretó de carn. De fet, fins i tot va intentar comprar el «llac» i els seus voltants, però sense sort; i al 1973, quan Amanda Lear el va acompanyar a Vilabertran, ell li va dir que planejava construir una imitació de l’estany a Port-lligat al costat de casa seva. La melangia de l’indret, va afegir, li recordava una tela de Modest Urgell, El de sempre.^[282] El títol era una al·lusió sorneguera que el mateix Urgell feia a la seva obsessió recurrent pel capvespre, els cementiris i les ruïnes, tema predilecte del Dalí adolescent, sobre el qual el quadre en qüestió va provocar encara un altre canvi.

Avui dia la barca de rems ha desaparegut, i l’estany, colgat de vegetació, s’amaga darrere un bardissar impenetrable. Sembla més l’aiguamoll de Psicosi que no un element del paradís perdut de Dalí.

El diari de Dalí de 1919-1920 mostra que d’adolescent no era gens indiferent a la música, per molt menyspreu que hi pogués manifestar més endavant, i obtenia un gran plaer dels concerts que se celebraven sovint a Figueres. Admirava particularment Mozart.^[283] També és probable que a Figueres presenciés les seves primeres sarsueles, que representaven al Teatre Principal les principals companyies que anaven de gira pel país.^[284]

A mig abril de 1920, quan l’any acadèmic ja s’acabava, Don Salvador Dalí va decidir, amb el seu tarannà autoritari habitual, que quan el seu fill completés el batxillerat aniria a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de la Real Academia de Madrid. Al diari hi ha constància de la reacció de Dalí. Està convençut que ha estat la decisió més important que s’ha pres aleshores respecte al seu futur. A Madrid, es promet a si mateix, treballarà «com un boig» durant tres anys per tal de guanyar un premi que el permeti estudiar a Roma quatre anys més, després de la qual cosa tornarà a Espanya triomfant i: «Seré un geni, i el món m’admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n’estic cert».^[285] Sobta descobrir que, als setze anys, més de dos anys abans que anés a Madrid, Dalí s’hagués fet un pla per a tota la dècada següent amb tanta precisió, i que ja es jutgés a si mateix en termes tan exaltats.

Altres fragments del diari revelen que, cap al 1920, Dalí posava molta cura en tots els seus moviments i els seus gestos per tal de provocar el màxim efecte en el públic en general, com també feia amb la roba i el pentinat, amb els quals es prenia moltes molèsties. Als setze anys Dalí era un dandi, i ho va continuar sent tota la vida. A imitació de l’autoretrat del seu idolatrat Rafael (reproduït al frontispici de la seva antologia dels Gowans’s Art Books), s’havia deixat créixer els cabells com una noia, que va complementar amb unes patilles extremades. Portava barret negre d’ala ampla, anava amb una corbata grossa i voladissa i tenia el costum de tirar-se l’abric sobre les espatlles com una capa (que encara avui dia és un tic de mascle espanyol destinat a impressionar).^[286] «Tan aviat com pogués», recorda a la Vida secreta, «volia adoptar un “aspecte insòlit”, compondre una obra mestra amb el meu cap».^[287]

Afortunadament per a Dalí el cap que aleshores tenia era espectacular. El futur geni adolescent era moreno, amb cabells llisos negres com l’atzabeja, nas fi i ulls blaus; l’únic tret desigual eren les orelles, petites i sortides, que potser els cabells llargs tenien l’objectiu d’amagar. D’un metre setanta centímetres, Dalí superava l’alçada mitjana dels espanyols d’aquella època.^[288] Era prim, gairebé d’aspecte atlètic, i els diaris indiquen que ni ell ni les noies no tenien cap dubte que era guapo de debò (sempre li estan fent bona cara). Es pot suposar que la consciència de ser atractiu el devia ajudar a compensar en certa mesura la seva «timidesa habitual».^[289]

En aquest seu fervor revolucionari Dalí va ser secundat pel seu antic company de l’Studium, «Met» Miravitlles, el pare del qual, Joan Miravitlles Sutrà, havia estat relacionat amb els conflictes anarquistes de Barcelona de la dècada de 1890, a l’època en què van jutjar Pere Coromines, l’amic de Salvador Dalí Cusí. El 7 de gener de 1920 Dalí va tenir una conversa amb Miravitlles pare en un funeral de Figueres: «Va estar a Montjuïc. Es va barallar dues vegades amb la policia a cops d’ampolla. Tot plegat són coses que, com és natural, fan honor a la persona que les ha viscut perquè avui en dia ningú intel·lectualment honrat va a a la presó. M’ha interessat enormement… També m’he assabentat del sindicalisme d’aleshores… Els ulls se li encenien d’odi quan em parlava del despotisme de la burgesia».^[290]

La precoç adhesió de Jaume Miravitlles al marxisme no va ser tan sols conseqüència de l’exemple del seu pare sinó també de la seva amistat amb un comunista apassionat que es deia Martí Vilanova, que també va influir Dalí tot i no haver-n’hi constància als diaris que es conserven.^[291] Martí pertanyia a un grup d’intel·lectuals més grans que es reunien al local que posseïa Josep Soler Grau, un dels professors de Dalí a l’institut, al número 4 del carrer de la Muralla. Entre els membres del grup hi havia Pelai Martínez Paricio, que va acabar sent un dels arquitectes de renom més joves d’Espanya, i l’escriptor Antoni Papell Garbí. De les seves discussions inacabables sobre art i política va néixer una revista satírica anomenada El Sanyó Pancraci. Tot i que inicialment es tenia intenció que fos una publicació quinzenal, només en van aparèixer tres números espaiats. Actualment són peces de col·leccionista tan rares que no sembla que ningú tingui un exemplar del segon. El primer número va aparèixer el 15 d’agost de 1919, i l’últim el 15 de febrer de 1920.

Poc després que la revista fracassés, Dalí va llogar el local del número 4 del carrer de la Muralla com a estudi. La peça era plena de pintades i en un terrible estat d’abandó. La va netejar i la va decorar amb murals, gerres i plates pintades i un retrat imaginari de Pancraci a l’estil de Goya. Una de les gerres pintades ha sobreviscut, però dels murals, que més tard es van rascar, només n’hi ha fotografies.^[292]

Qui també va influir en el Dalí d’aquell temps va ser el poeta i filòsof mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), cap del departament de Literatura a l’institut a partir de 1912 i director, breument, al 1918.^[293] Alomar era un personatge fascinant i enigmàtic. Al 1904 s’havia fet una obscura reputació en la història de l’art i la literatura encunyant el terme «futurisme», que poc després va apropiar-se, va redefinir i va escampar per tot el món (sense reconèixer-n’hi la paternitat) F. T. Marinetti en fundar el moviment del mateix nom.^[294] Dos anys més tard, al 1906, Alomar va conèixer el gran poeta nicaragüenc Rubén Darío (elogiat, com ja hem vist, a Studium) i el va invitar a visitar Mallorca. Es van fer amics íntims, i Alomar és un dels personatges de la novel·la inacabada de Darío La isla de Oro, inspirada en l’idil·li entre George Sand i Chopin a Mallorca, on apareix sota la clara disfressa de «el futurista».^[295] Republicà federalista apassionat, Alomar es va fer aviat popular a Figueres, que al juny de 1919 el va fer tornar a les Corts de Madrid,^[296] i els seus llibres i conferències es comentaven sovint a les pàgines de Empordà Federal. Dalí, com Jaume Miravitlles, va ser influït sens dubte per aquest personatge notable, amb el qual va estudiar Llengua Espanyola durant el seu primer curs a l’institut. Segons «Met», Alomar va ser el primer que es va adonar del talent literari de Dalí, cosa que podria molt ben ser.^[297]

Alomar va establir una cordial relació amb Pepito Pichot i el pare de Dalí, al qual, segons el pintor, li agradava molt citar un aforisme mallorquí per justificar la seva pròpia inclinació a renegar: «La blasfèmia constitueix el millor ornament de la llengua catalana».^[298] Sembla, però, que Alomar i Salvador Dalí Cusí es van barallar. I aquest es va ofendre quan, al 1931, l’ex-professor va recordar que, si Salvador ja era ruc a la seva classe a l’institut de Figueres, ara que era surrealista s’hi havia tornat el doble.^[299]

«ALLÒ» I «ELLES»

A la Vida secreta Dalí és extremament graciós quan fa referència a «allò», que va començar a preocupar-lo no gaire després d’haver entrat a l’institut de Figueres. «Allò» era masturbar-se:

Estava absolutament endarrerit en la qüestió del «plaer solitari», que els meus amics practicaven com un hàbit regular. Sentia les seves converses, esquitxades d’al·lusions, eufemismes i sobreentesos, però malgrat els esforços de la meva imaginació era incapaç de comprendre en què consistia «allò»; m’hauria mort de vergonya abans de gosar preguntar com es feia «allò» o ni tan sols referir-m’hi directament, perquè tenia por que no descobrissin que sobre «allò» no ho sabia tot. Un dia vaig arribar a la conclusió que «allò» ho podia fer un tot sol i que també s’ho podien fer dos mútuament, i fins i tot uns quants alhora, per veure qui ho feia més de pressa.^[300]

Finalment «allò» va tenir lloc; als vàters de l’institut, com consta al diari d’adolescència de Dalí. Al 1920, el seu costum de masturbar-se no tan sols estava ben arrelat sinó també impregnat d’ansietat. En una anotació del 17 de gener de 1920 es llegeix: «A la tarda he lluitat entre els apetits i la voluntat. Aquests han guanyat, deixant-me abatut i trist. Un ferm propòsit s’ha desarrollat en el meu esperit»^[301] Al maig següent escriu: «M’he sentit emocionalment voluptuós. He anat a la comuna. He sentit un gran plaer en el sensualisme. A l’eixir, m’he sentit abatut i m’he fet fàstic jo mateix. Com sempre m’he proposat no tornar-hi. Ara ho dic fermament. Crec que amb tot això es perd sang. No és lo que em convé precisament».^[302]

¿Què devia voler dir Dalí, o què es pensava que volia dir, quan parlava de «pèrdua de sang»? Potser li havien ensenyat, o li havia arribat a les orelles, que masturbar-se repetidament, a banda de ser moralment repugnant, el podia fer tornar dèbil, impotent, homosexual i fins i tot boig. Aquesta n’era l’opinió mèdica ortodoxa al segle dinou (William Acton, Krafft-Ebing), que va perdurar fins ben entrat el segle vint, com Alex Comfort ha demostrat amb un sarcasme despietat a The Anxiety Makers (Els forjadors d’ansietats).^[303] Fossin quins fossin els temors de Dalí sobre aquest hàbit, però, no el van abandonar mai. Com ell mateix admet, i com també reconeix molta gent que el va conèixer bé, va ser pràcticament l’únic mitjà que va tenir per arribar a l’orgasme al llarg de tota la seva vida. No va estar mai disposat a concedir, però, que allò fos una tragèdia; i es va convertir en l’únic pintor en la història de l’art que ha fet de la masturbació un tema essencial de la seva obra. També és l’únic autobiògraf espanyol que hagi reconegut mai obertament que la masturbació dominava la seva vida. En un país notori fins no fa gaire pel seu masclisme, això va ser una fita remarcable.

Dalí va dir més tard que les seves fantasies onanistes les acostumava a portar a terme en campanars superposats, i la raó d’això era que d’adolescent se solia masturbar al terrat de casa seva de Figueres mentre mirava com el sol ponent il·luminava el campanar de Sant Pere, l’església on l’havien batejat. Aleshores va descobrir que aquell campanar s’assemblava al de Sant Narcís de Girona, i a un de Delft que apareix en una pintura del seu estimat Vermeer (probablement Vista de Delft, que es troba en el volum corresponent dels Gowans’s Art Books).^[304] «Tenia una fixació amb els campanars», segons una de les amigues més íntimes que va tenir a la seva vida, Nanita Kalaschnikoff. «Posava mentalment tres campanars l’un damunt de l’altre i, quan tot estava perfectament bé, amb tots els detalls correctes, ejaculava». A partir de la seva època surrealista, les torres amb connotacions eròtiques van figurar sovint a les pintures de Dalí.^[305]

En aquella època Dalí llegia novel·les estrangeres, i va recomanar Anatole France i «els russos» a Jaume Miravitlles juntament amb el seu admirat Pío Baroja.^[306] També seguia la literatura eròtica francesa (molt superior, tot s’ha de dir, a la seva equivalent espanyola). Al desembre de 1919 va anotar al seu diari que s’acabava de llegir la novel·leta anònima Gamiani, d’Alffed de Musset. «Aquesta obra sensual», comentava, «m’ha despertat més que mai una aversió al sensualisme grosser i estúpid que l’autor eròtic francès pinta amb tanta agudesa i naturalitat».^[307]

Que Dalí tenia dificultats per avenir-se amb la seva sexualitat és evident a molts altres comentaris escampats per tot el diari i a les seves memòries publicades. A Confessions inconfessables, per exemple, exposa aquest seu dilema d’adolescència en els termes següents:

Dalí va afegir uns quants anys més tard que el llibre en qüestió era de «El Caballero Audaz» (pseudònim de José Maria Carretero), un conegut escriptor de novel·les semipornogràfiques, i que li havia resultat un alleujament descobrir que l’escena eròtica al·ludida no es tractava de fornicació, sinó de sodomia:

Era més fàcil, tot i que cal tenir una erecció vigorosa per poder penetrar. I el meu problema és que sempre vaig patir d’ejaculació precoç. Fins a tal punt, que, en alguna ocasió, en tenia prou amb la simple visió per aconseguir l’orgasme.^[309]

¿Com s’ho va fer Salvador Dalí Cusí per omplir el seu fill d’aquell pànic d’agafar una malaltia venèria? Dalí va afirmar més endavant que el seu pare, considerant arribada l’hora que es familiaritzés amb el fenomen de la reproducció humana, deixava sempre ben visible sobre el piano un llibre de medicina. Aquest llibre contenia fotografies que il·lustraven «les terribles conseqüències» de la malaltia. El seu pare mantenia, afegia el pintor, que aquell volum hauria d’estar a la vista a totes les llars com cal com a avís per als joves. Segons les aparences, sembla improbable que Dalí Cusí hagués recorregut a un mètode tan ordinari i cruel per fer anar el seu fill pel camí dret. Però potser ho va fer. O bé aquest episodi del llibre va ser un «fals record» que Dalí es va inventar més tard per explicar racionalment la seva por de copular, o la seva impotència.^[310]

Els diaris indiquen que en aquella època Dalí estava molt interessat en les noies. La primera que apareix en aquelles pàgines, al novembre de 1919, és una tal Estela («la bella Estela»), que Dalí va conèixer a l’Escola Municipal de Dibuix. Hi ha cartes d’amor, dolces mirades i un poema d’amor convencional del pintor; trobades breus a la Rambla sota l’esguard vigilant de l’àvia de la noia; i gelosia, quan es divulga que Estela és festejada per un oficial de Barcelona.^[311]

Poc després les atencions de Dalí se centren en una altra noia, Carme Roget Pumerola, el pare de la qual era propietari d’un dels cafès més populars de la Rambla, l’Emporium, que avui dia encara rutlla. Carme era dos anys més gran que Salvador (havia nascut al 1902), i era alumna del col·legi privat que dirigien les monges dominiques franceses a tocar de la plaça de la Palmera, visible des del balcó de casa dels Dalí. Ella va explicar a Salvador que el recordava de petit jugant amb Anna Maria a la platja d’Es Llané: un lligam més entre els dos.^[312] Era alta, bonica, rossa i progressista, amb uns ulls grossos que Salvador admirava enormement, i bona nedadora. Igual com Dalí, assistia al curs vespertí de l’Escola Municipal de Dibuix.^[313]

Carme tenia una amiga íntima i confident que es deia Maria Dolors Carré, coneguda per tothom com a Lola, que feia el mateix curs que Dalí a l’institut. Al cap de no gaire, Salvador i alguns dels seus companys, sobretot dos nois que es deien Sala i Peix i l’amic del pintor Ramon Reig, es van començar a veure sovint amb les dues noies. Maria Dolors estava acomplexada pel nas gros que tenia («el nas de la Lolita torna de Barcelona aquesta tarda i ella arriba demà», deien les seves amigues fent broma darrere seu), però això no li impedia ser molt divertida. Feien escapades a racons de fora la ciutat, sortides al cinema (apreciat, entre altres coses, per les oportunitats que la foscor proporcionava a les seves «iniciacions amoroses»),^[314] xerrades interminables i molta gresca. S’intercanviaven notes i missives. Es van inventar noms per a cada un —«la comtessa», «la marquesa», «el baró»—, es proveïen de les indispensables targetes de visita, feien veure que eren rics i en una ocasió van anunciar que estaven a punt d’emprendre un viatge a Itàlia. Reig va fer córrer que ell personalment s’embarcaria rumb a Venècia al «llac» de Vilabertran. Dalí, més realista, va trobar que podia ser meravellós navegar en una de les petites goletes que en aquells temps encara cobrien la ruta entre Cadaqués i Itàlia, i dirigir-se a Roma. Per llegir, s’emportarien Rubén Darío. Dalí fins i tot va tenir la fantasia, que va redactar amb un dibuix adjunt, que anava a Washington per recollir una herència d’un oncle ric: enmig d’una gran emoció, el baró de les Vuit Espelmes Trencades és rebut per un grup de milionaris nord-americans que organitzen una gran recepció en honor seu al palau de la princesa Ragadora.^[315]

Com que segons les estrictes convencions de l’època Carme Roget no podia rebre cartes d’un admirador a casa, per molt que en aquest cas es tractés del fill del notari de la població, Maria Dolors Carré hi va actuar d’intermediària. De mica en mica l’amistat es va anar fent més estreta, i al maig de 1920 Carme estava enamorada de Salvador i s’enorgullia de la seva fama creixent. Datí, però, s’ho prenia a la lleugera; s’estudiava tots els gestos i estats d’ànim de Carme (i d’ell mateix) d’una manera literària i desapassionada, i escrivia al seu diari sobre l’evolució de la relació. A mig maig de 1920, sota l’encapçalament «De com tot són mentides i enganys», comenta: «Després he pensat en tot això, he vist que sóc un cínic. No estic enamorat de Carme. No obstant, he fingit estar-ne. Així l’hi he dit a Sala».^[316] Quan la torna a veure, «fingeix admirablement» que està enamorat. Un vespre van a fer una passejada crepuscular. «Jo miro la posta dins els ulls de la Carme que ara són tots humits d’emoció».^[317]

Quan Dalí anava a Barcelona per estar-se amb els oncles, escrivia a Carme amb regularitat, enviant les cartes a l’amiga d’ella, Lola Carré, i a vegades les adreçava a nom de totes dues. Sovint, com ell mateix admet al seu diari, aquestes comunicacions són ridículament exagerades i mancades de sinceritat. L’u de juny de 1920 va escriure una carta de broma fent veure que ja era a la gran ciutat:

Pel setembre del mateix any les dues noies van rebre una carta de to semblant. Salvador es disculpava per haver interromput la conversa que tenien a la Rambla, i hi afegia els seus laments habituals pel fet de no ser capaç de trobar amor:

Enmig d’aquests jocs amorosos, Dalí va guanyar el primer premi a l’Escola Municipal de Dibuix, i al seu diari va fer una descripció de la cerimònia de lliurament de premis:

El Sr. Núñez pren un paper i llegeix: Salvador Dalí, servidor, i obrint-me pas m’atanso a la tarima. Llavors l’alcalde diu solemnement: Tinc una gran satisfacció d’oferir-li el primer premi, puix, en primer lloc honra a la família Dalí, i en segon lloc a l’acadèmia, de la que es podrà dir que ha sortit un artista de fama… Moltes gràcies… i recullo el premi, primer premi, dissimulant les ganes de riure, puix ha sigut molt còmic. I demprés a la Rambla i demprés a casa, a on la família somreia de satisfacció de tenir un fill (que honra a la família i a l’acadèmia segons paraules autèntiques d’un alcalde de debò!).^[320]

Carme Roget, que va ser present a l’esdeveniment, com a la mateixa anotació s’indica, devia sentir-se molt orgullosa de l’èxit de Salvador. La seva relació va continuar, i s’ha conservat una de les respostes d’ella a les cartes del pintor. Dalí l’havia estat atabalant perquè li digués per què l’estimava, i ella li va contestar el 28 de desembre de 1920:

«La primera aventura amorosa no es pot oblidar mai», va dir amb aire somiador Carme Roget al 1993, poc abans de la seva mort, tot insistint que també havia estat la primera vegada per a Salvador:

Jo miro la posta dins els ulls de la Carme que ara són tots humits d’emoció.^[322]

La versió de l’aventura que es dóna a la Vida secreta, on Carme, que no és esmentada pel seu nom, és la seva xicota durant un «idil·li de cinc anys», sembla indicar que en realitat no hi va haver cap acte sexual com a tal (l’activitat sexual es restringia a «allò»). Dalí es descriu a si mateix com un sàdic insaciable, que turmentava la seva amiga amb la seva fredor i el seu rebuig a estimar-la i es complaïa a reduir-la a una posició de servitud abjecta:

Jo sabia i ella sabia que no l’estimava; jo sabia que ella sabia que no m’estimava; ella sabia que jo sabia que ella sabia que no l’estimava. No estimant-la, jo conservava intacta la meva soledat, i era lliure per exercir els meus «principis d’acció sentimental» en una criatura molt bella.^[323]

El pare de Carme no tenia el pintor en gaire bon concepte, i encara hi ha gent de Figueres que recorda que un vespre va bufetejar-la a la Rambla perquè es relacionava amb aquell individu de mala reputació. També Carme va acabar veient que Salvador no era la seva parella ideal. Després que aquest es traslladés a Madrid al 1922, ella va rompre la relació («esperava que li escrivís cada dia, però com volia que ho fes? Jo li vaig dir que no podíem continuar»), i aviat va trobar un altre pretendent en la persona d’un empresari ben plantat que es deia Prat, bon jugador de futbol, que Dalí detestava profundament (cosa que li va dir a ella). Com és típic, després de perdre la noia que no podia estimar Dalí es va posar rabiosament gelós i seguia la parella a tot arreu i els espiava. Finalment Carme Roget es va casar amb el seu empresari al 1928.^[324]

DALÍ I L’AVANTGUARDA

El 4 de desembre de 1919 Dalí va anotar al seu diari la mort de Renoir, «sens dubte, dels millors o el millor impressionista francès», i hi afegia: «Avui deu ésser un jorn de dol per tots els artistes, per tots els qui estimin l’art i s’estimin a ells mateixos».^[325] El diari, i les seves mateixes pintures, indiquen que ben bé fins a la darreria de 1920 la fidelitat de Dalí a l’impressionis-me es va mantenir incommovible. De fet, havia quedat reforçat durant la temporada que va passar a Barcelona a l’estiu de 1920, en què va visitar el Palau de Belles Arts per primera vegada amb la família i altres parents i va quedar tan fascinat pels paisatges de Joaquim Mir (1873-1940), el pintor admirat pel seu mestre Juan Núñez Fernández, que pel que sembla no es va fixar en les obres d’André Lhote.^[326] Cap al tombant de segle Mir havia pertangut, juntament amb Ramon Pichot, Isidre Nonell i altres, a la Colla del Safrà, anomenada així pels tons groguencs que predominaven a la seva obra en aquella època. Les seves pintures posteriors, Però, van ser molt més cridaneres, i va ser això el que ara va atreure l’atenció de Dalí: «En Mir és un geni del color i de la llum. Pot posar-se al costat dels grans genis francesos del[s] que ha sigut fervent deixeble».^[327]

Com a mínim una de les pintures que Dalí va realitzar a Cadaqués després d’aquest descobriment mostra l’efecte indubtable de l’extravagant cromatisme de Mir, com ell mateix va reconèixer.^[328]

Però el canvi s’acostava. Va ser probablement a la primeria de 1921 que Pepito Pichot va portar de París un regal a Salvador de part del seu germà Ramon, i l’hi va lliurar si fa no fa amb aquestes paraules: «Això és per fer-te veure que a l’impressionisme ja no li queda gaire empenta». El regal era una publicació futurista profusament il·lustrada que anunciava la mort de l’impressionisme amb gran energia. Publicada a Milà al 1914, incloïa el Manifest Futurista, altres textos futuristes incendiaris i una pròdiga antologia de reproduccions de l’obra de Boccioni, Carrà, Russolo, Balla, Severini i Soffici.^[329] Cap al 1927 Dalí va explicar a Sebastià Gasch, el crític d’art, que el llibre li havia provocat «el més gran fervor y el més gran entusiasme» i l’havia convençut que el futurisme era l’autèntic successor de l’impressionisme.^[330] Així doncs, Ramon Pichot, l’artista que havia inspirat el jove Dalí perquè es convertís en pintor impressionista, va ser també la persona responsable d’apartar-lo d’aquest moviment i de mostrar-li quin camí ara havia de seguir. Per demostrar que ho havia entès, Dalí va fer un esborrall de dibuix futurista al costat d’una de les reproduccions de Carrà que hi havia al llibre. Quaranta anys més tard va recordar que durant quatre mesos havia pintat sota la influència de Boccioni, que era «no tan sols el pintor més important del futurisme sinó també el seu escultor més important».^[331]

En aquest distanciament de l’impressionisme Dalí també va ser encoratjat per dos amics lleugerament més grans que ell, Joan Subias Gaiter i Jaume Maurici Soler, que eren mines d’informació sobre pintura i literatura contemporànies.

Subias Gaiter (1897-1984), que més tard va acabar sent un eminent professor d’art i d’història i va publicar més de quaranta llibres, apareix sovint als diaris d’adolescència de Dalí com un dels amics del grup que es veia amb Carme Roget i la seva íntima Lola. Igual com Dalí i Juan Núñez, era un admirador de Joaquim Mir.^[332] En un article publicat a Figueres al maig de 1921, Subias elogiava els cartells al tremp que Dalí havia fet per les recents festes de la Santa Creu. Com diferents crítics van assenyalar, aquests i altres treballs en la mateixa línia tenien una influència evident del pintor Xavier Nogués Casas (1873-1941), famós pel seu enaltiment de la vida rural catalana; però els colors vius de Dalí, com ell mateix va escriure al 1922, el distingien d’aquell artista de més edat. Subias va apreciar aquest tret original i va considerar els cartells excel·lents. En aquella època, aquest suport va ser sens dubte important per a Dalí.^[333]

Maurici Soler (1898-1981), poeta de talent, era un personatge encara més interessant que Subias. Al 1917, quan només tenia dinou anys, havia fundat el setmanari figuerenc Alt Empordà, cada número del qual incloïa una pàgina literària de primera qualitat (editada pel mateix Maurici) i una altra sobre art. La publicació tenia un esperit intensament procatalà.^[334] A la primeria de 1920 Maurici va dedicar una de les seves pàgines literàries a la nova poesia europea. Incloïa un resum de la conferència d’Apollinaire «L’Esprit Nouveau et les poètes» (pronunciada al 1917), traduccions catalanes de Pierre Reverdy, Philippe Soupault, Albert-Birot, Paul Dermée i Marinetti, i un interessant «poema futurista» (de fet un «cal·ligrama») d’un dels grans rebels literaris de la Catalunya del moment, Joan Salvat-Papasseit, un poeta que durant uns anys havia figurat entre els preferits de Dalí.^[335] També hi havia algunes recomanacions irreverents del Manifest Futurista, una de les quals potser va atreure l’atenció de Dalí: l’exaltació de «salts perillosos».^[336] Maurici i Dalí es van fer bons amics, i al 1921 Salvador va executar bells dibuixos per a les cobertes d’uns quants llibres seus.^[337]

Pel que fa a Barcelona, Dalí hi tenia un magnífic aliat, com ja sabem, en la persona del seu oncle Anselm Domènech, propietari de la Llibreria Verdaguer, que li proporcionava nous llibres i noves revistes i el mantenia puntualment informat de la situació de l’art contemporani a la capital. El sanctus sanctorum de l’art modern a la ciutat era la galeria regentada per un dels amics de Domènech, Josep Dalmau (1867-1937), que havia nascut a Manresa. També pintor, de jove havia estat influït profundament per l’Art Nouveau, i al 1898 havia fet amb èxit una exposició (la seva primera i única com a artista) al cafè Els Quatre Gats, a Barcelona. Com la majoria dels seus col·legues modernistes, Dalmau era un enamorat de França, i es va estar a París entre 1901 i 1906. En adonar-se que no tenia aptituds per ser pintor professional, va tornar a Barcelona i es va establir com a antiquari i marxant d’art. Va començar al carrer del Pi; més tard, al 1911, es va traslladar a un local més espaiós, al número 18 del carrer Portaferrissa, ben bé a tocar de la Rambla. Aquí, al 1912, va organitzar una exposició d’art cubista, la primera d’Espanya. Incloïa obres de Marie Laurencin, Albert Gleizes, Jean Metzinger, Juan Gris, Le Fauconier i Marcel Duchamp, el Nu descendant un escalier, número 2 del qual va ser la sensació de la mostra.^[338]

Durant la Primera Guerra Mundial Dalmau va fer amistat amb una colla d’artistes estrangers que s’havien refugiat a Espanya pel fet de ser un país neutral, dels quals va fer exposicions. Al 1916 va organitzar la primera d’art abstracte al món, amb Serge Charchoune com a plat fort, i aquell mateix any va muntar una exposició individual d’Albert Gleizes. Al 1917 va patrocinar la publicació d’una revista d’avantguarda, 591, l’editor de la qual era el pintor francocubà Francis Picabia. Al 1918 va organitzar una exposició de Joan Miró (molt influït per la mostra cubista de 1912) i, a l’octubre-novembre de 1920, va muntar una àmplia exposició d’art avantguardista francès (principalment) que incloïa, entre els quaranta-cinc artistes representats, obres de Braque, Gris, Lipchitz, Léger, Metzinger, Miró, Gleizes, Derain, Lhote, Matisse, Picasso, Van Dongen, Diego Rivera i Severini.^[339]

L’energia de Dalmau a l’hora de promoure art contemporani era il·limitada. «Si Barcelona té un lloc en la història de l’avantguarda», ha escrit el crític Jaume Oliveras, «és gràcies a la seva tasca en solitari».^[340]

Sembla improbable que el jove Dalí veiés cap de les exposicions de Dalmau d’abans de la guerra o en temps de guerra; els seus diaris d’octubre i novembre de 1920, d’altra banda, no esmenten la mostra d’avantguarda francesa que aleshores hi havia a les galeries. El 17 d’octubre de 1920, però, va tenir una apassionada conversa amb Joan Subias, que acabava de tornar de Barcelona. «Sortim a parlar del Greco, de la Revolució russa i d’en Picasso», anota al seu diari, «més tard enraonem de metafísica i de cubisme». Com que l’exposició d’avantguarda de Dalmau s’acabava d’obrir, es fa difícil imaginar que Subias, sent un amant de l’art com era, no l’hagués visitat. Pot ser que fins i tot ensenyés a Dalí el luxós catàleg de l’exposició, que contenia moltes il·lustracions.^[341]

No hi ha més referències a Picasso als diaris d’adolescència que es conserven fins a l’estiu de 1922, en què Dalí, feliç d’haver acabat els anys de col·legi, anota que ara el gran artista és un dels seus «iguals».^[342] Que això era així queda demostrat per les obres cubistes en què aleshores Dalí està ben enfeinat, després d’haver deixat decididament enrere la seva etapa impressionista.

TRAGÈDIA FAMILIAR. LA CRIDA DE MADRID

Un diumenge al matí de primers de febrer de 1921, Carme Roget es va trobar Salvador, Anna Maria i Caterina Domènech quan anava cap a missa. Va quedar parada de saber que acabaven d’emportar-se a corre-cuita la mare del pintor a una clínica de Barcelona, on l’havien de sotmetre a una delicada operació. La família estava consternada, i anava a combregar tot seguit per pregar per la seva recuperació. Però Felipa Domènech no es va recuperar, i va morir de càncer d’úter el 6 de febrer de 1921, als quaranta-set anys, després d’una operació portada a terme a la clínica Ribas i Ribas de la capital (carrer València, 390). Tot i que més endavant Anna Maria Dalí va escriure que la tragèdia els havia colpit de sobte, una esquela en un diari va dir que la mort va sobrevenir després d’una «llarga i dolorosa malaltia», cosa que sembla més probable. Felipa Domènech va ser enterrada al cementiri del Poble Nou, al mateix nínxol que Gal Dalí i Teresa Cusí.^[343]

L’impacte de la mort de Felipa va ser tan fort que la seva germana Caterina, «la tieta», va tenir una crisi nerviosa i Salvador Dalí Cusí la va haver de fer anar a Barcelona a casa del seu amic Joaquim Cusí Fortunet, el magnat farmacèutic, perquè es refés. Va haver de passar gairebé un any abans no va estar prou recuperada per tornar a Figueres.^[344]

Dalí diu a la Vida secreta que la mort de la seva mare va ser el cop més fort que va rebre mai, i que aquella pèrdua el va decidir a obtenir la fama al preu que fos: «Estrenyent les dents de tant plorar, em vaig jurar que arrabassaria la meva mare a la mort i al destí amb les espases de llum que algun dia lluirien amb fúria al voltant del meu nom gloriós!»^[345]

Poc després de la mort de la seva mare, Dalí va sofrir una altra pèrdua. No hi havia res que indiqués que Pepito Pichot estigués malament de salut. Però al juliol de 1921, als cinquanta-dos anys, va morir de sobte. El diari de Dalí d’aquest mes no es conserva, però no tenim cap dubte que va sentir profundament la desaparició del seu gran amic i aliat.^[346]

L’anotació al diari de deu pàgines de Dalí corresponent a l’octubre de 1921 confirma que, un cop va haver assimilat el disgust de la mort de la seva mare, es va dedicar amb energia renovada a bastir la seva imatge pública i la seva fama. L’hi va ajudar la lectura de la novel·la de Ramón del Valle-Inclán Sonata de estío, l’individualisme extravagant del protagonista de la qual no podia deixar de fascinar-lo. «He conegut per fi al marquès de Bradomín», escriu, «persona que m’és altament simpàtica». En una secció titulada «Pensaments sobre jo», Dalí confessa: «Sens dubte, sóc un tipus totalment histriònic que només viu per posar […] Sóc un poseur en la meva manera de vestir, de parlar, i fins i tot, en alguns casos, en la meva manera de pintar». Però potser fins i tot el fet d’admetre que és un poseur és també una impostura! L’estudi el té desendreçat, però d’una manera enganyosa; per tal que la gent vegi que llegeix Pío Baroja, té posades les seves novel·les en un lloc prou visible, juntament amb el Quixot i llibres sobre futurisme i cubisme. A més a més de poseur, ara Dalí es considera un «egoiste refinat», però «cosa que tampoc sembla», perquè «Ademas d’un egoiste soc ingenuo en serts moments, aixo es lo que segurament s’em nota mas». Una de les seves preocupacions principals («Ademas de moltes altres, artisticas completament, rumanticas i nobles») és que la gent el trobi interessant, diferent: «Por aixo em dexu els cabeills llarcs, les patilles ect ect». Per demostrar-se a si mateix i a tothom que és realment diferent, es dedica a sol·licitar els favors d’una noia gitana que ell anomena «la Reina». «En poc temps he adelantat mol en el camí de la farsa y el fingimen», escriu, i afegeix que s’està acostumant molt de pressa a ser «un gran actor d’aquesta mes gran comèdia qu’es la vida, aquesta vida plena de farsas de la nostre societat». Malgrat el fet que actuï contínuament, fins i tot quan està sol, la seva ambició més gran continua sent l’art, «i això és més important que cap altra cosa». L’última frase d’aquesta autovaloració diu: «Estic bojament enamorat de mi estic bojament anamurat de mi».^[347]

Aquestes pàgines de l’octubre de 1921 indiquen que, d’ençà de la mort de Felipa Domènech, Dalí no s’ha tornat tan sols més narcisista sinó també un marxista més rebel. S’acaba de subscriure a la publicació marxista francesa L’Humanité perquè, com ell mateix explica, «Puix soc mes comunista que avans». Però hi ha indicis que comença a perdre la fe en la capacitat dels espanyols per fer l’ansiada revolució. Al 1920 havia escrit que Espanya era un país on tot anava tan a poc a poc que no hi havia pressa ni tan sols per engegar una cosa tan essencial com la Revolució.^[348] Ara, un any més tard, ha arribat a la conclusió que «Espanya és una merda, tan el govern com el poble», i aquesta perquè continua suportant «una de les tiranies més vergonzoses de l’umanitat». El govern tirà en qüestió ha dirigit les operacions militars d’Espanya al Marroc amb resultats desastrosos (amb gran alegria de Dalí). Quan el 10 d’octubre de 1921 arriba la notícia que l’exèrcit espanyol ha tornat a prendre a Abd el-Krim la muntanya de Gurugú, prop de Melilla, comenta: «Ja ens han pres el Ganigo pero i quina diferencia entre la nostra retirada y la dels españols». En una nota a peu de pàgina aclareix: «Jo em consideru completamen Moru».^[349]

Durant la tardor de 1921, Dalí, Martí Vilanova, Rafael Ramis i Jaume Miravitlles van fundar el que aquest últim va qualificar deu anys més tard «el primer “soviet” d’Espanya», un grup anomenat «Renovació Social» amb una publicació de curta vida del mateix nom. Segons «Met», Dalí, inspirat per la fe abrandada de Vilanova en la Revolució, va viure en aquella època «l’època més romàntica i generosa de la seva vida».^[350]

El primer i, pel que sembla, únic número de Renovació Social va aparèixer el 26 de desembre de 1921, precedit per un manifest adreçat a «l’opinió pública de Figueres». Subtitulat Portaveu quinzenal d’un grup de socialistes d’aquesta ciutat, tots els col·laboradors d’aquestes quatre pàgines van escriure amb pseudònim, potser sàviament, com es va veure després, perquè el representant local al govern de Madrid va refusar al grup que s’inscrivís com a partit polític. Els articles eren ardentment marxistes, a favor de la lluita de classes i la dictadura del proletariat, i un d’ells, firmat per «Jak», té el segell del Dalí mordaçment irònic que coneixem dels seus diaris: els soviètics són bàrbars, els bolxevics maten dones i vells i mengen criatures; Lenin és un tirà i un sàdic; i els escriptors que donen suport al règim (Wells, Anatole France, Gorki) són uns degenerats morals. Ja és estrany, doncs, que els russos, malgrat tota l’agitació revolucionària i l’escassesa d’aliments, es dediquin a crear a Moscou, precisament ara, un museu de pintures impressionistes expropiades als seus propietaris milionaris!^[351]

Dalí pintava amb tanta intensitat com predicava. Al gener de 1922 la seva obra es va poder veure per primera vegada a Barcelona, on va enviar vuit pintures per a una ambiciosa exposició muntada a les prestigioses galeries de Josep Dalmau per l’Associació Catalana d’Estudiants. Com que el seu amic Ramon Reig també hi va prendre part, segurament devia ser el seu professor, Juan Núñez, qui els va animar a participar a l’esdeveniment.

S’hi van exposar 124 obres de 40 estudiants. Les peces de Dalí eren Venus que somriu, Oliveres, Cadaqués, El berenar sur l’herbe, La festa a l’ermita, Mercat, Crepuscle i Salomé. Carles Costa, amic íntim de la família Dalí i editor del diari barceloní La Tribuna, va elogiar aquestes obres a la primera pàgina del diari, i en va destacar Crepuscle i Mercat. Va recordar als lectors com un any abans havia predit que aquell jove artista arribaria a la fama, una predicció que ara vindicava.^[352] Altres publicacions de Barcelona també van parlar bé de Dalí,^[353] i una revista il·lustrada, Catalunya Gràfica, va publicar una reproducció en blanc i negre de Mercat. L’obra, que actualment no se sap on para, va ser feta al tremp, i gairebé amb tota certesa representava el mercat dels dijous de Figueres que tant agradava a Dalí. Segons Rafael Santos Torroella, mostra una clara influència de Ramon Pichot.^[354] Un jurat reconegut va concedir a Dalí el Premi del Rector de la Universitat de Barcelona per aquesta pintura. De tornada a Figueres, Empordà Federal, en informar amb orgull de la notícia, va remarcar que totes les peces exposades de Dalí s’havien venut.^[355]

L’èxit de Salvador a Barcelona, i el ressò que va tenir a la premsa, devien complaure enormement el seu afligit pare. L’èxit es va repetir quan, al juliol, Dalí va prendre part a l’Exposició d’Artistes Empordanesos, que ara era un esdeveniment anual de Figueres i que aquell any se celebrava al Casino Menestral. Dalí, com va escriure «Puvis» (que un any i mig abans havia augurat la seva qualitat com a pintor), «és un polvorí on hi tenen cabuda les energies més ferotges i les qualitats més sòlides».^[356]

Ara ja era reconegut de tothom, tant a Barcelona com a Figueres, que Dalí posseïa unes aptituds artístiques remarcables, i que estava destinat a ser famós.^[357]

Hem vist que ja abans, a l’abril de 1920, Dalí Cusí havia decidit que, quan Salvador acabés el batxillerat, aniria a estudiar a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de la Real Acadèmia de Madrid. El juny de 1922, data dels exàmens finals de Salvador a l’institut de Figueres, s’acostava de pressa, i vist el bon historial que tenia no semblava haver-hi cap raó per dubtar que aprovaria. El camí a Madrid, doncs, era pràcticament obert.

Quan es va prendre la decisió d’enviar Salvador a l’Escola Especial, la recomanació de Juan Núñez devia ser decisiva, ja que ell mateix n’era llicenciat. Un altre consell favorable a Madrid va ser el d’Eduardo Marquina, el dramaturg casat amb Mercè Pichot, que mantenia bones relacions amb Alberto Jiménez Fraud, director de l’enormement sol·licitada Residencia de Estudiantes de la capital. A la Residencia, devia raonar probablement Marquina, Salvador no tan sols es beneficiaria d’una companyia agradable i un ambient cosmopolita sinó que també rebria la inspiració per dedicar-se plenament a la seva carrera. Els arguments a favor de Madrid semblaven concloents per a totes les parts, i quan, com ja s’esperava, Salvador va aprovar el batxillerat, es va concertar una entrevista amb Alberto Jiménez Eraud per primers de setembre.

En aquella època Dalí va tenir una discussió amb el pintor Marian Llavanera, que era catorze anys més gran que ell. Llavanera li va explicar que el seu ideal estètic era amalgamar el millor de l’art clàssic amb el millor de la pintura moderna; la tècnica del dibuix i el rigor del Renaixement amb la llum, el color i els efectes atmosfèrics de l’impressionisme. Miquel Àngel i Cézanne fosos en una nova síntesi. Dalí en va discordar enèrgicament. «Jo crec que la pintura, y totes les arts son una cosa cuasi instintive, seguir un camin es turturarse», va escriure a Ninots uns dies més tard sota l’encapçalament «Doctrina anàrquica». «Jo crec que ha de pintar sense cap ductrina estetica, pintar per pintar, no sucgetarse mai, seguir els impulsus de la nostre mes desenfrenada sensibilitat, pintar rumanticamen sense pensar si lu que es pintar es resunable, que te que beure la lògica em la pintura? La paintura es una cosa sensual, lu esencial d’un pintor, es la carència de docmas, de ductrinas y de metedus, el pintor no pot tracarse un cami a seguir sense biulentar la seva sensibilitat»^[358]

En aquest estat d’ànim «anàrquic» Dalí es va instal·lar a Cadaqués per passar-hi els mesos d’estiu, i més tard va escriure al seu diari que, malgrat els seus esforços per ser desagradable, havia caigut en gràcia a les dones. Va suposar que devien haver llegit alguna cosa sobre ell als diaris i n’havien quedat consegüentment impressionades.^[359] Abans d’anar-se’n, va escriure un comiat pertinentment pompós en què al·ludia a una noia del poble, Andrea, que l’havia captivat:

Potser Dalí desitjava simular una actitud d’indiferència desmenjada respecte a la seva assistència imminent a la Real Academia de San Fernando. Esqueia a la imatge del pintor romàntic que no té temps per a consideracions mundanes. No obstant això, podem estar segurs que aquell estiu pensava constantment en la seva anada a la capital de l’Estat. Al capdavall, com ja havia avançat al seu diari dos anys enrere, havia de ser el següent pas decisiu en el seu camí cap al seu suprem objectiu: la fama internacional.