25

Em vaig adormint i despertant a intervals curts. No vull perdre’m el moment en què apareix, però quan me n’adono ja està asseguda a la cadira, com ahir. El rellotge de la tauleta de nit marca les tres i pocs minuts. Abans de posar-me a dormir he passat la cortina, però ara torna a estar oberta. Tot és com ahir a la nit tret de la lluna, que avui no es veu. Està ennuvolat, potser fins i tot plovisqueja. L’habitació està més fosca, i només hi arriba la lleu resplendor dels fanals del jardí. Tardo una estona a acostumar-me a la foscor.

La noia té les mans a la barbeta i mira el quadre que hi ha penjat a la paret.

Porta el mateix vestit que ahir a la nit. Tot està tan fosc que encara que forci la vista no li veig la cara. Curiosament, però, el contorn del cos i de la cara es veuen molt ben definits, surant densament en la penombra. No hi ha dubte que és la senyora Saeki de jove.

Està immersa en els seus pensaments. O potser es troba enmig d’un somni llarg i profund. Un moment… potser ella mateixa és part del somni llarg i profund de la senyora Saeki. Sigui com sigui, retinc la respiració per no trencar l’equilibri d’aquesta escena. Estic immòbil. Només miro el rellotge de tant en tant. El temps passa a poc a poc però sense aturar-se.

Tot d’una el cor em comença a bategar amb força, fent un soroll sec, com si algú truqués a la porta. El soroll ressona amb determinació dins la cambra, i em sorprèn tant que estic a punt de saltar del llit.

La silueta negra de la noia amb prou feines es mou. Aixeca el cap i para l’orella en la foscor. Ha sentit els meus batecs. Inclina lleument el cap, com un animal del bosc que es concentra per sentir un soroll desconegut. Llavors es gira cap al meu llit, però no em veu. No sóc dins el seu somni. Ella i jo som en dos mons diferents, separats per una frontera invisible.

Els batecs accelerats se’m calmen tan inesperadament com han començat. La respiració també em torna a la normalitat. Torno a passar desapercebut. Ella para d’escoltar i, tornant a aguantar-se el cap amb les mans, mira de nou «Kafka a la platja». I el seu cor torna amb el noi que hi ha dins el quadre.

S’està així uns vint minuts i després se’n va. Igual que ahir, s’aixeca descalça de la cadira, s’acosta a la porta sense fer soroll i, sense obrir-la, desapareix a l’altra banda. Jo em quedo quiet, i no surto del llit fins al cap d’una estona. Amb el llum apagat, avanço en la foscor i m’assec a la cadira on fins fa un moment seia ella.

Poso les mans sobre l’escriptori i em submergeixo en les restes de la seva presència. Tanco els ulls, arreplego la subtil tremolor del seu cor i l’aboco dins el meu cor. M’estic amb els ulls tancats.

M’adono que aquesta noia i jo tenim almenys un punt en comú: tant ella com jo estimem algú que ja no és en aquest món.

Al cap d’una estona agafo el son, però és un son inquiet. El meu cos vol dormir però el cervell no. Vaig i vinc com un pèndol. A trenc d’alba, però, els ocells comencen a cantar al jardí i em desperten del tot.

Em poso els texans i una camisa sobre la samarreta i surto a fora. Són poc més de les cinc i al barri tothom dorm. Deixo enrere els carrers de cases velles, la pineda que fa de tallavent i l’escullera, i finalment arribo a la platja. Gairebé no noto la brisa a la pell. Al cel hi ha una capa de núvols grisos, però de moment no sembla que vulgui ploure. És un matí tranquil. Com si fossin una capa d’aïllament acústic, els núvols absorbeixen els diversos sorolls que emet la terra.

Camino una estona pel camí que va vorejant la costa i m’imagino el noi del quadre obrint la cadira i seient en aquesta platja. Tot i així, no puc saber el lloc concret on seia. Al quadre només s’hi veu la platja, l’horitzó, el cel i els núvols.

També s’hi veu una illa, però n’hi ha unes quantes i no recordo la forma que té la del quadre. M’assec a la sorra, de cara al mar. Faig un enquadrament amb els dits i m’hi imagino el noi assegut. Una gavina blanca travessa el cel sense saber on va.

Les onades, no gaire grosses, arriben a la sorra a intervals regulars i es retiren deixant-hi unes corbes suaus i un lleu rastre d’escuma.

M’adono que estic gelós del noi del quadre.

—Estàs gelós del noi del quadre —em diu a cau d’orella el noi que es diu Corb.

Estàs gelós d’un pobre noi de vint anys a qui van prendre per un altre i van matar absurdament… i d’això ja fa trenta anys! N’estàs tan gelós que et costa respirar.

No ho havies estat mai de ningú. Ara entens què és això de la gelosia. És com un incendi que t’abrusa el cor.

No has envejat mai ningú i no has volgut ser mai un altre. Però ara enveges aquell noi amb tot el cor. Si poguessis, et canviaries per ell. Tot i sabent que als vint anys et torturarien i et matarien a cops amb una barra de ferro, voldries ser ell per poder estimar la senyora Saeki i perquè ella t’estimés a tu. Voldries abraçar-la i fer l’amor amb ella una vegada i una altra. Voldries acariciar tots els racons del seu cos i que ella acariciés tots els racons del teu. I, un cop mort, et convertiries en una història gravada per sempre més en el seu cor. Voldries que cada nit t’estimés dins els seus records.

Sí, estàs en una situació ben curiosa: estàs enamorat d’una noia que no existeix i gelós d’un noi que ja és mort. Tot i així, aquest sentiment és molt més real i molt més punyent que qualsevol altre que hagis tingut fins ara. I no hi ha sortida. No hi ha ni la més mínima possibilitat de trobar una sortida. Estàs perdut en el laberint del temps, i el problema més gros és que no tens cap ganes de sortir-ne.

M’equivoco?

L’Oshima arriba una mica més tard que ahir. Mentre no arriba frego el terra de la planta baixa i del primer pis, trec la pols de les taules i de les cadires, obro i netejo les finestres, frego el lavabo, buido les papereres i canvio l’aigua dels gerros.

Encenc els llums i engego els ordinadors de la sala de lectura. Només falta obrir la porta. L’Oshima revisa la feina i fa que sí amb el cap, satisfet.

—Aprens de pressa i no bades —em diu.

Poso aigua a bullir i li preparo el cafè. Com ahir, jo em faig un te Earl Grey. A fora ha començat a ploure. Bastant fort. Al lluny se sent tronar. Encara no som al migdia, però està tan fosc que ja sembla el vespre.

—Oshima, et volia demanar una cosa.

—Digues.

—Que saps on puc trobar la partitura de «Kafka a la platja»?

S’ho pensa un moment.

—Si alguna editorial la té al catàleg, te la podries baixar d’Internet pagant el que sigui. Ja t’ho miraré.

—Gràcies.

S’asseu en un cantó del taulell, es posa un pensament de sucre al cafè i el barreja curosament.

—Així, et va agradar la cançó?

—Molt.

—A mi també m’agrada. És molt maca i alhora molt original. És senzilla però profunda. Transmet moltes coses de qui la va compondre.

—La lletra és molt simbòlica —dic jo.

—La poesia i el simbolisme sempre han estat inseparables. Com els pirates i el rom.

—Trobes que la senyora Saeki sabia què volia dir la lletra?

L’Oshima aixeca el cap i para l’orella als trons, com si calculés si són gaire lluny.

Després em mira fent que no amb el cap.

—No necessàriament. El simbolisme i el significat són dues coses diferents. Em sembla que va trobar les paraules que havien d’anar amb la cançó sense tenir en compte processos tan enutjosos com el significat o la lògica. Va atrapar les paraules en un somni, com qui agafa suaument les ales d’una papallona en ple vol. De fet, els artistes són els qui poden evitar l’ampul·lositat.

—Així, vols dir que potser va trobar les paraules en un espai especial, com ara en un somni?

—En més o menys mesura, tota la bona poesia és així. Si les paraules no troben una mena de túnel profètic que les connecti amb el lector, no compleixen la funció de la poesia.

—Però hi ha molts poemes que només ho fan veure, això —dic jo.

—Tens raó. Però si els descobreixes el truc no són gens difícils. Només fan servir paraules simbòliques perquè sembli poesia.

—Però a «Kafka a la platja» diria que hi ha alguna cosa seriosa.

—Jo també. La lletra no és gens superficial, però per mi va tan unida a la música que no sé jutjar la força que té com a poema independent —diu l’Oshima, que fa que no amb el cap i continua—: Sigui com sigui, la senyora Saeki tenia un talent innat i un bon sentit musical. I també tenia prou sentit de la realitat per aprofitar les oportunitats que se li presentaven. Estic segur que si no hagués estat per aquell accident desgraciat que la va fer renunciar al món encara hauria desenvolupat molt més el seu talent. Va ser una llàstima en molts sentits.

—I què se’n va fer, d’aquest talent? —pregunto.

Ell em mira.

—Vols dir què se’n va fer del talent de la senyora Saeki quan el seu xicot es va morir?

Faig que sí amb el cap.

—Si el talent és una mena d’energia natural —dic—, segur que devia trobar alguna sortida.

—No ho sé —respon l’Oshima—. És impossible saber on va el talent. A vegades desapareix així com així. Altres vegades s’enfonsa sota terra i se’n va vés a saber on.

—Potser el va utilitzar en alguna altra cosa que no fos la música —dic.

—En alguna altra cosa? —fa l’Oshima arrugant les celles amb interès—. Com ara què? No em surten les paraules.

—No ho sé. És una suposició. Com ara… en alguna cosa intangible.

—En una cosa intangible?

—En una cosa que els altres no veiem i que és només per a ella. Com un procés intern.

L’Oshima es tira el serrell enrere i es queda amb la mà al front. Li surten uns quants blens entre els dits, llargs i prims.

—És una idea molt interessant. Potser sí que després de marxar d’aquesta ciutat va dedicar el seu talent o les seves capacitats a alguna cosa desconeguda o, tal com dius, a alguna cosa intangible. Però has de pensar que va desaparèixer durant vint-i-cinc anys, i llevat que l’hi preguntis directament és impossible saber del cert on va ser i què hi va fer.

Dubto una mica, però finalment dic:

—Escolta, et puc preguntar una bestiesa?

—Una bestiesa?

Em poso vermell.

—Una parida.

—Tu mateix. No tinc res en contra de les parides.

—No em puc creure que estigui a punt de preguntar això a algú —dic.

L’Oshima inclina lleument el cap.

—Hi ha alguna possibilitat que la senyora Saeki sigui la meva mare?

Ell no diu res. Encara recolzat al taulell, es pren el temps necessari per trobar les paraules adequades. Mentrestant, jo escolto el soroll del rellotge.

—El que vols dir —diu finalment— és que als vint anys la senyora Saeki va marxar de Takamatsu desesperada, va començar a viure d’incògnit en algun lloc, va conèixer el teu pare i es van casar. Llavors et van tenir a tu, però al cap de quatre anys va passar alguna cosa i se’n va anar de casa deixant-te a tu i al teu pare sols. Després hi ha un buit misteriós fins que de sobte torna a aparèixer a Shikoku.

—Exacte.

—No és impossible. O, més ben dit, ara mateix no tenim cap prova que refuti la teva hipòtesi. Durant molts anys la seva vida ha estat un misteri. Hi ha el rumor que va viure a Tòquio. I té si fa no fa l’edat del teu pare. Però quan va tornar a Takamatsu estava sola. És clar que pot ser que la teva germana visqui en un altre lloc. Per cert, quants anys vas dir que tenia?

—Vint-i-un.

—Igual que jo —diu l’Oshima—. Però segur que jo no sóc la teva germana. Tinc pares i un germà més gran. Tots de la mateixa sang. Són massa bons per a mi. —Es plega de braços i se’m queda mirant una estona—. Per cert, jo també tinc una pregunta per a tu —afegeix—. Has mirat mai el teu certificat de naixement? És una manera ben fàcil de veure el nom i l’edat de la teva mare.

—És clar que l’he mirat.

—I com es deia la teva mare?

—No hi havia cap nom.

L’Oshima es queda sorprès.

—No hi havia nom? És impossible.

—No n’hi havia. De debò. No sé per què, però segons la meva partida de naixement no tinc mare. Ni germana. Només hi havia el nom del meu pare i el meu. O sigui que legalment sóc bastard. Un fill il·legítim.

—Però en realitat tenies una mare i una germana.

Faig que sí amb el cap.

—Fins als quatre anys. Vivíem tots quatre a casa, com una família. Me’n recordo perfectament. No són imaginacions meves. Totes dues van marxar poc després que jo fes quatre anys.

Agafo la cartera i en trec la fotografia on la meva germana i jo som a la platja.

L’Oshima se la mira una estona i me la torna amb un somriure.

—«Kafka a la platja» —diu.

Jo assenteixo i deso la foto a la cartera. A fora el vent s’arremolina, i de tant en tant la pluja pica als vidres de les finestres. El llum del sostre projecta la meva ombra i la de l’Oshima a terra. Sembla que mantinguem una conversa ominosa en un món paral·lel.

—No recordes la cara de la teva mare? —em pregunta l’Oshima—. Si fins als quatre anys vas viure amb ella, bé deus recordar una mica com era.

Jo faig que no amb el cap.

—No me’n recordo. No sé per què, però dins els meus records la seva cara sempre apareix fosca, com si hi hagués una ombra.

L’Oshima pensa en el que li acabo de dir.

—Explica’m una mica més per què penses que la senyora Saeki pot ser la teva mare.

—Ja està —li dic—. Deixem-ho córrer. Segur que és perquè penso massa.

—No pateixis, home. Digues tot el que et passa pel cap —m’anima l’Oshima—. Ja ho decidirem després, si penses massa o no.

L’ombra de l’Oshima canvia amb els seus moviments, exagerant-los una mica.

—Entre la senyora Saeki i jo hi ha un munt de coincidències —dic—. I totes casen com les peces d’un trencaclosques. En sentir «Kafka a la platja» ho vaig veure clar. Fixa-t’hi: primer de tot vaig arribar a aquesta biblioteca com si m’hi hagués atret el destí. Com si hagués seguit una línia recta entre Nakano i Takamatsu.

Només això ja és molt curiós.

—Sembla la trama d’una tragèdia grega —diu l’Oshima.

—I a més n’estic enamorat —afegeixo jo.

—De la senyora Saeki?

—Sí. Potser sí.

—Potser sí? —repeteix ell, arrufant les celles—. Què vols dir? Que potser estàs enamorat d’ella o que potser de qui estàs enamorat és ella?

Em poso vermell.

—No t’ho sé explicar —dic—. És molt complicat i hi ha moltes coses que no les entenc ni jo.

—Però, potser estàs enamorat d’ella?

—Sí —dic—. I molt.

—Potser però molt. Faig que sí amb el cap.

—I no oblidem que alhora potser és la teva mare. Torno a fer que sí amb el cap.

—Per ser que només tens quinze anys i encara no t’afaites, has de portar un equipatge molt pesat —diu l’Oshima fent un glop de cafè i deixant la tassa al plat—. No dic que no estigui bé, però tot té un límit.

Jo no dic res.

L’Oshima es posa els dits als polsos i es queda una estona pensant. De cop creua els braços, llargs i prims, davant el pit.

—A veure si et puc trobar la partitura de «Kafka a la platja». El que queda ja ho acabaré jo. Val més que tornis a la teva habitació.

A l’hora de dinar substitueixo l’Oshima al taulell. Com que plou a bots i barrals, a la biblioteca hi ha menys usuaris que de costum. En tornar de la pausa, l’Oshima em dóna un sobre gros que conté la partitura de «Kafka a la platja». L’ha impresa amb l’ordinador.

—En aquest món tot són comoditats —em diu.

—Gràcies —li dic jo.

—Vols portar un cafè a dalt? Et surt molt bo.

Faig el cafè i el pujo al primer pis amb una safata. No hi poso sucre ni llet. Com sempre, la porta és oberta. Ella està asseguda, escrivint. Quan deixo el cafè sobre l’escriptori, aixeca el cap i em somriu. Llavors tapa l’estilogràfica i la deixa sobre el paper.

—Què? Ja et vas situant?

—De mica en mica —li dic.

—Que tens temps ara?

—Sí, i tant —responc.

—Doncs seu, que parlarem una mica —em diu ella assenyalant la cadira de fusta que hi ha al costat de l’escriptori.

Es tornen a sentir trons. Encara són lluny, però sembla que es van acostant.

M’assec a la cadira.

—Per cert, quants anys vas dir que tenies? Setze?

—Quinze. Acabats de fer —li contesto.

—I t’has escapat de casa, oi?

—Sí.

—Hi ha cap motiu clar que t’obligués a fer-ho? Faig que no amb el cap. Què puc dir? Ella agafa la tassa i mentre espera la meva resposta fa un glop de cafè.

—Em feia l’efecte que si continuava vivint-hi quedaria tocat per sempre —dic finalment.

—Que quedaries tocat? —fa ella, aclucant els ulls.

—Sí —li responc.

—Se’m fa estrany que algú de la teva edat faci servir aquesta expressió de «quedar tocat» —diu ella després d’una pausa—. Fins i tot diria que m’intriga… A què et refereixes en concret?

Jo busco les paraules. Primer miro si hi ha el noi que es diu Corb, però no el trobo. M’he d’espavilar tot sol, i tardo temps a trobar el que vull dir. La senyora Saeki no s’impacienta. Cau un llamp i al cap d’un moment sentim el tro.

—Vull dir que m’hauria convertit en una cosa que no estava bé.

La senyora Saeki em mira amb interès.

—Però, si acceptem el principi que el temps existeix, tard o d’hora tots quedem tocats i ens convertim en una cosa diferent del que som.

—Però si quedes tocat, has de tenir un lloc on tornar.

—Un lloc on tornar?

—Un lloc on valgui la pena tornar.

Em mira a la cara.

Jo em poso vermell, però tinc prou coratge per aixecar el cap. Porta un vestit blau marí de màniga curta. Té uns quants vestits amb diferents tons de blau.

Només porta un collaret, fi i daurat, i un rellotge petit, amb una corretja de pell negra. Jo busco la noia de quinze anys dintre seu i la trobo de seguida. Està adormida dins el bosc del seu cor, com un dibuix en trompe-l’oeil. Acluco una mica els ulls i no em costa gens de veure-la. El cor em torna a bategar amb un soroll sec, com si algú m’hi clavés un clau ben llarg amb un martell.

—Per ser que només tens quinze anys, parles molt bé.

No sé què contestar-li. No dic res.

—Quan tenia quinze anys, jo volia anar a un altre món —diu ella amb un somriure—. A un lloc on no hi arribés ningú, a un lloc on no passés el temps.

—Però en aquest món no existeix un lloc així.

—Tens raó. Per això visc aquí, en aquest món on les coses no paren de fer-se malbé, on el cor és capriciós i on el temps no para de passar —diu ella. Abans de continuar s’està una estona en silenci, com si volgués marcar el pas del temps—. Però als quinze anys em pensava que sí que existia un lloc així. Em pensava que algun dia trobaria la porta d’entrada a un altre món.

—Que se sentia sola, quan tenia quinze anys?

—En certa manera sí. No és que no tingués ningú al meu voltant, però em sentia molt sola. I tot perquè sabia que no podria ser més feliç del que era. Per això volia trobar un món on no passés el temps.

—Jo vull créixer més de pressa.

Es tira una mica enrere per observar la meva expressió.

—Em sembla que ets més fort i més independent que jo. A la teva edat jo només tenia la il·lusió d’escapar-me de la realitat, però tu t’hi enfrontes i lluites. És una gran diferència.

No sóc ni fort ni independent. L’únic és que la realitat m’empeny, tant si m’agrada com si no. Però no dic res.

—Em recordes a un noi de quinze anys que vaig conèixer fa molt temps.

—S’assemblava a mi? —li pregunto.

—Tu ets més alt i més corpulent, però potser sí que us assembleu una mica. Ell no s’entenia amb els nois de la seva edat i sempre s’estava sol a casa, llegint i escoltant música. Quan parlava de coses difícils, se li feia una arruga entre les celles, com a tu. Tu també llegeixes molt, oi?

Faig que sí amb el cap.

Ella es mira el rellotge.

—Gràcies pel cafè —diu.

Jo m’aixeco per sortir del despatx. La senyora Saeki agafa l’estilogràfica, de color negre, la destapa a poc a poc i es posa a escriure. A fora cau un altre llamp, que tenyeix la sala d’un color estrany. Al cap d’un moment se sent el tro. Ara l’interval ha estat més curt.

—Kafka —em diu ella.

M’aturo a la porta i em giro.

—M’acabo de recordar que fa anys vaig escriure un llibre sobre els llamps.

Jo no dic res. Un llibre sobre els llamps?

—Vaig voltar per tot el Japó buscant i entrevistant gent a qui li havia tocat un llamp. Vaig tardar uns quants anys a acabar-lo. Vaig fer entrevistes molt interessants. El llibre el va publicar una editorial petita, però no se’n van vendre gaires. No hi havia conclusió, i es veu que a la gent no li agrada llegir coses que no tinguin conclusió. A mi em semblava lògic que no en tingués.

Sento un martell picant en algun calaix del cervell. Són uns cops molt persistents. Intento recordar una cosa molt important, però no sé què és. La senyora Saeki torna al seu escrit, i jo a la meva habitació.

La tempesta dura una hora encara no. Els trons són tan forts que em fa por que esmicolin els vidres de la biblioteca. Cada cop que cau un llamp, el vitrall del replà de l’escala projecta una imatge que sembla un fantasma antic a la paret blanca del davant. Abans de les dues, però, para de ploure i, com si tot s’hagués reconciliat, els raigs de sol comencen a treure el cap darrere els núvols. Tot goteja en aquesta llum tan suau. A última hora de la tarda ens preparem per tancar. La senyora Saeki ens diu adéu i se’n va. Sentim el soroll del seu Golf. Me la imagino asseguda al volant, engegant el motor. Li dic a l’Oshima que ja tancaré jo. Xiulant un tros d’alguna òpera, va al lavabo a rentar-se la cara i les mans i se’n va. Sento el soroll del seu Mazda desapareixent a poc a poc. Em quedo sol a la biblioteca. Hi ha més calma que mai.

Torno a l’habitació i miro la partitura de «Kafka a la platja» que m’ha imprès l’Oshima. Tal com em pensava, la majoria d’acords són senzills, però a la tornada n’hi ha dos de molt complicats. Vaig a la sala de lectura, m’assec al piano vertical i miro de reproduir-los. La posició dels dits és molt difícil. Practico uns quants cops, fins que els músculs de la mà se m’hi acostumen i puc fer-los. Al principi semblen dos acords equivocats. Penso que potser hi ha un error a la partitura o que el piano està desafinat, però a mesura que els escolto m’adono que són la base de tota la cançó. Gràcies a aquests dos acords, «Kafka a la platja» no és una cançó pop com qualsevol altra i adquireix una profunditat especial. Però, com s’ho devia fer la senyora Saeki per trobar-los?

Torno a l’habitació, bullo aigua amb la tetera elèctrica i em preparo un te. Agafo els discos que vam trobar al traster i els vaig posant al plat de l’equip de música.

Blonde on Blon-de, de Bob Dylan; el White Àlbum, dels Beatles; Dock ofthe Bay, d’Ottis Redding, i Getz/ Gilberto, de Stan Getz. Tots són de la segona meitat dels seixanta. El noi que vivia en aquesta habitació —i la senyora Saeki al seu costat— devia posar aquests discos al plat, abaixar l’agulla i escoltar la música que sortia pels altaveus. Sento com la música se m’endú a mi i tota l’habitació a un altre temps, a un món en què jo encara no havia nascut. Mentre escolto la música intento recordar la conversa que he mantingut al migdia amb la senyora Saeki, buscant les paraules exactes que hem dit.

—Però als quinze anys em pensava que sí que existia un lloc així. Em pensava que algun dia trobaria la porta d’entrada a un altre món.

Puc sentir la seva veu aquí mateix. Dins el meu cap, alguna cosa truca a la porta. Amb uns cops forts, persistents.

Una porta d’entrada?

Aixeco l’agulla del disc Getz I Gilberto, agafo el single de «Kafka a la platja» i el poso al plat. Abaixo l’agulla. Ella canta.

La noia que s’ofega busca amb els dits la pedra d’entrada. Aixecant la vora del seu vestit blau, mira en Kafka a la platja.

Penso que la noia que ve a aquesta habitació devia trobar la pedra d’entrada. Viu en un altre món on sempre té quinze anys, i de nit ve a aquesta habitació. Amb el seu vestit blau clar, ve a veure en Kafka a la platja.

De sobte, sense saber d’on surt, recordo el que havia de recordar: una vegada el pare va explicar que l’havia tocat un llamp. No m’ho va explicar directament sinó que ho vaig llegir en alguna entrevista. Quan encara anava a la universitat va treballar una temporada fent de caddie en un camp de golf. Una tarda de juliol, mentre acompanyava un jugador pel camp, de sobte el cel va canviar de color i va començar a caure una tempesta molt forta. Es van anar a aixoplugar sota un arbre, però just quan hi arribaven hi va caure un llamp que va partir l’arbre en dos. El jugador va morir, però el pare va notar alguna cosa i es va allunyar de l’arbre just a temps per salvar-se. Va patir alguna cremada superficial, els cabells se li van rostir i l’espetec el va enviar contra una roca, on va picar de cap i es va quedar inconscient. De fet, li va quedar una petita cicatriu al front. Això és el que intentava recordar aquest migdia, mentre sentia els trons plantat a la porta del despatx de la senyora Saeki. Quan es va recuperar d’aquest accident. El pare es va prendre seriosament la seva carrera d’escultor.

La senyora Saeki potser va conèixer el meu pare mentre voltava fent entrevistes per al seu llibre. Pot molt ben ser. No crec que al món hi hagi gaire gent que hagi sobreviscut a un llamp.

Respiro sense fer soroll, esperant que arribi la nit. Els núvols s’obren i la lluna il·lumina els arbres del jardí. Hi ha massa coincidències. Tot s’accelera i es comença a dirigir a un lloc concret.