EPÍLEG

Les dues terceres parts d’aquest llibre es dediquen als primers trenta-sis anys de la vida de Salvador Dalí. Aquesta estructura no la vaig escollir a priori, sinó que es va anar imposant a mesura que avançava la meva investigació. L’obra de Dalí, després que ell i Gala es desplacessin als Estats Units el 1940, es va fer cada vegada més banal i repetitiva, o així m’ho sembla. Traçar la decadència de l’obra pas a pas hauria estat extremadament avorrit per mi i pels lectors. S’havia d’explicar, naturalment, però la necessitat de comprimir es va fer inapel·lable. ¿Canviaran aquest punt de vista els biògrafs futurs, i trobaran valors de la producció daliniana de les últimes dècades que a mi se m’escapen? Ho dubto, però evidentment pot ser que m’equivoqui.

A Dalí li agradava veure’s, o almenys que el veiessin, com un geni complet i multiforme. «Espiritualment sóc el més gran geni de la nostra època, l’autèntic geni dels temps moderns», ens informa a la introducció de Diari d’un geni (1964). Quatre anys després, parlant amb Louis Pauwels, sembla que es va definir com «un home que té una visió del món i una cosmogonia i on hi viu un geni capaç de veure l’estructura total de les coses». Dalí, però, no solia presumir de ser un pintor genial. El 1979 va dir a Televisió Espanyola: «Sóc molt mal pintor perquè sóc massa intel·ligent. Per ser bon pintor s’ha de ser una mica tonto». Després va dir que era molt millor com a escriptor.

Dalí no va ser un geni total. El seu coneixement dels avenços científics, tan esbombat, era, com ell mateix va admetre en més d’una ocasió, tènue (les seves teories sobre l’estació de Perpinyà i la separació dels continents van semblar divertides al seu moment, però ara semblen ridícules). El seu misticisme, «nuclear» o el que sigui, era poc més que un engany. La seva obra literària és sovint confusa, fins i tot després que la corregissin Gala, André Breton i Haakon Chevalier, tot i que és evident que tenia talent. Dalí tenia sentit de l’humor, era un bon raconteur i sabia explicar acudits. Però repetia sempre les mateixes anècdotes, a la ràdio, a la televisió, a les revistes, als sopars. Molts testimonis estan d’acord que tendia a envoltar-se de gent mediocre. És veritat. Escollia comensals que no li poguessin fer la competència. La seva funció era ser físicament enlluernadors… i deixar-se enlluernar per Dalí. I, evidentment, no qüestionar mai l’home que s’amagava darrera la màscara. Cap intel·lectual de veritat hauria pogut aguantar gaire temps les pallassades dalinianes, el seu egocentrisme. I Ramon Guardiola no tenia per què sorprendre’s que tan pocs artistes i escriptors de primera fila volguessin assistir a la inauguració del Teatre-Museu de Figueres.

Jo crec que darrere la màscara daliniana hi havia un rostre avergonyit. Un ésser humà per a qui el sentiment de la vergonya era un problema creixent. Potser no he raonat amb suficient habilitat o profunditat aquesta idea. La vergonya és probablement l’emoció humana menys coneguda de totes, perquè s’oculta fins i tot d’ella mateixa (la doble vergonya de Helen Merrell Lynd). Una persona que la pateix en la seva vessant autènticament ereutefòbica no pot mai admetre-ho cara a cara davant dels altres. La vergonya, com explica Lynd, és «incomunicable» en situacions com aquestes. Però sí que es pot comunicar, distanciada, en l’expressió literària o artística. És això el que aconsegueix fer Dalí.

Que la vergonya és un component fonamental del caràcter de Dalí es veu a la Vida secreta amb més claredat del que ell mateix voldria, i n’hi ha més indicis a Rostres ocults, amb un títol tan significatiu. Però a partir d’El joc lúgubre, s’expressa amb més insistència en els quadres i els dibuixos. En moltes obres, Dalí ens destapa la vergonya, i llavors la podem escrutar i mesurar. Em sembla que cap pintor a la història de l’art ho ha fet i potser, al mostrar-nos amb tanta habilitat aquestes manifestacions i invitar-nos a contemplar les seves fonts i agonies, Dalí ha fet la seva contribució més important a la civilització.

El pintor va mantenir la màscara durant tota la vida —o quasi— i en fer-ho es va mostrar sovint indiferent a uns mínims de decència, d’honradesa i de confiança. La seva impostura implicava estar sempre disposat a tergiversar la veritat quan fes falta, i de vegades, fins i tot arribar a trair els qui es creien els seus amics. Implicava minimitzar el seu deute amb Breton i el surrealisme, negar la seva contribució l’anticlericalisme de La edad de oro, o de sobte, fer-se el místic catòlic. Implicava prostituir el talent amb l’objectiu de guanys fàcils i ràpids. I participar en el frau de desenes de milers de litografies signades i en blanc.

«El senyor Dalí no estimava ningú», va comentar Artur Caminada en adornar-se que després d’una vida sencera servint-lo amb total lleialtat, el Mestre no li havia deixat ni una pesseta en el seu testament. Una persona que no estima ningú no pot esperar ser estimat. A Dalí el van admirar i fins i tot el van adular, però, incapaç de donar tendresa, en va rebre poca. Mentre jeia sol al seu llit de mort, envoltat de metges i infermeres, entubat fins al capdamunt, ¿va recordar els auguris del seu pare que li predeia que moriria sense amics? Segons Miguel Doménech, el Dalí dels últims dies tenia tanta por de no tenir fons al banc que se li havia de dir que no es preocupés, que n’hi havia de sobres.

¿I Gala? Segons Reynolds Morse, va ser ella qui va convertir Dalí en «gegant». I en gran part va ser així. El va ajudar a conviure amb l’angoixa sexual, almenys durant un temps, i la seva valentia, sentit pràctic i abassegadora ambició van ser vitals a l’hora d’encaminar el pintor cap a l’èxit comercial. Si Gala no hagués aparegut quan ho va fer, la vida de Dalí hauria estat molt diferent. Però el problema és que Gala continua sent un enigma, malgrat els tres llibres que se li han dedicat fins ara mateix. Si finalment aparegués l’autobiografia sobre la qual, segons Dalí, va escriure durant quatre anys, en sabríem més coses. I el mateix podríem dir del diari que segons Amanda Lear, Gala escrivia regularment en rus. Però fins ara no ha aparegut cap pista ni d’una cosa ni de l’altra. La destrucció de les cartes de Gala a Éluard —amb l’afortunada excepció de les primeres— no ajuda pas massa i tampoc el fet que Gala es va negar durant cinquanta anys a parlar en públic de la seva relació amb Dalí. És trist i desconcertant constatar que potser no sabrem mai res més d’aquella dona enigmàtica i secreta.

¿Quin és doncs el balanç que es pot fer ara que el Dalí exhibicionista i el showman ja no és aquí per entretenir-nos, o avorrir-nos amb la seva presència extravagant? Pel que fa a la seva pintura, crec que no hi ha cap dubte que les obres realitzades entre 1926 i, aproximadament el 1938, constitueixen la seva gran contribució a l’art. La seva obra literària destaca per uns quants articles teòrics, l’assaig sobre l’Àngelus de Millet i, sobretot, Vida Secreta de Salvador Dalí. Tot plegat creat abans de complir 40 anys.

I l’essencial, l’obra artística, impregnada de surrealisme, que com ja sabem, va començar a influir sobre Dalí dos anys abans de conèixer Breton (i Gala). Contemplat des d’aquest fi de segle, podem veure que el surrealisme, amb la seva obsessió per conèixer, alliberar i expressar les profunditats de la psique humana, a més d’épater le bourgeois, era exactament l’estímul que necessitava el jove Dalí. La seva passió pel detall i el seu do per expressar-lo l’havien preparat per ser el Missonier dels somnis; i el programa surrealista per subvertir els valors de la classe mitjana era clar que havia d’encantar un rebel que ja odiava l’Església i l’Estat i estava convençut, igual que Freud, que l’autèntic heroi és el fill que s’oposa al seu pare i que el venç. Vèncer Salvador Dalí Cusí era una empresa de proporcions èpiques. I el pintor ho va aconseguir a la seva manera. Dalí va donar el millor d’ell mateix quan compartia els ideals comuns del grup surrealista, vivint el seu programa al peu de la lletra i contribuint amb energia fanàtica i originalitat a les seves activitats de grup i a la seva voluntat de canviar el món. L’experiència surrealista va frenar el seu egoisme. Li va inspirar les millors obres i va fer que tingués en compte les necessitats dels altres.

Durant els dotze anys que va passar dins l’òrbita surrealista, Dalí va crear imatges d’horror, desequilibri psíquic i alienació sexual, úniques entre els seus contemporanis. Gala va dir que, un cop vist el rellotge tou que havia pintat, ningú podria oblidar Salvador Dalí. Milions de persones de tot el món, sense tenir coneixements artístics, tenen gravades a la seva ment imatges dalinianes. L’escenari de la platja fantasmagòrica, amb la inquietant juxtaposició d’objectes —roques foradades, perfils nítids i ombres negres, presències humanes angoixades— i les seves perspectives profundes, tot plegat pintat amb la precisió d’un malson, ¿com podem negar que sigui un dels paisatges més impressionants i pertorbadores del nostre temps?

L’escenari de la platja és un homenatge al paisatge que Dalí va estimar amb fanatisme des de petit i amb el qual sempre estarà associat: Cadaqués, Port Lligat i la desolació planetària i mineral del Cap de Creus, l’immens teatre òptic que va mostrar-li quan era petit que una cosa en pot ser una altra… i una altra, i on un dia de primavera de 1925, a Tudela, Lorca, Dalí i Anna Maria van menjar els seus entrepans sota l’Àguila. Dalí mai va poder oblidar Federico, el fantasma del qual el va perseguir fins al final. Al capdavall, la tragèdia més gran de Dalí segurament va ser no haver estimat suficientment el poeta abans que fos massa tard.