15. LA DECADÈNCIA (1975-1982)

EL RÈGIM TRONTOLLA

El 27 de setembre de 1975 un general Franco decrèpit feia executar les últimes de les seves innombrables víctimes, cinc presumptes terroristes a tres dels quals s’imputava la seva pertinença a ETA. Ho va fer enmig de crítiques d’arreu del món, després d’haver-se donat molta publicitat a unes quantes peticions de clemència que el papa Pau VI hi va interposar atès el pretès catolicisme del règim.

El govern espanyol va reaccionar amb energia contra les protestes internacionals, i l’u d’octubre es van imposar a tot el país manifestacions a favor de Franco (amb greus sancions per als treballadors que no hi prenguessin part). La més gran es va celebrar a la Plaza de Oriente de Madrid, on la immensa multitud es va engrossir amb autocars plens de participants provinents de les poblacions veïnes i fins i tot d’altres províncies. Le Monde va calcular que atapeïen la plaça unes dues-centes mil persones, encara que les autoritats van afirmar que eren un milió.^[2109] S’hi veien moltes pancartes antieuropees, com també camises blaves de falangistes i salutacions feixistes. El clamor «Franco! Franco! Franco!» no va deixar de brollar de desenes de milers de goles fins que aquell dictador menut no va aparèixer a la balconada del palau acompanyat pel príncep Joan Carles de Borbó, l’hereu que tenia escollit, que es va mostrar «rígid i impassible». Amb les seves ulleres fosques, el Caudillo va fer un parlament de set minuts amb un filet de veu a penes audible a causa de les deficiències de l’equip de megafonia. El van fer tornar a sortir set vegades, en què va plorar d’emoció. Aquell vespre, els espanyols van poder veure la manifestació per televisió i van sentir com Franco atribuïa les protestes estrangeres a una sinistra conjura marxista-maçònica, com prometia que l’exèrcit i les forces de la llei i l’ordre complirien el seu deure, i com afirmava que, sense cap mena de dubte, els espanyols tornaven a ser algú al món.^[2110]

Al llarg del dia hi va haver uns quants incidents greus. A Madrid van disparar contra tres policies, i alguns estrangers, periodistes inclosos, van rebre escopinades, amenaces i befes.^[2111] La situació al País Basc era especialment tensa. Els treballadors van fer vaga a Guipúscoa i Biscaia, i a Sant Sebastià la policia va impedir la celebració d’una missa de difunts pels executats i es veu que de passada va aconseguir guanyar impopularitat amb els seus excessos. Un periodista francès va qualificar la situació de «prerevolucionària».^[2112]

L’oposició espanyola a la dictadura va quedar reforçada gràcies a la reacció internacional. Mèxic va sol·licitar l’expulsió d’Espanya de les Nacions Unides. Amnistia Internacional va acusar la policia espanyola de la «utilització sistemàtica i generalitzada de la tortura». Els sindicats francesos van organitzar un «Dia d’acció i boicot contra Espanya», i van tramar una apagada elèctrica general a París. Per fer-los costat, Air France va suspendre els seus vols a Madrid i Barcelona, el Senat i l’Assemblea General van suspendre la sessió i una multitud enfurismada es va congregar davant l’ambaixada espanyola. A Anglaterra, el personal de terra de Heathrow va votar a favor de fer un boicot contra Iberia; al Senat italià hi va haver un minut de silenci; Finlàndia i Àustria van cridar els seus ambaixadors a consulta; i la Comissió de la CEE va aconsellar la interrupció de les discussions amb Espanya sobre l’entrada d’aquesta al Mercat Comú.^[2113]

L’agència France Presse va demanar a Dalí la seva opinió sobre les execucions i les seves conseqüències. Ell va respondre que, a parer seu, la manifestació de Madrid i les protestes estrangeres eren «el millor regal que podien haver fet al nostre Generalísimo Franco». Tot seguit Dalí es dedicava a exposar la seva ja coneguda idea de la llibertat: «Personalmente yo estoy en contra de la libertad y a favor de la Santa Inquisición. La libertad es una mierda, y es por eso que todos los países fracasan cuando hay un exceso de libertad. Lenin lo expresó así: “La libertad no sirve para nada”».^[2114]

El matí de l’endemà, dijous 2 d’octubre, Dalí va matisar una mica les seves anteriors declaracions. Ara va aclarir que estava en contra de qualsevol forma de terrorisme, i, en principi, contra qualsevol mena de pena de mort. Pel que feia al futur d’Espanya, seria un error introduir-hi un règim democràtic. «Como todos los españoles, espero el reinado del príncipe Juan Carlos, el futuro rey de España». La monarquia absoluta, en altres paraules.^[2115]

Els comentaris de Dalí van provocar un altre esclat d’indignació. El director de cinema Alexander Jodorowsky, que comptava contractar-lo perquè interpretés el paper d’Emperador de la Galàxia en una versió cinematogràfica de Dune, la novel·la de Frank Herbert, va anunciar que havia canviat d’opinió. «Ara m’avergonyiria d’incloure en la meva obra una persona que, fent demostració del seu exhibicionisme masoquista, reclama la mort infame d’éssers humans», va deixar dit Jodorowsky.^[2116]

Les protestes provocades per les execucions, i pels comentaris de Dalí, no van tenir pràcticament ressò a la premsa censurada pel règim de Franco, però van ser àmpliament difoses per les emissores de ràdio en llengua espanyola instal·lades a Europa, entre elles el BBC World Service (que a Espanya tenia molta audiència). Dalí es va adonar que aquella vegada havia anat massa enllà; a casa seva, a Portlligat, van gargotejar pintades insultants a les parets, van tirar pedres contra les finestres i hi van començar a arribar amenaces de mort per carta i per telegrama. Allò el va decidir a abandonar el país tot seguit.^[2117]

Qui el va animar a fer-ho va ser Enric Sabater, que ara estava totalment al càrrec dels assumptes de Dalí i que no feia gaire havia obtingut una llicència de detectiu privat i una pistola. S’ha dit sovint que aquesta arma tenia Dalí aterrit i va anar donant a Sabater cada vegada més poder sobre ell. Aquesta era l’opinió d’Amanda Lear, naturalment: que Sabater alimentava les pors de Dalí per tal d’atribuir-se ell el paper de protector seu.^[2118] Actualment Sabater ho nega tot amb rotunditat i assegura que la pistola va ser idea de Dalí. Al llarg dels anys següents la va treure alguna vegada, sobretot una que un holandès sonat va irrompre a la casa i va amenaçar els criats, però no la va disparar mai.^[2119]

Quan els Dalí i Sabater van arribar al Saint Regis el 10 d’octubre de 1975 es van trobar que tothom estava al cas dels comentaris que l’artista havia fet sobre les execucions, dels quals la premsa americana havia informat àmpliament. L’apoderat de Dalí, Arnold Grant, estava profundament preocupat per la situació. «Més conegut com a marit de Bess Myerson, antiga Miss Amèrica», a Grant li feia sobretot por que aquell escàndol afectés els preus de les obres de Dalí (un neguit encara més comprensible si es té en compte que els Dalí el pagaven amb obres d’art, no en metàl·lic).^[2120] Sabater va explicar a Reynolds Morse que els Dalí i ell havien passat abans per Ginebra. ¿Per què? Morse va suposar, segurament encertadament, que Gala (que ja tenia vuitanta-un anys) devia haver sortit d’Espanya amb un bon feix de bitllets no declarats, com tenia per costum, per dipositar-los en algun compte suís.^[2121]

Aleshores Dalí es va posar a explicar a la població dels Estats Units que ell no havia expressat la seva aprovació per aquelles execucions, com tampoc en reclamava més. Que estava a favor de la Inquisició, això sí; que abominava la llibertat i donava suport a Franco, també; però estava tant en contra de la pena de mort (perquè podia matar-se la persona que no era) com de l’avortament (perquè es podia privar el món d’un geni, potser d’un altre Dalí).^[2122] Poca gent es va creure aquella retractació, i encara menys tots els republicans espanyols exiliats a Nova York, que esperaven la mort de Franco amb impaciència per tal de poder tornar al seu país amb el cap ben alt. Eugenio Granell, un pintor surrealista gallec amic de Breton d’una generació més jove, era un d’aquests. Dalí, va dir, «era absolutament menyspreat per tots els artistes i intel·lectuals seriosos»; i el sentiment general de la comunitat antifranquista de Nova York era que havia passat de ser «un geni dels anys trenta a un pallasso d’avui dia».^[2123]

Convençut que tant «els comunistes» com ETA tenien set de venjança, la dependència esporuguida de Dalí respecte a Sabater i la seva arma va augmentar a passos de gegant, i durant tots aquells mesos gairebé no es va mostrar en públic. Reynolds Morse va trobar que Dalí tenia un aire ensorrat. Va arribar a la conclusió que Sabater «s’estava servint al màxim de les amenaces dels comunistes», i que aquell afer estava afectant Dalí «més que cap altra cosa que li hagués passat durant els últims trenta-dos anys». Morse trobava que Dalí seguia el deteriorament de Franco amb neguit, i que «sembla envellir en la mateixa proporció que el Generalísimo ho fa».^[2124]

Ara era un fet, d’altra banda, que Franco estava greument malalt, i que, tot i les disposicions que el dictador hagués pogut prendre respecte a la seva successió monàrquica, Espanya podia molt bé caure en un altre període de confusió, i potser fins i tot en una nova guerra civil. Dalí, que tot i la seva «conversió» al catolicisme dels anys cinquanta no havia posat pràcticament els peus en una església, ara va començar a anar diàriament a la catedral de Saint Patrick (pròxima al Saint Regis) per pregar pel restabliment del Caudillo, i Sabater va quedar parat de veure’l senyar-se i agenollar-se. Cada dia feia una trucada a la residència de Franco a Madrid per demanar neguitós per la seva salut. I, quan el 20 de novembre va rebre la notícia que havia mort, Dalí gairebé es va desmaiar. Segurament va tenir por que, si la monarquia es frustrava i l’esquerra arribava al poder, no podria tornar mai més a la seva terra.^[2125]

Afortunadament per a Dalí, i per a Espanya, el rei Joan Carles, sàviament aconsellat, va guanyar la partida i va portar a terme amb molta habilitat el difícil pas de la dictadura a una monarquia constitucional plena. La «transició» va culminar amb la Constitució de 1978, que consagrava el concepte de reconciliació nacional, instituïa una monarquia democràtica i desposseïa l’Església Catòlica de la condició que havia tingut fins aleshores de religió oficial de l’Estat.

Els tres anys que van conduir a la promulgació de la Constitució van estar plens de tensió i de perills, i hi va haver moltes possibilitats que els franquistes, descontents i enfurismats pel fet que Joan Carles hagués mancat al jurament que havia fet al dictador, donessin un cop d’estat per deixar les coses com abans. El doctor Manuel Vergara, el metge de Dalí a Cadaqués, va trobar-lo notablement desmillorat quan el va tornar a veure. «La mort de Franco tenia Dalí aterrit», recordava al 1996. «I la pistola de Sabater també. Es trobava en un estat d’aprensió constant. Jo procurava animar-lo dient-li: “Va, Salvador, per l’amor de Déu, que no et passa res, sigues més home” i coses d’aquestes. Passava un dia eixerit, i llavors ja hi tornàvem a ser».^[2126]

Al 1975 no tan sols va tenir lloc la mort de Franco, amb l’esperança d’una Espanya nova i democràtica, sinó també un gran canvi en el pòndol de la vida professional de Dalí i de Gala. Va afavorir-lo més que res la crisi nerviosa del seu apoderat, Arnold Grant, que es va veure obligat a renunciar el seu càrrec. El lloc de Grant va ser ocupat per un advocat de Wisconsin jove, ambiciós i llest que es deia Michael Ward Stout i que havia conegut Dalí en un còctel ofert pel pintor al Saint Regis. Stout era un admirador de Motherwell i Rauschenberg, i el fet que li presentessin Dalí va passar una mica contra la seva voluntat: l’obra de Dalí no l’atreia, ni tampoc les seves intervencions en públic; a més, entre els amics que Stout tenia dins el món de les arts plàstiques el pintor era tingut «per aquella mena de traïdor, d’antic geni comercialitzat que bàsicament només es dedica a explotar les seves aptituds per tal de promocionar-se». No obstant això, la vetllada va anar bé. Dalí va trobar Stout, que tenia trenta-dos anys, una persona fascinant (la cara rodona i la calvície prematura li recordaven el seu pare), i s’hi va sentir especialment interessat quan va saber que estava especialitzat en el dret de la propietat intel·lectual. Stout va passar a ser apoderat dels Dalí a Nova York, i no va trigar a treballar per a ells a escala internacional. Una de les seves primeres feines, i també de les més fàcils, va ser resoldre un problema financer de Gala.^[2127]

Stout va acabar apreciant Dalí, encara que no li passés el mateix amb la seva obra. Però no va acceptar mai ni dibuixos ni cap altra cosa en comptes d’honoraris tal com Amold Grant havia fet. Com qualsevol advocat novaiorquès que es fes valdré, cobrava per hores (algunes versions diuen que per quarts d’hora), fos quin fos el servei que proporcionés. Gala, refractària al començament, al final va acceptar el sistema, tot i que mai va deixar de repassar-se les factures.^[2128]

A Nova York, Stout no va trigar a conèixer no tan sols Enric Sabater sinó també Peter Moore. De seguida va veure que eren persones molt diferents. Li va semblar que Moore devia haver fet un gran bé als Dalí als anys seixanta, «perquè tenia aquell seu tarannà extravagant i encisador, ja m’entén, i un francès perfecte, i era ben plantat, tenia bon gust, era molt elegant, un conquistador, i tot això anava molt bé per promocionar Salvador Dalí». Però a mesura que els Dalí anaven entrant a la dècada dels setanta i es podien valdré cada vegada menys sols, Moore ja no els va ser tan útil. «Als primers anys Enric els anava molt millor per trobar-los taula al restaurant, fer-los pujar a la limusina sota la pluja, deixar-los a punt l’avió… De tot això en sabia molt, i el que a ells els calia era allò, algú que els portés l’equipatge; i també tenia molta vista pels negocis, molta vista». En opinió de Stout, però, el que a Dalí no li calia era la pistola de Sabater: «Crec que es trobava en un estat d’aprensió i d’inquietud continu, i també crec que Enric Sabater, que a la seva manera tant s’escarrassava a protegir-lo, justament amb aquella seva manera de protegir-lo espantava Dalí encara més. En primer lloc perquè van entrar en escena les pistoles, i de cop i volta Sabater en portava una; vaja, que els Dalí no havien tingut fins aleshores ningú a la vora amb una pistola, i hi havia un clima de por».^[2129]

A Stout no li va caldre gaire temps per descobrir que els afers dels Dalí estaven fets un embolic, i sobretot la seva situació tributària. Aleshores Dalí «va afirmar que era resident permanent als Estats Units, i que la seva dona i ell eren portadors d’això que col·loquialment anomenem “carta verda”, que demostra que ets resident permanent, i per experiència jo hauria jurat que havien de ser contribuents nord-americans».^[2130] Els Dalí sempre havien pagat algun impost als Estats Units, però no s’havia correspost mai amb la realitat dels enormes ingressos de l’artista, la majoria dels quals els rebia en metàl·lic. Feia anys que Gala passava divises cap aquí i cap allà il·legalment, i cada vegada s’hi dedicava més. Poc després que Stout ocupés el seu càrrec, però, l’Agència Tributària dels Estats Units es va despertar i va iniciar una investigació criminal sobre la situació tributària de la parella (pel que es veu, els havia alertat el fet que els Dalí haguessin despatxat l’administrador que tenien de feia molt, Harry Bach, famós per la seva honradesa).^[2131] Una investigació de l’Agència Tributària era un assumpte realment molt greu, i, per resoldre’l, Stout va contractar una distingida firma d’advocats especialitzada únicament en «els problemes tributaris internacionals més complexos». Després d’unes negociacions llargues i enrevessades, es va aconseguir que els comptes dels Dalí de 1976-1977 se saldessin a satisfacció de les autoritats federals, que poc o molt van quedar convençudes del fet que ara la parella s’hauria de tipificar com a «estrangers no residents». A partir d’aleshores, però, l’Agència Tributària no va negligir més la vigilància.^[2132]

La posició de Michael Stout dins la camarilla de Dalí es va tornar molt més complicada i ambigua quan va començar a actuar professionalment tant per a Dalí com per a Sabater. Temps més tard va assegurar que havia intentat evitar aquesta situació, però que tots dos havien insistit a contractar-lo. Aquesta doble fidelitat va acabar resultant ser un dels elements clau del garbuix que va caracteritzar els últims anys de la vida de Dalí, amb un Sabater forjador d’imperis al mig de la trama.^[2133]

Un dels primers afers importants que Stout va gestionar va ser la formació d’una societat anònima a Espanya constituïda per Dalí, Sabater i la dona de Sabater. Va rebre el nom de Dasa Ediciones («Da» de Dalí i «sa» de Sabater) i es va registrar a Girona el 31 de maig de 1976.^[2134] Stout també va participar en la creació d’una societat extraterritorial integrada per Sabater (i potser per Dalí) a Curaçao, un paradís fiscal. Li van donar el nom de Dalart Naamloze Vernootschap (Dalart Limited), i es va especialitzar en la venda de joies i altres objectes dissenyats per Dalí, com també dels drets de reproducció de la seva obra.^[2135]

En aquesta època, mentre Espanya continuava el seu avanç cap a una democràcia plena, Dalí va rebre uns quants tocs d’atenció relacionats amb l’animadversió que molts catalans sentien per ell. Al febrer de 1976 va quedar profundament afectat pel fet que es descobrís una bomba sota el seient que acostumava a ocupar al restaurant Via Veneto de Barcelona (encara que aleshores Dalí era a Nova York),^[2136] i també bastant quan, uns mesos més tard, no se li va permetre participar en una exposició que es feia a Girona en homenatge al literat i historiador Carles Rahola, que havia estat executat pels feixistes al 1939.^[2137]

Durant tot aquell temps Dalí va mirar de passar desapercebut a Espanya esperant que la situació millorés. La consolidació gradual de la monarquia l’animava; com que la reputació de Joan Carles i la reina Sofia anava creixent, aprofitava qualsevol oportunitat que tenia per manifestar la seva lleialtat a la parella reial, fins al punt d’acabar veient el rei com a «defensor» de Dalí i veient-se ell mateix «pintor de la cort». I va ser una esperança justificada, perquè, protocol a banda, tant Joan Carles com Sofia sentien un cert afecte per Dalí i al llarg dels anys següents van acabar anant-lo a veure unes quantes vegades.

El procés democràtic espanyol no va estar mancat d’entrebancs greus. Les forces neofeixistes i ultraconservadores del país estaven consternades pels canvis que hi estaven tenint lloc, i el 24 de gener de 1977 un escamot assassí va matar cinc advocats d’esquerres a Madrid. Mig milió de persones va ocupar els carrers com a protesta. Al març de 1977, els sindicats verticals de Franco van ser abolits. A continuació, el 9 d’abril, que era Dissabte de Glòria, amb la major part de l’exèrcit de permís, el govern va legalitzar el partit comunista. Les pitjors temences de l’extrema dreta s’havien confirmat. L’estament militar estava indignat (alguns dels seus sectors, conforme a la tradició imperant a Espanya, ja planejaven un cop d’estat), i uns quants ministres van dimitir. Va ser un dels moments més perillosos de la transició a la democràcia. Dalí va seguir de prop i amb extrema aprensió tot el que passava, però va vigilar a no obrir la boca.^[2138]

El seu estat d’ànim no va millorar quan, al juny de 1977, es va adonar que tornava a tenir problemes a l’hora d’orinar. Això li va passar a Nova York. Preocupat com sempre perquè no se li fes un càncer de pròstata, el mal que havia matat el seu pare, Dalí, dominat pel pànic, va telefonar a Antoni Puigvert, el cirurgià barceloní que l’havia operat de l’hèrnia al 1974. Puigvert es va negar prudentment a fer exprés el viatge a Nova York (perquè ja coneixia Dalí), però hi va enviar un auxiliar perquè l’ajudés a preparar-se per a la tornada amb avió cap a Espanya. La tripulació de la TWA va ser molt sol·lícita, i va separar amb cortines quatre seients de darrere perquè el mestre pogués estar sol. Sabater ho recorda: «Durant tot aquell vol interminable, a cada moment havia d’ajudar Dalí a anar al vàter, abaixar-li els pantalons, buidar el recipient que el metge hi havia instal·lat i tornar-lo a posar a lloc. És un vol que no oblidaré mai. Va ser un infern. Semblava que no s’hagués d’acabar mai».^[2139]

Quan Dalí va arribar a Barcelona, el doctor Puigvert es va adonar que li passava alguna cosa estranya. De sobte ho va veure: estava drogat. Va acabar-se sabent que Dalí havia estat prenent deu pastilles o més al dia, prescrites independentment per metges diferents per a tota una colla de mals reals o imaginaris. Potser s’hi incloïen els antidepressius que Carlos Lozano havia vist que Dalí prenia. Puigvert va desintoxicar Dalí, i a continuació el va operar de la pròstata. No hi va haver complicacions. L’artista va quedar enormement alleujat, i des d’aleshores va anomenar Puigvert el seu «àngel del pipí». Però la pintura que li havia promès no la hi va donar mai. La gratitud de Dalí tenia un límit.^[2140]

Després d’unes setmanes de repòs van deixar anar Dalí cap a casa. En sortir de la clínica tenia un aspecte molt desmillorat, però quan Josep Pla el va veure pel juliol a Portlligat el va trobar «Sa i molt animat».^[2141] Pla, empordanès com ell (encara que fos del Baix Empordà, no de l’Alt Empordà com Dalí), era un admirador del pintor des d’abans de la guerra, i havia escrit el millor llibre que existia sobre Cadaqués. Dalí també admirava Pla, almenys fins allà on era capaç d’admirar cap contemporani seu. Així, quan l’escriptor li va proposar fer un llibre sobre ell, posant en relleu les seves arrels empordaneses i amb unes quantes il·lustracions de Dalí mateix, aquest va acceptar. Titulat Obres de museu, el text de Pla va acabar sent publicat per Dasa Ediciones, la marca registrada de Sabater, al 1981.

Mentre Dalí passava l’estiu a Portlligat refent-se, el Musée Goya de la ciutat occitana de Castres va fer una exposició seva de les vuitanta puntes seques on recreava els Caprichos de Goya, realitzades (a proposta de Peter Moore) entre 1973 i el començament de 1977 sobre heliogravats preparats especialment a París.^[2142] Aquestes adaptacions en color tenen un cert interès, i un cert encís i tot. Inspirant-se en els experiments que feia quan era col·legial, en què convertia les il·lustracions dels llibres de text en noves creacions, Dalí es va servir dels vigorosos aiguaforts de Goya com a vehicle de les seves obsessions ocultes. Va exagerar els més petits indicis d’escatologia o de sexe que hi pogués haver als originals, va substituir els títols de Goya pels seus (tret d’una o dues excepcions) i va sembrar les obres de crosses, rellotges tous, penis ejaculant (fins i tot el d’un home penjat), vagines, darreres femenins deliciosos i Grans Masturbadors (incloent-hi una varietat voladora). Una de les variacions més interessants és la número 8. A la làmina de Goya apareix una dona jove aparentment morta vestida amb gran elegància que dos sinistres personatges encaputxats s’emporten damunt el títol «Se la llevaron». Té tot l’aire de ser una violació o una acció violenta. El títol recordava a Dalí els primers versos del romance més famós de Lorca, «La casada infiel», que comença: «Y que yo me la llevé al río/creyendo que era mozuela/pero tenía marido…» L’escena de l’acte sexual relatada pel gitano de Lorca és única en la poesia espanyola per la inspiració i la riquesa de les seves imatges, i Dalí es devia saber el poema de memòria. El nou títol incorpora les paraules de Lorca «…al río creyendo que era mozuela…», i, en l’espai de darrere el grup de personatges de Goya, Dalí ha afegit un grotesc monstre de sexe masculí que contempla la brutal escena de primer terme. Té un penis enorme, però visiblement flàccid. Potser és una al·lusió grollera a la impotència heterosexual tant de Lorca com del mateix Dalí? La làmina, sigui com sigui, constitueix una indicació més de la persistent influència que Lorca i la seva obra exercien sobre Dalí.^[2143]

Cap al final de l’estiu de 1977 Dalí s’havia restablert de l’operació de pròstata, però pel que fa a estat de salut en general no s’acostava al seu setanta-tresè aniversari precisament en gaire bones condicions. Gala, tot i ser deu anys més gran, ho portava millor. El doctor Manuel Vergara la tractava des de ja feia disset anys, i el tenia sorprès la seva determinació de continuar vivint la vida al màxim. Això volia dir, primer de tot, Jeff Fenholt. Les visites de Jesucrist Superstar a Púbol s’havien tornat menys freqüents, de manera que ara Gala tenia com a objectiu principal, a banda de conservar-se eternament jove, passar a Nova York tant temps com pogués ser.^[2144]

El ritme de vida de Dalí i Gala havia exigit durant anys una entrada constant de diners. Ara Dalí feia gairebé el que fos per disposar de metàl·lic, però l’obra gràfica continuava sent la seva font d’ingressos més important. A Sabater ja li estava bé deixar-li fer la seva. La cotització mitjana d’una sola reproducció seva al 1979, segons Morse va anotar al seu diari, era de 100.000 dòlars, i això que Sabater es quedava l’original i els drets d’altres edicions de la mateixa obra. Gràcies a aquest arranjament es va anar fent més i més ric.^[2145]

Per tal de rebaixar el compte per impostos dels Dalí, o fins i tot perquè poguessin deixar de pagar impostos del tot, durant l’any 1977 Sabater s’ho va manegar perquè el matrimoni es fes resident a Mònaco. Va ser un error imprudent. Els Dalí no es van estar al Principat el temps indispensable, i va acabar sent un tripijoc que més tard, quan van voler regularitzar la seva situació a Espanya, tan sols els va causar més problemes.^[2146]

Segons Morse, en aquella època els Dalí havien fet que Sabater obtingués de Peter Moore el traspàs de l’arrendament de l’edifici de davant del Teatre-Museu de Figueres. Moore havia pensat vendre-hi alguna especialitat de les «merdes» de Dalí, però al final l’edifici va anar a parar a les mans del responsable de fer aquelles merdes, que era Enric Sabater. A la botiga, Sabater pretenia comercialitzar les reproduccions de l’obra de Dalí fetes per Dasa Ediciones. Reynolds Morse estava horroritzat: l’associació de Dalí amb el seu propi agent havia conduït a «un canvi total de decorat, més equívoc encara que abans per molt bonic que te’l pintessin». Mentrestant, Gala anava gastant grans sumes de diners en Jeff Fenholt. «Amb material com aquest es construeix la bona narrativa», va escriure Morse al seu diari. «Un gàngster català que es torna exageradament ric explotant el pintor més famós del món! Un pagès català que contempla com amb una sola carretada una russa vella de cap a noranta anys cobreix el seu jove amant i protegit de més diners que els que ell s’hauria pogut imaginar que veuria en tota la seva vida tan sols deu anys enrere!»^[2147]

LA GRAN RETROSPECTIVA DEL CENTRE POMPIDOU

El 9 de maig de 1979, dos dies abans del seu setanta-cinquè aniversari, Dalí va entrar a l’Académie des Beaux-Arts de l’Institut de France, al qual havia estat admès com a membre associat l’any anterior. S’havia fet fer un uniforme especial per a l’ocasió, d’inspiració apropiadament napoleònica, i una enorme espasa toledana d’or amb un pom, dissenyat per Dalí, on apareixia el cigne de Leda coronant el cap de Gala (l’espasa la va pagar un grup d’amics i admiradors).

El dia abans de la investidura hi va haver una recepció a l’hotel Meurice. Dalí i Nanita Kalaschnikoff van distreure la concurrència cantant i ballant fragments de La corte del faraón, la seva sarsuela preferida. Amanda Lear va venir amb avió per ser a la festa, i, un cop fetes les fotografies, tornava a agafar-lo.^[2148]

Dalí havia elaborat una grotesca llista de noms de famosos per a la cerimònia que havia de tenir lloc a l’Institut de France. No n’hi va haver cap que hi assistís. Fins i tot Reynolds Morse se’n va mantenir al marge. Però Eleanor no; va anar primer al Meurice a ajudar Dalí a arreglar-se, i es va quedar mirant com Nanita Kalaschnikoff li tallava els cabells i el pentinava. Només Nanita, va pensar, podria cuidar Dalí quan Gala es morís.^[2149]

El títol del confús discurs d’investidura de Dalí era Gala, Velázquez i el velló d’or, del que ningú estava segur era de què anava. Improvisant a partir de notes, el parlament de Dalí va abraçar des de Velázquez i l’ADN fins a Descartes, Leibniz, el matemàtic René Thom, l’estació de Perpinyà i l’hiperrealista nord-americà Richard Estes, a l’obra del qual es va referir amb gran entusiasme. Dalí va elogiar una vegada més la pintura acadèmica, tot sostenint que preparava el camí per a un art clàssic nou. Va fer una observació sobre el pèl del pubis en què el comparava al velló d’or que part de la audiència va considerar inadequada, i va recalcar, ajudant-se del seu «amic» Michel de Montaigne, que el deure de l’artista era convertir el localisme en una cosa universal. Va acabar amb un vibrant «Visca l’estació de Perpinyà! Visca Figueres!». Les ressenyes de premsa van ser una barreja miscel·lània. Un dels acadèmics companys de Dalí, Michel Déon, tenia l’esperança que a partir d’ara deixés de banda algunes de les seves «pallassades» més ridícules. Havia nascut dotat del talent que qualsevol artista desitjaria; (-per què tanta ximpleria, doncs? Déon reconeixia que, per desgràcia, ara ja era massa tard per esperar que Dalí canviés, perquè l’artista havia elevat la mistificació a la categoria de dogma.^[2150]

Posteriorment a la investidura, Dalí va explicar a un periodista espanyol, Antonio Olano, que la seva «pintura era una merda», observació que Reynolds Morse va considerar més ofensiva que els seus comentaris sobre les execucions de bascos. És probable que Dalí s’atribuís el paper d’alquimista, capaç de transmutar els metalls baixos en or. Fossin quines fossin les intencions que Dalí tenia en dir aquestes paraules, van provocar a Espanya grans crítiques i un rebuig generalitzat, com segurament va descobrir quan hi va tornar uns dies després.^[2151]

També va trobar que hi havia mala maror a Figueres, on el 15 de juny el primer ajuntament democràtic de la vila va votar a favor de tornar a donar el nom antic a la plaça Gala-Salvador Dalí, la de davant del museu, que havia estat batejada així en temps de Franco. La decisió es va revocar a causa de les pressions que hi va haver tant dins Espanya com a l’estranger, però segur que Dalí no els va perdonar mai aquesta bufetada concreta.^[2152]

Novament a Portlligat, tot feliç amb la investidura que li havien concedit a l’Académie des Beaux-Arts, Dalí va acabar la pintura A la recerca de la quarta dimensió, que havia començat l’any anterior i que potser constitueix la seva última obra d’importància. Tot i la presència d’alguns clixés dalinians suats —el rellotge mig fos, la barra de pa sobre el cap d’algú—, aquesta pintura indica que Dalí conservava el domini de la seva tècnica.^[2153]

Per celebrar els setanta-cinc anys de Dalí i el seu ingrés a l’Academia de Belles Arts francesa, Televisión Espanola va fer tres programes sobre la seva vida i la seva obra. Estructurats al voltant d’una llarga entrevista amb Paloma Chamorro filmada durant dos dies seguits a l’hotel Saint Regis abans que Dalí se n’anés cap a París, s’hi van evitar deliberadament assumptes conflictius, com ara l’escàndol dels fulls en blanc, i es van deixar de banda les opinions contra Dalí. La majoria de les preguntes de Chamorro al mestre es van centrar en l’àmbit familiar, i, per tant, comportaven respostes previsibles. Però hi va haver alguns moments memorables: la seva interpretació d’una cançó de La corte del faraón, el seu prec perquè una nena de veu pura recités el famós sonet de Quevedo sobre les virtuts de l’anus, i, potser més que cap altre, la seva resposta a un test d’associacions de paraules que li va fer Chamorro el primer dia de filmació.

Davant el «Marcel Duchamp» de Chamorro, Dalí va respondre «Balena!» sense dubtar. ¿Per què, balena? Hi va estar donant voltes tota la nit. L’endemà Chamorro li va demanar per la pintura estereoscòpica en què aleshores treballava, La mà de Dalí que retira un velló d’or amb forma de núvol per mostrar a Gala l’aurora completament nua molt i molt lluny, més enllà del sol. Els dos taulers, inspirats per L’embarcament de santa Paula a Òstia del Prado, eren al seu costat mentre enraonaven, visibles per al televident. ¿Comprenia Dalí els elements irracionals que contenien? L’únic que sabia, va respondre ell, era que el fet d’haver decidit pintar l’aurora més enllà del sol tenia relació amb el nom de Claude Lorrain. De sobte va recordar la «balena» del dia anterior i li va provocar una associació amb un incident que havia tingut lloc a Venècia quan, al 1961, al teatre La Fenice, es feien els preparatius per a l’estrena del seu ballet Gala. Onassis li havia promès que li proporcionaria una balena damunt el dors de la qual Dalí efectuaria una entrada triomfal a la ciutat. Allò havia resultat impossible, però tot i així a l’estrena va aparèixer una balena, que el públic va veure en la forma d’un fragment de decorat rebregat que Dalí havia ordenat plegar i desar, gairebé ocult a la vista, damunt de l’escenari! Dalí hi havia anat a donar un cop d’ull i va quedar parat de veure que aquell fragment de decorat semblava realment una balena. Ara va aclarir a Chamorro que, després d’haver recordat aquell incident, segur que no trigaria a descobrir què tenia el nom de Claude Lorrain perquè l’hagués conduït a executar una obra estereoscòpica basada en L’embarcament de santa Paula a Òstia. Aquesta seqüència ens proporciona una visió inusual del funcionament del pensament de Dalí, i demostra que, per molt que ell hagués pogut dir-ne el contrari, l’associació lliure continuava fascinant-lo.

Aquests programes també són interessants per l’oportunitat que proporcionen d’observar de prop els tics facials de Dalí davant d’una càmera de televisió. Quan està a punt de dir alguna cosa que vol ser ofensiva o atrevida, acostuma a tancar els ulls un instant: un mecanisme de defensa, segurament. Carlton Lake ja havia percebut una cosa similar uns anys enrere. I, quan ha dit la seva, sovint dóna una llambregada a banda i banda per veure qui el mira, com un nen que busca l’aprovació dels grans. Es té la impressió, novament, que Dalí hauria pogut quedar desarmat fàcilment davant una pregunta inesperada, i que la major part de la seva actuació havia estat preparada amb molta cura per impedir que això passés.^[2154]

Després d’haver convertit Dalí en un «immortal», ara els francesos van anar encara una mica més enllà i el van homenatjar amb una retrospectiva que va ser de llarg la més completa que se n’havia fet fins aleshores. Es va fer al Centre Georges Pompidou, amb peces de moltes procedències diferents, entre el 18 de desembre de 1979 i l’abril de 1980, i va atreure gairebé un milió de visitants abans de traslladar-se a la Tate Gallery de Londres.^[2155]

Els organitzadors no havien respectat els desitjos de Dalí pel que feia a l’estructura de l’exposició, que en principi s’hauria hagut de celebrar al Grand Palais.^[2156] L’artista hauria volgut que les obres cobrissin les parets d’una sola galeria, com més gran millor, «com als “salons” del segle passat, per tal de poder copsar tot Dalí amb una sola mirada».^[2157] Res hauria pogut ser més diferent de la idea de Dalí que l’atapeïda mise en scène del cinquè pis del Centre Pompidou.

Dalí i Gala van arribar a París uns dies abans de la inauguració, i van anar de dret a veure l’exposició, on, segons Reynolds Morse, l’artista va dir que «no hauria pensat mai que hagués tingut temps per pintar tant».^[2158]

La planta baixa del Centre Pompidou havia estat transformada en una «Kermesse Héroïque», una mena de poti-poti de símbols dalinians amb afegits parisencs. Del sostre penjava un assortiment de falses botifarres de dimensions gegantines. Representaven, una mica arbitràriament, Catalunya, i també, sens dubte, l’obsessió que Dalí tenia per les coses toves i comestibles. Un Citroen d’estil Maigret (¿símbol de França?) estava suspès sobre una cullera de trenta-dos metres inspirada segurament en les que apareixen a Símbol agnòstic (1932) i a altres obres de Dalí. Del radiador del cotxe sortia un raig d’aigua que anava a parar a la cullera. També hi havia una rèplica d’una entrada modernista del metro de París. Etcètera. Temps més tard Dalí va dir que la cullera no li havia agradat.

El 17 de desembre, el dia de la inauguració oficial, hi va haver una vaga al Centre Pompidou i no van permetre entrar-hi ningú, ni tan sols a Dalí i a Gala. No sembla que Dalí s’ho prengués gaire malament, i, segons una versió, va arribar a manifestar el seu suport als vaguistes. Gala, però, es va enrabiar, i al llarg d’aquell mateix dia va fer una gran escena a l’hotel Meurice, retraient a Pontus Hulten, el comissari de l’exposició, que hagués «sotmès» Dalí a una «indignitat» com aquella. Uns dies més tard els Dalí se’n van anar cap a Nova York.^[2159] Sovint s’ha dit que, enfurismat, Dalí va afegir aleshores la frase que apareix al final de La vida pública de Salvador Dalí, llibre que acompanyava el catàleg de l’exposició publicat a l’abril de 1980 («Aquest 18 de desembre de 1979 acaba, fins al seu següent escàndol, la vida pública de Salvador Dalí»).^[2160] Però aquesta declaració, que evoca la que apareix a la primera pàgina del volum («Aquí comença la vida pública de Salvador Dalí»), devia escriure-la mesos abans.

L’exposició del Centre Pompidou se centrava en l’època surrealista de Dalí, i comprenia 120 pintures, 200 dibuixos i més de 2.000 documents. Pràcticament ignorava els trenta-cinc anys últims de la seva producció, i no cobria amb gens de detall el període crucial que anava de 1925 a 1930. Però va ser molt impressionant.

Abans d’agafar l’avió per venir a veure l’exposició, el 6 de març de 1980 Reynolds Morse va rebre a Cleveland la visita de Michael Stout. Van estar parlant deu hores sobre la situació de Dalí. Ara Stout no tan sols era l’advocat de Dalí, sinó, cada vegada més, «la seva mainadera», arran de les absències més i més freqüents de Sabater. Dalí tenia pocs amics de debò a part de Nanita Kalaschnikoff, va dir Stout a Morse, i no tenia sinó «els seus transvestits, les seves models apedaçades i els seus àpats de 3.000 dòlars el diumenge a Trader Vic’s amb els seus personatges estrambòtics i de vestits estrafolaris, els seus companys pagats i altra gent de gorra, tot molt pretensiós però buit».^[2161]

Morse va quedar bocabadat davant el volum i la qualitat de les obres exposades al Centre Pompidou. Algunes de les peces més bones procedien de les col·leccions de Dalí i Gala, que Sabater havia aconseguit treure dels magatzems de Nova York i París on eren. Pel que fa als préstecs d’Edward James, eren «el producte cabdal dels anys de veritable màxima creativitat de Dalí, abans que l’episodi de l’aparador de Bonwit Teller el convertís per accident en un comediant professional». Morse tenia les seves reserves respecte a les poques obres tardanes que s’hi exposaven. A parer seu, revelaven amb massa claredat la mà d’Isidor Bea (i segurament d’altres). Morse reflexionava sobre el fet que Dalí hagués aconseguit fer-se universalment famós al mateix temps que mantenia guardada bona part de la seva millor obra. «Cap altre pintor ha mantingut tant l’atenció del públic amb menys proves artístiques concretes que Salvador Dalí. Segons com, és una mostra més de la seva genialitat».^[2162]

En aquella època Morse no tan sols havia acabat tenint tírria a Sabater, «el lacai servil i llagoter que havia acabat sent amo», sinó que en desconfiava decididament i veia indicis de les seves maquinacions a tot arreu. Si Moore havia estat dolent, Sabater era pitjor, molt pitjor. Morse es malfiava que algunes de les obres tretes de les cambres cuirassades es «perdrien» en algun punt del seu recorregut entre el Centre Pompidou i la Tate Gallery; i que, com no figuraven a cap inventari, no se’n podria fer cap retret al secretari. Morse mateix s’havia negat a cedir obres en préstec per a l’exposició, però va descobrir que algunes apareixien reproduïdes al catàleg sense cap referència. D’altres es comercialitzaven sense el seu permís com a cartells. Va trobar que se’l castigava injustament per la seva falta de cooperació.^[2163]

Robert Descharnes, que havia col·laborat activament en la preparació de l’exposició^[2164] i havia contribuït al catàleg amb un assaig, va confiar a Morse la profunda preocupació que sentia per com Dalí arribava a estar sota la dependència de Sabater. Mentre voltaven per l’exposició, li va proposar de formar una corporació per fer costat a Dalí en aquells moments crítics. Morse s’hi va entusiasmar, i va suggerir que hi hagués diferents categories de socis. El Comitè per Salvar Dalí no va trigar a ser una realitat. Segons la capçalera del paper de carta del Comitè, els seus membres eren Artur Caminada, Benjamí Castillo (un amic figuerenc del pintor), Robert Descharnes, Nanita Kalaschnikoff, Eleanor i Reynolds Morse, Antoni Pitxot i Gonçal Serraclara. «El Comitè d’Amics per Salvar Dalí», llegim al final del full, «és una organització internacional sense ànim de lucre instituïda només per preservar el benestar físic i la integritat artística de Salvador Dalí».^[2165]

El catàleg de l’exposició del Centre Pompidou, concebut i editat per Daniel Abadie, estava enquadernat amb tela basant-se en un disseny de «vestit esparracat» que Dalí havia fet per a Elsa Schiaparelli a la dècada de 1930. La primera part, Salvador Dalí, contenia les reproduccions, una antologia de textos de Dalí i mitja dotzena d’assajos sobre la seva obra. El més important d’aquests, de José Pierre, analitzava amb força profunditat, a partir de la seva correspondència, la relació de l’artista amb Breton. La segona part, La vida pública de Salvador Dalí, era un intent ambiciós d’establir els fets verificables de la trajectòria de l’artista i la seva activitat incessant (a diferència de la seva vida «secreta», com el títol deixa clar), i contenia molts documents i fotografies inèdits i també una bibliografia de gairebé 2.500 entrades. La recerca que s’amagava darrere l’exposició i el catàleg era notable, i aquest últim continua sent una font essencial d’informació sobre la vida i l’obra de Dalí.

TEMPS DIFÍCILS

Al febrer de 1980, mentre la gent continuava afluint a la retrospectiva de Dalí del Centre Pompidou, Dalí i Gala passaven una crisi de grip forta al Saint Regis i estaven molt aixafats tant anímicament com físicament, sobretot Dalí. «Encara que li haguessin practicat dues operacions», escriu Albert Field, «no havia tingut mai cap malaltia llarga i el fet de no acabar de restablir-se el va ensorrar. Per calmar-lo, Gala li donava Valium i altres sedants sense prescripció mèdica. Fins a cert punt allò li va calmar les pors, però els medicaments el deixaven ensopit tot el matí». Aquest cansament es va convertir en «una nova causa de neguit», i, també sense prescripció mèdica, Gala va començar a administrar a Dalí «quantitats incertes d’un o més tipus d’amfetamina». Segons Field, aquesta administració irregular d’estimulants i calmants va causar a Dalí «lesions neurals irreversibles» i va ser la causa de la tremolor incontrolable de la mà, que, com que li impedia treballar, ara l’obsessionava.^[2166]

Davant les freqüents absències d’Enric Sabater, que cada vegada estava més i més ocupat amb el seu puixant imperi mercantil, ara la parella va començar a recórrer a Michael Stout i a sortir-li amb grans exigències; aquest, amb un peu sempre a l’hotel, més aviat es va alarmar quan va veure que també els havia de fer de majordom.^[2167] Afortunadament per a ell, i per als Dalí, tenien la sol·lícita Nanita Kalaschnikoff a mà. Nanita havia de tornar amb urgència a Espanya, però Dalí no va parar d’insistir-li perquè es quedés a Nova York fins que estigués refet del tot. Es posava a plorar, li estrenyia les mans i li pregava que no l’abandonés: «Si em deixes em posaré molt malalt», insistia. «No te’n vagis!» Al final Lluís XIV no va tenir més remei que tornar-se’n cap a casa, però va prometre als Dalí que els vindria a trobar així que arribessin a Europa.^[2168]

Poc després va rebre una trucada del pintor. ¿Que podrien Gala i ell passar la convalescència a la seva casa de Torremolinos? Nanita li va dir que senzillament no hi havia lloc. ¿No seria una idea molt més bona anar a la clínica Incosol de Marbella (un sanatori per a rics), que per carretera era a tocar? Tenia uns amics que hi havien estat, i posseïa molt bona reputació. Els aniria a veure cada dia, i es beneficiarien d’unes atencions mèdiques de primera categoria. Dalí i Gala hi van estar d’acord; els semblava una idea excel·lent.^[2169]

El 20 de març, acompanyats per Sabater, els Dalí van tornar cap a Espanya amb un DC 8 de la companyia Iberia, on l’artista va viatjar estirat en un compartiment a part. Nanita Kalaschnikoff el va anar a veure immediatament a la clínica Incosol. L’aspecte d’ell la va afectar profundament: «Quan el vaig deixar a Nova York se’l veia bé, però tres setmanes més tard era un esquelet. Tot ell era pell i ossos. Va ser culpa d’aquell monstre d’en Sabater».^[2170] La clínica Incosol estava hermèticament tancada a les dotzenes de periodistes que s’hi van presentar, però una filtració de la clínica va confirmar la impressió de Kalaschnikoff: Dalí amb prou feines podia caminar i estava profundament abatut. Però ja és segur que aquest estat lamentable fos culpa de Sabater? No només seva, sens dubte, perquè es va saber que Gala no s’havia limitat a seguir les prescripcions i havia administrat a Dalí pastilles i xarops de la seva farmaciola particular. Aquest seu «tractament» incloïa dosis excessives de Valium.^[2171]

A la clínica Incosol els Dalí van ocupar tota una suite, i Sabater una altra. Cada dia els costava una fortuna. S’hi van quedar fins a mig abril, en què van anar amb avió privat fins a Girona, on Artur Caminada els esperava amb el Cadillac per conduir-los fins a Portlligat.^[2172]

Pocs dies més tard la parella va rebre la visita de Michael Stout, que va informar-ne els Morse per telèfon el 26 d’abril. A Portlligat se li va dir que no podia veure Dalí, però va entrar a la casa malgrat els vigilants armats. La posició de Stout com a advocat de Dalí i Sabater alhora era insostenible, i li feia impossible, segons li semblava a Morse, copsar fins a quin punt el secretari de Dalí havia perdut la confiança d’aquest. Per la seva part, Morse no en tenia cap dubte: l’actitud de Sabater havia reduït l’artista a «una massa tremolosa de gelatina»; el secretari no se’l veia mai sense la seva pistola automàtica agafada al cinturó; i s’ho havia manegat per tenir el telèfon de Dalí intervingut. Tant Dalí com Gala van confiar a Stout que estaven amoïnats per l’activitat especuladora de Sabater. Però Gala, amb les seves exigències constants de diners al comptat, era tan culpable com Sabater de la situació que s’havia creat.^[2173]

El relat de Stout sobre l’estat dels Dalí va alarmar tant Morse que quinze dies més tard va tornar a anar amb avió cap a Espanya per reunir-se el 16 de maig amb Stout i amb Robert Descharnes a l’hotel Ampurdán de Figueres: el Comitè per Salvar Dalí entrava en acció. Al Comitè no hi havia Peter Moore, perquè es va considerar que era de massa poca confiança per formar part de l’«operació de rescat».^[2174]

Abans d’encaminar-se cap a Portlligat el tercet va anar a veure Sabater, que com de costum anava amb la seva pistola. Es va mostrar força amistós, però Morse ja en desconfiava totalment. A parer seu, Dalí no podia sinó acabar reconeixent «que Sabater ha comès la impostura més gran que s’ha fet mai a l’impostor artístic més gran de tots els temps».^[2175] Si ara Reynolds Morse pensava que Dalí era l’impostor artístic més gran de tots els temps, quin valor tenien tots aquells seus esforços baladrers per establir que la seva obra postsurrealista igualava o superava tot allò que havia realitzat anteriorment?

Després de la reunió de l’hotel Ampurdán, Morse va intentar veure Dalí però va ser refusat per «una dona russa vella, inflexible i mesquina que es diu Gala», que davant seu va increpar una de les minyones i li va demanar si se n’havia anat al llit amb Artur Caminada. La noia va arrencar a plorar, tota avergonyida. Artur havia sortit de la casa desesperat una estona abans, mentre Gala insultava Dalí, incapaç de suportar-ho més. Gala va dir a Morse que «havia plegat»; com era d’esperar, però, el servent més fidel de Dalí va tornar al cap d’unes hores. Morse no havia sentit mai tanta aversió per Gala com aquella vegada, i se’n va anar sense haver vist Dalí. Al seu diari va escriure: «Si en aquell moment hagués hagut de triar a cara o creu qui salvava, segurament hauria salvat Artur, però l’amo o la mestressa no».^[2176]

L’endemà Dalí va ser examinat per Manuel Subirana, un neuròleg de Barcelona. Aquest va trobar que els problemes de Dalí no eren físics sinó psicològics, però, segons Morse, «no podia treure res de valor clínic d’una persona que s’havia passat la vida mentint professionalment».^[2177]

Mentrestant, Morse i Stout havien estat intentant convèncer Sabater perquè abandonés voluntàriament el servei de Dalí, tant pel seu bé com pel del pintor. «Li vaig dir que ningú li faria la guitza, si senzillament tocava el dos», va escriure Morse al seu diari el 16 de maig. «Al capdavall, havia pres sobre seu la tasca ingent d’acompanyar el mestre durant els anys crítics en què va passar del súmmum de la seva grandesa a l’entrada de la senectut i a la caiguda en un col·lapse nerviós». Al final va semblar que Sabater hi accedia, i es va comprometre a deixar Dalí immediatament a la clínica del doctor Puigvert, a Barcelona, perquè se li fes una revisió completa. Aquella nit Morse va pregar a Déu més d’una vegada que allunyés «la força maligna de Gala» de Dalí. La Musa, que ara tenia vuitanta-sis anys, s’havia tornat decididament bruixa, i estava profundament ressentida pel fet que les neurosis de Dalí li impedissin viure la vida al màxim. «Quanta gent es pot imaginar com és de malvada en el fons quan contemplen el seu rostre sublim en obres com La Mare de Déu de Portlligat?», reflexionava Morse.^[2178]

¿Podria ser que Gala, quan enfitava Dalí d’aquella barreja de pastilles de la seva farmaciola particular, en realitat estigués volent emmetzinar-lo? És una possibilitat que no es pot descartar.

Malgrat el fet que no se l’hagués pagat mai per operar Dalí ni de l’hèrnia ni de la pròstata, el doctor Puigvert, cridat per Morse, va anar a veure el pintor a Portlligat i el va convèncer d’ingressar a la seva clínica. El 21 de maig de 1980, el dia que Dalí va ser traslladat a Barcelona, va tenir lloc una altra reunió, aquesta vegada de conseqüències decisives, entre Morse, Stout i Descharnes. La trobada va ser a la Plaça Nova de la Catedral, a l’hora de la migdiada:

Stout va dir que no podia de cap manera dedicar més temps a cuidar-se dels Dalí. Jo vaig dir que tampoc tenia cap intenció de convertir-me en el seu tutor. Així doncs, només quedaven Robert Descharnes o Antoni Pitxot. Vam suplicar a Robert que s’encarregués d’aquella feina ingrata. Ell va dir que Dalí ja li havia costat una petita fortuna. Nosaltres li vam dir que el temps que consagrés a Dalí se li pagaria bé, i que podria contractar un advocat que salvaguardés els drets de Dalí. Si pagava 100.000 dòlars l’any a l’advocat i se’n quedava 100.000 per a ell, encara quedaven uns quants milions per a Dalí i Gala. A Robert li feia mandra posar-s’hi; però, amb el buit que deixava la partida de Sabater, qui més ho podia fer? Em va semblar que era una decisió crucial, i que aquella potser no era la millor perquè Robert no és cap gran home de negocis ni és capaç de prendre una decisió quan convé. És poruc, no acaba mai i troba punyetetes en tot; qualsevol cosa que li impedeixi arribar a una decisió en ferm. Tant Stout com jo teníem les nostres reserves a l’hora de demanar a un francès que agafés el relleu, però és que senzillament no hi havia cap candidat espanyol o català capaç d’entendre gens el seu conterrani.^[2179]

Així va ser com es va decidir que, quan arribés el moment, Robert Descharnes ocuparia el lloc d’Enric Sabater. I va anar així mateix. Igual com havia passat amb Moore i Sabater, els Dalí es van negar a pagar cap sou al seu nou secretari, una tossuderia que encara va enterbolir més els seus assumptes. Enterbolir-los i, en opinió de Morse, embrutir-los més encara.^[2180]

El mateix dia febril que Dalí va ingressar a la clínica del doctor Puigvert, Morse, Descharnes i Stout van consultar uns quants advocats de Barcelona sobre la situació legal de Dalí i Gala a Espanya. Un d’ells, Ventura Garcés, va dir que la parella no podia continuar de cap manera sense tenir una residència fixa, i que l’estratagema de Mònaco només podia funcionar si s’hi estaven quatre mesos l’any. Ventura Garcés va insistir en el fet que s’hauria de donar poders a algú perquè actués en nom seu a Espanya, sobretot a efectes fiscals. Era un miracle que Gala, acostumada com estava a travessar les fronteres amb grans sumes de diners no declarats, no hagués estat descoberta.^[2181]

A la clínica del doctor Puigvert Dalí va ser examinat per Joan Obiols, professor de psiquiatria de la Universitat de Barcelona, i pel neuròleg Lluís Barraquer. També hi era present Manuel Subirana, que havia visitat Dalí uns dies enrere a Portlligat. La conclusió, novament, va ser que els problemes del pintor eren més que res psicològics, i a Subirana li va fer l’efecte que patia d’«un estat depressiu de la varietat malenconiosa». Dalí va rebre, doncs, «un intens tractament antidepressiu», que aparentment va operar força bé. Pel que fa al doctor Puigvert, poc temps després va dir que feia deu anys que Dalí estava desenvolupant una arteriosclerosi.^[2182]

Morse va insistir a anar a veure Dalí a la clínica. Quan va entrar a l’habitació 417, Dalí espiava des del lavabo, sense res de cintura en avall. Artur i la infermera el van ajudar a tornar ranquejant a la cambra, on es va asseure en una cadira, tremolant, sense alè i pràcticament incapaç d’articular cap mot. Morse va pescar les paraules «La família no! No vull veure ningú de la meva família! En Gonçal no! En Serraclara no! La meva família m’odia!» Morse va quedar consternat de veure l’estat físic de Dalí. Tenia els braços i les cames terriblement prims, i semblava que l’estatura se li hagués reduït de deu o dotze centímetres. El braç dret «li tremolava des de l’espatlla fins al puny».

Dalí va murmurar que Gala aviat el deixaria per anar-se’n amb Jeff Fenholt, i que ell no trigaria a morir-se. Sabater estava tota l’estona pel mig, parant l’orella quan no atenia les trucades de telèfon dels periodistes que constantment exigien notícies sobre l’estat de Dalí. Segons Morse, Sabater «es recreava visiblement en la seva condició d’únic portaveu del pintor viu més famós del món».^[2183]

Reynolds Morse no va tornar a veure Dalí mai més. El 26 de maig, altre cop a Cleveland, va escriure a Peter Moore per posar-lo al corrent de la situació, atès que ni ell ni els altres no havien pogut veure’l a Cadaqués. Va explicar a Moore que, a parer seu, només hi havia una manera d’ajudar els Dalí. Consistia a fer amb ells un «acord amistós» per la seva pròpia seguretat:

La referència final a Robert Descharnes crida l’atenció. És evident que, després de la reunió que van tenir a Barcelona, havia acabat accedint a fer de secretari de Dalí. Però no va resultar fàcil convèncer els Dalí perquè prescindissin dels serveis d’Enric Sabater.

Les anotacions del 21 de maig de 1980 del diari de Morse, en les quals es basa la carta que va adreçar a Peter Moore, indiquen que no tenia cap dubte sobre la complicitat de Gala en l’ascensió de Sabater a la categoria de multimilionari:

Tots hem trobat que Gala ha fet Sabater ric gràcies al seu sistema de pagaments íntegres. Durant aquests últims anys, ella fixava el preu d’una aquarel·la que algun client volgués litografiar. A continuació Sabater n’hi donava els diners en metàl·lic, que ja havia obtingut del client, i llavors ell venia a aquest els drets de reproducció de l’obra dintre el país del mateix client, però conservant l’original. Aleshores, quan muntaven la parada en un altre país, Sabater tornava a vendre a un altre client els drets de reproducció per a aquell país, de tal manera que al final en guanyava 500.000 pels 100.000 de Dalí i acabava quedant-se l’únic que de debò tenia una mica de valor: l’aquarel·la original. Quina picardia, oi?^[2185]

A Dalí li agradava molt enraonar amb Joan Obiols, el psiquiatre, que pel que sembla era un home agradable i intel·ligent. Quan van deixar tornar l’artista a Portlligat pel juny, Obiols l’anava a veure una vegada a la setmana. Però aleshores va passar una cosa grotesca. El 17 de juliol, mentre xerrava amb Gala amb un got de whisky a la mà, el metge va caure mort de cop i volta d’un atac de cor. Gala es va posar histèrica, i va fer venir Antoni Pitxot. Quan aquest va arribar la va trobar xisclant. Dalí era a l’altra punta del laberint i no estava al cas del que havia passat. Segons el doctor Puigvert, que va venir a corre-cuita des de Barcelona, a Dalí no se li va explicar mai perquè Obiols no va tornar més.^[2186]

La plaça d’Obiols la va cobrir un altre psiquiatre, Ramon Vidal Teixidor, que Dalí ja coneixia de la clínica del doctor Puigvert. Vidal es va trencar la cama la primera vegada que va anar a Portlligat. Devien pensar que Dalí s’havia convertit en un autèntic perill per a la professió psiquiàtrica.^[2187]

Un dels periodistes espanyols més persistents a l’hora de cobrir el «cas Dalí» en aquella època va ser el corresponsal d’El País a Barcelona, Alfons Quintà. A primers de setembre Quintà va publicar una crònica irònica sobre la situació financera de Dalí que va omplir dues pàgines del diari. Havia estat investigant l’ascensió de Sabater a la categoria de multimilionari, i havia calculat que en cinc anys havia amassat una fortuna superior als mil milions de pessetes. Quintà donava dades sobre les empreses i el patrimoni de Sabater, explicava com aquest s’ho havia manegat perquè els Dalí fossin residents legals a Mònaco (encara que no de facto) per tal de no pagar impostos, i cridava l’atenció sobre el caos que regnava al Teatre-Museu de Figueres, el contingut del qual era encara tan pobre que molts turistes se n’anaven fastiguejats, amb el sentiment que els havien estafat. Quintà, però, va cometre un error greu: va subestimar molt la quantitat i la importància de les obres de les col·leccions privades de Dalí i Gala, que encara no estaven instal·lades al museu. Uns mesos després, el setmanari madrileny Cambio 16 va publicar-ne un inventari de setanta obres. El valor que tenien era incalculable.^[2188]

Poc temps després Quintà va informar sobre la situació fiscal de Dalí a Espanya. Des de 1978 Dalí no havia fet cap declaració ni sobre la renda ni sobre el patrimoni, amb l’argument que com a resident a Mònaco no tenia obligació de fer-ne i que, de totes maneres, els seus ingressos es generaven únicament fora d’Espanya. Els responsables d’Hisenda sabien que això últim era fals. Amb les lleis fiscals molt més estrictes que van entrar en vigor a partir de 1980, els espanyols que residissin a l’estranger estaven obligats a fer cada any una declaració sobre el patrimoni que tinguessin a Espanya. I, si s’hi passaven més de sis mesos seguits, cosa que Dalí havia fet, també estaven obligats a declarar els seus ingressos. En tots dos casos Dalí havia d’omplir un imprès de declaració tributària. El fet que no ho complís, segurament aconsellat per Sabater, va acabar condicionant les seves futures negociacions amb el govern respecte als seus béns.^[2189]

En aquella època hi va haver una campanya contra Sabater tant a la premsa espanyola com a la internacional. Se l’acusava no tan sols d’estar fent una fortuna a costa de Dalí i Gala, sinó també d’impedir que els amics del pintor el visitessin. Ell sempre va negar rotundament totes aquestes acusacions. Un dels pitjors corcons que va tenir Sabater va ser James M. Markham, corresponsal a Madrid del New York Times, que va ser qui va donar a conèixer als Estats Units la major part de la informació que es publicava a Espanya sobre Dalí. El 12 d’octubre de 1980 explicava als seus lectors que ara Sabater era «moltes vegades» milionari, i donava dades de les seves societats anònimes. Una de les dues luxoses residències que posseïa a la Costa Brava tenia circuit tancat de televisió, piscina climatitzada tot l’any i fins i tot un viver de llagostes. Entre altres articles de luxe hi havia un iot i dos cotxes, i a l’estiu s’hi feien festes fastuoses «amb xeics àrabs del petroli i personalitats del món de l’espectacle».^[2190]

Aleshores Dalí va decidir que, després de set mesos d’absència de l’escena pública, era el moment de reaparèixer. ¿I quin lloc era millor per donar una conferència de premsa internacional que el seu Teatre-Museu? Aquesta va tenir lloc la tarda del 24 d’octubre de 1980, i hi van assistir més d’un centenar de periodistes espanyols i estrangers. Mentre un Sabater tot bronzejat atenia els periodistes i donava ordres, l’entrada de Dalí s’endarreria deliberadament per tal de provocar la màxima expectació. Finalment va aparèixer als acords de Tristany i Isolda, seguit per Gala, que repartia branques de nard de l’índia als fotògrafs. Dalí havia envellit de no dir i se’l veia aixafat, com una ombra de l’home que Paloma Chamorro havia entrevistat l’any anterior. Amb les seves primeres paraules, «Ja sóc aquí!», va evocar intencionadament les que havia pronunciat Josep Tarradellas quan va tornar triomfant a Barcelona del seu exili com a president de la Generalitat després de la mort de Franco. Tot seguit el pintor va picar la taula tres vegades amb el bastó i va fer un petó a Gala. Duia el seu famós abric de lleopard (no era precisament cap ecologista, Dalí), i, al cap, una barretina. Gala seia al seu costat amb l’aire d’una mestressa retirada d’un antic prostíbul parisenc, amb el rostre clivellat empastifat de maquillatge, els llavis d’un vermell viu i la perruca quieta al seu lloc gràcies al seu llaç de vellut a l’estil de Mickey Mouse. Dalí va assegurar a la concurrència que ara treballava tres hores al dia. «¿Veieu com em tremola la mà?», va demanar, mentre alçava el braç dret. De cop i volta la tremolor va parar. «Doncs ara no tremola!», va murmurar. A continuació va anar explicant, amb veu feble, que havia estat a les portes de la mort però que ja no li feia por morir-se perquè havia descobert, alleujat, que Déu era diminut. Aquest descobriment l’havia fet decidir-se a renunciar a la idea que l’hibernessin. Els periodistes francesos, en general més segurs d’ells mateixos i més impetuosos que els seus col·legues espanyols, van ser especialment servils durant aquella tarda plujosa a Figueres. Dalí els responia lacònicament, en una barreja indiscriminada de francès, català i castellà. Només en quedaven les brases, d’aquell foc d’antany; però va demostrar que encara podia recitar complicats jocs de paraules en català sense entrebancar-se.

El plat fort de la tarda va ser el descobriment de l’últim regal de Gala al Teatre-Museu, una pintura recent de Dalí titulada El cavall alegre. Hi apareixia el camús d’un cavall descomponent-se enmig d’un paisatge empordanès. ¿Però ja era un cavall?, va demanar un periodista francès. No podia ser que fos una mula? «No sé si sabrà veure que és un cavall», li va contestar Dalí, «però el que sí que segur que deu veure és que està podrit».

A continuació Dalí va revelar el seu projecte més recent: el model d’una escultura gegantina d’un cavall que, amb l’ajuda de la cibernètica, planejava realitzar a Romania. Ningú va semblar impressionat. Poc després Sabater s’enduia Dalí i Gala amb el seu Cadillac blau amb matrícula de Mònaco.^[2191]

Les autoritats espanyoles havien comptat que l’exposició del Centre Pompidou podria anar a Madrid i Barcelona després de la temporada que havia de passar a la Tate Gallery de Londres (del 14 de maig al 29 de juny de 1980). Com que això va ser impossible, van decidir organitzar una gran retrospectiva original de Dalí a Espanya. Quina lliçó donarien als francesos! Amb aquest objectiu es va redactar a Portlligat un acord preliminar el 22 de novembre de 1980, on Dalí i Gala es comprometien a deixar en préstec prou obres de les seves col·leccions privades per formar el nucli de l’exposició; la inauguració a Madrid es fixava, una mica massa ambiciosament, pel novembre de 1981. Però al cap de no gaire es va ajornar pel 1982, i finalment pel 1983.^[2192]

Ara ja feia uns quants mesos que els Dalí es dedicaven a elaborar l’esborrany dels seus nous testaments conjunts; Sabater va afirmar, temps més tard, que ell havia estat decisiu a l’hora de convèncer-los durant la seva última estada a Nova York perquè ho fessin.^[2193] El 12 de desembre de 1980 van firmar els documents ja enllestits en presència de Ramon Coll, notari de Llançà. El nous testaments estipulaven que, quan es morissin, la meitat de la col·lecció d’art de la parella aniria a parar a l’Estat espanyol i l’altra meitat al «Pueblo Catalán, a través de la Generalitat de Cataluña, o del ente que lo represente», i instava els beneficiaris a assegurar-se que les obres s’exposessin en museus on fossin de profit a «tots els pobles d’Espanya sense excepció». S’hi incloïen disposicions legals per resoldre qualsevol disputa que pogués sorgir entre els legataris sobre l’evidentment complex prorrateig de les obres. Els dos testaments diferien en uns quants detalls marginals: al seu, Gala feia un brutal intent d’excloure’n la seva filla, Cécile, al·legant que havia heretat «prou i més» en morir Paul Éluard (exclusió que va resultar ser impossible sota les lleis espanyoles), mentre que al de Dalí s’afegien dues clàusules que no figuraven al de la seva dona. La primera deia: «Recomiendo de forma especial a la Generalitat que tenga en cuenta el cariño que siempre he profesado a mi museo de Figueres». Tenint en compte l’obsessió de Dalí pel seu museu, això tenia tota la lògica. Però la segona clàusula era d’allò més estranya. Hi deia que Dalí «Manifiesta expresamente el compareciente que nunca ha tenido ni tiene ningún secretario ni hombre de confianza». I això què volia dir? Podria ser que, ara que Sabater era lluny, Dalí hagués volgut deixar constància davant de notari, i també sobre el paper, que ara tenia les seves reserves respecte a la integritat de Sabater. També és probable que en aquella època Sabater ja hagués anunciat la seva intenció de deixar d’estar al servei del pintor a partir de final d’any. Sigui com sigui, és un fet que Dalí estava molt trasbalsat.^[2194]

Un cop fets els testaments, Dalí i Gala es van disposar a anar-se’n a corre-cuita cap a París per passar-hi el Nadal. Sabater va insistir, però, perquè abans l’acompanyessin a Ginebra, en teoria per fer les diligències necessàries per emmagatzemar a la zona franca de la ciutat les obres de tots dos que s’havien exposat al Centre Pompidou i a la Tate Gallery per tal d’evitar cap futur problema a l’hora de traslladar-les a Espanya. Sembla que també hi va haver una escapada a Montecarlo abans de Nadal per tal de complir les formalitats de renunciar a la nacionalitat monegasca, requisit necessari perquè els Dalí poguessin sol·licitar la residència fiscal i legal plena a Espanya (al setembre, Sabater havia informat les autoritats espanyoles de l’imminent canvi de condició de la parella).^[2195]

A París, Dalí i Gala van ocupar la seva suite habitual a l’hotel Meurice. L’agència France Presse va informar que, tot i la malaltia que tenia, el pintor no havia perdut la seva vitalitat. La seva escultura del cavall ara havia de tenir cap a seixanta quilòmetres de llarg, i Dalí va ensenyar al periodista la seva última obra, que estava ficada en una gran caixa negra. Titulada L’incendi de l’escola d’Atenes, constituïa una prova més del fet que la fascinació que Dalí havia sentit tota la vida per l’estereoscòpia i altres efectes òptics continuava tan viva com sempre. Aquesta vegada l’efecte consistia a fusionar dues pintures de Rafael, L’escola d’Atenes i L’incendi del Borgo, de tal manera que les flames d’aquesta segona envoltessin els filòsofs que discuteixen a l’altra. Dalí va dir que aquella obra expressava la idea que ell tenia dels forats negres. Així com l’any abans se n’havia anat de París recalcant que «la pintura ha de ser estereoscòpica o no serà» (una paràfrasi de la frase de Breton «La bellesa ha de ser convulsiva o no serà»), ara la condició era que havia de ser cibernètica.^[2196]

El retrat més aviat optimista de l’estat de Dalí transmès per l’agència de premsa francesa va ser desmentit aquell mateix gener a la revista Elle per Pierre Roumeguère, el de Càstor i Pòl·lux, que pel que sembla havia anat a veure el pintor. «La veritat és que Dalí ha perdut les ganes de viure», deia. «Estem assistint a un suïcidi. Senzillament perquè Gala ja no en té cura. Gala té vuitanta-sis anys, només li queden dues o tres hores de lucidesa per dia i les usa únicament per pensar en Jeff». Dalí, segons ell, s’estava morint com una criatura abandonada. Pot ser que aquest diagnòstic no fos del tot desencertat.^[2197]

Més o menys en aquella època Gala va telefonar a Emili Puignau. Li va dir que Dalí i ella no s’estarien gaire temps més a París, li va demanar novetats de Portlligat i li va explicar que Dalí estava molt malament. Puignau va quedar preocupat i es va encaminar cap a París. Va trobar Gala tota consternada: Dalí no volia veure ningú, no caminava bé i no coordinava les idees; el pànic el dominava i sovint li agafaven uns rampells de ràbia terribles. Els metges eren incapaços de descobrir què li passava. Gala també estava abatuda i molt desmillorada físicament. Quan Puignau va pujar a veure Dalí no s’ho podia creure: tenia un aspecte i una expressió completament diferents dels que li hagués vist mai fins aleshores. Dalí va tirar-se als braços de Puignau. «Estic acabat! Estic desesperat!», va exclamar, «Tu probablement ja ho saps, m’ho han robat tot!»^[2198]

Allò feia pensar en paranoia; i feia pensar en les cròniques dels diaris sobre els desvariejos del seu avi Gal abans que se suïcidés al 1886. Era cert que Sabater havia fet molts diners gràcies a la seva relació amb els Dalí, però dir que ell i els altres marxants que hi estaven embolicats li havien robat tot era una exageració com una casa. Fos com fos, ara Enric Sabater ja no hi era: havia renunciat al seu càrrec de secretari i marxant dels Dalí el 31 de desembre de 1980. Però va accedir a continuar amb ells de moment com a amic i col·laborador, i encara estava instal·lat al Meurice.^[2199] Al febrer va explicar lacònicament a un periodista: «El caràcter de Dalí és molt difícil, fins i tot insuportable. No sempre, es clar. També resulta agradable i amè. En qualsevol cas, per estar tant de temps al seu costat, es necessita ser de l’Empordà i estar una mica tocat per la tramuntana». «Dalí és un gran masoquista», va acabar dient.^[2200]

DU BARRY TORNA A ENTRAR EN ESCENA

En aquesta època Gala feia negocis desesperadament pel seu compte a costa de Dalí amb Jean-Claude Du Barry, el cordial gascó que durant deu anys havia estat proporcionant a la parella una provisió constant de joves belleses que animessin les seves vetllades a Portlligat i a Púbol. Impressionats per l’ull que Du Barry tenia pels negocis, els Dalí li havien permès tancar uns quants tractes sucosos en nom seu d’amagat de Sabater a l’estiu de 1980.1 ara en volien més.^[2201]

A la primeria de 1981 Du Barry va preparar molts contractes irregulars a instàncies de Gala per explotar l’obra de Dalí, i va fer tornar al Meurice molts homes de negocis suspectes que s’havien relacionat amb Dalí anys enrere. «Vaig començar a trucar als antics clients de Dalí, gent que Sabater havia descartat completament», va dir Du Barry el novembre següent, «i els vaig dir: “Si voleu fer negocis amb Dalí, truqueu-me”». El cas és que volien fer-ne, i Du Barry no va trigar a tancar tractes per un valor total de 1,3 milions de dòlars i a guanyar de passada comissions considerables.^[2202] «La situació que això va crear va ser caòtica de no dir», recordava Michael Stout al 1996.^[2203] Du Bany, però, va tenir poders poc temps, perquè darrere seu ja venia, per substituir-lo ben aviat, Robert Descharnes. A primers d’octubre de 1980, pressentint la ruptura imminent amb Sabater i aconsellat per Antoni Pitxot, Dalí havia telefonat a Descharnes a París per demanar-li ajuda.^[2204] Descharnes havia actuat de pressa, i s’havia posat en contacte en nom de Dalí amb una agència de drets d’autor d’artistes francesos anomenada Spadem (Société de la Propriété Artistique et des Dessins et Modèles). Així, quan Dalí va arribar a París aquell Nadal, es va reunir amb un representant de Spadem, Jean-Paul Oberthur, i va decidir, o l’hi van convèncer, contractar l’agència perquè gestionés els seus drets d’autor. El 6 de gener de 1981 van firmar un contracte, i el 27 de febrer una carta amb la firma de Dalí en notificava els «amics, col·leccionistes, museus, editors i altres beneficiaris» dels drets de reproducció de la seva obra, als quals es sol·licitava que proporcionessin a Spadem totes les dades sobre els seus contractes. Reynolds Morse estava indignat: el contracte amb Spadem era un desastre, i la carta estava redactava tan poc diplomàticament que constituïa un insult per a tots aquells que l’haguessin rebut.^[2205]

Tant Descharnes com Sabater hi eren quan Dalí va firmar amb Spadem. Sabater va manifestar la seva disposició a col·laborar amb l’agència i a enviar-los una llista completa de totes les activitats que havia portat a terme en nom de Dalí, amb les còpies dels contractes. Però no va complir la seva promesa.^[2206]

Spadem va ocupar-se primerament dels drets de l’obra gràfica, i després de tots els drets d’autor de Dalí com a artista. Però l’agència no va trigar a trontollar, i cinc anys més tard va acabar plegant en circumstàncies que pel que sembla encara no estan del tot aclarides.^[2207]

Durant els mesos que va passar a l’hotel Meurice, Dalí va estar profundament preocupat per la seva mà dreta, que li tremolava cada vegada més. A primers de febrer el va visitar el doctor François Lhermitte, una autoritat mundial en la malaltia de Parkinson, que va discordar del diagnòstic de Parkinson que li havien fet altres metges.^[2208]

Una setmana més tard, el 17 de febrer de 1981, Dalí va irrompre a la matinada a la suite del Meurice on s’allotjava Sabater implorant ajuda. Tenia un ull de vellut. Sabater va acompanyar-lo i va trobar Gala estirada al terra de l’habitació. Era evident que patia, però suportava el dolor amb estoïcisme. Va acabar-se sabent que Dalí l’havia tirat del llit en un rampell de ràbia. Un metge va diagnosticar que Gala tenia dues costelles trencades i uns quants blaus de consideració als braços i en una de les cames. Van emportar-se-la amb ambulància a l’American Hospital de Neuilly. No hi havia dubte que ella i Dalí havien tingut una discussió violenta, provocada potser per la decisió de Gala de tornar a Nova York per veure Jeff Fenholt i per la por consegüent de Dalí que les seves despeses astronòmiques en aquell amor de la seva vida els reduís aviat a la misèria. Els Albaretto ja havien estat testimonis d’una escena semblant en què un Dalí lívid havia dit cridant: «Tu t’has gastat una fortuna amb els teus amiguets, i jo quasi gens amb Amanda!»^[2209]

El 13 de març de 1981, Alfons Quintà, d’El País, va publicar un informe detallat sobre l’estat caòtic de la comercialització de l’obra gràfica de Dalí i sobre l’afer dels fulls en blanc. Ara que Dalí ja no podia firmar amb el seu nom satisfactòriament, a ell i els seus socis se’ls havia acudit, ni més ni menys, posar-hi l’empremta del dit gros! Ja havien firmat contractes amb aquest procediment, sobretot amb Gilbert Hamon, «el distribuïdor d’obra gràfica més important de París». Quintà revelava que, mentre a Dalí se li continuaven pagant grans sumes de diners al comptat i per endavant per l’explotació dels seus dissenys de joieria i de petites escultures, els marxants, sobretot un tal Isidre Clot Fuentes, en guanyaven un munt de vegades més que ell. Clot Fuentes, insinuava Quintà, feia conxorxa amb Sabater, l’imperi mercantil del qual ara «abraçava tot el món». De segur que les autoritats espanyoles es van llegir aquest informe amb molt interès.^[2210]

El 18 de març, la relació ja tempestuosa que els Dalí mantenien amb Sabater va arribar a la seva fi quan el pintor va trametre un comunicat a l’agència France Presse: «Declaro que durant molts anys, i sobretot d’ençà de la meva malaltia, s’ha abusat de la meva confiança en molts aspectes i no s’ha respectat la meva voluntat. Per això vull fer tots els possibles per aclarir aquesta situació, i perquè Gala i jo recobrem la nostra llibertat». No hi anomenava Sabater directament, però l’exsecretari es va donar per entès. Dos dies més tard va abandonar l’hotel Meurice fora de si. Segons James Markham, l’hotel «va embargar tot seguit un Daimler-Benz que Sabater havia deixat a l’estacionament com a pagament de les seves factures desorbitades».^[2211]

Poques hores més tard, novament a Espanya, Sabater va negar acaloradament que hagués enganyat mai Dalí, i va recalcar que el pintor havia rectificat les declaracions fetes a l’agència France Presse i havia dit a l’agència Efe que en fer aquelles crítiques no tenia ningú en concret al pensament. Pel que feia als tractes mercantils que havia realitzat en nom de Dalí, havien acabat al març de 1980. Els contractes que s’havien firmat des d’aleshores no tenien res a veure amb ell. La seva amistat amb els Dalí es mantenia intacta.^[2212]

Sabater, però, no va tornar a veure més els Dalí, i Robert Descharnes va ocupar a partir d’aleshores el seu lloc com a secretari de Dalí. Tots els indicis donen a entendre que el pintor va quedar enormement alleujat amb aquell canvi. Descharnes va afirmar més endavant que havia estat ell qui havia convençut Dalí perquè tornés a Espanya tan aviat com pogués, i és gairebé segur que va ser així. Abans ja s’havien establert contactes amb les autoritats espanyoles, i, al juny de 1981, un influent advocat de Madrid íntimament relacionat amb el govern, Miguel Doménech, va rebre l’encàrrec de posar-se a treballar en l’enrevessada situació residencial i fiscal de Dalí i Gala.^[2213]

Gala continuava decidida a anar-se’n cap a Nova York així que es refés de la pallissa que Dalí li havia clavat. Ni que fos una vegada, però, no es va sortir amb la seva: ni ella ni el pintor no van tornar a posar mai més els peus a Amèrica.^[2214]

LA MORT DE GALA

El 6 de juliol de 1981 Dalí i Gala van anar de París a Perpinyà amb un avió llogat acompanyats per Robert Descharnes. Artur Caminada els esperava amb el Cadillac, i tot seguit la comitiva enfilava cap al sud per l’autopista. Aquesta va ser l’última vegada que van travessar la frontera per entrar a Espanya. Dalí havia tornat a casa per sempre.^[2215]

Dalí estava tan animat pel fet de ser altra vegada a Portlligat, lliure de Sabater, que tres dies després d’arribar va pintar L’àngel exterminador. L’espasa de l’àngel, segons va explicar als periodistes, contenia una al·lusió a un vers de Joan Salvat-Papasseit, que Dalí havia admirat molt durant la dècada dels anys vint. El que Dalí volia dir era que no tenia intenció de tornar a la vida pública fins que no estigués refet del tot.^[2216]

Calia aconseguir que Dalí se sentís estimat. Primer el va anar a veure Jordi Pujol, president de la Generalitat. Tot seguit, el 15 d’agost, hi van anar el rei Joan Carles i la reina Sofia. Les fotografies que es van publicar l’endemà demostraven que Dalí es trobava en un estat físic lamentable, i va circular el rumor que Gala li havia fet mal al cap recentment amb una sabata.^[2217] Aquesta visita, però, va actuar com un tònic poderós i va fer caure el pintor en un èxtasi de fervor reialista.

L’interès més important que Dalí tenia en aquella època, segons van descobrir els periodistes, era el seu Teatre-Museu de Figueres, que s’havia convertit en el museu més popular de tot Espanya després del Prado i atreia més de 2.000 visitants diaris. Pel que feia a l’art, les opinions de Dalí eren tan dogmàtiques com sempre: recalcava que havia estat el primer pintor que havia aplicat les descobertes de la cibernètica a la seva obra, i que ja no es podia crear cap obra mestra sense recórrer a la ciència dels ordinadors.^[2218]

Cada tardor, durant dècades, Dalí i Gala havien fet les maletes i havien deixat Portlligat enrere per anar cap a París i Nova York, amb la seguretat que tornarien per primavera. Però ara això ja no podia ser, de manera que es van disposar a passar el seu primer hivern a Portlligat. Quan no fa bo és un lloc trist: trist quan la pluja cau sobre la roca negra, trist quan la freda tramuntana ve udolant del nord i obliga els habitants de Cadaqués a passar-se dies seguits tancats a casa. Gala i Dalí eren uns vells malalts i tenien raons contínuament. Devien pensar en la mort sovint. Va ser, sens dubte, el seu hivern més amarg.

En un llarg reportatge publicat aquell novembre a The New York Times Magazine, James Markham va fer un repàs de l’estat de Dalí. Bàsicament havia millorat, i, «contra tot pronòstic», l’artista s’estava refent. La causa principal del restabliment de Dalí, a parer de Markham, era la partida de Sabater, que en cinc anys havia passat de ser «un adulador enmig del seguici de Dalí a un personatge rasputinesc que, en dominar l’artista, s’havia fet milionari». La caiguda de Sabater, li semblava a Markham, era «segons com la història del renaixement temporal de Dalí», mentre que l’arribada de Robert Descharnes constituïa una «presència lenitiva» a la vida de Dalí, un factor vital en el «plàcid» estat d’ànim que ara imperava a Portlligat. Era injust, però, culpar Sabater de tots els mals que havien passat a Dalí, perquè, com Markham mateix reconeixia, l’origen de la corrupció era el mateix Dalí. A més a més, Dalí havia començat a firmar fulls en blanc molt abans que Sabater s’encarregués de dirigir els seus afers.^[2219]

Un altre senyal que indica que ara a Madrid feien la gara-gara a Dalí va tenir lloc al desembre, en què el rei Joan Carles li va concedir la més alta condecoració de l’Estat, la Gran Creu de l’Orde de Carles III. El rei va anar encara més enllà, i poc temps després va donar al pintor el títol de marquès de Púbol. Dalí havia venerat l’aristocràcia tota la seva vida; ara en formava part. El títol, però, no era de la seva absoluta satisfacció, i el juliol següent va aconseguir que se li estengués a marquès de Dalí i de Púbol.^[2220]

Durant aquella època Gala va tenir una greu afecció de la bufeta del fel i se la van haver d’endur a corre-cuita a la clínica Platón de Barcelona, on el doctor Ignasi Orsolà la va operar el 30 de desembre.^[2221] Va recuperar-se’n satisfactòriament, però el 24 de febrer de 1982, ja a Portlligat, va tenir un altre tropell en caure per les escales (algú va dir que empesa per Dalí) i fer-se mal en una cama; i tot seguit, dos dies més tard, va relliscar a la banyera i un fèmur se li va petar com una canya seca. Se la van emportar cargolant-se de dolor a una clínica privada de Figueres, on els metges van decidir que l’operació que se li havia de fer havia de ser a Barcelona. I Gala va ingressar una altra vegada a la Platón.^[2222]

L’operació va tenir lloc el 2 de març de 1982, amb el doctor Orsolà novament de responsable. Tot i que inicialment els cirurgians van mostrar-se’n satisfets, no van trigar a sorgir algunes complicacions greus: irritació cutània aguda i nafres terribles. Gala s’hauria pogut morir en qualsevol moment, però se’n va sortir.^[2223]

Dalí va anar a visitar Gala quan la van operar, però després no la va veure més fins que ella no va tornar a Portlligat a la darreria d’abril. Abans, el 20 de març, va rebre el guardó més preuat de Catalunya, la Medalla d’Or de la Generalitat.^[2224]

En tornar a casa, Gala no menjava, els ulls ja no li adquirien aquella mirada penetrant tan celebrada per Éluard, i desvariejava sovint. Si li demanaven per què es negava a menjar, ella responia: «¿per què m’hi haig de molestar?» No havia tingut mai per costum trucar a Nanita Kalaschnikoff, però ara li telefonava contínuament per explicar-li com de malament estaven i que desgraciats eren Dalí i ella.^[2225]

A mig maig van fer venir el rector de la Pera, Joaquim Goy, perquè li donés els últims sagraments. Benjamí Artigas, l’alcalde del poble, el va dur amb cotxe fins a Portlligat. Entre els presents hi havia Descharnes, Domènech, Pitxot, Gonçal Serraclara (el cosí de Dalí) i el pintor. Gala amb prou feines va reaccionar i no va dir ni una paraula, però tant el capellà com el doctor Vergara van tenir la impressió que encara li quedaven forces.^[2226]

Obligat a acceptar que Gala s’estava morint, Dalí va donar instruccions a Emili Puiganu perquè preparés una tomba per a tots dos a la cripta de Púbol. ¿Per a tots dos? Puignau va quedar sorprès: sempre havia donat per descomptat, potser ingènuament, que el pintor voldria que l’enterressin al cementiri de Sant Baldiri, al costat del seu pare. Benjamí Artigas no va tenir cap dificultat per obtenir de les autoritats el permís especial que calia: Dalí era qui era.^[2227]

Cécile Éluard, assabentada a través dels mitjans de comunicació del fet que la seva mare s’estava morint, es va arribar a primers de juny a Portlligat en un últim intent per veure-la. Tant Gala com Dalí es van negar a deixar-la accedir a la seva presència. Cécile va tornar a París desconsolada. Allò ja va ser la crueltat extrema.^[2228]

Sembla que cap a aquella època Amanda Lear va rebre una trucada de Gala. Estava malalta i desesperada, li havia dit, i estossegava molt. Pel que feia a Dalí, es negava a menjar. ¿Què li passaria, a ell, quan ella ja no hi fos? I havia suplicat a Amanda que el cuidés.^[2229]

Gala va morir pels volts de les sis del matí del 10 de juny de 1982. Hi eren presents el doctor Vergara, el doctor Josep Maria Cos (de la Fundació Puigvert), Artur Caminada i Robert Descharnes.^[2230] Antoni Pitxot se n’havia anat unes tres hores abans. Dalí li havia demanat si creia que Gala es moriria. «Em sembla que sí», diu Pitxot que li va contestar. Dalí havia quedat pensatiu, i havia demanat a Pitxot i al doctor Vergara que posessin una pantalla entre el seu llit i el de Gala per tal de poder estar sol amb els seus pensaments.^[2231]

Gala havia deixat clar no tan sols que desitjava ser enterrada a Púbol sinó també que, si podia ser, hi volia morir, desig que havia deixat consignat sobre el paper.^[2232] Això, però, plantejava un problema. Si s’anunciava que la mort havia estat a Portlligat, un jutge hauria de veure el cadàver abans de poder-lo moure. Hi hauria demores i piles de paperassa. La camarilla de Dalí va decidir, doncs, traslladar el cadàver en secret. D’aquesta manera es podrien respectar els seus dos desitjós, si més no en aparença. La posada en pràctica d’aquesta operació il·legal va correspondre al doctor Vergara. Va trucar al seu col·lega de Corçà, Carles Pongilupi Pagès: «Gala és morta. ¿Firmaràs els papers dient que ha mort a Púbol?» Pongilupi hi va accedir. Van posar Gala incorporada al seient de darrere del Cadillac, com si encara fos viva, i la van embolicar amb una flassada. A continuació, cap a les onze del matí, Artur Caminada va portar-la en el que va ser el seu últim trajecte de vuitanta quilòmetres fins a Púbol. Al costat del cadàver hi anava una infermera perquè així, si per qualsevol cosa la policia deturava el cotxe, podrien explicar que havien sortit a corre-cuita per dur la senyora Dalí cap a l’hospital i que s’acabava de morir.^[2233]

Però ningú va deturar el Cadillac. Poc després Artur va trucar a Nanita Kalaschnikoff per dir-li que Gala s’havia mort i que havien portat el cadàver a Púbol. «És ben bé la primera vegada que la senyora ha anat amb mi al seient de darrere i no a davant», va dir tot entristit.^[2234]

Els portaveus de Dalí van explicar als mitjans de comunicació que havien conduït Gala cap a Púbol en un estat de «coma irreversible», i que havia expirat poc després d’arribar-hi.^[2235] A la partida de defunció es declarava que Elena Diakanoff Devulina havia mort al castell de Púbol a un quart de tres de la tarda del 10 de juny de 1982 d’una «aturada cardíaca».^[2236] Sembla que, al seu primer esborrany, el doctor Pongilupi Pagès hi havia escrit «arteriosclerosi senil», però que Dalí, al qual en principi se l’hi va consultar, va posar objeccions a aquesta formulació. El doctor Pongilupi havia anat a l’ajuntament de la Pera acompanyat per Miguel Doménech, que a la partida de defunció és descrit com a «apoderat» de la difunta.^[2237]

Com que Gala havia mort oficialment a Púbol no va sonar cap campanada per ella a la capella de Sant Baldiri, que queda just a sobre de Portlligat, al costat del cementiri. Va ser una tremenda i prosaica ironia.^[2238]

Un cop dipositat el cadàver a Púbol, Caminada va tornar amb el cotxe cap a Portlligat. Tot seguit va portar Dalí i Antoni Pitxot a Púbol. El Cadillac es va tornar a aturar a l’entrada del castell de Gala cap a dos quarts de vuit de la tarda. Segons una versió, Dalí, una figura menuda i geperuda asseguda al seient de darrere del cotxe, duia la seva pintura Els tres enigmes gloriosos de Gala i una fotografia que li agradava molt de Gala amb el rei Joan Carles i la reina Sofia: volia que tant l’una com l’altra estiguessin exposades a Púbol.^[2239] Durant aquella estona ja havien arribat Robert Descharnes i Miguel Doménech. El castell va ser acordonat per la Guàrdia Civil i la policia municipal per separar-lo de la gentada que s’hi havia congregat. A dos quarts de nou del vespre hi va haver una breu conferència de premsa en què Domènech va declarar que Dalí estava molt trasbalsat però que mantenia la dignitat i la lucidesa. L’enterrament de Gala havia de tenir lloc l’endemà a la tarda.^[2240]

Al matí de l’endemà, 11 de juny, El País va posar en dubte la veracitat de la declaració oficial pel que feia al lloc de defunció de Gala. «Parece fuera de toda duda», s’hi deia, «que Gala era ya cadáver cuando salió del Cadillac desde la residencia del pintor en Port Lligat (Cadaqués), y que ese viaje se realizó para evitar los trámites de los traslados».^[2241] Tot i la il·legalitat de l’operació, que aviat va ser cosa sabuda de tothom, no es va procedir mai a cap investigació oficial: s’havia infringit la llei, però l’Estat no es podia permetre el luxe d’ofendre Dalí i va fer els ulls grossos.

Gala va ser embalsamada per un equip de metges de Barcelona. Segons Antoni Pitxot, les instruccions les havia donat Dalí: volia que el cos de la seva musa resistís els estralls del temps tant com fos possible.^[2242] A continuació la van amortallar al taüt amb el seu estimat vestit vermell de Dior, el mateix que havia lluït els moments estel·lars de la seva vida. Havia dit a Mara Albaretto, i segurament també a Dalí, que havia de ser la seva mortalla.^[2243]

El funeral, oficiat per Joaquim Goy a la cripta, va començar cap a les sis de la tarda de l’11 de juny i va durar mitja hora. Dalí no hi va baixar, i va pregar a Antoni Pitxot que es quedés amb ell a l’habitació de Gala, on, per no haver de pensar en el que passava a sota, va tocar temes trivials.^[2244] A l’ofici hi van assistir Robert Descharnes, Miguel Doménech, Artur Caminada, Emili Puignau, el doctor Josep Maria Cos, Joaquim i Dolors Xicot i uns quants criats més.^[2245] L’únic membre de la família a qui Dalí va autoritzar de ser-hi va ser el seu cosí Gonçal Serraclara. Ni tan sols Montserrat Dalí, que el pintor s’havia estimat tant, hi va tenir accés, cosa que va revoltar-la.^[2246]

Segons Serraclara, Dalí va anar a veure la tomba poques hores després de la inhumació. El pintor no tan sols va donar la impressió de no estar commogut, sinó que va recalcar-li: «Mira, no ploro». Serraclara va atribuir aquesta actitud al fet que durant mesos Dalí i Gala no havien parat de barallar-se i que, per al pintor, la mort d’ella va constituir un alliberament. Però el que Dalí pensava realment en aquells moments no ho podem saber.^[2247]

Uns dies després, mogut per un impuls invencible, Dalí va baixar amb penes i treballs fins a la cripta tot sol a primera hora del matí. Allà el van trobar les infermeres tremolant de por i el van convèncer perquè tornés a l’habitació. Dalí va explicar més tard a Pitxot el pànic que havia sentit en aquella seva visita a la tomba: havia ensopegat amb la runa treta de la sepultura que hi havien deixat els manobres i havia caigut de genolls. La visita li va deixar una impressió tan indeleble que no la va repetir.^[2248]

A Espanya hi va haver un alleujament generalitzat pel fet que Gala es morís abans que Dalí. Si hagués estat al revés, ella hauria pogut anar-se’n a l’estranger i desheretar un país pel qual mai havia mostrat gaire afecte (per molt que li plaguessin les atencions del rei i la reina). El 12 de juny de 1982 es va donar a conèixer que, segons una escriptura firmada per Dalí i Gala l’11 de novembre de 1977, la famosa col·lecció privada de Gala havia d’anar a parar a Dalí per tota la vida quan ella es morís, i que després havia de passar al Teatre-Museu de Figueres.^[2249] Però el testament que va fer al 1980 ho modificava: si Dalí sobrevivia Gala, les pintures d’ella s’havien de repartir quan es morís a parts iguals entre l’Estat espanyol i Catalunya. Semblava un repartiment just.^[2250]

La filla de Gala, Cécile, va quedar sobtada en descobrir que la seva mare havia intentat desheretar-la del tot. Perfectament al cas, però, que segons les lleis espanyoles un fill no pot quedar exclòs completament del testament dels seus pares, va posar tot d’una un plet. Al final es va arribar a un tracte amb el govern espanyol que va atenuar l’última crueltat de Gala.^[2251]