El noi que es diu Corb

—Així, ja has solucionat això dels diners, oi? —pregunta el noi que es diu Corb, arrossegant una mica les paraules com fa sempre. És com si es despertés d’un son profund i encara no pogués moure bé els músculs de la boca. Però només ho fa veure. En realitat està ben despert. Com sempre.

Jo faig que sí amb el cap.

—Quant?

Torno a calcular les quantitats mentalment i li responc:

—Uns quatre-cents mil iens en metàl·lic, més uns quants estalvis que puc treure amb la targeta. No es pot dir que me’n sobrin, però de moment ja faré.

—No està malament —fa el noi que es diu Corb—. De moment, vull dir.

Jo assenteixo amb el cap.

—Però no deuen ser els diners que et va portar el Pare Noel per Nadal, oi? —diu ell.

—No —li responc.

El noi que es diu Corb fa un gest irònic amb els llavis i llença una mirada al seu voltant.

—Els deus haver tret d’algun calaix de per aquí, oi?

Jo no dic res. Sap perfectament quins diners són. No té cap necessitat de fer-me aquestes preguntes tan indirectes. L’únic que vol és prendre’m el pèl.

—No passa res, home —fa el noi que es diu Corb—. Aquests diners els necessites de veritat, i per això els agafes. És igual demanar-los, agafar-los en préstec o robar-los… Sigui com sigui, són els diners del teu pare. De moment ja faràs. Però, què penses fer quan se t’acabin aquests quatre-cents mil iens? Els diners no creixen com bolets. Has de menjar i necessitaràs un lloc per dormir. Un dia et trobaràs sense ni cinc.

—Ja hi pensaré quan m’hi trobi —li responc.

—Ja hi pensaré quan m’hi trobi —repeteix ell, com si sospesés les meves paraules.

Jo assenteixo amb el cap.

—Que potser buscaràs feina?

—Potser sí —dic jo.

El noi que es diu Corb fa que no amb el cap.

—Escolta, encara has d’aprendre moltes coses. Quina mena de feina et penses que pot trobar un noi de quinze anys en un lloc que no coneix? Encara no has acabat ni l’institut. Qui et voldrà llogar?

Jo em poso una mica vermell. M’hi poso de seguida.

—Va, és igual —continua el noi que es diu Corb—. No serveix de res que t’ho pinti tot negre si encara ni has començat. Ja has decidit què faràs. Ara només has de fer-ho. Ben mirat, és la teva vida i l’has de viure com et sembli.

Exacte. Ben mirat, és la meva vida.

—Ara, si no et fas molt més fort no te’n sortiràs.

—Ja ho intento —dic jo.

—Ja ho crec —fa el noi que es diu Corb—. Aquests últims anys t’has fet molt més fort. Ho he de reconèixer. Jo assenteixo amb el cap. El noi que es diu Corb continua:

—Però, diguis el que diguis, només tens quinze anys. Acabes de sortir de l’ou i el món és ple de coses que no has vist mai, de coses que ni tan sols et pots imaginar.

Com sempre, estem asseguts l’un al costat de l’altre al vell sofà de pell de l’estudi del pare. Al noi que es diu Corb li agrada aquest lloc. Li agraden molt tots els objectes que hi ha. Ara joguineja amb un petjapapers en forma d’abella. No cal dir que quan el pare és a casa no s’hi acosta.

—Sigui com sigui, me n’he d’anar d’aquí. No hi ha volta de full.

—Tens raó —admet el noi que es diu Corb, que deixa el petjapapers a l’escriptori i es posa les mans al clatell—. Però no et pensis que fugint ho solucionaràs tot. No et vull aigualir la festa, però anar-te’n molt lluny no et garanteix que surtis d’aquí. La distància no ho soluciona tot.

Jo penso en la distància. El noi que es diu Corb deixa anar un sospir, es prem les parpelles amb la punta dels dits i em parla des de la foscor dels seus ulls tancats.

—Vols que fem el joc de sempre? —em proposa.

—D’acord —dic jo, que també tanco els ulls i respiro fondo.

—Som-hi? Imagina’t una tempesta de sorra molt forta —diu ell—. Oblida’t de tota la resta.

Tal com em diu, m’imagino una tempesta de sorra molt forta. M’oblido de tota la resta. Fins i tot m’oblido que jo sóc jo. Estic en blanc. I les coses se’m comencen a aparèixer. Com sempre, compartim aquestes coses asseguts al sofà de pell de l’estudi del pare.

—Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció —em diu el noi que es diu Corb.

Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix.

Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne.

Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra així.

Jo m’imagino una tempesta de sorra així. M’imagino un remolí de color blanc que s’enfila cap al cel com si fos una corda gruixuda. Em tapo les orelles i els ulls amb les mans perquè la sorra fina no m’entri al cos. La tempesta s’acosta a bon ritme.

Des de lluny noto la pressió de l’aire a la pell. Se m’empassarà d’un moment a l’altre.

Llavors el noi que es diu Corb em posa suaument la mà a l’espatlla i la tempesta desapareix a l’instant. Jo, però, continuo amb els ulls tancats.

—A partir d’ara hauràs de ser el noi de quinze anys més fort del món. Passi el que passi. És l’única manera com podràs sobreviure en aquest món. I per fer-ho, tu mateix hauràs de decidir què és ser fort de veritat. Entesos?

Jo no dic res. Tinc ganes d’adormir-me lentament, notant la seva mà a l’espatlla. M’arriba el soroll suau d’un aleteig.

—A partir d’ara seràs el noi de quinze anys més fort del món —em repeteix a cau d’orella el noi que es diu Corb, mentre jo estic a punt d’adormir-me. És com si em tatués aquestes paraules al cor amb tinta de color blau fosc.

I no cal dir que te’n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. Ara bé, per molt simbòlica i metafísica que sigui, aquesta tempesta és capaç de tallar la carn com mil fulles d’afaitar ben esmolades. La gent sagnarà, i tu també. Serà una sang calenta i vermella. I tu la prendràs amb les mans. Tant la teva com la dels altres.

I quan la tempesta s’acabi, no sabràs com te n’has sortit ni com hi has pogut sobreviure. Ni tan sols sabràs del cert si s’ha acabat. Però una cosa és segura: quan en surtis no seràs el mateix que hi va entrar. Aquest és el sentit de la tempesta de sorra.

El dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Evidentment, si hagués d’anar per ordre i explicar tots els detalls m’hi estaria una setmana. Però de moment només diré el més important: el dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita.

Pot semblar un conte de fades, però no ho és. De cap manera.