27

Quan m’adono que la noia és aquí són les dues i quaranta-set de la matinada. Miro el despertador i memoritzo l’hora. És una mica més aviat que ahir. Avui l’he esperat despert, tancant els ulls només per parpellejar, però tot i així no he vist el moment precís en què apareixia. Quan me n’he adonat ja hi era, com si hagués arribat passant per un angle mort de la meva consciència.

Porta el vestit blau clar de sempre. Està asseguda davant l’escriptori, aguantant-se la barbeta amb les mans i mirant el quadre de «Kafka a la platja». Jo l’observo a ella, contenint la respiració. De la mateixa manera que ella no es cansa de mirar el quadre, jo no em canso de mirar-la a ella. El quadre, ella i jo: tres punts formant un triangle immòbil a l’habitació. El triangle és fix, no es belluga. De sobte, però, passa una cosa inesperada.

—Senyora Saeki —dic sense adonar-me’n. No volia cridar-la, però la idea em brolla al cor, vessa i surt per la boca. Ho dic en veu molt baixa, però ella em sent i un costat del triangle es desfà. Potser és el que volia secretament.

Ella mira cap aquí, però sense fixar gaire la vista. Encara recolzada a l’escriptori, gira el cap a poc a poc, com si hagués notat una lleu vibració en l’aire. No sé si em veu, però voldria que s’adonés de la meva presència.

—Senyora Saeki —repeteixo, incapaç de reprimir les ganes de cridar-la.

Pot ser que la meva veu l’espanti i se’n vagi de l’habitació. Pot ser que no torni més. Si marxa, em quedaré destrossat. No, pitjor. La meva vida perdrà la direcció i el sentit. Tot i així, no em puc estar de cridar-la. Sense fer cas de la meva voluntat, gairebé automàticament, la meva llengua i els meus llavis diuen el seu nom una vegada i una altra.

Ella ja no mira el quadre sinó a mi. Si més no, té la vista centrada en l’espai on sóc jo. Des d’aquí no puc veure la seva expressió. Els núvols es mouen i fan canviar la llum de la lluna. Deu fer vent, però no el sento.

—Senyora Saeki —torno a dir, empès per una mena d’urgència.

Ella deixa d’aguantar-se la barbeta i es posa la mà dreta davant la boca, com per dir-me que no digui res, però no n’estic segur. Només que em pogués acostar als seus ulls i mirar-me’ls de prop… Hi podria llegir què pensa i què sent en aquests moments. Tant de bo sabés què em vol dir amb aquest gest, què em vol donar a entendre, però el sentit es perd en la densa foscor de la matinada. De cop i volta em costa respirar. Tanco els ulls i noto una massa d’aire compacta al pit, com si m’hagués empassat un núvol carregat de pluja. Quan obro els ulls al cap d’uns segons, ella ja no hi és. Només queda la cadira buida, i l’ombra dels núvols que es desplaça per sobre l’escriptori.

Surto del llit, m’acosto a la finestra i miro al cel. Penso en el temps que no tornarà. Penso en els rius i en les marees. Penso en els boscos i en les fonts. En la pluja i en les tempestes. En les roques. En les ombres. Tot és dins meu.

L’endemà a la tarda ve un detectiu a la biblioteca. Jo sóc a l’habitació descansant i no me n’assabento. El detectiu interroga l’Oshima durant vint minuts i se’n va.

Llavors l’Oshima ve a explicar-m’ho a l’habitació.

—Era un detectiu de la policia local. M’ha preguntat per tu —diu l’Oshima mentre obre la nevera, d’on treu una ampolla de Perrier, l’aboca en un got i en fa un glop.

—Com sabia que podia ser aquí?

—Vas fer servir el mòbil del teu pare, no?

Busco entre els meus records i faig que sí amb el cap. La nit que em vaig despertar amb la camisa tacada de sang vaig trucar a la Sakura.

—Només una vegada —dic.

—Doncs la policia ha sabut que eres a Takamatsu per aquesta trucada.

Normalment els policies no expliquen tants detalls, però l’hi he fet dir. Si m’ho proposo, puc ser encantador. De fet, també m’ha dit que no han pogut localitzar la persona a qui vas trucar perquè devia ser un telèfon de prepagament. Sigui com sigui, han descobert que eres a Takamatsu, han preguntat en tots els hotels i han trobat que un noi que es diu Kafka Tamura i que coincideix amb la teva descripció es va estar en un hotel de la ciutat gràcies a un acord amb la xarxa d’albergs. Fins al 28 de maig, el dia que van assassinar el teu pare.

M’alegro que no hagin trobat la Sakura. No la vull molestar més.

—El gerent de l’hotel recordava que venies aquí a la biblioteca. Recordes que van trucar per comprovar-ho, oi? Faig que sí amb el cap.

—Doncs vet aquí per què ha vingut aquest detectiu —continua l’Oshima, que fa un altre glop de Perrier—. Evidentment, li he mentit. Li he dit que des del dia 28 que no et veia. Que fins llavors havies vingut cada dia, però que a partir de llavors no t’havíem vist el pèl.

—Encara tindràs problemes —li dic.

—Si no arribo a mentir-li, els hauries tingut tu. I més greus.

—És que no vull embolicar-t’hi. L’Oshima acluca una mica els ulls i somriu.

—No ho entens. Ja m’hi has embolicat.

—Sí, ja ho sé, però…

—Deixem-ho estar. El que està fet ja està fet. Ara ja no en traurem res, de parlar-ne.

Assenteixo en silenci.

—El detectiu m’ha deixat una targeta i m’ha dit que si tornaves a aparèixer li truqués de seguida.

—Sospiten de mi? L’Oshima fa que no amb el cap.

—Diria que no. Però segur que et consideren un testimoni important per aclarir l’assassinat del teu pare. He anat seguint el que surt als diaris, i pel que sembla la investigació està encallada i la policia es comença a impacientar. No tenen empremtes, ni pistes, ni testimonis. Només els quedes tu, i per això et volen trobar. Com que el teu pare era famós, la televisió i la premsa en van plens, i ells no es poden quedar de braços creuats.

—Però si descobreixen que els has mentit, el teu testimoni quedarà invalidat i em quedaré sense coartada. I llavors potser es pensen que he estat jo.

L’Oshima torna fer que no amb el cap.

—Kafka, la policia japonesa no és tan beneita. Potser no tenen gaire imaginació, però no són uns incompetents. Segur que ja han comprovat les llistes de passatgers de tots els vols entre Takamatsu i Tòquio. No sé si ho saps, però a les portes d’embarcament dels aeroports hi ha unes càmeres que graven les anades i vingudes de tots els passatgers, i segur que ja saben que no vas tornar a Tòquio. Al Japó la informació està molt controlada. O sigui que no sospiten de tu. Si fossis el sospitós no hauria vingut un detectiu d’aquí sinó un agent de l’Agència Nacional. I jo no me n’hauria sortit tan fàcilment. De moment només et volen per la informació que els puguis donar.

El que diu sembla lògic.

—Sigui com sigui, val més que continuïs uns quants dies amagat —afegeix—. Pot ser que la policia patrulli per aquesta zona. De fet, el que ha vingut portava una foto teva. Una fotocòpia de la matrícula de l’escola. Ara, semblaves un altre. Hi feies una cara d’emprenyat…

És l’única foto meva que vaig deixar. Sempre he evitat que em fessin fotos, però a l’escola no em va quedar altre remei.

—M’ha dit que a l’institut havies tingut problemes de violència amb els teus companys i que t’havien expulsat tres vegades.

—Tres no, dues. I no em van expulsar. Només em van castigar a estudiar a casa —replico jo. Inspiro profundament i trec l’aire a poc a poc—. A vegades em passa.

—Que perds el control —diu l’Oshima.

Faig que sí amb el cap.

—I llavors fas mal als altres?

—No és la meva intenció, però a vegades és com si dins meu hi hagués algú altre. I quan me n’adono, ja he fet mal a algú.

—Molt mal? —em pregunta l’Oshima. Deixo anar un sospir.

—No gaire. No he trencat mai cap os ni cap dent a ningú.

L’Oshima s’asseu al llit, creua les cames i es tira el serrell enrere. Porta uns chinos blau marí, un polo negre i unes Adidas blanques.

—Em sembla que has de superar moltes coses —diu finalment.

He de superar moltes coses, penso jo.

—I tu, que n’has de superar? —li pregunto.

Ell aixeca les mans en l’aire.

—Més que coses per superar, tinc una cosa per fer: sobreviure en aquest cos que tinc, en aquest recipient tan imperfecte. Pot ser molt fàcil o molt difícil. Sigui com sigui, encara que me’n surti no sembla que faci res de l’altre món. Ningú s’aixecarà per aplaudir-me.

Jo em mossego els llavis.

—I no f has plantejat mai sortir d’aquest recipient? —li pregunto finalment.

—Vols dir sortir d’aquest cos?

Faig que sí amb el cap.

—Ho dius metafòricament o de veritat?

—És igual.

Ell es tira i es torna a tirar el serrell enrere, i el front, pàl·lid, li queda al descobert. Els engranatges del cervell li deuen funcionar a tota velocitat.

—Tu t’ho has plantejat? —em pregunta ell en lloc de respondre’m.

Inspiro una vegada.

—Si vols que et digui la veritat, el cos que tinc no m’agrada. No m’ha agradat mai. No suporto ni la cara, ni les mans, ni la sang, ni els gens, ni res del que he heretat dels meus pares. Si pogués, em desempallegaria de tot, com si marxés de casa.

L’Oshima se’m queda mirant i al cap d’un moment somriu.

—Tens un cos ben musculat. Deixant de banda de qui hagis heretat els trets, ets ben guapo. Bé, potser una mica especial per considerar-te guapo, però no estàs gens malament. Si més no, a mi m’agrades. Ets llest. Tens un penis que ja m’agradaria tenir-lo jo. Trencaràs el cor de moltes noies. No entenc per què no estàs satisfet amb el que tens.

Jo em poso vermell.

—D’acord, suposo que no és això —continua l’Oshima—. A mi tampoc m’agrada el cos que tinc, no cal dir-ho. Està fet de qualsevol manera i és molt incòmode. Ara, el que penso és que si ens plantegéssim l’essència i l’embolcall al revés de com són, és a dir, si penséssim que l’embolcall és l’essència i que l’essència és l’embolcall, la nostra vida seria molt més fàcil d’entendre.

Jo em torno a mirar les mans i penso en la sang que hi tenia, en com era d’enganxosa. Intento pensar en la meva essència i en el meu embolcall, en la meva essència envoltada pel meu embolcall, però l’única imatge que em ve és la d’aquella sang.

—I la senyora Saeki? —pregunto.

—Què vols dir?

—Trobes que ha de superar moltes coses?

—Això l’hi hauries de preguntar a ella —respon l’Oshima.

A les dues porto un cafè a la senyora Saeki, que és al despatx del primer pis. La porta és oberta. Com sempre, està asseguda a l’escriptori, amb el paper i l’estilogràfica al davant. L’estilogràfica, però, està tapada. Té les mans sobre l’escriptori i la mirada perduda en l’aire, contemplant un lloc que no existeix.

Sembla cansada. Té la finestra oberta i la brisa de principi d’estiu agita les cortines blanques de randa. L’escena sembla un quadre al·legòric.

—Gràcies —em diu quan li deixo el cafè a l’escriptori.

—Que està cansada?

Ella fa que sí amb el cap.

—Quan estic cansada semblo més gran, oi?

—A mi no m’ho sembla. Està tan maca com sempre —li dic sincerament.

Ella riu.

—Per ser que ets tan jove, saps com tractar les dones. Jo em poso vermell.

Ella m’assenyala una cadira. És la mateixa on vaig seure ahir, i és exactament al mateix lloc. M’hi assec.

—Ja estic acostumada a estar cansada. Suposo que tu no.

—Diria que no.

—Quan tenia quinze anys jo tampoc hi estava, és clar. —Agafa la tassa i fa un glop de cafè—. Kafka, què hi veus a fora?

Miro per la finestra que té al darrere.

—Hi veig arbres, el cel i algun núvol. I uns quants ocells posats a les branques.

—Un paisatge normal, oi?

—Sí.

—Però si sabessis que demà potser no el tornes a veure, es convertiria en un paisatge preciós i especial, no?

—Suposo que sí.

—Ho has pensat mai, això?

—Sí.

Em mira amb cara de sorpresa.

—Quan?

—Quan he estat enamorat —li responc.

Ella dibuixa un lleu somriure, que se li queda uns instants a la comissura dels llavis, com els tolls que queden després de regar un matí d’estiu.

—Í ara hi estàs? —em pregunta.

—Sí.

—O sigui que cada cop que veus la teva estimada, la seva cara i el seu cos són preciosos i especials.

—Exacte. Penso que la puc perdre.

Ella es queda una estona mirant-me a la cara. El somriure ha desaparegut.

—Imagina’t un ocell posat en una branca molt prima —em diu ella—. La branca es mou amb el vent, i cada cop que belluga la visió de l’ocell canvia, oi que sí?

Faig que sí amb el cap.

—I saps com s’ho fa l’ocell per fixar la vista?

—No ho sé —dic fent que no amb el cap.

—Doncs mou el cap amunt i avall, seguint el moviment de la branca. Un dia que faci vent fixa’t en els ocells. Jo em passo moltes estones mirant per aquesta finestra. No trobes que ha de ser una vida esgotadora? Anar movent el cap cada cop que la branca es belluga…

—Sí.

—Però els ocells ja hi estan acostumats. Per ells és una cosa natural. Ho fan inconscientment i no es cansen tant com podria semblar. Però jo no sóc un ocell sinó una persona, i per això a vegades em canso.

—Vol dir que està posada en una branca?

—Segons com t’ho miris, sí —diu ella—. I de tant en tant fa molt vent.

Deixa la tassa al plat i destapa l’estilogràfica. És el senyal que m’indica el moment de marxar. M’aixeco de la cadira.

—Senyora Saeki, li he de preguntar una cosa —li dic en sec.

—És una cosa personal?

—Sí. I potser una mica agosarada.

—Però, és important?

—Sí. Per mi ho és molt.

Deixa l’estilogràfica sobre l’escriptori i em mira amb una mirada neutra.

—Molt bé, doncs. Endavant.

—Que té fills?

Ella inspira i es queda en silenci. A poc a poc, l’expressió de la cara se li’n va molt lluny, però li torna al cap d’un moment, com una manifestació que avança per un carrer i recula al cap d’una estona.

—Per què ho vols saber?

—És una qüestió personal. No l’hi he preguntat perquè sí.

Agafa la ploma Montblanc i mira la tinta que hi queda. Després en comprova el gruix i el tacte, i la torna a deixar sobre l’escriptori.

—Kafka —diu aixecant el cap—, ja sé que no està bé, però no et puc dir ni que sí ni que no. Almenys de moment. Estic cansada i fa molt vent.

Jo assenteixo amb el cap.

—Perdoni’m. No l’hi hauria d’haver preguntat.

—No pateixis. No és culpa teva —em diu ella amb un to amable—. Gràcies pel cafè. El fas molt bo.

Surto del despatx i torno al pis de baix. Me’n vaig a l’habitació. M’assec al llit i obro un llibre, però les frases no m’entren al cap. Només passo els ulls pels caràcters arrenglerats davant meu, com si mirés una llista de xifres posades a l’atzar. Deixo el llibre, m’acosto a la finestra i miro el jardí. Veig uns quants ocells posats a les branques, però no fa gens de vent. Ja no sé si estic enamorat de la noia de quinze anys que va ser la senyora Saeki o de la dona de més de cinquanta anys que és ara. La línia que les separa s’ha mogut i s’ha començat a esvair. Estic confós. Tanco els ulls i busco un eix dins meu per agafar-m’hi.

Però té tota la raó. Cada cop que la veig, la seva cara i el seu cos són preciosos i especials.