30

En Hoshino i el coronel Sanders van saltar una tanca no gaire alta i van entrar al bosc del temple, on hi havia un caminet. El coronel Sanders es va treure una lot petita de la butxaca de l’americana per il·luminar-lo. Tot i no ser un bosc gaire extens, els arbres eren grans i vells, i el brancatge espès formava una massa fosca damunt els seus caps. De terra pujava una forta olor d’herba.

El coronel Sanders anava davant però, a diferència d’abans, ara caminava a poc a poc. Avançava pas a pas i amb molt de compte, enfocant bé la lot per veure on trepitjava. En Hoshino el seguia de molt a prop.

—Ei, avi, sembla que estiguem de maniobres, eh? —va dir en Hoshino a l’esquena del coronel Sanders—. Ah! Un fantasma!

—Vols parar de dir bajanades? —va dir el coronel Sanders sense girar-se.

—D’acord, d’acord.

De sobte en Hoshino es va preguntar què devia fer en Nakata en aquell moment. Segur que dormia. Un cop agafava el son no es despertava per res del món. Era ben bé com si l’expressió «dormir com un soc» l’haguessin inventat per a ell. El que en Hoshino no sabia, però, era quina mena de somnis tenia durant aquelles dormides.

—Avi, pencarà no hi som?

—Ja falta poc —li va respondre el coronel Sanders.

—Escolti —va fer en Hoshino.

—Què vols?

—De debò que és el coronel Sanders?

El coronel Sanders es va escurar la gola.

—Si vols que et digui la veritat, no ho sóc. Només he adoptat el seu aspecte.

—Ja m’ho semblava —va dir en Hoshino—. Així, qui és realment?

—No tinc nom.

—I no té problemes, sense nom?

—Cap ni un. No tinc ni nom ni forma.

—Com un pet.

—Si ho vols dir així… Com que no tinc forma, em puc convertir en el que vulgui.

—Ah.

—Aquesta vegada he adoptat una forma senzilla, la d’una icona del capitalisme.

M’hauria agradat ser en Mickey Mouse, però els de Disney són molt estrictes amb els drets d’imatge, i encara em denunciarien.

—A mi no m’hauria agradat que en Mickey em presentés una noia.

—També tens raó.

—I a més em sembla que la imatge del coronel Sanders s’adiu amb el seu caràcter.

—Però si no en tinc, de caràcter. Ni sentiments. «Puc tenir forma i parlar, però no sóc ni Déu ni Buda, sinó un ésser despietat amb un cor que no és humà».

—Què és això, ara?

—Un fragment d’Els contes de pluja i de lluna, d’Ueda Akinari. Segur que no l’has llegit.

—Doncs no.

—El que vol dir és que, tot i aparèixer davant teu amb forma humana, no sóc ni Déu ni Buda. I com que no tinc sentiments, el meu cor funciona diferent del cor dels humans.

—Ah —va fer en Hoshino—. No sé si ho entenc. Vol dir que vostè no és una persona, ni Déu, ni Buda, oi?

—«Ni Déu, ni Buda, només un pobre despietat. Com a tal, no m’és donat de judicar ni observar el bé i el mal dels homes».

—No entenc res.

—Això vol dir que, com que no sóc Déu ni Buda, no em cal jutjar si una persona és bona o dolenta, ni actuar respectant els principis del que està bé i del que està malament.

—O sigui, que està per sobre del bé i del mal.

—Ets massa ingenu, Hoshino. No és que estigui per sobre del bé i del mal, sinó que no m’afecten. No sé què està bé ni què està malament. El meu objectiu és servar la funció que m’han donat. Sóc un ésser molt pragmàtic, una entitat neutral.

—Què vol dir «servar» la funció que li han donat?

—Que no has anat mai a escola?

—Vaig anar a l’institut, però a fer formació professional. Em passava el dia anant amb moto.

—Doncs vol dir que m’encarrego que tot faci la funció que ha de fer. El meu paper és garantir la correlació dels diferents mons. Que tot estigui en ordre. Que després d’una causa hi hagi sempre un efecte. Que els significats no es barregin.

Que abans del present vingui sempre el passat. I que després del present vingui sempre el futur… Bé, això del temps pot variar una mica. Al món no hi ha res perfecte, Hoshino. Mentre el resultat final quadri més o menys, no m’hi amoïno més del compte. Encara que no ho sembli, sóc bastant flexible. Més que ser flexible, hauria de dir que «ometo el processament sensorial de la informació contínua», però no ho diré. Seria massa llarg d’explicar i segur que no m’entendries. En qualsevol cas, el que vull dir és que no em fixo gaire en els detalls. Ara, si al final els comptes no quadren, malament. És un problema de responsabilitat.

—No entenc res. Però, si és tan important, com és que fa de macarró pels carrerons de Takamatsu?

—Quants cops t’he de dir que no sóc una persona?

—Entesos, entesos…

—Ho he fet per portar-te a tu fins aquí. Com que t’he de demanar una cosa, he volgut que almenys abans t’ho passessis bé. Com una mena de formalitat.

—M’ha de demanar una cosa?

—Que no m’has sentit? Ja t’he dit que no tinc forma. Sóc un ens metafísic, conceptual. No tinc forma ni substància, i per dur a terme un acte real es necessita algú amb substància.

—I en aquest cas la substància seré jo.

—Exacte —va dir el coronel Sanders.

Van avançar pel caminet fins que van trobar un templet al peu d’un roure. Era un templet vell i mig fet malbé, sense ofrenes ni decoracions; estava a la intempèrie, abandonat i oblidat de tothom.

—La pedra és aquí a dins —va dir el coronel Sanders, il·luminant-lo amb la lot—. Obre la porta.

—Això sí que no —va saltar en Hoshino, movent el cap a banda i banda—. Els temples no es poden obrir així com així. Si els obres et cau un malefici. Segur que perds el nas o les orelles.

—No pateixis, que no et passarà res. Va, obre. No perdràs ni el nas ni les orelles. Com pots ser tan supersticiós?

—Per què no obre vostè? Jo no en vull saber res.

—Mira que ets caparrut! No t’he dit que no tinc substància? Que només sóc un concepte abstracte? Que no puc fer res sol? Que per això t’he fet venir fins aquí? Què t’he deixat fruir fins a tres vegades a preu de ganga?

—Sí, m’ho he passat molt bé… però no em convencerà. De petit l’avi sempre em deia que no fes mai res dolent en cap temple.

—Deixa’l estar, el teu avi. I no em surtis amb la teva moral de poble, que no tenim temps.

Finalment, en Hoshino va obrir la porta del temple a contracor. El coronel Sanders en va il·luminar l’interior. Efectivament, a dins hi havia una pedra vella i arrodonida. Tal com havia dit en Nakata, tenia la forma d’un pastís d’arròs. Era plana, de color blanc i de la mida d’un elapé.

—És aquesta pedra? —va preguntar en Hoshino.

—Sí —va respondre el coronel Sanders—. Treu-la.

—Un moment, avi. Això ja és robar.

—No pateixis, que ningú la trobarà a faltar. No li importa a ningú.

—Però aquesta pedra és de Déu, no? Si l’hi prenem s’enfadarà.

El coronel Sanders va creuar els braços i es va quedar mirant en Hoshino.

—Què és Déu? —li va preguntar finalment.

En Hoshino es va quedar pensant, sense saber què respondre.

—Quina cara fa? A què es dedica? —va continuar el coronel Sanders.

—No ho sé, jo. Però Déu és Déu. És a tot arreu, mirant-nos i jutjant si el que fem està bé o malament.

—Com un àrbitre de futbol?

—Potser sí.

—Així, Déu va amb calça curta, amb un xiulet a la boca i cronometrant el temps perdut?

—No em burxi tant —va dir en Hoshino.

—I el Déu del Japó i el de l’estranger són amics o enemics?

—Com vol que ho sàpiga, jo?

—Escolta, Hoshino. Déu només existeix dins la consciència de les persones. Per bé o per mal, al Japó Déu sempre ha estat un concepte molt flexible. La prova és el que va passar després de la guerra. Abans de la guerra l’emperador era Déu, però amb la derrota el general MacArthur li va manar que renunciés a la divinitat i ell no va tenir cap inconvenient a fer aquella declaració dient que era una persona normal, i a partir del 1946 va deixar de ser Déu. Els déus japonesos s’adapten al que convingui. Només cal que ho digui un general americà que fuma pipa i va amb ulleres de sol i un déu japonès canvia de naturalesa. Són molt postmoderns. Si penses que existeixen, existeixen. I si penses que no, no. O sigui que no cal que pateixis.

—Vinga, agafa la pedra. Jo assumeixo tota la responsabilitat. No sóc ni Déu ni Buda, però tinc els meus contactes. Ja m’encarregaré que no et caigui cap malefici.

—Segur que assumeix tota la responsabilitat?

—Sóc un home de paraula —va dir el coronel Sanders.

En Hoshino va allargar els braços i va aixecar la pedra com qui agafa una mina.

—Renoi, com pesa.

—És normal, no? Les pedres no són com el tom.

—Vull dir que per ser una pedra pesa molt —va dir en Hoshino—. I ara què faig?

—Te l’endús a l’hostal i la deixes a la vora del llit. Després ja passarà el que hagi de passar.

—Vol que la tragini fins a l’hostal?

—Si pesa massa, agafes un taxi i ja està —va suggerir el coronel Sanders.

—Però, segur que me la puc endur tan lluny?

—És clar, home. Tots els objectes estan en transició. La terra, el temps, els conceptes, l’amor, la vida, les creences, la justícia, el mal… tot és fluid i transitori.

No hi ha res que es quedi sempre al mateix lloc o que tingui sempre la mateixa forma. L’espai és com un immens servei de paqueteria.

—Ah.

—Aquesta pedra és aquí només transitòriament. Encara que la moguis no passarà res.

—Però, com és que aquesta pedra és tan important? No sembla res de l’altre món.

—Si vols que et digui la veritat, la pedra en si és insignificant. Les circumstàncies demanen que hi hagi alguna cosa i s’escau que és aquesta pedra.

Txèkhov ho deia millor:

«Si en un relat apareix una arma, algú l’ha de disparar». Ho entens?

—No.

—Ja m’ho pensava —va fer el coronel Sanders—. T’ho he preguntat per no ser mal educat.

—Gràcies.

—El que Txèkhov volia dir és que la necessitat és un concepte independent, que té una estructura diferent de la lògica, de la moral o del significat. Que la funció sempre va lligada amb el paper que fa una cosa. Que una cosa que no tingui un paper clar no ha d’existir, i que una cosa que tingui un paper ben definit sí. Això és la dramatúrgia. No neix de la lògica, ni de la moral, ni del significat, sinó de les relacions. I Txèkhov era un mestre de la dramatúrgia.

—Doncs jo no entenc res. Això que diu és massa difícil.

—Aquesta pedra que portes és l’arma que diu Txèkhov. Algú l’ha de disparar. És en aquest sentit que aquesta pedra és important. És una pedra especial. Ara, no és una pedra sagrada, i per tant no t’has d’amoïnar per si et cau un malefici.

En Hoshino va arrufar les celles.

—Aquesta pedra és una arma?

—Només en sentit metafòric. No pateixis, que a dins no hi ha bales.

El coronel Sanders es va treure un gran mocador de la butxaca i el va allargar a en Hoshino.

—Embolica-la amb això. Val més que no la vegi ningú.

—Veu com la robem?

—Què t’empatolles? Ets sord o què? Ja t’he dit que no la robem. Només l’agafem perquè la necessitem per a una cosa important.

—Ah, ja ho entenc. Segons els principis de la dramatúrgia, tenim la necessitat de moure aquesta substància.

—Exacte —va confirmar el coronel Sanders fent que sí amb el cap—. Veus com quan vols ho entens tot?

En Hoshino va tornar per on havien vingut, carregant la pedra embolicada amb el mocador, de color blau marí, i amb el coronel Sanders il·luminant-li el camí amb la lot. Com que la pedra pesava més del que semblava a primer cop d’ull, es va haver d’aturar uns quants cops a descansar. En sortir del bosc, van travessar el recinte del temple ben de pressa perquè ningú els veiés i van sortir a l’avinguda. El coronel Sanders va aturar un taxi i va esperar que en Hoshino hi pugés amb la pedra.

—Així, la deixo al costat del llit i ja està? —va preguntar en Hoshino.

—Exacte —va confirmar el coronel Sanders—. Ja n’hi haurà prou. I no pensis més del compte. El que importa és que la pedra sigui on ha de ser.

—Suposo que li he de donar les gràcies per haver-me dit on era.

El coronel Sanders va somriure.

—No cal que me les donis. Només he fet el que havia de fer. He complert la funció que m’han donat. Ara, què me’n dius, d’aquella noia?

—És una meravella.

—Me n’alegro.

—Era de veritat, oi? No era una guineu ni una cosa abstracta, oi?

—No, no era ni una guineu ni una abstracció. Era ben real. Un autèntic quatre per quatre del desig. No saps el que em va costar de trobar. O sigui que no pateixis.

—Uf —va fer en Hoshino, alleujat.

Quan en Hoshino va deixar la pedra embolicada amb el mocador al costat del coixí d’en Nakata, ja era la una tocada. Va pensar que deixant-la al costat del llit d’en Nakata en lloc del seu reduïa les possibilitats de ser víctima d’un malefici. Tal com s’havia imaginat, en Nakata dormia com un soc. Va desfer el mocador i va deixar la pedra al descobert. Es va posar el pijama, es va ficar dins l’altre futon i es va adormir de seguida. Va tenir un somni no gaire llarg en què Déu saltava al camp amb calça curta, les cames peludes i un xiulet a la boca.

Quan en Nakata es va despertar a les cinc de la matinada, va trobar la pedra al costat del seu coixí.