10
—Així, no li fa res que li digui Kawamura, oi?
En Nakata va repetir la pregunta a aquell gat amb ratlles de color marró, parlant-li a poc a poc i de la manera més entenedora possible.
Aquell gat li havia dit que potser havia vist la Goma (la gateta amb clapes de només un any), però a en Nakata li semblava que aquell gat parlava d’una manera força peculiar. El gat, per la seva banda, tampoc no acabava d’entendre el que li deia en Nakata. Per això la seva conversa no acabava de lligar.
—No em fa res, però és molt car, el cap.
—Perdoni, però en Nakata no entén què diu. En Nakata no és gaire espavilat.
—Un verat de totes totes.
—Que potser vol menjar verat?
—No. Lligaré la mà d’abans.
En Nakata no havia esperat mai que la comunicació amb els gats fos perfecta.
Com que es tractava de converses entre persones i gats, era lògic que les idees costessin una mica d’entendre. Per començar, al mateix Nakata li costava portar una conversa, ja fos amb persones com amb gats. La setmana anterior havia pogut parlar amb el senyor Otsuka sense esforç, però havia estat un cas excepcional, ja que el més normal era que transmetre un missatge d’allò més senzill costés Déu i ajuda. Quan la cosa anava malament, la comunicació podia arribar a ser com la de dues persones que criden d’una banda a l’altra de riu en un dia ventós. Aquest cop era així.
No sabia per què, però els gats ratllats de color marró eren els que estaven en una longitud d’ona més diferent. Amb els gats negres s’hi entenia prou bé, i els més fàcils de comunicar-s’hi eren els siamesos, però malauradament no en trobava gaires pel carrer. Normalment els siamesos s’estaven dins les cases, ben cuidats.
Per algun motiu, la majoria dels que hi havia pel carrer eren gats ratllats de color marró.
Tot i així, el que deia en Kawamura era absolutament indesxifrable. Tenia una pronunciació terrible, i en Nakata no entenia el sentit de les paraules que deia, no veia quina relació tenien les unes amb les altres. Més que frases semblaven endevinalles. Però en Nakata tenia molta paciència i tot el temps del món. Deia el mateix una vegada i una altra, i feia que el gat l’hi repetís tants cops com calgués.
Estaven asseguts en un marge de pedra que envoltava un parc infantil, en una àrea residencial, i feia vora una hora que parlaven. La conversa, però, estava encallada al mateix punt.
—Això de «Kawamura» només és un nom que li dic. No té cap significat concret.
Per distingir els gats que coneix, en Nakata els posa el nom que li sembla. Li asseguro que no li portarà cap problema. Només és que a vostè m’agradaria dir-li Kawamura.
En Kawamura va respondre repetint les mateixes paraules incomprensibles, però com que no semblava tenir la intenció de parar, en Nakata va tirar pel dret i li va tornar a ensenyar la fotografia de la Goma.
—Senyor Kawamura, aquesta és la Goma. La gata que busca en Nakata. És una gata amb clapes que només té un any. Vivia a casa dels Koizumi, al districte tres del barri de Nogata, però fa uns quants dies que va desaparèixer. La senyora Koizumi va obrir la finestra i la gata ho va aprofitar per marxar. L’hi torno a preguntar, senyor Kawamura: ha vist mai aquesta gata?
En Kawamura es va tornar a mirar la fotografia i va fer que sí amb el cap.
—Si és verat, en Kuamura el lliga. I si el lliga, el busca.
—Perdoni. Com li he dit abans, en Nakata és una mica totxo i no acaba d’entendre el que diu. Que m’ho podria repetir?
—Si és verat, en Kuamura, el guilla. I si el busca, el lliga.
—Això que diu del verat, vol dir el peix?
—Qui guilla és el verat, però qui el lliga és en Kuamura.
En Nakata es va passar la mà pels cabells, curts i blanquinosos, i es va quedar pensarós. Com podia resoldre aquella endevinalla del verat i sortir del laberint en què s’havia convertit la conversa? Per més que s’hi esforcés, no trobava la manera.
De fet, pensar les coses de manera lògica no era pas el fort d’en Nakata.
Mentrestant, indiferent al que passava, en Kawamura va estirar una pota del darrere i es va gratar sota la barbeta.
En aquell moment en Nakata va sentir una lleu rialla darrere seu. En tombar-se va veure, asseguda en una paret baixa de totxo, una gata siamesa preciosa i esvelta que el mirava fixament.
—Perdoni. Ha dit que era el senyor Nakata? —li va preguntar la gata siamesa amb una veu suau.
—Sí. Això mateix. Em dic Nakata. Hola.
—Hola —va respondre la gata siamesa.
—Des de bon matí que està núvol, però diria que no plourà —va dir en Nakata.
—Ja està bé si no plou.
La gata siamesa era de mitjana edat, anava amb la cua ufanosament aixecada i duia un collar amb el nom al coll. Tenia una cara molt fina i no li sobrava ni una unça de greix.
—Em pot dir Mimi. Com la Mimi de La Bohème. Fins i tot hi ha una cançó: «Mi chiamo Mimi».
—Ah —va fer en Nakata.
—És d’una òpera de Puccini. És que al meu amo li agrada molt l’òpera —va dir la Mimi, que tot seguit va riure amistosament—. Tant de bo l’hi pogués cantar, però no en sé gaire.
—M’alegro molt de conèixer-la, Mimi.
—I jo també, senyor Nakata. —Que és del barri?
—Sí. Visc en aquella casa d’allà. És a cals Tanabe. Miri, la que al davant té aquell BMW 530 de color crema.
—Ah —va fer en Nakata, que, tot i no saber què volia dia BMW, sí que va veure un cotxe de color crema. Un BMW devia ser allò.
—Escolti, senyor Nakata —va continuar la Mimi—. Jo sóc una gata que vaig a la meva, força individualista, i no m’agrada parlar més del compte. Però aquell jove (vostè li deia Kawamura, oi?) no és gaire llest, que diguéssim. Pobrissó… Quan era petit el va atropellar un nen del barri que anava amb bicicleta, i va picar de cap contra un cantell de ciment. Des de llavors que li costa pensar i parlar lògicament.
Per això, per molta paciència que hi tingui, em sembla que no en traurà res. Fa estona que me’ls miro i, tot i que ja sé que em fico on no em demanen, no m’he pogut estar de parlar amb vostè.
—Ah, no pateixi, per això. Li agraeixo la iniciativa. Em sembla que en Nakata és tan totxo com en Kawamura, i li costa sortir-se’n sense l’ajuda dels altres. Per això cada mes el senyor governador em paga una pensió d’invalidès. Estaré encantat de saber la seva opinió, Mimi.
—M’ha semblat sentir que busca una gata, oi? —va dir la Mimi—. No és que els espiés, sinó que ja fa estona que sóc aquí fent la migdiada i no he pogut evitar sentir el que deien. Ha dit que es diu Goma, oi?
—Sí. Això mateix.
—I en Kawamura ha dit que l’havia vista, oi?
—Sí. Això és el que m’ha dit. Però en Nakata no entén què ha dit després. No sé què fer.
—Senyor Nakata, què li sembla si jo hi intervinc i miro de parlar amb aquest jovenet? Segur que entre gats la conversa és més fàcil, i a més ja estic acostumada a la seva manera de parlar. Així, puc mirar de treure-li informació i després transmetre-l’hi a vostè.
—Si és tan amable de fer-ho, m’anirà molt bé.
La gata siamesa va assentir lleument i, com si fes ballet, va baixar graciosament de la paret de totxos. Llavors, amb la cua negra alçada com una asta, es va acostar a en Kawamura i se li va asseure al costat. A l’instant, en Kawamura va aixecar el morro per ensumar la Mimi, però la gata siamesa es va afanyar a esgarrapar-li la galta perquè es fes enrere. Gairebé immediatament, la Mimi va etzibar un altre cop amb la pota ben oberta al morro d’en Kawamura.
—Fes bondat i escolta’m, cap de suro! Borinot! —li va dir la Mimi amb un to amenaçador. Llavors, girant-se cap a can Nakata, va afegir—: A aquest li has de deixar les coses clares des de bon principi. Si no, es relaxa i només diu bajanades.
No és culpa seva, que es quedés així. Em sap greu per ell, però no s’hi pot fer res.
—Ja —va fer en Nakata, sense acabar d’entendre el que acabava de sentir.
Llavors va començar la conversa entre els dos gats, però parlaven tan de pressa i tan fluix que en Nakata no va plegar res. La Mimi preguntava amb un to tallant, i en Kawamura responia tímidament. Si tardava una mica a respondre, rebia un altre cop despietat a la cara. La Mimi era sens dubte molt llesta i educada. Amb tants gats com coneixia en Nakata, ella era la primera que coneixia les marques dels cotxes i que escoltava òpera. Impressionat, en Nakata va observar aquell intercanvi ràpid i eficient.
Quan la Mimi va haver sentit tot el que li interessava, va arruixar en Kawamura, que es va afanyar a desaparèixer. Quan va ser fora, la Mimi es va asseure a la falda d’en Nakata.
—Més o menys ja ho sé tot —va anunciar la gata siamesa.
—Ja. Moltes gràcies —va fer en Nakata.
—Es veu que aquest marrec, en Kawamura, ha vist la Goma unes quantes vegades entre aquelles herbes d’allà. És un solar buit on estava previst construir-hi.
Abans hi havia un magatzem de recanvis de cotxes, però una immobiliària el va comprar i el va enderrocar per fer-hi un bloc de pisos de luxe, però llavors hi va haver un moviment veïnal contrari i uns quants embolics legals, i les obres encara no han començat. Són coses que estan a l’ordre del dia. Ara hi han crescut totes aquestes herbotes i no hi entra ningú, de manera que és un lloc ideal per als gats del barri. Jo no tinc una vida social gaire activa i em fa por agafar puces, i per això no hi vaig gaire. Tal com deu saber, les puces són molt molestes, i un cop les tens costen molt de marxar. Igual que els mals costums.
—Ja —va respondre en Nakata.
—Es veu que aquesta gata de la fotografia és molt jove-neta i molt tímida, i diu que portava un collar contra les puces. Diu que tampoc parlava gaire bé. Qualsevol podia veure que era una gata que s’havia perdut i que no estava acostumada a sortir de casa.
—Quan va ser, això?
—L’últim cop que la va veure va ser fa tres o quatre dies. És tan totxo que fins i tot li costa entendre això dels dies. Però com que ha dit que era l’endemà que plogués, suposo que volia dir dilluns. Recordo que diumenge va ploure força.
—Ja. En Nakata no sap els dies de la setmana, però diria que va ploure quan diu. I després ja no l’ha tornat a veure, OÍ?
—Diu que aquell va ser l’últim cop. I els altres gats també diuen que tampoc l’han tornat a veure. És un gat poca-solta i que no és bo per a res, però l’he interrogat com cal i em sembla que no m’ha dit cap incoherència.
—L’hi agraeixo molt.
—No pateixi, home. A mi no em costa res. En general només puc parlar amb aquests gats inútils, i com que no m’hi entenc l’únic que en trec són enrabiades. Per això de tant en tant m’agrada parlar amb alguna persona raonable i ampliar horitzons.
—Ah —va fer en Nakata—. Hi ha una cosa que en Nakata encara no entén. El verat de què parlava el senyor Kawamura era el verat de peix?
La Mimi va aixecar àgilment la pota esquerra del davant i, mentre es mirava aquella bola carnosa de color rosa, es va posar a riure.
—És que aquest marrec té poc vocabulari…
—Vocabulari?
—Vull dir que no sap gaires paraules —va aclarir amablement la Mimi—. Per ell, tot el que és bo és verat. Es pensa que el verat és la cosa més exquisida del món.
No sap ni que existeixi el besuc, l’halibut o la círvia.
En Nakata es va escurar la gola.
—Si li he de dir la veritat, a en Nakata també li agrada molt, el verat. I les anguiles també, és clar.
—Les anguiles també són del meu gust. Ara, no se’n poden menjar cada dia.
—Ja té raó, ja. No se’n poden pas menjar cada dia.
Llavors es van quedar en silenci, absorts en pensaments sobre les anguiles. Va passar una estona en què les anguiles va ser l’únic tema que va ocupar els seus cervells.
—Per cert, el que volia dir aquell gat —va continuar la Mimi com si de sobte es recordés d’alguna cosa— és que, al cap de poc que aquell solar es convertís en el lloc de reunió dels gats del barri, va aparèixer un home dolent que es dedica a caçar gats. Els altres es pensen que aquest home és qui es devia endur la Goma. Es veu que fa servir alguna cosa bona de menjar com a esquer, i quan n’atrapa un el fica en un sac molt gros. És una tècnica molt elaborada, i un gat inexpert i amb la panxa buida hi cau de quatre grapes. Segons m’ha dit, aquell home fins i tot s’ha endut alguns dels gats més murris del barri. És terrible. Per un gat no hi ha res pitjor que el fiquin dins un sac.
—Ja —va fer en Nakata, i es va tornar a passar la mà pels cabells curts i blanquinosos—. I què en fa, dels gats, quan els té?
—No ho sé. Abans, dels gats en feien cordes de shamisen, però avui ja no se’n fan gaires i la majoria són de plàstic. D’altra banda, hi ha certs llocs al món on els humans encara se’ls mengen, els gats, però afortunadament al Japó no hi ha aquest costum gastronòmic. Per tant, em sembla que podem descartar aquestes dues possibilitats. El que queda, doncs, són els experiments científics. Hi ha molts experiments en què es fan servir gats. Tinc un conegut que el van fer servir per a un experiment psicològic a la Universitat de Tòquio. És una cosa molt fumuda, i si en comencéssim a parlar no acabaríem. Val més que ho deixem córrer. I després, tot i que són minoria, també hi ha malànimes que es diverteixen fent patir els gats.
Els agafen i, per exemple, els tallen la cua amb unes tisores.
—Ja —va dir en Nakata—. I què en treuen, de tallar-los la cua?
—No res. Només volen mortificar-los. Es veu que així s’ho passen bé. Al món hi ha gent molt recargolada.
En Nakata va pensar una mica en el que acabava de sentir, sense entendre com era que algú es pogués divertir tallant la cua a un gat.
—Així, mot ser que aquest home tan recargolat s’hagi endut la Goma? —va preguntar finalment.
La Mimi va doblegar els bigotis blancs i llargs i va arrufar les celles.
—Sí. No vull pensar-hi, ni tan sols imaginar-m’ho, però no és impossible. Senyor Nakata, jo no he viscut gaires anys, però he vist coses terribles que superen el que hom es pugui imaginar. Gairebé tothom es pensa que els gats són uns privilegiats, tot el dia jaient al sol i sense fer res, però la nostra vida no és tan idíl·lica com sembla. Els gats som animals indefensos i fràgils. No tenim closca com les tortugues, ni ales com els ocells. No ens podem amagar sota terra com els talps, ni canviar de color com els camaleons. La gent no és conscient de la quantitat de gats que cada dia prenen mal o tenen una fi miserable. Jo tinc la sort de viure en una llar acollidora com la dels Tanabe, on els nens em tracten bé i no em falta res, i tot i així no ho tinc fàcil. Imagini’s, doncs, que complicat ho tenen els gats que no tenen casa.
—Vostè és molt llesta, Mimi —va dir en Nakata, impressionat per l’eloqüència de la gata siamesa.
—No, i ara —va respondre la Mimi, vergonyosa i aclucant una mica els ulls—. El que passa és que m’estic moltes hores a casa estirada davant el televisor i m’he tornat així. He adquirit tot de coneixements inútils. Vostè la mira, la tele, senyor Nakata?
—No, en Nakata no la mira, la tele. La gent que hi surt parla molt de pressa i en Nakata no els pot seguir. A més, en Nakata és una mica totxo i no sap llegir, i si no saps llegir la tele costa d’entendre. De tant en tant escolto la ràdio, però també hi parlen molt de pressa i em canso. M’ho passo millor sortint a fora i parlant amb els gats.
—Ja ho crec —va dir la Mimi.
—Sí —va reblar en Nakata.
—Tant de bo no li hagi passat res, a la Goma —va fer la Mimi.
—Em sembla que en Nakata anirà a donar un cop d’ull a aquest solar.
—Segons m’ha dit aquell marrec, aquell home és molt alt, i porta un barret de copa molt estrafolari i unes botes de pell fins al genoll. I camina molt de pressa.
M’ha dit que és molt estrany, i que quan el vegi ja sabrà que és ell. En veure’l aparèixer, els gats que es reuneixen al solar s’escampen com aranyes que surten de l’ou. Però els que no el coneixen…
En Nakata es va ficar aquesta informació al cap, i la va desar en un calaix important per no oblidar-la. Aquell home és molt alt, i porta un barret de copa molt estrany i unes botes de pell fins al genoll.
—Espero haver-lo ajudat —va dir la Mimi.
—Li estic molt agraït. Si no hagués tingut l’amabilitat de parlar amb mi, encara estaria encallat amb el verat. Moltes gràcies.
—Em sembla que aquest home és perillós —va afegir la Mimi mirant en Nakata i arrufant una mica les celles—. Molt perillós. Diria que més perillós del que es pugui imaginar, senyor Nakata. Jo no m’hi acostaria, a aquell solar. Però vostè és un home, i ben mirat és la seva feina. Ara, ja cal que vagi amb compte.
—Moltes gràcies. Ja ho procuraré.
—Senyor Nakata, aquest món és molt violent. Ningú no se’n salva. Recordi-ho: tota prudència és poca, tant per als gats com per a les persones.
—Sí, ja ho tindré en compte —va dir en Nakata.
Però en Nakata no acabava d’entendre què volia dir que el món fos un lloc violent. El món era ple de coses que en Nakata no entenia, i tot el que tenia relació amb la violència pertanyia a aquest territori.
En Nakata va deixar la Mimi i va anar al solar que li havia indicat la gata. Era un espai de la mida d’una pista esportiva, tancat amb una alta paret de fusta contraplacada on hi havia un rètol que deia:
PROPERA CONSTRUCCIÓ D’HABITATGES. PROHIBIDA L’ENTRADA SENSE PERMÍS.
(Evidentment, en Nakata no el va poder llegir). L’entrada estava tancada amb una cadena gruixuda, però a la tanca hi havia un forat per on va poder entrar fàcilment. Algú devia haver esbotzat la planxa.
Les naus que hi havia hagut estaven enderrocades, però el terra estava per aplanar i les herbes hi creixien amb força. Hi havia vares d’or de l’alçada d’una criatura, sobre les quals voletejaven unes quantes papallones. Amb la pluja s’havien format petits munts de terra que s’alçaven aquí i allà com si fossin turons.
Era lògic que aquell lloc agradés als gats: no hi entrava ningú, hi havia animalons per caçar i era ple d’amagatalls.
En Kawamura no hi era. En Nakata va veure dos gats prims i amb el pelatge fet malbé, però quan els va saludar amablement es van limitar a mirar-se’l amb fredor abans de desaparèixer entre les herbes sense dir-li res. Era normal: a ningú li agrada que un tarat l’agafi i li talli la cua amb unes tisores. En Nakata mateix —tot i que no tenia cua— no volia que li passés a ell. Era lògic que els gats anessin amb peus de plom.
En Nakata es va enfilar en un turonet de terra i va mirar al seu voltant. No hi havia ningú. Només es veien papallones que volaven per sobre les herbes com si hi busquessin alguna cosa. En Nakata es va asseure allà on li va semblar bé, va treure dos panets de pasta de mongeta de la bossa de lona que duia a l’espatlla i, com sempre, se’ls va menjar per dinar. Després, amb els ulls aclucats, es va beure una mica de te calent que duia en un termos petit. Era un migdia tranquil. Tot descansava en pau i harmonia. En Nakata no se sabia avenir que algú pogués estar a l’aguait, a punt per maltractar cruelment uns pobres gats.
Mentre mastegava a poc a poc els panets de pasta de mongeta, es va passar la mà pels cabells curts i blanquinosos. Si hi hagués hagut algú li hauria explicat que en Nakata era una mica totxo, però malauradament estava sol. Per això només va assentir uns quants cops amb el cap per a ell mateix i va continuar menjant. En acabar-se els panets, va plegar ben petit l’embolcall de plàstic i el va ficar a la bossa. Va tapar bé el termos i també el va desar a la bossa. El cel estava cobert d’una capa de núvols, però pel color que tenien es podia endevinar que el sol era ben amunt.
Aquell home és molt alt, i porta un barret de copa molt estrafolari i unes botes de pell fins al genoll.
En Nakata va intentar formar-se la imatge d’aquell home, però no va saber imaginar-se com podia ser un barret de copa molt estrafolari ni unes botes de pell fins al genoll. De fet, no n’havia vist mai, de botes de pell. En Kawamura havia dit a la Mimi que només de veure’l sabria que era ell, de manera que en Nakata va pensar que l’únic que podia fer era esperar-se fins a veure’l. Allò era el més segur.
Es va aixecar i va pixar entre les herbes. Va ser una pixarada llarga, feta a consciència. Llavors va anar a un racó del solar que quedava mig amagat i, assegut entre les herbes, es va passar la tarda esperant que aparegués aquell home tan estrany.
La feina d’esperar era molt avorrida. No tenia ni idea de quan apareixeria aquell home. Tant podia ser l’endemà com al cap d’una setmana. També podia ser que no tornés a posar els peus en aquell solar. Tot i així, en Nakata estava acostumat a esperar sense cap objectiu i a passar l’estona tot sol, sense fer res. No li sabia gens de greu.
Per ell el temps no era cap problema. Ni tan sols tenia rellotge. En Nakata tenia un ritme propi. Al matí es feia de dia i al vespre es feia fosc. Quan es feia fosc anava als banys públics del barri, i en tornar dels banys públics se n’anava a dormir. Segons els dies, els banys públics estaven tancats, i llavors tornava a casa directament. La panxa li deia quan era l’hora de menjar, i quan era el dia d’anar a cobrar la pensió d’invalidés (quan s’acostava el dia algú l’hi deia) sabia que havia passat un mes. L’endemà de cobrar sempre anava a la barberia del barri perquè li tallessin els cabells. A principi d’estiu els de l’ajuntament del barri el convidaven a anguiles, i per Cap d’Any li donaven pastissos d’arròs.
En Nakata va relaxar els músculs, va apagar el cervell i va deixar que tot passés a través d’ell. Per ell era una acció natural, una cosa que feia cada dia inconscientment, des que era petit. Al cap d’un moment els límits de la seva consciència van començar a voleiar, talment com una papallona. Més enllà d’aquests límits s’obria un fosc abisme. De tant en tant la seva consciència s’escapava dels límits i planava per sobre d’aquell abisme encegador. Tot i així, en Nakata no tenia por d’aquella foscor ni d’aquella fondària. Per què havia de tenir por? Aquell món de foscor sense fons, aquell caos feixuc i silenciós, era un vell amic i formava part d’ell mateix. En Nakata ho entenia perfectament. En aquell món no hi havia lletres, ni dies de la setmana, ni governadors que li fessin por, ni òperes, ni BMW. Ni tisores, ni barrets de copa. Tampoc hi havia anguiles, ni panets de pasta de mongeta. Aquell món ho contenia tot, però sense fer-ne parts. I com que no hi havia parts, no hi havia cap necessitat de canviar les coses; tampoc calia treure’n res ni afegir-hi res. Només s’havia de deixar de pensar en coses difícils i submergir-se en aquell tot. Per en Nakata no hi havia res millor.
De tant en tant feia una capcinada, però, tot i estar adormit, mantenia els cinc sentits ben afuats per vigilar el solar. Si hi passava res o hi apareixia algú, es despertaria i faria el que caldria. El cel estava cobert d’un llençol de núvols grisos, però no semblava pas que hagués de ploure. Tots els gats ho sabien. I en Nakata també.