48

—Ara sí que he begut oli —va repetir en Hoshino.

—L’oli no es beu, Hoshino —li va dir el gat negre, impacient. Tenia la cara ampla i semblava força gran—. No t’avorreixes, tot sol? Només pots parlar amb la pedra.

—Com és que parles com les persones?

—No t’ho pensis.

—No t’entenc. Com és que podem parlar, doncs?

—Perquè som al límit del món i parlem una llengua comuna. Vet aquí.

En Hoshino es va quedar pensarós.

—Al límit del món? Una llengua comuna?

—Si no ho entens, no passa res. És molt llarg d’explicar —va dir el gat, remenant la cua per treure’s la feina de sobre.

—Ei! —va exclamar en Hoshino—. Que ets el coronel Sanders?

—El coronel Sanders? —va fer el gat, estranyat—. No sé de qui em parles. Jo sóc jo i ningú més. Un gat normal i corrent.

—Que tens nom?

—És clar.

—I quin és?

—Toro^[3] —va respondre el gat, una mica a contracor.

—Toro? —va repetir en Hoshino—. Com el toro del sushi?

—Exacte —va dir el gat—. De fet, el meu amo és l’amo del restaurant de sushi del barri. I també té un gos que es diu Tekka.^[4]

—Tu ja saps com em dic, oi?

—Ets molt famós, Hoshino —li va respondre en Toro, que al cap d’un moment va fer una rialla.

En Hoshino no havia vist mai riure un gat. La rialla, però, no va durar gaire, i el gat va recuperar la seva expressió manyaga.

—Els gats ho sabem tot —va continuar en Toro—. Sé que el senyor Nakata es va morir ahir i que aquesta pedra és molt important. No se m’escapa res del que passa al barri. Fa molts anys que hi visc.

—Ah —va fer en Hoshino, admirat—. En lloc de parlar aquí a fora, per què no entres, Toro?

El gat va fer que no amb el cap, sense moure’s de la barana.

—Ja estic bé aquí. A dins no hi estaria tranquil, i a més fa un dia esplèndid. Si no et fa res, m’estimo més parlar aquí a fora.

—Cap problema —va dir en Hoshino—. Que tens gana? Segur que et puc oferir alguna cosa.

El gat va tornar a fer que no amb el cap.

—Gràcies, però estic ben servit. De fet, el que em costa és mantenir el pes. Amb tant de sushi, tinc el colesterol una mica alt. I si m’engreixo, em costa enfilar-me i baixar dels llocs.

—Així, Toro —va dir en Hoshino—, has vingut a fer alguna cosa?

—Sí —va dir el gat—. He pensat que potser estaves en un mal pas, tot sol amb aquesta pedra.

—Doncs sí. Tens raó. No puc tirar ni cap aquí ni cap allà.

—Si vols, et puc donar un cop de mà.

—No saps com t’ho agrairia —va dir en Hoshino—. Ara, no em donis gat per llebre, eh?

—El problema és la pedra, oi? —va dir en Toro, movent el cap per espantar una mosca que el molestava—. L’has de tornar al lloc d’on la vas treure, i llavors ja hauràs acabat i podràs anar on vulguis. M’equivoco?

—Diria que no. Quan torni la pedra d’entrada, ja estaré. Tal com deia en Nakata, el que s’obre s’ha de tancar. Està establert així.

—Doncs jo t’ensenyaré què has de fer.

—Saps què he de fer? —va preguntar en Hoshino.

—És clar —va dir el gat—. Ja t’he dit que els gats ho sabem tot. No som com els gossos.

—Així, què he de fer?

—Has de matar allò —va respondre el gat, tot mansoi.

—Eh? —va fer en Hoshino.

—Que has de matar allò.

—I què és allò?

—Quan ho vegis ja ho sabràs —li va explicar el gat—. Però no ho sabràs fins que no ho vegis. De fet, és una cosa que no té una forma definida. Canvia segons la situació.

—És una persona?

—No. És segur que no és una persona.

—Doncs, quina forma té?

—No ho sé —va respondre en Toro—. Ja t’he dit que quan ho vegis ho sabràs, i que no ho sabràs fins que ho vegis. És ben clar, no?

En Hoshino va sospirar.

—Així, què és realment aquesta cosa que he de matar?

—No necessites saber-ho —va dir el gat—. És difícil d’explicar, i segons com val més que no ho sàpigues. Sigui com sigui, en aquests moments està a l’aguait.

Amagat en algun lloc, aguantant la respiració i mirant al seu voltant. Però no s’esperarà tota la vida. Tard o d’hora sortirà. Potser avui mateix. I passarà per davant teu. És una ocasió única.

—Una ocasió única?

—Una oportunitat entre un milió —va explicar el gat negre—. Només t’has d’esperar i matar-ho. Si ho fas, tot s’haurà acabat i podràs anar on vulguis.

—Matar-ho no deu ser pas un delicte, oi?

—No en sé res, jo, de delictes —va dir el gat—. Però com que no és una persona, no ho deu ser. Sigui com sigui, ho has de matar. Això ho sap fins i tot un gat normal i corrent com jo.

—Però, com ho he de fer? —va preguntar en Hoshino—. No sé ni la mida ni la forma que té. Així és impossible planejar un assassinat.

—Tu mateix. Pots picar-ho amb un martell, apunyalar-ho, escanyar-ho, cremar-ho o mastegar-ho. Però ha de deixar de respirar. Ho has de matar amb tots els prejudicis que tinguis. Oi que vas estar a les Forces d’Autodefensa? Oi que vas aprendre a disparar un fusell i a esmolar una baioneta amb els impostos de la gent?

Oi que ets un soldat? Doncs pensa com ho has de fer.

—El que vaig aprendre a les Forces d’Autodefensa és què s’ha de fer en cas de guerra —va protestar en Hoshino, sense gaire convicció—. No em van ensenyar a atrapar una cosa que no és una persona i que no sé ni la forma ni la mida que té. I encara menys a matar-la amb un martell.

—Intentarà passar per la porta d’entrada —va continuar en Toro, sense fer cas d’en Hoshino—. Però tu ho has d’impedir. Ho has d’aturar abans que arribi a la porta. Això és el més important. Entesos? Si se t’escapa, ja no hi haurà res a fer.

—És una ocasió única.

—Exacte —va dir en Toro—. Una oportunitat entre un milió. Encara que només sigui una manera de parlar.

—Però, Toro, això que he de matar és molt perillós? —va preguntar en Hoshino, atemorit—. I si se’m gira en contra?

—Mentre es mou potser no és tan perillós —va dir el gat—. Però si s’atura ja cal que vigilis. Per tant, si veus que es mou, no ho deixis escapar. Llavors és quan li has de donar el cop de gràcia.

—Potser? —va dir en Hoshino.

El gat no li va respondre. Va aclucar una mica els ulls, es va estirar i es va aixecar a poc a poc.

—Fins una altra, Hoshino. Mata-ho, sents? Si no, el senyor Nakata no es podrà acabar de morir. Et queia bé, oi?

—Sí. Era molt bon home.

—Doncs mata-ho. Liquida-ho amb tots els prejudicis que tinguis. És el que hauria volgut el senyor Nakata. Fes-ho per ell. Has heretat el seu paper. Fins ara has viscut evitant qualsevol responsabilitat, però ara has de recuperar el temps perdut. No la vessis, eh? Encara que no em vegis, estaré amb tu.

—Això m’anima —va dir en Hoshino—. Ah, se m’ha acudit una cosa.

—Què?

—Que la pedra d’entrada potser encara és oberta per atreure aquesta cosa.

—Podria ser —va dir en Toro, com si tant li fes—. Ah, me n’oblidava. Només es mou a altes hores de la nit. Val més que dormis ara que és de dia. Si a la nit t’adorms i se t’escapa, malament.

El gat negre va saltar de la barana a la teulada del costat i va marxar xino-xano, amb la cua ben dreta. Per ser tan gros, era molt lleuger de moviments. En Hoshino es va quedar al balcó, mirant com desapareixia. En Toro no es va girar ni un sol cop per mirar-lo.

—Renoi —va fer en Hoshino—. Ara sí que he begut oli.

Quan el gat va desaparèixer, en Hoshino va tornar a la cuina i va buscar alguna cosa que li pogués servir d’arma. Va trobar un ganivet de cuina molt punxant i un altre de més gros, amb forma de destral. A la cuina hi havia els estris més bàsics, però en canvi hi havia un bon assortiment de ganivets.

També va trobar un martell molt gros, un tros de corda de niló i un punxo de gel.

—Tan bé que m’aniria un fusell automàtic —va pensar, mentre remenava per la cuina. A les Forces d’Autodefensa li havien ensenyat a disparar i tenia bona punteria. Evidentment, però, en aquella cuina no n’hi havia cap. Si algú es posava a disparar en un barri tan tranquil com aquell, se n’armaria una de grossa.

Va deixar els dos ganivets, el punxo de gel, el martell i la corda a la taula del menjador, i va completar l’arsenal amb una lot. Llavors es va asseure al costat de la pedra i es va posar a acaronar-la.

—Renoi —va dir dirigint-se a la pedra—. Tot és tan estrany… Tinc un martell i un parell de ganivets per lluitar amb una cosa que no sé ni què és, i m’he de creure el que em diu un gat del barri… No entenc res…

No cal dir que la pedra no li va respondre.

—En Toro ha dit que allò potser era perillós, però no ho puc saber de cap manera. I si em surt una cosa com aquelles bèsties de Parc Juràssic em farà xixina…

Silenci.

En Hoshino va agafar el martell i el va brandar en l’aire.

—Ara, no puc triar. Des que vaig agafar en Nakata a l’àrea de servei de Fujigawa, tot el que ha passat ja estava escrit. I jo era l’únic que no ho sabia.

L’atzar és ben capritxós… Ei, pedra, què en penses tu?

Silenci.

—Què hi farem… Jo vaig triar aquest camí i he d’arribar fins al final. No sé amb què em trobaré, però faré el que podré. No he viscut gaires anys, però encara m’ho he passat prou bé… Segons en Toro, és una ocasió única. Potser no estaria malament marxar cobert de glòria. Només que sigui per en Nakata.

La pedra continuava en silenci.

En Hoshino va fer cas del gat i va fer una migdiada, preparant-se per a la nit. Se li feia estrany seguir les instruccions d’un gat, però quan es va estirar al sofà va dormir una hora ben bona. Al vespre va anar a la cuina, va descongelar un paquet de curri amb gambes i se’l va menjar amb un bol d’arròs. Quan va començar a fosquejar, es va asseure al costat de la pedra, amb el martell i els ganivets a l’abast de la mà.

Va apagar tots els llums del pis menys el de la tauleta del menjador. Li va semblar millor així. Si només es belluga de nit, va pensar, val més que ho tingui tot ben fosc. Tinc ganes d’enllestir-ho aviat. Vinga, si has de sortir, no et facis pregar tant. Aclarim-ho d’una vegada, que tinc ganes de tornar a Nagoya i trucar a alguna noia.

En Hoshino ja no es dirigia a la pedra. Esperava en silenci, mirant el rellotge de tant en tant. Quan s’avorria, agafava el martell o els ganivets i els brandava en l’aire. Si passa res, pensava, serà a mitjanit. Però també podia ser abans, i no volia que l’agafés desprevingut. No volia perdre aquella oportunitat entre un milió. No podia fer el beneit. De tant en tant mastegava una galeta i feia un glop d’aigua.

—Ei, pedra —va dir ben fluixet quan es va fer mitjanit—. Ja són les dotze. És l’hora dels dimonis. L’hora de la veritat. Vigilem tots dos, a veure si passa res.

Va allargar la mà per tocar la pedra, i la va trobar un pèl més calenta del que era habitual. Potser només era una impressió. Per animar-se, va continuar acaronant-la.

—Tu també estàs amb mi, oi? —va dir—. Necessito una mica de suport.

A les tres tocades va sentir un lleu fregadís a l’habitació on reposava el cos sense vida d’en Nakata. Era com si alguna cosa s’arrossegués sobre el tatami, però ho va trobar estrany, ja que en aquella habitació no hi havia tatami sinó catifa. Va aixecar el cap i va parar bé l’orella. No hi ha dubte, va pensar. No sé què és, però a l’habitació d’en Nakata passa alguna cosa. El cor li va començar a bategar sorollosament. Es va aixecar amb el ganivet més punxant a la mà dreta, la lot a l’esquerra i el martell engalzat al cinturó.

—Vinga —va dir a ningú en concret.

Es va acostar a la porta sense fer soroll i la va obrir. Va encendre la lot i va enfocar ràpidament el cos d’en Nakata. El fregadís venia d’allà. La lot va il·luminar una cosa llarga i prima, de color blanc, que sortia revoltant-se de la boca d’en Nakata. Tenia la forma i el gruix d’un braç humà, i la mucosa que ho cobria brillava pàl·lidament. A en Hoshino li va recordar un carbassó. No sabia si era gaire llarg, però ja en devia haver sortit ben bé la meitat. En Nakata tenia la boca ben oberta, com una serp, per deixar-ho sortir. Potser fins i tot se li havien desencaixat les barres.

En Hoshino va empassar saliva fent molt soroll. La mà amb què aguantava la lot li tremolava lleugerament i feia vacil·lar el raig de llum. Renoi, com ho puc matar això?, va pensar. Pel que semblava, no tenia ni cames ni braços, ni ulls ni nas. És tan llefiscós que se m’escaparà. Com ho puc liquidar? Quina mena de cosa és?

Era un paràsit que fins llavors havia viscut amagat dins en Nakata? Era l’ànima del seu company? No, no podia ser ni una cosa ni l’altra. La intuïció li deia que aquella cosa tan fastigosa no podia haver estat tan temps dins aquell cos. Fins i tot ell ho veia. Devia venir d’algun lloc, i només aprofitava en Nakata com un conducte per arribar a la porta d’entrada. No ho puc permetre de cap manera, va pensar en Hoshino. Ho he de matar. Tal com ha dit el gat, ho he de liquidar amb tots els prejudicis que tingui.

Es va acostar al llit i va clavar el ganivet al que semblava el cap d’aquella cosa.

Va treure la fulla i l’hi va clavar una altra vegada, i una altra, i una altra. La cosa no oferia gaire resistència. Era com punxar una verdura tendra. Sota aquella superfície llefiscosa no hi havia ni carn ni ossos, ni òrgans ni cervell. Quan treia la fulla del ganivet, la mucosa tapava la ferida immediatament. No sortia sang ni cap altre líquid. No sent res, va pensar en Hoshino. Per molt que l’ataqués, allò continuava sortint de la boca d’en Nakata com si res.

En Hoshino va llençar el ganivet punxant a terra i se’n va anar al menjador a buscar el ganivet que tenia forma de destral. En tornar a l’habitació l’hi va clavar amb totes les forces i li va tallar el cap. Tal com es pensava, però, a dins no hi havia res: era ple de la mateixa substància blanca i llefiscosa que hi havia a l’exterior. El cap va caure a terra revoltant-se com un llimac, fins que al cap d’un moment va parar de moure’s, com si s’hagués mort. Tot i així, la resta del cos es continuava movent. La mucosa va cobrir la ferida, de manera que aquell ésser va recuperar la forma original i va continuar sortint de la boca d’en Nakata.

Quan va ser tot a fora, en Hoshino va veure que feia gairebé un metre de llarg i que tenia cua. Almenys podia distingir on començava i on acabava. La cua era curta i gruixuda, com la d’una salamandra, i s’acabava en punta. No tenia cames, ni ulls, ni boca, ni nas, però sí que tenia voluntat pròpia. De fet, és com si només tingués voluntat, va pensar en Hoshino, a qui no li va caldre cap raonament per inferir-ho: ho sabia i prou. Resulta que quan es mou adopta aquesta forma, va pensar, i va sentir una esgarrifança a l’espinada. Sigui com sigui, l’he de liquidar.

Tot seguit ho va provar amb el martell, però no li va servir de res. El tros que enfonsava amb el martell es tornava a omplir de seguida de pell i de mucosa. Va portar la tauleta del menjador i ho va trepitjar amb les potes, però no va aconseguir aturar-ho. Aquella cosa no parava d’avançar i, revoltant-se com una serp desmanyotada, s’anava acostant a la pedra d’entrada.

És un ésser únic, va pensar en Hoshino, i no hi ha cap arma que el pugui matar.

No li puc travessar el cor, ni estrènyer-li el coll, perquè no en té. Què puc fer? Això és el mal, i he d’evitar que entri per la porta. En Toro ja ho ha dit: «Quan ho vegis ja ho sabràs». I tenia raó. No puc deixar que visqui.

Va tornar al menjador a buscar alguna altra cosa que li pogués servir d’arma, però no va trobar res. Llavors va mirar a terra i va veure la pedra. La pedra d’entrada. Ja ho tinc!, va pensar. Ho esclafaré. Enmig d’aquella foscor, la pedra tenia un to més vermellós del que tenia normalment. En Hoshino es va ajupir i va intentar aixecar-la, però pesava tant que no la va moure ni un mil·límetre.

—Ei, ja tornes a ser la pedra d’entrada! —va exclamar—. Així, si et puc girar abans que arribi, ja no podrà entrar.

Fent un gran esforç, va intentar girar-la de nou, però la pedra no es va moure.

—No et vols moure, eh? —va dir esbufegant—. Em sembla que peses més que l’altra vegada. Encara em faràs caure els collons a terra.

Al seu darrere es continuava sentint el fregadís. Aquella cosa blanca s’anava acostant. No quedava gaire temps.

—Tornem-hi —va dir.

Va posar les mans a la pedra, va inspirar fins a omplir-se els pulmons, va aguantar l’aire i va concentrar tota l’atenció en un sol punt. Si no l’aixecava llavors, ja no ho podria tornar a intentar. Vinga, Hoshino!, es va dir. Ara és l’hora! Encara que t’hi quedis. Ho va intentar amb tot el vigor i, fent un bon crit, la va aixecar una mica. Llavors va treure les últimes forces que li quedaven i, com si l’arrenqués de terra, va aixecar-la una mica més.

El cervell se li va quedar en blanc i els músculs dels braços se li van enrampar.

Ja devia tenir els collons per terra. Tot i així, no la va deixar anar. Es va recordar d’en Nakata, que havia donat la vida per obrir i tancar aquella pedra. Ell havia d’arribar fins al final. En Toro li havia dit que havia heretat el paper del seu company. Els seus músculs reclamaven sang nova desesperadament, i els seus pulmons necessitaven aire per fer aquella sang, però li era impossible respirar. Era conscient que estava a tocar de la mort, que l’abisme s’obria davant els seus ulls, però va fer un últim esforç i va acabar de posar la pedra dreta. Llavors, pel seu propi pes, la pedra es va començar a decantar cap a l’altra banda i va caure a terra amb gran estrèpit. El terra va tremolar i els vidres van vibrar amb aquell pes descomunal. En Hoshino es va asseure deixant anar un gran esbufec.

—Molt bé, Hoshino —es va dir al cap d’un moment.

Un cop va tenir l’entrada tancada, ocupar-se d’aquella cosa blanca va ser més fàcil del que es pensava. El lloc on es dirigia ja estava tancat i ho sabia. Va deixar d’avançar i va començar a voltar pel pis buscant un lloc on amagar-se, potser volent tornar a entrar a la boca d’en Nakata. Tot i així, ja no li quedaven forces per escapar-se. En Hoshino la va perseguir i la va esbocinar amb el ganivet en forma de destral. Va fer bocins cada cop més petits, que es van revoltar una estona per terra, fins que van perdre la força i van parar de moure’s. Es van convertir en boletes rodones i es van morir, deixant uns rastres enganxosos a la catifa. En Hoshino va recollir les boletes amb una pala, les va posar en una bossa de brossa que va lligar amb cordill, i va posar la bossa dins una altra que també va lligar.

Finalment ho va posar tot dins una bossa de roba que va trobar en un armari.

Quan va estar, es va deixar caure a terra, respirant profundament. Tenia les mans tremoloses. Volia dir alguna cosa, però no li sortien les paraules.

—Ho has fet molt bé, Hoshino —va mormolar al cap d’una estona.

Tenia por que amb el terrabastall que havia fet atacant aquella cosa blanca i girant la pedra els veïns s’haguessin despertat i haguessin trucat a la policia. Per sort, però, no va passar res. No va sentir ni sirenes ni ningú trucant a la porta.

L’últim que volia era veure la policia.

En Hoshino sabia que els bocins d’aquella cosa blanca no tornarien a viure. Ja no tenen enlloc on anar, va pensar. Però no està de més assegurar-se’n, es va dir, i va decidir que a trenc d’alba aniria a la platja a cremar-los. Quan ja no fossin més que cendra, se’n podria tornar a Nagoya.

Ja eren vora les quatre, i començava a clarejar. S’acostava l’hora de marxar. Va fer la bossa, on, a més de roba de recanvi, va posar les ulleres dc sol i la gorra dels Chunichi Dragons, pel que pogués ser. Havia d’evitar que la policia l’enxampés a última hora. També es va endur una ampolla d’oli per encendre el foc, i el CD del trio «Arxiduc». Finalment va anar a l’habitació on jeia en Nakata, on l’aire condicionat continuava funcionant al màxim. Hi feia un fred que pelava.

—Ei, senyor Nakata —va dir—. Jo començo a passar. Em sap greu, però no em puc pas quedar per sempre. Quan sigui a l’estació trucaré a la policia i els diré que el vinguin a recollir. Ho hauré de deixar en mans d’algun agent mig simpàtic. No ens tornarem a veure, però jo no l’oblidaré mai. Em sembla que encara que volgués no podria.

L’aire condicionat es va aturar amb un soroll sec.

—Sap què, avi? —va continuar en Hoshino—. D’ara endavant, sempre que em passi alguna cosa pensaré: Què diria ara en Nakata? Què faria en aquest cas? No es pensi que és poc, això. Serà com si una part de vostè continués vivint en mi. No és que sigui el millor hereu, però és millor això que res, no?

Amb tot, la persona a qui es dirigia no era més que la despulla d’en Nakata. La part més important ja feia temps que se n’havia anat a un altre lloc, i en Hoshino ho sabia perfectament.

—Ei, tu —va dir després, acaronant la pedra, que tornava a ser una pedra normal, freda i rugosa—. Me’n vaig. Me’n torno a Nagoya. T’hauré de deixar en mans de la policia, com al senyor Nakata. Ja sé que t’hauria de tornar al temple d’on et vaig treure, però tinc tan mala memòria que no recordo on era. Ja em perdonaràs. No em llencis cap malefici, eh? Jo només vaig fer el que em deia el coronel Sanders. O sigui que si has de llençar algun malefici, ja saps a qui li toca. Bé, m’ha agradat coneixe’t. Tampoc t’oblidaré.

Llavors es va posar les Nike de sola gruixuda i va sortir del pis. No va tancar amb clau. A la mà dreta hi portava la seva bossa, i a l’esquerra la bossa de roba amb les restes d’aquella cosa blanca.

—Senyors —va dir mirant al cel de llevant—, és l’hora d’encendre la foguera.