INTRODUCCIÓ

Com a font d’informació sobre si mateix, Salvador Dalí no és gens de fiar. Encara adolescent, va decidir dedicar tots els seus esforços convertir-se en un mite. Evidentment, ho va aconseguir però ni en aquest punt àlgid va deixar de treballar per fer créixer la seva fama. En aquest procés tan complex i llarg al qual va dedicar gairebé tota la vida, va ser vital La vida secreta de Salvador Dalí, escrita en francès i publicada a Nova York, en anglès, el 1942, en traducció de Haakon Chevalier, quan el pintor tenia trenta-vuit anys. Siguin quines siguin les qualitats del llibre, el rigor biogràfic no és precisament la més destacable. Tot al contrari, Dalí fa tot el possible per tergiversar o silenciar fets crucials de la seva vida, amb el resultat que la narració —de vegades molt entretinguda, per cert— es converteix en un camp minat per al biògraf que no camini amb precaució extremada.

Dalí mai va publicar una segona part de La vida secreta i Diari d’un geni —editat en francès el 1964— que té com a propòsit demostrar que la vida quotidiana d’un geni és diferent a la de la resta de mortals, és un succedani molt pobre. El que sí que va fer Dalí, en la seva obsessió per incrementar la seva qualitat de mite modern, va ser estimular a d’altres escriptors, sobretot Louis Pauwels i André Parinaud, perquè editessin versions dels seus records verbals. Les passions segons Dalí (1968), de Pauwels, i Com arribar a ser Dalí (1973), de Parinaud, són encara menys de fiar que La vida secreta, ja que mai s’arriba a aclarir com es van elaborar els textos ni fins a quin punt Pauwels i Parinaud van tenir-hi una intervenció personal. Malgrat que cap biografia de Dalí pot prescindir d’aquests quatre llibres, sobretot de La vida secreta, és evident que han de ser tractats amb escepticisme. És el que he intentat fer, i potser no sempre encertadament.

A Dalí no li agradaven els biògrafs —començant per la seva germana— i la seva reacció davant el llibre La meva vida amb Picasso, de François Gillot i Carlton Lake, fa pensar que més aviat els temia. Segurament en publicar La vida secreta quan encara era jove, esperava despistar a qualsevol intrús a la seva vida. Potser calculava fins i tot que si ell mateix desvetllava públicament els seus «secrets», secrets que disfressaven les seves autèntiques intimitats, a ningú li passaria pel cap insistir-hi més. Si pensava en això, s’equivocava de mig a mig.

I es va equivocar perquè Dalí constitueix un formidable repte biogràfic. Volem saber què el va empènyer a voler ser un personatge tan cèlebre com Picasso. A ser l’exhibicionista més gran de la història, ja que no podia ser el més gran pintor. Volem conèixer els ressorts amagats d’un artista que en els seus millors moments va ser un estímul, un esperó per a la imaginació de la seva època. I ho volem saber perquè en última instància sabrem alguna cosa més sobre la condició humana, de nosaltres mateixos: aquesta és l’autèntica meta de qualsevol biografia.

El gener de 1986, gràcies al gran amic de Dalí, Antoni Pitxot, el pintor em va cridar perquè anés a veure’l a Figueres. Volia parlar, tal i com em va avançar Pitxot, de la seva profunda amistat amb Federico García Lorca. I m’ho volia contar de seguida, aquell mateix dia. Vaig anar corrents a Barajas i unes hores més tard estava amb el Diví. Assabentat del que jo havia escrit sobre la seva amistat amb Lorca en el primer volum de la meva biografia sobre el poeta, Dalí em volia convèncer que el granadí l’havia estimat sexualment, «i no platònicament», i que en aquest sentit havia estat «un amor tràgic». I es va obstinar a convèncer-me que insistís en aquest aspecte en el segon volum de la meva obra. Malgrat la seva lamentable condició física, i a la seva dificultat per articular clarament les paraules —a causa de la sonda gastronasal que li havien hagut de col·locar— tenia el cap clar.

Estava empipat amb mi mateix per haver anat a veure Dalí tant tard, quan ja estava tan delicat de salut. Abans ho havia intentat però mai amb la suficient tenacitat. Per això em vaig prometre que aviat tornaria a veure’l. Però les meves investigacions sobre Lorca m’ho van fer del tot impossible. Tres anys després, Dalí va morir. Aleshores em vaig adonar que des d’aquella tarda del gener de 1986, sense ser-ne conscient, m’havia voltat pel cap escriure’n una biografia un cop hagués acabat la de Lorca. Van passar dos anys abans no vaig començar. Ara, passats cinc anys més, la feina està acabada. L’èxit o fracàs de l’empresa només el poden decidir els altres, els lectors.

No sé si aquí s’acceptarà la tesi que allò que impedia Dalí ser el Dalí conegut per milions de persones de tot el món era un sentiment de vergonya. La crítica britànica ha tractat aquesta idea amb indulgència. El que és cert és que quasi deu anys després de la mort del pintor, la seva vida i la seva obra es mereixen un estudi més objectiu i més pausat. La meva esperança és que aquest llibre constitueixi una contribució vàlida i útil a tal reconsideració.

IAN GIBSON

Restábal (Granada) 11 de març de 1998