45

Tal com m’han dit, el camí a partir de «l’entrada» és difícil de seguir. De fet, hi ha llocs en què deixa de ser un camí. El bosc es va fent més frondós i més extens. De sobte el camí es fa més dret, i el terra es cobreix completament d’herbes espesses.

El cel gairebé ja no es veu, i tot és tan fosc que sembla el capvespre. Les teranyines són més gruixudes, i l’olor que desprenen les herbes es torna més intensa. El silenci és cada cop més dens, com si el bosc ens intentés expulsar. Amb els fusells a l’esquena, els soldats es van obrint pas sense esforç. Caminen sorprenentment de pressa, acotant-se sota les branques més baixes, enfilant-se per les roques, saltant forats i evitant els arbustos punxants.

M’he d’afanyar per no perdre’ls de vista. Ells no es giren per veure si els segueixo. Sembla que em posin a prova, que vulguin saber fins on aguanto. No sé per què, però sembla que estiguin enfadats amb mi. No parlen, ni amb mi ni entre ells. Estan concentrats en la marxa, i es van rellevant al capdavant sense dir res.

Els canons negres dels fusells es balancegen regularment davant els meus ulls, talment com un metrònom. Quan fa una estona que caminem, em comença a semblar que tenen un efecte hipnòtic. La consciència se me’n va a un altre lloc, com si llisqués damunt el gel. Amb tot, només puc pensar a seguir el pas dels soldats, de manera que continuo caminant tot suat.

—Que anem massa ràpid? —em pregunta el cepat, girant-se per primer cop. No esbufega.

—No —li dic—. Ja us segueixo.

—Ets jove i sembla que estàs en forma —diu el més alt sense girar-se.

—Com que aquest camí el fem sovint, a vegades ens engresquem —diu el cepat, com si s’excusés—. Si anem massa de pressa ens ho dius, que alentirem el pas.

L’únic és que no volem anar més a poc a poc del compte. Ja m’entens, oi?

—Si no us puc seguir, ja us ho diré —li responc, intentant respirar pausadament perquè no vegin que estic cansat—. Que falta gaire?

—No —diu el més alt.

—Quasi que ja hi som —diu l’altre.

Em fa l’efecte que no me’n puc refiar gaire. Com ells mateixos han dit, aquí el temps és un factor que no té importància.

Continuem caminant en silenci, però a un pas més moderat. Sembla que la prova s’ha acabat.

—No hi ha serps verinoses, en aquest bosc? —els pregunto. Se m’ha acudit fa poc i em preocupa.

—Serps verinoses? —fa el soldat més alt, el de les ulleres, sense girar-se. Sempre parla de cara endavant, com si en qualsevol moment hagués de veure alguna cosa important—. No hi havia pensat mai.

—Potser sí que n’hi ha —diu el cepat, tombant-se cap a mi—. No n’hem vist mai cap, però pot ser que n’hi hagi. Ara, no pateixis.

—El que volem dir —m’explica el més alt— és que el bosc no té ganes de fer-te mal.

—O sigui que no cal amoïnar-se per les serps verinoses ni per res —afegeix el cepat—. Estàs més tranquil?

—Sí —responc.

—Aquí no hi ha ni serps, ni aranyes, ni insectes, ni bolets verinosos. No hi ha cap altre que et vulgui fer mal —diu el més alt, no cal dir que sense girar-se.

—Cap altre? —li pregunto. Estic tan cansat que no arribo a entendre què vol dir.

—Cap altre. Cap altra cosa —m’aclareix ell—. Aquí no hi ha res que et vulgui fer mal.

Intento entendre les seves paraules, però el cansament, la suor i l’efecte hipnòtic d’aquests moments tan monòtons m’impedeixen pensar com cal.

—Quan érem soldats ens van ensenyar la manera de clavar la baioneta a l’enemic —diu el cepat—. Saps com es fa?

—No —contesto.

—Doncs primer l’hi claves a la panxa, ben fort, i després la vas girant cap a un costat i l’altre. Així li desfàs els budells i es mor a poc a poc, patint de mala manera. Ara, si només l’hi claves però no la gires, es pot aixecar i ser ell qui et trinxi els budells a tu. Així era el món on vivíem.

Els budells, penso. L’Oshima em va explicar que eren una metàfora del laberint.

Tinc el cap fet un embolic. Ja no puc distingir les coses.

—Entens per què la gent ha de fer aquestes cafrades? —em pregunta el més alt.

—No.

—Jo tampoc —diu ell—. Tant se val si l’altre era un soldat xinès, rus o americà…

Mai se’m va acudir trinxar-los els budells. Però vivíem en un món així, i per això en vam fugir. Ara, no ho mal interpretis: no som covards. De fet, érem més aviat bons soldats. L’únic és que no suportàvem tanta violència. Suposo que tu tampoc ets covard, oi?

—No ho sé —li dic sincerament—. He intentat ser cada cop més fort.

—Això és important —comenta el cepat, girant-se—. Molt important. Tenir ganes de ser cada cop més fort.

—Ja es veu que ho ets —diu el més alt—. És difícil arribar fins aquí a la teva edat.

—Sí, ets molt valent —corrobora el cepat amb admiració.

Finalment s’aturen. El més alt es treu les ulleres, es frega el costat del nas un parell de vegades i se les torna a posar. No esbufeguen ni estan suats.

—Que tens set? —em pregunta el més alt.

—Una mica —li responc. De fet, em moro per beure una mica d’aigua. He llençat la motxilla amb la cantimplora a dins.

Ell agafa la cantimplora que porta penjada a la cintura i me l’allarga. Faig uns quants glops d’aigua tèbia, que humiteja tots els racons del meu cos. Frego el broc de la cantimplora i l’hi torno.

—Gràcies —li dic.

Ell assenteix sense dir res.

—Ja som a la carena —m’anuncia el cepat.

—Ara baixa molt dret. Vigila no caiguis —m’avisa el més alt.

Comencem a baixar amb molt de compte, per un pendent molt pronunciat.

A mitja baixada, després de girar bruscament i de començar a deixar el bosc enrere, apareix un nou món davant nostre.

Els dos soldats s’aturen i em miren a la cara. Estan en silenci, però les seves mirades ho diuen tot: «Aquest és el lloc on has d’entrar». Jo em quedo plantat, observant aquest nou món.

És una conca plana i molt ben definida, situada aprofitant el relleu natural. No sé quanta gent hi deu viure, però per l’extensió suposo que no gaire. Hi ha uns quants carrers amb unes quantes cases sembrades a banda i banda. Els carrers són estrets, i els edificis petits. No s’hi veu ni una ànima. Les cases són inexpressives, i més que per ser boniques estan fetes per resistir l’embat dels elements. Tot plegat és massa petit per dir que és una ciutat. No hi ha botigues ni edificis públics.

Tampoc hi ha rètols. Només un seguit de cases senzilles, de la mateixa forma i de la mateixa mida, formant una comunitat. Les cases no tenen jardí, i pels carrers no es veu ni un arbre. És com si ja en tinguessin prou amb el bosc que els envolta.

Bufa un vent suau, que entra al bosc i fa tremolar les fulles dels arbres del nostre voltant. Aquesta fregadissa anònima em provoca unes ondes als plecs del cor. Poso una mà en una soca i tanco els ulls. Les ondes semblen el signe d’alguna cosa, però no sé pas de què. Estan escrites en una llengua estrangera. Em rendeixo i obro els ulls per tornar a mirar el nou món que s’obre davant meu. Mentre contemplo aquest paisatge al costat dels soldats, sento com les ondes es comencen a agitar dins meu. Els signes es reestructuren i les metàfores canvien. Noto que suro i me’n vaig lluny de mi. Sóc una papallona que vola pels confins del món. Més enllà d’aquests confins, hi ha un espai on es troben el buit i la substància, on el passat i el futur formen una espiral contínua i infinita. I aquest espai és ple de símbols que ningú no ha llegit i d’acords que ningú no ha sentit.

Intento recuperar l’alè. Encara tinc el cor accelerat, però almenys no tinc por.

Els soldats reprenen la marxa sense dir res, i jo els segueixo en silenci. Anem baixant i acostant-nos al poble. Per la vora del camí baixa un rierol encaixat en una paret de roca. L’aigua, clara i neta, corre fent un soroll relaxant. Tot el que hi ha aquí és senzill i agradable. De tant en tant hi ha pals elèctrics, amb cables penjant entre ells, la qual cosa vol dir que tenen electricitat. Però, aquí? M’estranya.

És un lloc envoltat de muntanyes pels quatre costats. El cel encara està cobert d’una capa de núvols grisos. Els soldats i jo anem avançant pel camí, però no ens trobem ningú. No se sent ni un soroll. La gent potser s’ha amagat dins les cases, esperant que acabem de passar.

Els soldats em porten fins a una de les cases, que, tant per la mida com per la forma, s’assembla molt a la cabana de l’Oshima. És com si s’ho haguessin copiat. Al davant hi ha un porxo i una cadira. El sostre és pla, i en surt una xemeneia. Les úniques diferències són que la sala i l’habitació estan separades, i que aquí hi ha lavabo i electricitat. A la cuina hi ha una nevera, petita i vella. També hi ha bombetes penjant del sostre i un televisor. Un televisor?

A l’habitació hi ha un llit senzill, a punt per posar-s’hi.

—De moment t’has de quedar aquí fins que et situïs —m’anuncia el cepat—. No serà gaire temps. Això només és de moment.

—Ja t’hem dit que aquí el temps no té gaire importància —afegeix el més alt.

—De fet, no en té cap —puntualitza el cepat.

D’on ve l’electricitat?

Ells es miren.

—Hi ha una petita estació eòlica dins el bosc —m’explica el més alt—. Allà sempre hi fa vent. L’electricitat és imprescindible, no?

—Sense electricitat no podríem tenir neveres —diu el cepat— i sense neveres el menjar es faria malbé.

—D’alguna manera ens en sortiríem —diu el més alt—, però si en podem tenir, millor, no?

—Si tens gana —afegeix el cepat—, agafa el que trobis a la nevera. Ara, no hi ha gran cosa.

—Aquí no tenim carn, ni peix, ni cafè, ni alcohol —m’explica el més alt—. Al principi és una mica dur, però t’hi acostumes de seguida.

—El que sí que tenim són ous, formatge i llet —anuncia el cepat—. Tots necessitem proteïnes, oi?

—Com que aquí no en fem —diu el més alt—, hem d’anar a un altre lloc per aconseguir-ho. Ho hem de canviar per alguna cosa.

—I un altre lloc?

El més alt fa que sí amb el cap.

—Exacte. No estem pas aïllats. Hi ha un altre lloc. Ja ho aniràs veient.

—Al vespre vindrà algú a fer-te el sopar —em diu el cepat—. Si t’avorreixes, pots mirar la televisió. Quins programes fan?

—Doncs ara sí que… —fa el més alt, una mica atorrollat. Torça una mica el cap i mira el seu company.

El cepat també torça una mica el cap i fa una ganyota.

—No ho sabem. No l’hem mirat mai, la televisió.

—Només en tenim per a la gent que acaba d’arribar —diu el més alt.

—Però segur que hi pots mirar alguna cosa —afegeix el cepat.

—De moment descansa —m’aconsella el més alt—. Nosaltres hem de tornar al nostre lloc. Gràcies per acompanyar-me.

—Cap problema, home —diu el cepat—. Tens més bones cames que la majoria dels que vénen. N’hi ha molts que no ens poden seguir. N’hi ha que fins i tot els hem hagut de portar a collibè. Però amb tu ha estat bufar i fer ampolles.

—Per cert, has dit que havies de veure algú, oi? —em pregunta el més alt.

Sí.

—Ja us trobareu aviat —em diu, fent que sí amb el cap uns quants cops—. Això no és gaire gran.

—Espero que no triguis a acostumar-t’hi —em diu el cepat.

—Un cop t’hi acostumes, després ja està —diu el més alt. Moltes gràcies.

Es quadren per saludar-me, es posen el fusell a l’esquena i se’n van a bon pas.

Deuen fer guàrdia a l’entrada nit i dia.

Vaig a la cuina i miro a la nevera. Hi ha tomàquets, formatge, ous, naps, pastanagues, mantega i un gran gerro de llet. En un armari hi ha pa. N’espessigo un tros i me’l menjo. És un pèl sec, però el gust no està malament.

A la cuina hi ha una aixeta i una pica. Obro l’aixeta i en raja una aigua clara i fresca. Com que hi ha electricitat, potser la bombegen d’algun pou. N’omplo un got i me’l bec.

M’acosto a la finestra i miro a fora. El cel continua encapotat, però no sembla que hagi de ploure. M’estic una bona estona mirant el carrer, però no hi veig ningú.

És com si el poble fos mort. O potser la gent evita veure’m per algun motiu.

M’aparto de la finestra i m’assec en una cadira, de formes rectes i dures. Hi ha tres cadires i una taula quadrada que s’ha envernissat unes quantes vegades. A les parets enguixades de la sala no hi ha cap quadre, cap fotografia, ni cap calendari.

Només les parets blanques. Hi ha una bombeta penjant del sostre, amb una pantalla descolorida de l’escalfor.

Tot està molt net. Passo el dit per damunt la taula i pel marc de la finestra i comprovo que no hi ha gens de pols. Els vidres també estan impecables. Els estris de cuina no són nous però estan nets i ben cuidats. Al costat de la pica hi ha una cuina antiga amb dos fogons elèctrics. N’engego un i la resistència es posa vermella de seguida.

A banda de la taula i les cadires, l’únic moble que hi ha a la sala és el televisor, antic i amb un gruixut marc de fusta. Deu tenir quinze o vint anys. No hi ha comandament a distància. Sembla un televisor aprofitat (la qual cosa també es pot dir de la resta d’aparells elèctrics que hi ha a la casa: tots semblen trets d’un abocador, estan passats de moda i descolorits, però són nets i encara serveixen).

Engego el televisor i fan una pel·lícula antiga. Somriures i llàgrimes. Quan anava a escola vam anar a veure-la al cinema amb la mestra. És una de les poques pel·lícules que vaig veure al cine (al meu voltant no hi havia ningú disposat a portar-m’hi). És el moment en què aquell pare tan estricte, el capità Von Trapp, se’n va a Viena i la mestra, la Maria, s’endú els nens d’excursió a la muntanya.

Seuen a l’herba i mentre ella toca la guitarra van cantant cançons innocents. És una escena molt famosa. M’assec davant la pantalla i quedo enganxat a la pel·lícula. Si de petit hagués tingut algú com la Maria, la meva vida hauria estat molt diferent (el primer cop que vaig veure la pel·lícula també ho vaig pensar). No cal dir, però, que no vaig tenir ningú com ella.

Torno a la realitat. Com és que he de mirar Somriures i llàgrimes justament ara i aquí? Per què aquesta pel·lícula? Tenen una antena parabòlica i l’han enxampat en alguna emissora, o bé és un vídeo que em passen des de vés a saber on? Deu ser un vídeo, perquè als altres canals només hi surt neu. La imatge blanca i rugosa i el soroll inorgànic em recorden una tempesta de sorra.

Quan canten «Edelweiss» apago el televisor. Es torna a fer un silenci. Tinc set.

Vaig a la cuina i em bec la llet de la gerra que hi ha a la nevera. És una llet fresca i espessa. No té res a veure amb la que venen als supermercats. Mentre me’n bec un got rere l’altre, recordo l’escena d’Els quatre-cents cops, de François Truffaut, en què l’Antoine s’escapa de casa. Com que té gana, roba una ampolla de llet que hi ha a la porta d’una casa i se la beu mentre fuig. És una ampolla molt grossa, i s’està força estona a acabar-se-la. És una escena molt trista. Sembla impossible que menjar o beure alguna cosa pugui arribar a ser tan dolorós. És una de les poques pel·lícules que vaig veure de petit. Devia tenir vuit o nou anys, i com que el títol em va cridar l’atenció la vaig anar a veure tot sol. Vaig anar amb tren fins a Ikebukuro, vaig mirar la pel·lícula i vaig tornar a casa amb tren. Just en sortir del cine em vaig comprar un cartró de llet i me’l vaig beure. No me’n vaig poder estar.

Quan m’acabo la llet m’agafa son. És una son tan intensa que gairebé em marejo. El cap em funciona cada cop més lentament, com un tren que entra a l’estació, fins que al final ja no puc pensar gens. És com si el moll del cos se’m coagulés. Vaig a l’habitació, em trec les sabates i els pantalons amb una esgarrapada i m’estiro al llit. Enfonso la cara al coixí i tanco els ulls. El coixí fa olor de sol. És una olor que em porta molts records. Inspiro, trec l’aire i de seguida em quedo adormit.

Quan em desperto ja és fosc. Obro els ulls i, dins la foscor, intento pensar on sóc. He travessat el bosc amb aquells dos soldats i he arribat a un poble per on passa un rierol. Els records van tornant a poc a poc. La imatge es va centrant.

Sento una melodia que conec. És «Edelweiss». A la cuina se sent una lleu remor de plats i olles. Per l’escletxa de la porta de l’habitació s’escola un fil de llum que forma una línia groga a terra. És una llum antiga i polsosa.

Intento aixecar-me, però tinc tot el cos adormit. Inspiro profundament i miro al sostre. Sento el soroll de plats que entrexoquen. També sento les passes d’algú que feineja. Em deu preparar el sopar. Finalment puc aixecar-me. Vaig molt a poc a poc, però aconsegueixo posar-me els pantalons i les sabates. Giro el pom i obro la porta.

A la cuina hi ha una noia preparant el sopar. Està d’esquena a mi, tastant el menjar d’una olla amb una cullera, però quan obro la porta es gira cap a mi. És la noia que cada nit venia a mirar el quadre a la biblioteca. La senyora Saeki als quinze anys. Va vestida igual, amb aquell vestit de màniga llarga, de color blau clar. L’única diferència és que ara porta els cabells agafats amb un passador. Em fa un somriure càlid, i sento un sotrac tan fort que sembla que el món s’hagi girat damunt davall. És com si totes les coses tangibles s’haguessin desfet en mil bocins i haguessin recuperat la forma. Aquesta noia, però, no és una il·lusió ni un fantasma.

És una noia de carn i ossos, una noia que es pot tocar. Realment és aquí a la cuina i m’està fent un sopar real. Té uns pits petits i un coll com de porcellana acabada de fer.

—Ja t’has despertat? —em pregunta.

No em surt la veu. Encara estic massa trasbalsat.

—Dormies com un soc —em diu. Llavors es gira d’esquena i torna a tastar el menjar—. Si no t’haguessis despertat, t’hauria deixat el sopar i me n’hauria anat.

—No volia dormir tant —puc dir finalment.

—És que has travessat tot el bosc —em diu—. Que tens gana?

—No ho sé. Potser sí.

Voldria allargar la mà per comprovar si realment la puc tocar, però no ho aconsegueixo. Em quedo aquí plantat, mirant-la i escoltant els sorolls que fa en moure’s.

Posa l’estofat en un plat blanc i el porta a la taula. També hi ha un bol d’amanida, amb enciam i tomàquet, i un pa molt gros. L’estofat, de patates i pastanaga, fa una olor entranyable. Quan l’ensumo m’adono que tinc molta gana.

He d’omplir l’estómac. Mentre m’ho menjo tot amb una cullera i una forquilla ben gastades, ella s’asseu en una cadira i em mira tota seriosa, com si mirar com menjo fos una part important de la seva feina. De tant en tant es toca els cabells.

—M’han dit que tens quinze anys —diu ella.

—Sí —li responc, mentre unto el pa amb mantega—. Els he fet fa poc.

—Jo també en tinc quinze —em diu.

Faig que sí amb el cap. Estic a punt de dir-li que ja ho sé, però encara és massa aviat. Continuo menjant en silenci.

—Aquests dies et faré el menjar —m’explica—. També netejaré i faré la bugada.

A l’armari de l’habitació hi trobaràs roba neta. Pots posar-te el que vulguis. Si em deixes la roba bruta a la cistella, ja me n’encarregaré jo.

—Que t’ho mana algú?

Em mira a la cara, però no em respon. És com si la meva pregunta hagués agafat el camí equivocat i hagués desaparegut en un espai anònim.

—Com et dius? —li pregunto per canviar de tema.

Ella fa que no amb el cap.

—No tinc nom. Aquí no en tenim.

—Però si no tens nom, com et criden?

—No hi ha cap necessitat de cridar-me —em contesta—. Si em necessites, hi sóc.

—Així, aquí jo tampoc necessito un nom.

Ella fa que no amb el cap.

—Tu ets tu i ningú més. Tu ets tu, oi?

—Diria que sí —responc, però no n’estic del tot segur. Jo sóc realment jo?

Ella no para de mirar-me.

—Et recordes de la biblioteca? —li pregunto en sec.

—La biblioteca? —diu ella, fent que no amb el cap—. No. N’hi ha una molt lluny, però aquí no en tenim.

—Dius que hi ha una biblioteca?

—Sí, però a dins no hi ha cap llibre.

—Si no hi ha cap llibre, què hi ha, doncs?

Torça una mica el coll, però no em respon. Aquesta pregunta també ha agafat un camí equivocat.

—Que hi has anat mai?

—Fa molt temps —em diu.

—I no hi vas llegir cap llibre?

Fa que no amb el cap.

—No n’hi ha.

Estic una estona menjant en silenci. L’estofat, l’amanida i el pa. Ella tampoc diu res i continua mirant com menjo.

—Que t’ha agradat? —em pregunta quan acabo.

—Molt. Era boníssim.

—Encara que no hi hagués ni carn ni peix?

Assenyalo el plat buit.

—Mira. No m’he deixat res.

—Ho he fet jo.

—Era boníssim —li torno a dir. I a més ho penso.

Quan sóc davant seu sento com si m’haguessin clavat una ganivetada glaçada al pit, però el més curiós és que ho agraeixo. Aquest dolor glaçat coincideix amb la meva existència, és una àncora que em lliga aquí. Ella s’aixeca per fer-me una infusió. Mentre jo me la bec, assegut a taula, ella despara i comença a rentar els plats a la pica. Jo me la miro. Vull dir alguna cosa, però davant d’ella és com si les paraules haguessin perdut la seva funció original. Potser és que el sentit, que és el que les uneix, ha desaparegut. Em miro les mans i penso en la mata de sanguinyol, a l’altra banda de la finestra, brillant a la llum de la lluna. Ja sé d’on surt el ganivet glaçat que em travessa el pit.

—Que ens tornarem a veure? —li pregunto.

—És clar —em contesta ella—. Ja t’ho he dit: si em necessites, jo hi seré.

—No marxaràs en sec?

No em respon. Només em mira estranyada, com dient: «Que potser faig cara de marxar en sec, jo?».

—Jo ja et conec —li dic de cop i volta—. T’he vist en una altra terra, en una altra biblioteca.

—Si tu ho dius… —fa, i es toca el passador per assegurar-se que encara el porta. Parla d’una manera inexpressiva, com si aquest tema no li interessés.

—I em sembla que he vingut aquí per retrobar-me amb tu. Amb tu i amb una altra dona.

Aixeca el cap, tota seriosa.

—Per això has travessat el bosc.

—Sí. T’havia de veure a tu i a aquesta altra dona.

—A mi ja m’has vist.

Faig que sí amb el cap.

—Ja t’ho he dit —diu ella—: si em necessites, jo hi seré.

Quan acaba de rentar i endreçar els plats, es penja la bossa de lona a l’espatlla, preparant-se per marxar.

—Fins demà al matí —em diu—. Espero que t’acostumis aviat a ser aquí.

Em quedo plantat a la porta, mirant com desapareix en la foscor. Em torno a quedar sol a la caseta. Sóc en un cercle tancat. Aquí el temps és un factor que no compta. Ningú no té nom. Ella vindrà així que la necessiti. Té quinze anys, potser per sempre. Però, ¿i jo? També em quedaré aturat als quinze anys? L’edat tampoc és un factor important aquí?

M’estic una bona estona plantat a la porta, fins i tot després que ella hagi desaparegut, mirant el paisatge distretament. No es veu ni la lluna ni els estels. Hi ha unes quantes finestres il·luminades, amb la mateixa llum groga i antiga que il·lumina aquesta casa, però no s’hi veu ni una ànima. Només la llum. A fora, les ombres van guanyant terreny. I més enllà, més negres que la foscor, s’alcen la carena i el bosc frondós que envolten aquest poble com una muralla.