11

Quan acabo de parlar ja és molt tard. La Sakura m’escolta amb atenció, asseguda a la taula de la cuina i amb una mà a la galta. Li explico que tinc quinze anys, que estic a l’institut, que vaig prendre diners al meu pare i vaig marxar de casa, al barri de Nakano, a Tòquio. Que a Takamatsu m’estic en un hotel i que em passo el dia llegint llibres en una biblioteca. Que, sense saber per què, m’he despertat al costat d’un temple tot tacat de sang. Vet aquí. Evidentment, m’he deixat moltes coses. No puc parlar del que és realment important.

—Així que quan tenies quatre anys la teva mare se’n va anar de casa amb la teva germana i us va deixar a tu i al teu pare sols.

Trec la fotografia de la platja que duc a la cartera i l’hi ensenyo.

—Aquesta és la meva germana.

La Sakura es mira la foto una estona i me la torna sense dir res.

—No l’he vista des de llavors —continuo—. I la mare tampoc. No ha dit mai res i no sé ni on viu. No recordo ni com era. No en tinc cap foto. Recordo la seva olor, el seu tacte, però no pas com era.

—Mmm —fa la Sakura. Llavors, encara amb la mà a la galta, acluca una mica els ulls i em mira—. Deu ser molt fumut.

—Potser sí.

Continua mirant-me en silenci.

—I amb el teu pare no us enteníeu, oi? —em pregunta al cap d’una estona.

Que no ens enteníem? Í jo què li responc ara? Em limito a fer que no amb el cap.

—És clar… Si us haguéssiu entès no hauries marxat de casa —diu ella.

—Exacte.

—;Ho havies fet mai, abans?

—Alguna vegada —reconec—. Quan m’enfado és com si se’m petessin els ploms.

Algú apaga un interruptor dins el meu cap i el cos comença a actuar pel seu compte, abans que pugui pensar. Encara sóc jo, però és com si fos un altre.

—Vols dir que perds el control i reacciones amb violència?

—Sí. M’ha passat unes quantes vegades —admeto.

—I has fet mal a algú?

Faig que sí amb el cap.

—Només dues vegades. Però res greu.

Ella hi pensa un moment.

—Així, el que t’ha passat avui és el mateix?

Faig que no amb el cap.

—És la primera vegada que em passa una cosa tan forta. Això d’avui… no sé quan he perdut el coneixement ni què ha passat mentre estava inconscient. És com si hagués perdut tots els records. Mai no m’havia passat res semblant.

Es mira la samarreta que he tret de la motxilla. Observa detingudament la taca que hi ha quedat.

—L’últim que recordes és que has sopat, no? En un restaurant de prop de l’estació.

Faig que sí amb el cap.

—I després ja no recordes res més. Quan t’has despertat eres al darrere d’un temple, estirat entre les herbes. Havien passat quatre hores, i tenies la camisa tacada de sang i un lleu dolor a l’espatlla esquerra.

Torno a fer que sí amb el cap. Ella treu un mapa de la ciutat, l’estén sobre la taula i mira la distància que hi ha entre l’estació i el temple.

—No és que sigui molt lluny, però a peu hi ha una bona tirada. Per què hi deus haver anat? Si surts de l’estació, l’hotel on t’estàs és més aviat cap a l’altra banda.

Hi havies estat mai, en aquesta zona?

—Mai.

—Treu-te la samarreta un moment —em diu.

M’aixeco la samarreta i em quedo despullat de mig cos en amunt. Llavors ella es posa darrere meu i m’agafa l’espatlla esquerra. Els seus dits se m’enfonsen a la carn i deixo anar un crit sense voler. Prem amb molta força.

—Que et fa mal?

—Molt —responc.

—Em sembla que t’hi has donat un bon cop. O que te l’hi han donat.

—No recordo res.

—Sigui com sigui, em sembla que els ossos estan bé —diu ella. Llavors em continua passant els dits per l’espatlla. Tant si em fa mal com si no, el contacte amb les puntes dels seus dits és estranyament agradable. Quan l’hi dic, ella somriu.

—Hi tinc força traça, a fer massatges. Per això em guanyo la vida fent de perruquera. Si saps fer massatges, tothom et vol. —S’està una estona treballant sobre la meva espatlla, fins que finalment diu—: Em sembla que ja estarà. Si dorms aquesta nit, demà ja no et farà mal.

Agafa la samarreta que m’he tret, la posa en una bossa de plàstic i la llença a la brossa. Llavors es mira la camisa de quadres i decideix posar-la a la rentadora. Tot seguit obre un calaix d’una calaixera i, després de remenar una mica en treu una samarreta i me l’allarga. És una samarreta nova on hi diu MAUI WHALE WATCHINGCRUISE, amb un dibuix de la cua d’una balena sortint de l’aigua.

—És la més gran que he trobat. És de la meva amiga, però no pateixis. L’hi devia regalar algú en tornar d’algun viatge. Ja sé que no és gaire maca, però val més que te la posis.

Me la poso i em va a la mida.

—Si vols te la pots quedar —em diu.

Li dono les gràcies.

—T’ havia passat mai, això de quedar-te tanta estona inconscient? —em pregunta.

Jo faig que sí amb el cap i tanco els ulls. Noto el tacte i l’olor de la samarreta.

—Sakura, tinc molta por —li confesso—. Estic tan espantat que no sé què fer.

Potser durant les quatre hores que he estat inconscient he fet mal a algú. No recordo res, però m’he despertat tot tacat de sang. Si he comès algun crim, davant la llei sóc culpable tant si me’n recordo com si no, oi?

—Però potser només és que a algú li ha sortit sang del nas. Pot ser que algú que anava pel carrer hagi topat amb un pal de telèfon, li hagi sortit sang del nas i tu l’hagis ajudat, nio? Entenc que estiguis amoïnat, però com a mínim has d’intentar no pensar-hi fins demà. Demà al matí mirarem els diaris i la televisió, i si ha passat alguna cosa aquí a prop ho sabrem. Si és així, ja pensarem què hem de fer. La gent pot sagnar per molts motius, i la majoria de vegades no són tan greus com sembla.

Com que sóc una dona estic acostumada a veure’n cada mes, de sang. Ja m’entens, oi?

Assenteixo amb el cap. Noto que em poso una mica vermell. Ella posa una mica de Nescafé en una tassa grossa i posa aigua al foc. Mentre s’espera que bulli, es fuma una cigarreta. Hi fa unes quantes pipades i l’apaga abans d’acabar-la. Sento una lleu olor de menta.

—Et puc fer una pregunta indiscreta?

I tant, dic.

—La teva germana era adoptada, oi? És a dir, que la van treure d’algun lloc abans que nasquessis tu, no?

Exacte, dic. No sé per què, però els meus pares la van adoptar. I després vaig néixer jo. Potser no s’ho esperaven.

—Per tant, és segur que ets fill del teu pare i de la teva mare, oi?

—Que jo sàpiga, sí —li dic.

—Però quan se’n va anar de casa, la teva mare no se’t va endur a tu sinó a la teva germana, amb qui no tenia cap vincle de sang —observa la Sakura—. Normalment les dones no ho fan, això. No dic res.

—Per què ho devia fer?

Jo faig que no amb el cap. No ho sé, dic. És una pregunta que m’he fet milers de vegades.

—Segur que et va doldre. Em va doldre?

—No ho sé. Però em sembla que si mai em caso no tindré fills. No sabria com tractar-los.

—A casa meva no era tan complicat com a la teva —diu ella—, però amb els meus pares no m’hi he entès mai, i per culpa d’això he fet força bestieses. O sigui que ja sé com et sents. Però quan s’han de prendre decisions val més no precipitar-se. Al món tot és relatiu.

Es queda dreta davant la cuina bevent-se el Nescafé de la tassa fumejant, on hi ha un dibuix de la família Moomin. No diu res. Jo tampoc.

—No tens cap parent ni ningú a qui acudir? —em pregunta al cap d’una estona.

No, li contesto. Els avis paterns es van morir fa temps, i diria que el pare no té ni germans ni oncles. Com a mínim, no ha tingut mai relació amb cap parent. De la família de la mare tampoc no n’he sentit a parlar mai. Ni tan sols en sé el cognom de soltera. Per tant, és impossible que conegui la seva família.

—Sentint-te, sembla que el teu pare sigui un extraterrestre —diu la Sakura—. És com si hagués vingut d’un altre planeta, hagués agafat forma d’home, hagués segrestat una dona i t’hagués tingut a tu. Només per tenir descendència. I la teva mare potser va descobrir el secret, es va espantar i es va escapar. Sembla una història de ciència-ficció.

No sé què dir. Em quedo en silenci.

—Deixem-nos de bromes —afegeix, i per remarcar que no ho deia seriosament esbossa un somriure—. El cas és que estàs ben sol en aquest món.

—Suposo que sí.

Ella continua bevent-se el cafè repenjada a la pica.

—Ostres, hauria de dormir —diu com si se’n recordés de cop. Les busques marquen més de les tres—. No serà gaire, que m’he de llevar a dos quarts de vuit, però val més poc que gens. Anar a treballar després d’una nit en blanc és fatal.

;Què fas tu?

Li dic que porto el sac i que si no li fa res dormiré en un racó, on no hagi de fer nosa. Llavors trec el sac de la motxilla i l’estenc a terra. Ella s’ho mira mig sorpresa.

—Sembles un escolta —diu.

Ella apaga el llum i es posa al futon; jo em fico al sac i tanco els ulls per dormir.

Però no puc. Encara veig la samarreta blanca tacada de sang. Encara sento una mena de cremor a l a mà. Obro els ulls i miro fixament al sostre. Sento com cruix el terra d’algun pis. Algú obre una aixeta. Al lluny torno a sentir una sirena d’ambulància, però en la negror de la nit ressona amb força.

—Que no pots dormir? —xiuxiueja la Sakura en la foscor.

Li dic que no.

—Jo tampoc. Per què m’havia de prendre aquest cafè? He estat ben beneita. —Prem l’interruptor que té a la vora del coixí, mira l’hora que és i torna a apagar el llum—. No em mal interpretis —diu—, però si vols pots venir aquí. Jo tampoc m’adormo.

Surto del sac i em poso al seu futon. Vaig amb samarreta i calçotets. Ella porta un pijama de color rosa clar.

—A Tòquio hi tinc un xicot. No és res de l’altre món, però estem junts. Per això no ho faig amb ningú més. Encara que no ho sembli, sóc molt seriosa, en això. Sóc feta a l’antiga. Abans feia el que em semblava, però ara he canviat. Sóc molt com cal. O sigui que no et facis idees estranyes. És com si dormissis amb la teva germana. Entesos?

Entesos, dic.

Em passa la mà per l’espatlla, m’acosta cap a ella i em posa la galta al front.

—Pobrissó —diu.

Evidentment, tinc una erecció. Molt forta. Tal com estem posats, no puc evitar que ella ho noti amb la cuixa.

—Ostres —exclama.

—Em sap greu —dic—. Ha estat sense voler.

—Ja ho entenc —fa ella—. Deu ser incòmode, però no ho pots evitar, oi?

Faig que sí en la foscor.

Dubta un moment, però llavors m’abaixa els calçotets i m’agafa el penis, que està dur com una pedra. Ho fa com si comprovés alguna cosa. Com quan el metge et pren el pols. Amb el tacte suau de la seva mà, noto com una mena de pensament fugisser a l’entrecuix.

—Quants anys té la teva germana?

—Vint-i-un —responc—. Sis més que jo.

Hi pensa un moment.

—Que tens ganes de veure-la?

—Potser sí.

—Potser sí? —repeteix ella prement-me el penis amb més força—. Què vol dir potser sí? Que no tens gaires ganes de veure-la?

—Si la veiés no sabria què dir-li i, a més, potser ella no té ganes de veure’m a mi. Amb la meva mare em passa el mateix. Potser no em volen veure. Potser no em busquen. A més, són elles que van marxar.

Sense mi, penso.

Ella no diu res. La mà amb què m’estreny el penis es va tensant i relaxant.

L’erecció puja o baixa seguint els seus moviments.

—Et vols córrer, oi? —em pregunta.

—Potser sí —dic.

—Potser sí?

—I tant —rectifico.

Deixa anar un lleu sospir i comença a moure la mà a poc a poc. És una sensació meravellosa. No és només un moviment amunt i avall, sinó una sensació més completa. Els seus dits m’acaricien el penis i els testicles. Tanco els ulls i deixo anar un gran sospir.

—No em pots tocar. I quan estiguis a punt m’ho dius, eh? Que no s’embrutin els llençols.

—D’acord —dic.

—Què et sembla? Oi que en sé?

—Molt.

—Ja t’he dit que tinc bones mans. Però pensa que això no té res a veure amb el sexe. Només… t’ajudo a relaxar-te. Avui has tingut un dia molt llarg, estàs tens i així és impossible que t’adormis. Entesos?

—Sí —dic—. Però et voldria demanar una cosa.

—Què vols?

—Em deixes que t’imagini despullada? Para de moure la mà i em mira.

—Ara vols imaginar-me despullada?

—Sí. He intentat evitar-ho, però no puc.

—No pots?

—És com una tele que no es pot apagar.

Ella riu, com si li fes molta gràcia.

—No ho entenc. Per què no t’imagines el que vols? No cal que em demanis permís per tot. No veus que jo no ho sé, el que t’imagines?

—Però em sap greu. Imaginar coses és molt important, i m’ha semblat que t’ho havia de demanar. No em fa res que ho sàpigues.

—Ets molt educat, oi? —fa com si estigués impressionada—. Però, ara que ho dius, m’agrada que m’ho hagis demanat. Et dono permís per imaginar-me com vulguis.

—Gràcies —li dic.

—Què? Tinc un cos maco?

—Molt —contesto.

Finalment noto una sensació llangorosa a l’entrecuix, com si es vessés un líquid dens. Quan l’hi dic, agafa un paquet de mocadors que té al costat del coixí i m’ajuda a acabar. Ejaculo amb força, una vegada i una altra. Al cap d’una estona, ella se’n va a la cuina, llença els mocadors i es renta les mans.

—Em sap greu —li dic.

—No passa res —em diu quan torna a entrar al futon—. Si et tornes a disculpar em faràs sentir malament. És una part del teu cos i no te n’has d’avergonyir. Estàs millor?

—I tant.

—Me n’alegro —diu. Llavors s’està una estona pensant en alguna cosa—. Se m’acaba d’acudir, però estaria bé que fos la teva germana, oi?

—I tant —dic jo.

Em passa la mà suaument pels cabells.

—Jo ja em poso a dormir. Val més que tornis al sac. Només sé dormir sola i, a més, al matí no tinc ganes de tornar a notar això tan dur.

Torno al sac i tanco els ulls. Aquest cop m’adormo. Agafo un son molt profund.

Potser el més profund des que vaig marxar de casa. És com si fos en un gran ascensor que, a poc a poc i en silenci, em porta cap al centre de la terra. La llum desapareix i tots els sorolls s’esvaeixen.

Em llevo que són més de les nou. La Sakura ja no hi és. Ha anat a treballar. Tal com em va dir, l’espatlla no em fa quasi gens de mal. Damunt la taula de la cuina hi ha un diari d’avui plegat, una nota i una clau.

He mirat totes les notícies de les 7 i he llegit tot el diari. En aquesta zona no hi ha hagut cap accident amb sang pel mig. Segur que aquella taca no era res.

Que bé, no? A la nevera no hi ha gaire cosa, però menja el que trobis. Pots fer servir tot el que vulguis. Si no tens cap lloc per anar, et pots quedar aquí uns quants dies. Quan surtis deixa la clau sota l’estora.

Trec la llet de la nevera, i després de comprovar la data de caducitat, me’n poso una mica als cereals i me’ls menjo. Poso aigua a bullir i em preparo un te Darjeeling de sobre. Em faig un parell de torrades i me les menjo amb margarina lleugera. Llavors obro el diari i llegeixo la secció de notícies locals. Efectivament, en aquesta ciutat no hi ha hagut cap crim violent. Sospiro alleujat, plego el diari i el deixo on era. Pel que sembla, almenys no hauré de fugir de la policia. Tot i així, decideixo no tornar a l’hotel. He d’anar amb compte. Encara no sé què va passar durant aquelles quatre hores.

Truco a l’hotel. S’hi posa un noi que no conec. Li dic que m’ha sortit un imprevist i que he de deixar l’habitació. Intento parlar com un adult. Com que he pagat per endavant no hi ha d’haver cap problema. Li dic que a l’habitació hi tinc algunes pertinences, però que no les necessito i que les poden llençar. Ell consulta l’ordinador per comprovar que no hi hagi problemes amb el pagament.

—Ja està, senyor Tamura. Li faig el check out —em diu.

Com que la clau és una targeta, no cal que la torni. Li dono les gràcies i penjo.

Em dutxo. Al lavabo hi ha estesos uns mitjons i unes calces de la Sakura.

Evitant mirar-los, em rento com sempre, a poc a poc i amb molta cura. Intento no pensar en ahir a la nit. Em rento les dents i em canvio els calçotets. Plego bé el sac de dormir i el poso a la motxilla. Faig una rentadora amb la roba bruta. Com que no hi ha assecadora, quan s’acaba el centrifugat plego la roba, la poso en una bossa de plàstic i la deso a la motxilla. Ja l’assecaré en una bugaderia.

Rento tots els plats que hi ha apilats a la pica, els eixugo i els deso als armaris.

Endreço la nevera i llenço les coses que s’han fet malbé. Hi ha coses que fan una pudor terrible. Trobo un bròquil florit, un cogombre que sembla de goma i un paquet de tofu caducat. El que encara es pot menjar ho poso en un altre recipient i netejo una taca de salsa que es devia abocar. Llenço les burilles del cendrer i recullo els diaris escampats. Passo l’aspiradora. La Sakura potser sap fer massatges, però no té ni idea de portar una casa. Planxo les samarretes que ha anat apilant sobre la calaixera i em plantejo si anar a comprar per fer un bon sopar. Com que a casa m’encarregava de totes aquestes coses, no em molesta feries. Però anar a comprar i tot potser és fer-ne un gra massa.

Quan acabo de planxar, m’assec a la taula de la cuina i miro al meu voltant.

Penso que no em puc quedar aquí. Ho tinc molt clar. Si m’hi quedo no pararé de tenir ereccions i fantasies. No podré evitar mirar les calces negres que hi ha penjades al lavabo, i no li podré tornar a demanar permís perquè em deixi imaginar-me coses. I, sobretot, no podré oblidar el que em va fer ahir a la nit.

Li deixo una nota. L’escric amb un llapis poc esmolat al bloc que hi ha al costat del telèfon.

Gràcies. M’has salvat. Em sap greu haver-te despertat tan tard, però no tenia ningú més a qui acudir.

Escric això i m’aturo per pensar com continuo. Miro l’habitació.

T’agraeixo que m’hagis deixat quedar a dormir i que m’hagis ofert quedar-me uns quants dies. Tant de bo pogués, però no et vull molestar més. No sé com explicar-ho, però tinc diversos motius. M’he d’espavilar tot sol. Espero que em guardis una mica d’amabilitat per quan em torni a trobar en un mal pas.

Faig una altra pausa. Algú té el televisor a tot volum. És un d’aquests programes matinals per a mestresses de casa. Els participants al programa s’escridassen i els anuncis no es queden curts. Assegut a la taula de la cuina i fent rodar el llapis esmussat a la mà, poso ordre a les meves idees.

Si he de dir la veritat, però, no crec que mereixi la teva amabilitat. Intento ser una persona com cal, però no me’n surto. Espero que quan ens tornem a veure sigui una mica més presentable. No sé si podrà ser. Ahir a la nit va estar molt bé. Gràcies.

Deixo la nota sota una tassa, agafo la motxilla i surto del pis. Tal com m’ha dit, deixo la clau sota l’estora. A mitges escales trobo un gat amb clapes blanques i negres estirat al sol. Deu estar acostumat a la gent, ja que quan m’hi acosto no sembla tenir cap intenció d’aixecar-se. M’hi assec al costat i li acaricio el llom. És una sensació que em porta records. El gat acluca els ulls i comença a roncar. Ens quedem una bona estona a les escales, cadascú assaborint aquesta sensació coneguda. Finalment li dic adéu i surto al carrer. A fora ha començat a caure una pluja fina.

Ara que he deixat enrere l’hotel més barat de la ciutat i el pis de la Sakura, no tinc on passar la nit. Abans que es faci fosc he de trobar un lloc cobert i segur on pugui dormir. No tinc ni idea d’on trobar-lo, però de moment agafo el tren i me’n vaig a la Biblioteca Komura. Suposo que quan hi sigui ja trobaré alguna solució. No tinc res en què basar-me, però és tal com ho sento.

D’aquesta manera, el meu destí agafa camins encara més inesperats.