23

A LA NIT VEIG UN FANTASMA.

No sé si n’hauria de dir fantasma, però el que és segur és que no és un ens vivent.

Amb un sol cop d’ull en tinc prou per adonar-me que no és res d’aquest món.

Noto alguna cosa, i en despertar-me veig aquesta noia. És mitja nit, però a l’habitació hi ha una claror sorprenent. La llum de la lluna entra per la finestra.

Abans de posar-me a dormir he passat les cortines, però ara estan ben obertes.

Banyada en la resplendor de la lluna, la silueta de la noia destaca amb una blancor ossosa.

Té si fa no fa la meva edat, quinze o setze anys. Potser quinze, penso. Entre quinze i setze hi ha una gran diferència. És menuda i delicada, però té un posat ferm i no sembla pas feble. Té els cabells llisos, fins a l’espatlla, amb un serrell que li tapa el front. Porta un vestit de color blau clar, ni llarg ni curt, amb una vora ampla. No porta ni sabates ni mitjons. Du els botons dels punys perfectament cordats. El coll del vestit, rodó i ample, deixa veure un coll molt ben format.

Està asseguda a la cadira, amb les mans a la barbeta i mirant algun punt de la paret. Està pensarosa, però no sembla que pensi res gaire complicat. És com si estigués immersa en algun record agradable i no gaire llunyà. De tant en tant se li dibuixa un lleu somriure als llavis. Les ombres que projecta la llum de la lluna, però, no em permeten llegir-li l’expressió de la cara. Jo em faig l’adormit. Faci el que faci aquí, no vull fer-li nosa. Retinc la respiració i intento passar desapercebut.

Penso que ha de ser un fantasma. En primer lloc, perquè és massa bonica. No és només que tingui una cara molt maca sinó que tota ella és tan perfecta que no pot ser real. Sembla sortida d’un somni. La seva bellesa, tan pura, em provoca un sentiment semblant a la tristor. Es tracta d’un sentiment que, tot i ser natural, només pot existir en un lloc extraordinari.

Estic embolicat dins el futon, aguantant la respiració. Ella continua asseguda a la cadira, aguantant-se el cap amb les mans, sense canviar de postura. De tant en tant mou una mica la barbeta i canvia la inclinació del cap de manera gaire bé imperceptible. Aquest és l’únic moviment que hi ha a l’habitació. Veig la mata de sanguinyol que creix al costat de la finestra, brillant a la llum de la lluna. No fa vent i no se sent cap soroll. És com si m’hagués mort sense adonar-me’n. M’he mort i m’he enfonsat amb aquesta noia fins al fons d’un llac de cràter.

De sobte es treu les mans de la barbeta i se les posa a la falda. Just on s’acaba la vora del vestit se li veuen els genolls, petits i blancs. Com si de sobte es recordés d’alguna cosa, deixa de mirar la paret i es gira cap a mi. Es posa les mans al front i es toca el serrell amb els dits, prims i femenins, com si busqués algun record. Em mira. El cor em batega amb un soroll sec. Curiosament, però, no sembla pas que em miri a mi sinó a alguna cosa que hi ha més enllà.

Al fons del nostre llac de cràter tot està en silenci. L’activitat del volcà es va acabar fa molt temps i la solitud s’hi acumula com un fang tou. La poca llum que hi arriba després de travessar l’aigua fa una claror blanquinosa que sembla les restes d’algun record llunyà. Aquí al fons no hi ha ni rastre de vida. No sé l’estona que es passa mirant-me (o mirant al lloc on sóc). Les regles del temps no funcionen: el temps s’allarga o s’escurça segons les necessitats del cor. De sobte, però, la noia s’aixeca de la cadira i s’acosta a la porta amb passes silencioses. La porta no s’obre, però ella desapareix sense fer soroll.

Jo em quedo quiet dins el futon. Obro una mica els ulls, però no em moc. Penso que potser tornarà. De fet, ho desitjo. Però per molt que esperi no torna. Aixeco el cap i miro els números fluorescents del despertador: les tres i vint-i-cinc. Surto del llit i vaig a tocar la cadira on estava asseguda. Està freda. Miro al damunt de l’escriptori per veure si hi trobo ni que sigui un cabell, però no hi ha res. M’assec a la cadira, em frego les galtes amb les mans i deixo anar un sospir.

No em puc tornar a adormir. Passo les cortines i em colgo sota el futon, però no agafo el son. Aquesta noia m’ha trasbalsat massa. Noto alguna cosa que, amb una força incomparable, m’arrela a l’ànima i comença a créixer. Tancat dins la caixa toràcica, el cor es contreu i s’expandeix sense fer cas de la meva voluntat.

Encenc el llum, m’assec al llit i espero que arribi el matí. No puc llegir ni escoltar música. No puc fer res. Només seure i esperar que es faci de dia. Quan el cel comença a clarejar, m’adormo una estona. Mentre dormo dec plorar una mica, ja que en despertar-me trobo el coixí fred i humit. El que no sé és per què he vessat aquestes llàgrimes.

L’Oshima arriba amb el Mazda Roadstar poc després de les nou i comencem els preparatius per obrir la biblioteca. Quan ho tenim tot a punt li faig un cafè.

M’explica com el vol: he de moldre els grans, bullir l’aigua en una tetera que té un broc molt prim, deixar-la reposar i abocar-la a poc a poc en un filtre de paper.

Quan el cafè està llest, l’Oshima s’hi tira un polsim de sucre, perquè no sigui dit, però gens de llet. Em diu que així és com és més bo. Jo em prenc un te Earl Grey.

L’Oshima porta una camisa de màniga curta d’un color marró llampant i uns pantalons de lli de color blanc. Es neteja les ulleres amb un mocador net que es treu de la butxaca, em mira i diu:

—No sembla que hagis dormit gaire.

—Et vull demanar una cosa —li dic jo.

—Tu diràs.

—M’agradaria escoltar «Kafka a la platja». Que tens el disc?

—El CD no val?

—M’agradaria sentir el disc, tal com sonava abans. També necessitaré un tocadiscos.

Ell es posa els dits als polsos i pensa alguna cosa.

—Ara que ho dius, em sembla que al traster hi ha un equip de música vell. El que no sé és si funciona.

El traster és una habitació petita que dóna al pàrquing, només il·luminada per una claraboia al sostre. Hi ha un revoltim de coses de diverses èpoques apilades sense ordre ni concert: mobles, estris de cuina, revistes, roba, quadres… Algun objecte deu tenir un cert valor, però la majoria no deuen valdré gran cosa.

—Algun dia ho haurem de llençar tot, però no hi ha ningú prou valent per fer-ho —diu l’Oshima amb un to trist.

Enmig d’aquella habitació on sembla que el temps s’hagi aturat, trobem un equip de música de la marca Sansui. És un bon aparell, però deu tenir més de vint-i-cinc anys. Està cobert d’una fina capa de pols blanca. Hi ha un receptor de ràdio, un amplificador, un plat automàtic i uns altaveus. Junt amb l’aparell, trobem una col·lecció d’elapés: els Beatles, els Rolling Stones, els Beach Boys, Simón and Garfunkel, Stevie Wonder… Tots són de grans èxits dels seixanta. N’hi ha una trentena. En trec uns quants de la funda. Els devien cuidar bé, perquè no hi ha ni una ratllada. Tampoc estan florits.

Al traster també hi trobem una guitarra, amb cordes i tot. També hi ha una pila de revistes antigues i que no conec, i una raqueta de tenis vella. Semblen les ruïnes d’un passat no gaire llunyà.

—Els discos, la guitarra i la raqueta devien ser del xicot de la senyora Saeki —diu l’Oshima—. Ja et vaig dir que vivia en aquest edifici, i devien deixar les seves coses aquí. El tocadiscos, però, no sembla tan antic com les altres coses.

Portem els elapés i el tocadiscos a la meva habitació. En traiem la pols, l’endollem, connectem el plat i l’amplificador i l’engeguem. Els punts de llum verds de l’amplificador s’encenen i el plat comença a rodar. El llum estroboscòpic que marca la velocitat de les revolucions vacil·la una mica, però al cap d’un moment s’estabilitza. Després de comprovar que hi ha una agulla més o menys com cal, agafo el disc vermell de Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club i el poso al plat. La famosa introducció de guitarra comença a sonar pels altaveus. El so és molt més clar del que em pensava.

—Aquest país té molts problemes, però s’ha de reconèixer que de fer tocadiscos en sabem —diu l’Oshima, admirat—. Pels anys que fa que no devia funcionar, sona de meravella.

Ens quedem una estona escoltant el disc dels Beatles. Sembla una música diferent de com sona en CD.

—Havent ressuscitat això ja tenim amb què escoltar-lo, però aconseguir el single de «Kafka a la platja» potser serà més difícil —diu l’Oshima—. Ara ja és gairebé una raresa. Ho preguntaré a la meva mare. Potser ella el té. I si no, potser coneix algú que el tingui.

Jo faig que sí amb el cap.

Com un mestre que amonesta un alumne, l’Oshima aixeca el dit índex i diu:

—Recorda una cosa: no posis la cançó quan hi hagi la senyora Saeki. De cap manera. Entesos?

Jo assenteixo.

—És com a Casablanca —afegeix, i es posa a taral·lejar el començament d’«As Time Goes By»—. Sobretot no la posis, d’acord?

—Oshima, et vull fer una pregunta —li dic sense pensar-m’ho—. Hi ha alguna noia d’uns quinze anys que pugui entrar i sortir d’aquí?

—«D’aquí» vols dir de la biblioteca?

Faig que sí amb el cap. L’Oshima torça una mica el coll i es queda pensant.

—Que jo sàpiga, per aquí a prop no hi ha cap noia de quinze anys —diu finalment, mirant-me com si mirés una habitació des de l’altra banda d’una finestra—. Per què m’ho preguntes?

—Perquè em sembla que n’he vist una.

—Quan?

—La nit passada.

—Aquesta nit has vist una noia de quinze anys?

—Sí.

—I com era?

Em poso una mica vermell.

—Una noia normal. Amb els cabells fins a l’espatlla i amb un vestit de color blau.

—Que era maca? Faig que sí amb el cap.

—Podria ser una fantasia sexual teva —fa ell rient—. El món és ple de fenòmens inexplicables, però que un noi heterosexual de la teva edat tingui aquestes fantasies no té res d’estrany.

Em recordo de quan em va veure despullat a la cabana i em poso encara més vermell.

Durant la pausa del migdia, l’Oshima em dóna una funda quadrada que conté el single de «Kafka a la platja».

—La meva mare el tenia. Cinc exemplars! Ho guarda tot. Té la mania de no llençar mai res, però en aquest cas ben bé que ens ha anat.

—Gràcies —li dic.

Torno a l’habitació i trec el disc de la funda. Curiosament és ben nou, com si estigués per estrenar. Primer de tot miro la foto de la portada, on apareix la senyora Saeki quan tenia dinou anys. Està asseguda davant un piano en un estudi de gravació, mirant a la càmera. S’aguanta la barbeta amb les mans, que té recolzades en un faristol, i té el cap una mica tort. Fa una rialla tímida però natural.

Els llavis, tancats, s’estenen cap als costats, formant unes petites arrugues en-cisadores a la comissura de la boca. No sembla que vagi maquillada. Porta un clip de plàstic als cabells perquè no li caiguin a la cara. Entre els blens de cabell se li veu un tros de l’orella dreta. Porta un vestit curt i folgat, de color blau clar. L’únic accessori que du és un braçalet fi i daurat al canell esquerre. Va descalça i se li veuen uns peus preciosos. Davant el tamboret del piano hi ha les sandàlies que s’ha tret, molt fines.

Sembla el símbol d’alguna cosa, potser d’un moment i d’un lloc concrets. També transmet un cert estat d’ànim. Sembla un esperit sortit d’una feliç trobada casual.

Com el pol·len a la primavera, al seu voltant hi suren una innocència i una ingenuïtat que sembla que no s’hagin d’espatllar mai. A la foto el temps està aturat.

És l’any 1969, una escena de molt abans que nasqués jo.

No tenia cap dubte que la noia que va venir a l’habitació és la senyora Saeki.

Només me’n volia assegurar.

Comparat amb quan tenia quinze anys, als dinou la senyora Saeki es veu una mica més adulta, més madura. Si les hagués de comparar les dues, diria que a la foto té unes faccions més anguloses i que potser ha perdut una certa ansietat que tenia als quinze anys. Amb tot, però, són molt iguals. El somriure de la foto és el mateix que vaig veure la nit passada, i la manera d’aguantar-se la barbeta i de girar el cap és idèntica. Encara que sigui lògic, no em puc estar de notar que les faccions i el posat són els mateixos que els de la senyora Saeki d’ara. M’alegro de veure que conserva la fesomia ben formada, la constitució i la sensació de viure separada de la realitat.

Tot i així, a la foto de la coberta del disc hi ha una mena d’energia efusiva que la senyora Saeki ja no té. No és res gaire evident, més aviat una mena d’aigua incolora i transparent que surt d’entre les roques i que apel·la directament al cor.

Asseguda davant el piano, aquesta energia irradia de tot el seu cos amb una brillantor especial. Només de mirar el seu somriure es pot seguir el preciós camí que ha de recórrer un cor feliç, com el rastre d’una cuca de llum que persisteix a la retina.

Estic una bona estona assegut al llit amb la fotografia als dits. No penso res, només deixo passar el temps. Finalment obro els ulls, m’acosto a la finestra i inspiro profundament. El vent, que ha travessat la pineda, encara fa olor de mar.

La noia que vaig veure la nit passada era la senyora Saeki als quinze anys.

Evidentment, la senyora Saeki de debò encara és viva. És al món real, vivint una vida real com una dona de més de cinquanta anys. En aquest moment deu ser al pis de dalt, treballant a l’escriptori. Si sortís de l’habitació i pugés les escales la podria veure. Fins i tot hi podria parlar. Tot i així, ahir a la nit vaig veure el seu fantasma. L’Oshima diu que ningú pot ser en dos llocs alhora, però jo diria que en segons quins casos sí que es pot. De fet, n’estic segur. Mentre vivim, les persones ens podem convertir en fantasmes.

I hi ha un altre fet important: em sento atret per aquell fantasma. Em sento atret no pas per la senyora Saeki que és aquí sinó per la de quinze anys, la que no hi és. I molt. És un sentiment tan fort que no es pot expressar amb paraules. Les coses són així. Potser és una noia irreal, però el que em batega amb força dins el pit és el meu cor de veritat. De la mateixa manera que la sang amb què em vaig tacar aquella nit també era de veritat.

Quan s’acosta l’hora de plegar, la senyora Saeki baixa del despatx. El soroll de les seves sabates de taló ressona a la caixa de l’escala. En veure-la se’m tensen els músculs i em sento el pols a les orelles. Veig la noia de quinze anys dins seu, dormint arrupida com un animal que hiverna.

Em pregunta alguna cosa, però no li puc respondre. No entenc el que m’ha dit.

Evidentment, he sentit que em parlava: la seva veu m’ha fet vibrar els timpans i la vibració ha transmès les paraules al meu cervell, però no puc trobar la connexió entre les paraules i el significat. Em poso vermell i dic qualsevol bestiesa. L’Oshima intervé i respon per mi. Jo faig que sí amb el cap. La senyora Saeki ens somriu i ens diu adéu. Se sent el soroll del Golf que surt del pàrquing i s’allunya. L’Oshima es queda i m’ajuda a tancar.

—Vols dir que no estàs enamorat? —em pregunta—. Estàs a la lluna.

No sé què dir-li i de moment no responc.

—Oshima —li dic al cap d’una estona—, ja sé que és una pregunta estranya, però, creus que algú que encara és viu es pot convertir en un fantasma?

Ell para d’endreçar el taulell i em mira a la cara.

—És una pregunta molt interessant. La fas en un sentit estricte o en un sentit més metafòric?

—Diria que en un sentit estricte.

—Primer hem de suposar que els fantasmes existeixen, oi?

—Sí.

L’Oshima es treu les ulleres, les frega amb un mocador i se les torna a posar.

—És el que se’n diu un esperit vivent. No sé què passa als altres països, però a les obres literàries japoneses n’apareixen sovint, d’esperits vivents. La història de Genji, per exemple, n’és plena. Al període Heian, o si més no en l’imaginari del període Heian, una persona es podia convertir en un esperit vivent i viatjar en l’espai per complir alguna missió. L’has llegit, La història de Genji7.

Faig que no amb el cap.

—Aquí a la biblioteca en tenim unes quantes versions en japonès modern. Un exemple és quan Rokujo, que era l’amant del príncep Genji, està tan gelosa d’Aoi, l’esposa del príncep, que es converteix en un esperit i la posseeix. Cada nit l’ataca al seu llit fins que la mata. Aoi porta un fill de Genji, i aquesta notícia és el que desferma la gelosia de Rokujo. Genji recorre a uns monjos per exorcitzar el mal esperit, però és tan fort que els és impossible vence’l.

Però el més interessant d’aquesta història és que la mateixa Rokujo no sap que s’ha convertit en un esperit vivent. Té malsons, i quan es desperta nota que els cabells li fan pudor de fum. No entén res. La pudor és del foc que encenen els monjos per alliberar Aoi del mal esperit. Sense saber-ho, Rokujo viatja en l’espai, travessant un túnel en el seu inconscient, i va a l’habitació on dorm Aoi. És un dels passatges més estranys i més punyents de La història de Genji. Finalment, quan Rokujo s’assabenta del que ha fet se’n penedeix profundament, es talla la cabellera i es fa monja.

De fet, tots els mons grotescos no són més que la foscor que tenim dins el cor.

Abans que Freud i Jung apareguessin al segle XIX per analitzar i il·luminar el nostre subconscient, per la gent la relació entre la foscor i el subconscient era indiscutible.

No era ni tan sols una metàfora. I si anem més enrere, ni tan sols una relació. Fins que Edison no va inventar la llum elèctrica, bona part del món estava literalment immers en la foscor. La foscor de fora i la foscor de l’ànima es confonien, eren indestriables. —L’Oshima ajunta els palmells per il·lustrar el que m’explica—. Per tant, a l’època de Murasaki Shikibu els esperits vivents eren alhora un fenomen grotesc i una condició natural de l’esperit humà. A la gent d’aquella època els era impossible concebre aquests dos tipus de foscor com dues entitats separades. Però avui dia les coses han canviat. La foscor de fora ha desaparegut, però la foscor de l’ànima no ha canviat gens. Igual com passa amb els icebergs, bona part del que anomenem ego o consciència està immers en la foscor. I en segons quins casos aquesta separació ens pot provocar una certa confusió o una certa desorientació.

—La foscor que hi ha a la teva cabana sí que és de veritat.

—Tens raó. Allà encara hi ha una foscor de veritat. A vegades hi vaig només per veure-la.

—I el que fa que algú es converteixi en un esperit vivent sempre és un sentiment negatiu? —li pregunto.

—Potser és arriscat treure aquesta conclusió, però, pel poc que sé, la majoria d’esperits vivents sorgeixen d’un sentiment molt intens, i normalment els sentiments més intensos que tenim són negatius. És una llàstima, però no conec cap esperit vivent que hagi nascut per un raonament lògic o per portar la pau al món.

—I per amor?

L’Oshima s’asseu a la cadira i es queda pensant.

—És una pregunta difícil. No sé si te la puc contestar. L’únic que et puc dir és que no n’he trobat mai cap exemple. A Els contes de pluja i de lluna n’hi ha un que es titula «Cita el dia del crisantem». L’has llegit?

—No —li dic.

—Els contes de pluja i de lluna els va escriure Ueda Akinari al final del període Edo. Són uns contes situats al període Sengoku, la qual cosa els dóna un to una mica nostàlgic. Sigui com sigui, en aquest conte que et deia dos samurais es fan amics i prometen ser germans de sang. Aquesta relació, que és la més forta que pot establir un samurai, fa que en cas de necessitat hagin de donar la vida per l’altre. Cadascun d’aquests samurais viu en un lloc diferent i té un senyor diferent.

Un bon dia, un dels dos escriu a l’altre dient-li que, passi el que passi, l’anirà a veure quan els crisantems estiguin florits. L’altre li respon que l’esperarà, però abans que el primer samurai pugui emprendre el viatge es veu embolicat en uns problemes al seu domini i el fan presoner. No pot sortir ni escriure cap carta. El temps passa. L’estiu s’acaba i comença la tardor. L’època en què floreixen els crisantems és cada cop més a prop, i si les coses no canvien no podrà complir la promesa que ha fet al seu amic. Com que per un samurai l’honor és més important que la vida, el primer samurai es fa el seppuku i va a visitar el seu amic convertit en un esperit. Tots dos seuen davant els crisantems i parlen tant com volen, i llavors l’esperit desapareix de la faç de la terra. És un conte molt bonic.

—Però per convertir-se en un esperit abans s’ha de morir.

—Exacte —confirma l’Oshima—. Pel que sembla, és impossible convertir-se en un esperit vivent per lleialtat, per amor o per amistat. Per tant, que jo sàpiga, un esperit vivent només pot sortir d’una cosa dolenta, d’un pensament negatiu.

Penso en el que m’acaba d’explicar.

—Ara, no es pot descartar que hi hagi algun esperit vivent sortit d’un sentiment d’amor —afegeix l’Oshima—. No ho he estudiat prou per saber-ho, però no crec que sigui impossible. Tal com diuen, l’amor és capaç de reconstruir el món.

—Oshima —li dic—, t’has enamorat mai? Em mira amb cara de sorpresa.

—Però, tu què et penses? No sóc ni una estrella de mar ni un pebrer bord. Sóc una persona de carn i ossos. És clar que he estat enamorat.

—No t’ho prenguis malament —replico, posant-me vermell.

—És broma, home —diu ell amb un somriure amable.

Quan l’Oshima se’n va, torno a l’habitació, engego l’equip de música i poso «Kafka a la platja» al plat. Canvio la velocitat a quaranta-cinc revolucions per minut, abaixo l’agulla i escolto la cançó seguint la lletra que hi ha al revers de la funda.

L’escolto tres vegades i de seguida se’m planteja un dubte: com és que una cançó amb una lletra com aquesta va vendre més d’un milió de còpies? No és que el que diu sigui indesxifrable, però com a mínim és força abstracte i surrealista. No és la típica cançó que tothom pot cantar de seguida. Ara bé, escoltant-la uns quants cops la lletra comença a sonar. Cadascuna de les paraules va trobant un lloc al melic. És una sensació estranya. Més enllà del sentit, les imatges s’alcen com figures retallables i comencen a caminar, com quan ets dins un somni profund.

La melodia és molt bonica, sense cap gir inesperat, però tampoc és gaire convencional. La veu de la senyora Saeki hi combina perfectament. Li falta la força i la tècnica d’una cantant professional, però la seva veu et renta la consciència, talment com la pluja de primavera que cau sobre les pedres d’un jardí. Suposo que primer va cantar només amb l’acompanyament del piano i que després hi van afegir una petita secció de corda i un oboè. El pressupost devia obligar a fer una versió senzilla, però justament és la senzillesa el que dóna la sensació de frescor a la cançó.

A la tornada hi ha dos acords una mica estranys. La resta són ben normals, però aquests dos són sorprenents i originals. S’han d’escoltar més d’una vegada per saber com van. El primer cop que els sento quedo desconcertat. Exagerant una mica, fins i tot podria dir que em sento traït. Són tan inesperats que em commouen i m’inquieten. És com sentir un cop de vent inesperat en una escletxa. Quan s’acaba la tornada, però, reapareix aquella melodia agradable per tornar-te al món harmoniós i íntim de la cançó. Ja no hi ha cap més escletxa per on bufi el vent. El piano fa l’última nota, els instruments de corda mantenen l’últim acord i l’oboè posa punt i final a la melodia amb un so allargassat.

A mesura que l’escolto, començo a entendre per què «Kafka a la platja» va robar el cor de tanta gent. La cançó és una combinació perfecta del talent natural i d’un cor desinteressat. Es podria dir que es tracta d’una combinació gairebé miraculosa. Una noia de dinou anys, tímida i de províncies, escriu una cançó sobre el seu estimat que és lluny, compon la música al piano i canta el que ha fet sense cap mena de pretensió. És una cançó que no ha fet per als altres sinó per a ella mateixa, per consolar-se, encara que només sigui una mica. De manera subtil però poderosa, aquesta innocència arriba al cor de qui l’escolta.

Em preparo un sopar senzill amb les coses que tinc a la nevera, i després torno a posar «Kafka a la platja». Assegut a la cadira, tanco els ulls i m’imagino la senyora Saeki als dinou anys, asseguda al piano i cantant. Penso en l’amor que devia sentir en cantar. I també penso com aquest amor va quedar segat per un rampell de violència absurda.

Quan el disc s’acaba, l’agulla s’aixeca i torna al seu lloc.

Penso que la senyora Saeki devia escriure la lletra de «Kafka a la platja» en aquesta habitació. Com més escolto el disc, més segur n’estic. El Kafka de la cançó és el noi del quadre que hi ha penjat a la paret. M’assec a la cadira i, tal com ella va fer ahir a la nit, m’aguanto la barbeta amb les mans i miro a la paret amb el mateix angle amb què mirava ella. Tinc el quadre davant els ulls. No me’n queda cap dubte: la senyora Saeki va escriure la lletra de «Kafka a la platja» en aquesta habitació, mirant aquest quadre i pensant en el seu xicot. I a una hora més tardana, quan la foscor de fora és més intensa.

Em planto davant la paret i em miro el quadre de més a prop. El noi mira al lluny. Els seus ulls tenen una profunditat misteriosa. Al cel hi ha uns quants núvols molt ben definits. El més gros sembla una esfinx agenollada. Busco en els meus records: diria que l’Esfinx era l’enemiga que Èdip va derrotar resolent el misteri, i quan va saber que havia perdut es va suïcidar estimbant-se per un penya-segat.

Gràcies a aquesta victòria, Èdip es va convertir en rei de Tebes i es va casar amb la seva mare.

I després hi ha el nom de Kafka… Suposo que la senyora Saeki el va escollir perquè la misteriosa solitud del noi del quadre li recordava el món novel·lesc de Kafka. I d’aquí el títol, «Kafka a la platja»: una ànima solitària perduda en una platja absurda.

A banda de Kafka i l’Esfinx, hi ha altres versos que coincideixen amb coses que m’han passat a mi. El vers que diu que cauen peixos petits del cel és com l’incident que va passar a Nakano, en què van ploure sardines i sorells. El fragment que diu «l’ombra de la immòbil Esfinx es converteix en un ganivet que travessa els teus somnis» sembla que faci referència al fet que l’assassí del pare el va atacar amb un ganivet. Copio la lletra de la cançó a la llibreta i la llegeixo uns quants cops. Subratllo els versos que més m’inquieten. Però tot té tant sentit que no sé què fer-ne.

Dretes darrere la porta / hi ha paraules que han perdut les lletres. La noia que s’ofega busca I amb els dits la pedra d’entrada. A l’altra banda de la finestra I hi ha uns quants soldats decidits.

Què deuen voler dir aquestes frases? Són només coincidències? M’acosto a la finestra i miro el jardí. Comença a fosquejar. Vaig a la sala de lectura, m’assec al sofà i obro la primera pàgina de la versió de La història de Genji que va fer Tanizaki. A les deu em fico al llit, apago el llum de la tauleta de nit i tanco els ulls, esperant que la senyora Saeki torni a l’habitació.