42

Quan es van quedar sols al despatx, la senyora Saeki va demanar a en Nakata que segués en una cadira. En Nakata s’ho va pensar un moment i per fi es va asseure.

Es van estar una estona sense dir res, mirant-se l’un a l’altre. En Nakata es va posar la gorra a la falda i, com feia sovint, es va fregar els cabells, tallats ben curts.

La senyora Saeki va posar les mans sobre l’escriptori i va observar els gestos d’en Nakata.

—Si no m’equivoco, em sembla que l’esperava —va dir ella.

—Sí, a en Nakata també l’hi sembla —va dir en Nakata—. Però he tardat molt a venir. Espero que no l’hagi fet esperar massa. He vingut tan de pressa com he pogut.

La senyora Saeki va fer que no amb el cap.

—No pateixi —va dir—. Si hagués vingut més aviat o més tard, em sembla que m’hauria trobat ben perduda. Per mi és el moment just.

—El senyor Hoshino m’ha ajudat molt. Si no fos per ell, encara hauria tardat més. Com que no sé llegir…

—El senyor Hoshino és el seu amic, oi?

—Sí —va respondre en Nakata, assentint amb el cap—. Em sembla que sí. Però, si vol que li digui la veritat, no hi posaria la mà al foc. A banda dels gats, no he tingut cap amic en tota la vida.

—Jo també he estat molts anys sense tenir-ne —va dir la senyora Saeki—. A banda dels records, és clar.

—Senyora Saeki.

—Sí?

—Si li he de ser sincer, jo no en tinc cap, de record. De fet, sóc una mica totxo.

Que em podria explicar com són els records?

La senyora Saeki es va mirar les mans, que tenia sobre l’escriptori, i tot seguit va aixecar la vista per tornar a mirar en Nakata.

—Els records són una cosa que t’escalfa des de dins, però que alhora també t’esquinça les entranyes.

En Nakata va fer que no amb el cap.

—Això és molt complicat. No ho entenc. Jo només entenc el present.

—Doncs jo és tot al contrari —va dir la senyora Saeki.

Al despatx es va fer un gran silenci. En Nakata va ser el primer a trencar-lo, amb un lleu estossec.

—Senyora Saeki.

—Què vol?

—Vostè coneix la pedra d’entrada, oi?

—Sí —va dir ella, agafant la ploma Montblanc que hi havia sobre l’escriptori—. La vaig trobar fa molts anys. Potser hauria estat millor que no l’hagués trobada, però no ho vaig poder triar.

—Fa uns quants dies, en Nakata la va tornar a obrir. Aquella tarda que van caure tants llamps a la ciutat. El senyor Hoshino em va ajudar. Jo sol no me n’hauria sortit. Sap quin dia vull dir?

La senyora Saeki va fer que sí amb el cap.

—Sí.

—La vaig obrir perquè l’havia d’obrir.

—Ja ho sé. Ho va fer perquè les coses tornin a ser com eren.

En Nakata va fer que sí amb el cap.

—Exacte.

—Vostè té la capacitat de fer-ho.

—En Nakata no sap què vol dir, això de la capacitat. Ara, ha de saber que jo no ho vaig triar. De fet, vaig matar un home al barri de Nakano. Jo no volia matar ningú, però qui manava era el senyor Johnnie Walker. Em va fer posar al lloc d’un noi de quinze anys que no hi era i em va fer matar aquell home. No vaig poder dir que no.

La senyora Saeki va tancar els ulls, i al cap d’un moment els va tornar a obrir per mirar-lo a la cara.

—Tot això passa perquè aquell cop vaig obrir la pedra d’entrada? Els efectes encara duren?

En Nakata va fer que no amb el cap.

—Senyora Saeki.

—Sí?

—Això no ho sé. El meu paper és fer que les coses del present tornin a tenir la forma que haurien de tenir. Per això vaig marxar de Nakano, vaig travessar un pont molt llarg i vaig venir a Shikoku. Suposo que ja sap que no pot quedar-se aquí.

La senyora Saeki va somriure.

—Ja ho sé —va dir—. Fa anys que esperava aquest moment, senyor Nakata.

L’esperava abans i l’espero ara. Però, per molt que ho intentés, no el podia abastar.

L’he hagut d’esperar sense fer res. Ha estat difícil, però el patiment forma part de la meva responsabilitat.

—Senyora Saeki —va dir en Nakata—. Jo només tinc la meitat de l’ombra. Igual que vostè.

—Ja.

—La vaig perdre a la guerra. No entenc per què havia de passar una cosa així, ni per què m’havia de passar a mi. Sigui com sigui, d’això ja fa molt temps, i aviat haurem de fer un pensament.

—Ja ho sé.

—Jo he viscut molts anys, però, com li he dit, no tinc records. Per això no entenc això que ha dit del patiment. El que penso, però, és que encara que hagi patit, mai deu haver volgut perdre aquests records.

—Té raó —va dir la senyora Saeki—. Per molt que m’hagin fet patir, mai he volgut perdre’ls. Eren l’única cosa que tenia sentit i que demostrava que era viva.

En Nakata va assentir amb el cap, sense dir res.

—Vivint més del necessari —va continuar ella—, només he destruït molta gent i moltes coses. Fa poc he mantingut relacions sexuals amb aquest noi de quinze anys que diu. Vaig anar a aquella habitació, vaig tornar a ser una noia de quinze anys i vaig fer l’amor amb ell. No sé si està bé o no, però no ho vaig poder evitar. Potser he destruït una altra cosa. És l’únic que em reca.

—Jo no entenc res del sexe —va dir en Nakata—. No tinc ni records ni desig. Per tant, no sé si el desig està bé o no està bé. Però si ha passat, ha passat. Tant si està bé com si no, jo sempre he acceptat el que passava i per això sóc com sóc.

Aquesta és la meva postura.

—Senyor Nakata.

—Què mana?

—Li he de demanar una cosa.

La senyora Saeki va agafar la bossa que tenia als peus, en va treure una clau i va obrir un calaix de l’escriptori. Tot seguit va treure tres carpetes molt gruixudes del calaix i les va deixar sobre l’escriptori.

—Això és tot el que he escrit des que vaig tornar a aquesta ciutat —va dir—. És una crònica de tot el que he viscut. Vaig néixer molt a prop d’aquí i em vaig enamorar profundament d’un noi que vivia en aquesta casa. No l’hauria pogut estimar més, i ell a mi tampoc. Vivíem en un cercle perfecte. Evidentment, però, aquella situació no podia pas durar per sempre. Ens vam fer grans i els temps van canviar. Llavors el cercle es va desfer, i algunes coses de fora van envair el nostre paradís, i algunes coses que hi havia a dins en van marxar. Va ser un procés natural, però en aquell moment no m’ho semblava. I per això vaig obrir la pedra d’entrada: per impedir que el nostre cercle perfecte es desfés. No recordo com ho vaig fer, però vaig pensar que per no perdre’l, per evitar que les coses de fora destruïssin el nostre món, havia d’obrir la pedra passés el que passés. En aquell moment no era conscient del que comportaria. I no cal dir que he rebut el càstig que em tocava.

En aquest punt va callar, va agafar l’estilogràfica i va tancar els ulls.

—Per mi la vida es va acabar als vint anys —va continuar—. Des de llavors no ha estat més que un seguit de records interminables, com un passadís fosc, ple de revolts i que no porta enlloc. Tot i així, he hagut de viure acceptant que cada dia comencés i s’acabés amb la mateixa buidor. Durant aquests dies he comès molts errors… De fet, em fa l’efecte que no he parat de cometre’n. Un cop vaig viure tota sola, tancada en mi mateixa, com si fos al fons d’un pou. Maleïa i odiava tot el que hi havia a fora. De tant en tant sortia d’on era i feia veure que duia una vida normal. Ho acceptava tot tal com venia i anava pel món com si no m’afectés res.

Vaig anar amb molts homes i fins i tot em vaig casar… Però va ser inútil. Tot va passar molt de pressa i no en va quedar res. Només les ferides de tot el que vaig menysprear i destruir.

Va posar les mans sobre les tres carpetes que havia deixat sobre l’escriptori.

—Ho he escrit aquí detalladament per posar ordre a tot plegat, per comprovar qui sóc i quina mena de vida he viscut. Evidentment, no en puc donar les culpes a ningú, però ha estat un procés molt intens. I per fi l’he acabat. He escrit tot el que havia d’escriure. Ara ja no ho necessito, i no vull que ho llegeixi ningú. Si les veiés algú, aquestes pàgines encara podrien destruir alguna cosa. Per això vull cremar-les, que no en quedi ni rastre. I, si no li fa res, m’agradaria que ho fes vostè. És l’única persona a qui ho puc demanar, senyor Nakata. Ho accepta?

—Entesos —va dir en Nakata, fent que sí amb el cap—. Si això és el que vol, ho cremaré tot. No pateixi.

—Gràcies —va dir la senyora Saeki.

—Escriure aquestes coses ha estat important per vostè, oi? —li va preguntar en Nakata.

—Sí. Escriure ha estat molt important. Tot i que el resultat no té cap sentit.

—Com que no sé llegir ni escriure, jo no puc escriure res —va dir en Nakata—. Sóc com els gats.

—Senyor Nakata.

—Què mana?

—És com si el conegués de fa molt temps —va dir la senyora Saeki—. Vol dir que no és en aquell quadre? Al fons, amb els pantalons arromangats i remullant-se els peus a l’aigua.

En Nakata es va aixecar sense dir res, es va plantar davant l’escriptori i va posar les seves mans, rugoses i colrades del sol, sobre les mans de la senyora Saeki, que les tenia sobre les carpetes. Llavors, com si parés l’orella per sentir alguna cosa, va notar l’escalfor de les mans d’ella als palmells.

—Senyora Saeki.

—Sí?

—En Nakata ho entén una mica.

—Què entén?

—Què són els records. Els puc notar a través de les seves mans.

La senyora Saeki va somriure.

—Me n’alegro —va dir.

En Nakata es va quedar una estona molt llarga amb les mans sobre les de la senyora Saeki. Ella va tancar els ulls i es va submergir en els seus records. Ja no li feien mal, ja que algú n’havia xuclat el dolor per sempre. El cercle tornava a ser perfecte. Obre la porta d’aquella habitació llunyana i hi troba dos acords precisos, en forma de dos llangardaixos adormits a la paret. Els toca lleument, i amb els dits nota el seu son tranquil. Bufa una brisa suau, que de tant en tant fa moure la cortina, en un moviment carregat de sentit, com si fos una paràbola. Ella porta un vestit blau i llarg, un vestit que va portar fa molt temps. Quan camina, la vora del vestit fa un lleu fru-fru. A l’altra banda de la finestra hi ha la platja. Se sent el rumor de les onades, i també la veu d’algú. La brisa porta l’olor del mar. És l’estiu.

Sempre és l’estiu. Al cel hi suren uns quants núvols ben definits, petits i blancs.

En Nakata va baixar amb les tres carpetes sota el braç. L’Oshima era al taulell de recepció, parlant amb un usuari de la biblioteca. Quan va veure baixar en Nakata, li va somriure. En Nakata li va respondre amb una reverència, i l’Oshima va tornar a la conversa. En Hoshino era a la sala de lectura, llegint tot concentrat.

—Senyor Hoshino —va dir en Nakata.

En Hoshino va deixar el llibre sobre la taula i va aixecar el cap per mirar el seu company.

—Renoi, sí que ha tardat. Ja ha fet el que havia de fer?

—Sí. D’aquí ja estic. Si li sembla, ja podem marxar.

—Per mi cap problema. Com qui diu, ja estic d’aquest llibre. Beethoven s’ha mort i anava per l’enterrament. Un enterrament de primera. Es veu que vint-i-cinc mil vienesos el van acompanyar fins al cementiri, i que aquell dia van tancar les escoles.

—Senyor Hoshino.

—Què hi ha?

—Li he de demanar una última cosa.

—Vostè dirà.

—Hem de cremar això en algun lloc.

En Hoshino va mirar les carpetes que portava en Nakata.

—Déu n’hi do, quants fulls… No podem pas cremar-los en qualsevol lloc.

Haurem de buscar una riera o algun lloc ben ample.

—Senyor Hoshino.

—Què hi ha?

—Busquem una riera ben ampla.

—Suposo que no caldria que l’hi preguntés, però deu ser molt important, oi?

No podem pas llençar-ho, oi?

—No, senyor Hoshino. És molt important que ho cremem. N’hem de fer fum i que pugi cap al cel. I ho hem de veure, per assegurar-nos-en.

En Hoshino es va aixecar i es va estirar.

—Entesos. Buscarem una riera ben ampla. No sé on la trobarem, però segur que en tot Shikoku n’hi ha alguna.

A la biblioteca van tenir una tarda molt moguda. Hi van anar molts usuaris, alguns dels quals amb preguntes molt especialitzades. L’Oshima va tenir molta feina a anar responent les consultes i a buscar els documents que li demanaven. També va haver de fer algunes recerques amb l’ordinador. Normalment hauria demanat ajuda a la senyora Saeki, però justament aquell dia no semblava el més indicat per fer-ho. Va haver de deixar la recepció unes quantes vegades, i no va veure marxar en Nakata i en Hoshino. Quan va tenir un respir i va mirar a la sala, ja no hi eren.

Llavors va pujar al despatx de la senyora Saeki. La porta era tancada, cosa que no passava gairebé mai. Va trucar dues vegades i es va esperar, però no hi va haver resposta. Va tornar a trucar.

—Senyora Saeki —va cridar des del passadís—. Que està bé?

Cap resposta.

Va girar el pom. No estava tancat amb clau. Va entreobrir la porta, va treure el cap i va veure la senyora Saeki amb el cap sobre l’escriptori, de boca per avall.

Tenia els cabells caiguts endavant i li tapaven la cara. L’Oshima no sabia què fer.

Va pensar que potser estava cansada i s’havia quedat adormida, però de fet no l’havia vist mai fer una capcinada a la feina. Va entrar al despatx i es va acostar a l’escriptori. Es va inclinar endavant i la va cridar a cau d’orella, però no va reaccionar. Li va posar la mà a l’espatlla, i tot seguit li va agafar el canell. No tenia pols. Encara tenia la pell una mica calenta, però l’escalfor ja començava a esvair-se.

Li va tirar els cabells enrere i li va mirar la cara. Tenia els ulls entreoberts, com si estigués tenint un somni agradable, però no dormia. Era morta. Encara li quedava un lleu somriure als llavis. L’Oshima va pensar que no havia perdut la dignitat ni en el moment de morir. Va deixar que els cabells li tornessin a caure endavant i va agafar el telèfon de l’escriptori.

Ja sabia que aquell dia havia d’arribar tard o d’hora, però en trobar-se sol en aquell despatx silenciós, amb el cos sense vida de la senyora Saeki, no va saber què fer. Tenia el cor ben sec. Jo la necessitava, va pensar. Jo la necessitava per omplir el buit que tinc a dins, però no he estat capaç d’omplir el buit que hi tenia ella. El seu buit ha estat només seu fins al final.

Algú el cridava des del pis de baix. Havia deixat la porta oberta i sentia la gent que anava i venia per la planta baixa. El telèfon sonava. Però ell ho va ignorar tot.

Es va asseure a la cadira i es va quedar mirant la senyora Saeki. Ja em poden cridar tant com vulguin, va pensar. El telèfon ja pot sonar tant com vulgui. Al cap d’una estona va sentir la sirena de l’ambulància, que s’anava acostant. D’aquí a no res ja seran aquí i se l’enduran vés a saber on. Per sempre. Va aixecar el braç esquerre per mirar el rellotge. Eren les quatre i trenta-cinc. Dimarts a les quatre i trenta-cinc. Me n’he de recordar, va pensar. He de recordar aquest dia, aquesta tarda, per sempre.

—Kafka —va mormolar girant-se cap a la paret—. T’he d’explicar el que ha passat. En cas que no ho sàpigues, és clar.