21

* * *

Paro de llegir. L’article va acompanyat d’una foto de la porta de casa i d’una altra del pare de més jove. Tant l’una com l’altra li donen un aire llòbrec. Plego el diari en quatre i el deixo sobre la taula. Assegut al llit i sense dir res, em premo els ulls amb la punta dels dits. Sento un soroll somort i constant a les orelles. Faig que no amb el cap uns quants cops, però el soroll no desapareix.

Sóc a l’habitació. Són quasi les set de la tarda. Acabem de tancar, i a la biblioteca només hi quedem l’Oshima i jo. La senyora Saeki se n’ha anat amb el Golf fa una estona. Aquest soroll irritant no em para de ressonar a les orelles.

—És el diari d’abans d’ahir. L’article va sortir mentre tu eres a la muntanya. En llegir-lo vaig suposar que aquest Koichi Tamura era el teu pare. De fet, tots els detalls coincidien. Te l’hauria hagut d’ensenyar ahir, però vaig pensar que valia més que primer t’instal·lessis amb calma.

Jo assenteixo, sense treure’m els dits de les parpelles. L’Oshima està assegut a la cadira giratòria de davant l’escriptori, amb les cames creuades. No diu res més.

—No l’he matat jo.

—Ja ho sé —diu l’Oshima—. Aquest dia vas ser aquí a la biblioteca fins al vespre. És impossible que tornessis a Tòquio, matessis el teu pare i l’endemà tornessis a ser a Takamatsu.

Però jo no n’estic tan segur. Fent els càlculs, m’adono que el dia que van matar el meu pare és el dia que em vaig despertar tot tacat de sang.

—Segons el diari, la policia t’està buscant. Segurament com un testimoni important.

Jo assenteixo.

—Potser val més que vagis a la policia d’aquí i demostris que tens una bona coartada que no pas que intentis amagar-te. No cal dir que declararé a favor teu.

—Però si hi vaig, m’enviaran directe a Tòquio.

—Segurament. De fet, encara estàs en edat d’estudiar i no pots anar pas on vulguis. Legalment, encara necessites un adult que es faci responsable de tu.

Faig que no amb el cap.

—No vull explicar res a ningú. No vull tornar a Tòquio ni a l’institut.

L’Oshima es queda una estona mirant-me, sense dir res.

—Tu decideixes —diu finalment, amb una veu suau—. Em sembla que tens dret a viure com vulguis, tant si tens quinze anys com cinquanta-un. Malauradament, però, això no és el que pensa tothom, i si decideixes no explicar res a ningú hauràs d’anar fugint de la policia i de la societat, i tindràs una vida ben difícil. Només tens quinze anys, i molta vida per davant. Ja t’està bé? No dic res.

L’Oshima agafa el diari i es torna a mirar l’article.

—Segons el diari, ets l’únic familiar que té el teu pare.

—També tinc una mare i una germana, però fa anys que van marxar de casa i no sé on són. I, encara que ho sabés, no crec que anessin a l’enterrament.

—Així, si no hi ets, qui es farà càrrec del funeral i de tota la resta?

—Com diu el diari, té una secretària que es pot encarregar de tot. Jo no vull res del que em pugui deixar. Que facin el que vulguin amb la casa, amb els diners i amb tot plegat.

L’únic que m’ha deixat el pare són els gens, penso.

—Si no m’equivoco —diu l’Oshima—, no estàs gaire trist ni et sap gaire greu que s’hagi mort el teu pare.

—Sí que em sap greu. Vulguis o no, era el meu pare. Però si vols que et digui el que sento de veritat, penso que tant de bo s’hagués mort abans. Ja sé que és una cosa que no es diu, però és així…

L’Oshima fa que no amb el cap.

—No passa res. Ara més que mai tens dret a dir el que penses.

—De fet, jo…

A la meva veu li falta la consistència necessària. Les paraules que em surten de la boca no saben on han d’anar i es perden en el buit. L’Oshima s’aixeca de la cadira i ve a seure al meu costat.

—Escolta, Oshima, últimament em passen moltes coses. Algunes les trio i algunes no, però ja no les sé distingir. Vull dir que fins i tot les coses que em penso que trio ja semblen decidides per endavant, i és com si jo em limités a seguir un camí que ja està traçat. Per molt que pensi o per molt que m’hi esforci, no serveix de res. Més aviat al contrari: com més m’hi esforço, més em sembla que deixo de ser jo. És com si me n’anés de l’òrbita de qui sóc, i això és molt dur. Potser tinc por. Només de pensar-hi, m’estremeixo de cap a peus.

L’Oshima allarga la mà i me la posa a l’espatlla. Sento l’escalfor del seu palmell.

—Encara que les teves tries i els teus esforços es quedin en no-res, tu no deixes de ser qui ets. Vas endavant sent tu mateix. No t’amoïnis per això.

Aixeco la vista per mirar-lo. En les seves paraules hi ha un estrany poder de convicció.

—Per què ho dius?

—Perquè aquestes ironies existeixen.

—Ironies?

L’Oshima em mira als ulls.

—Escolta, Kafka, el que t’està passant és el motiu de moltes tragèdies gregues: no és l’home que tria el destí sinó que el destí tria l’home. És la visió del món en què es basa el teatre grec. I, segons Aristòtil, el sentit de la tragèdia no surt pas dels punts febles dels protagonistes sinó dels punts forts. La ironia és que la gent no es veu arrossegada a la tragèdia a causa de les seves febleses sinó a causa de les seves virtuts. Èdip rei, de Sòfocles, n’és un bon exemple. La tragèdia d’Èdip no és provocada per la seva mandra ni per la seva estupidesa sinó per la seva valentia i la seva honestedat. La ironia és inevitable.

—Així, no hi ha salvació.

—Depèn dels casos —diu l’Oshima—. A vegades no n’hi ha. Però la ironia fa que les persones es facin més profundes, més madures. I això és la porta d’entrada a una salvació més alta, on pots trobar una mena d’esperança universal. Per això avui dia les tragèdies gregues encara són vigents i es consideren una forma d’art clàssica. Ja sé que em repeteixo, però tot el que hi ha al món és una metàfora.

Normalment ningú mata el seu pare ni es fica al llit amb la seva mare, oi? O sigui que acceptem la ironia mitjançant el recurs de la metàfora, i gràcies a això ens fem més madurs i més profunds.

Jo no dic res. Estic massa capficat en els meus pensaments.

—Ho sap algú, que has vingut a Takamatsu? —em pregunta l’Oshima.

Faig que no amb el cap.

—Ho vaig decidir jo i vaig venir tot sol. No ho sap ningú.

—Així, potser val més que et quedis uns quants dies amagat aquí a la biblioteca.

Si no surts a recepció, no crec que la policia et trobi. I si les coses es compliquen, sempre et puc portar a la cabana.

Miro l’Oshima.

—Si no t’hagués conegut —li dic—, potser no me n’hauria sortit. Hauria estat sol en aquesta ciutat, sense ningú que m’ajudés.

Ell somriu. Retira la mà de la meva espatlla i es queda mirant-se el palmell.

—No ho crec. Si no m’haguessis conegut, hauries trobat un altre camí. No sé per què, però no en tinc cap dubte. —Llavors s’aixeca i m’acosta un altre diari que hi ha sobre l’escriptori—. Per cert, mira què sortia al diari de fa tres dies. No és gaire llarg, però em va cridar molt l’atenció. Potser només és casualitat, però em sembla que va passar a prop de casa teva.

Acabo de llegir l’article i torno el diari a l’Oshima. S’hi aventuren unes quantes hipòtesis sobre la causa de l’incident, tot i que no n’hi ha cap de gaire convincent.

La policia estudia la possibilitat que es tracti d’un robatori o d’una broma. El Servei Meteorològic assegura que no es donaven les condicions atmosfèriques necessàries perquè ploguessin peixos, mentre que el portaveu del Ministeri d’Agricultura, Ramaderia i Pesca encara no s’ha pronunciat en cap sentit.

—Tens alguna intuïció sobre què pot haver estat? —em pregunta l’Oshima.

Faig que no amb el cap. No en tinc ni idea.

—Va passar l’endemà que matessin el teu pare, i al mateix barri. Vols dir que només és una casualitat?

—Potser sí.

—El diari també diu que aquella mateixa nit, a l’àrea de servei de Fujigawa, a l’autopista Tomei, van caure unes sangoneres molt grosses del cel. Moltes, i en una zona no gaire gran. De resultes, va haver-hi uns quants accidents. Era una nit clara i no feia vent, i ningú sap explicar per què van caure. Tampoc saps què ho pot haver provocat?

Faig que no amb el cap.

L’Oshima plega el diari.

—Així —diu—, l’únic que sabem és que no paren de passar coses estranyes.

Potser només són casualitats, però jo no ho tinc tan clar. Hi ha alguna cosa que no em quadra.

—Potser són metàfores —dic jo.

—Potser sí. Però, equina mena de metàfora és un xàfec de sardines i sorells?

Ens quedem en silenci. Durant aquesta estona intento posar en paraules una idea que durant molt temps no he pogut expressar.

—Saps què? Fa uns quants anys el meu pare em va fer una profecia.

—Una profecia?

—No ho he explicat mai a ningú. Em pensava que ningú m’entendria.

L’Oshima no diu res, però el seu silenci m’encoratja.

—De fet, sembla més una maledicció que una profecia. M’ho va dir unes quantes vegades, com si em volgués cisellar les paraules al cervell.

Inspiro profundament i torno a comprovar el que he de dir. Evidentment, no cal que ho comprovi, ja que sempre és on ha de ser, però abans de dir-ho, ho he de tornar a sospesar.

—Un dia mataràs el teu pare amb les teves mans i t’entendràs amb la teva mare.

Just després de dir-ho, just després de posar-ho en paraules concretes, noto un forat al pit, dins el qual el cor em batega amb un soroll buit i metàl·lic. L’Oshima es queda una bona estona mirant-me, sense canviar l’expressió de la cara.

—Així, et va dir que el mataries amb les teves mans i que t’entendries amb la teva mare…

Faig que sí amb el cap.

—És la mateixa profecia que va rebre Èdip. Ja ho sabies, oi?

Torno a assentir.

—Però això no és tot. Encara hi ha una altra cosa. Tinc una germana que és sis anys més gran que jo, i el meu pare em va dir que també m’entendria amb ella.

—N’estàs segur?

—Sí. Jo encara era molt petit i no sabia què volia dir que m’entendria amb elles.

No ho vaig entendre fins uns quants anys més tard.

L’Oshima no diu res.

—Em va dir que, per molt que intentés escapar-me’n, no me’n sortiria. Que aquesta profecia la duia gravada als meus gens, com una bomba de rellotgeria, i que res no la canviaria.

L’Oshima es queda una bona estona en silenci, com si examinés les paraules que he dit i intentés extreure’n alguna pista.

—Però, mer què t’havia de dir una cosa tan terrible? —em pregunta finalment.

—No ho sé. No em va explicar res més —dic jo fent que no amb el cap—. Potser volia venjar-se de la meva mare i de la meva germana, que ens havien abandonat.

Potser les volia castigar a través meu.

—Encara que et fes mal a tu.

Faig que sí amb el cap.

—Em sembla que el meu pare em tenia per una obra seva, per una escultura més. Es pensava que em podia utilitzar com volgués.

—Trobo que és una manera de pensar molt recargolada —diu l’Oshima.

—És que a casa tot era molt recargolat. De fet, tot ho era tant que les coses normals eren les que semblaven recargolades. Ja me’n vaig adonar fa temps, però encara era un nen i no tenia on anar.

—He vist algunes obres del teu pare —diu l’Oshima—. Era un escultor meravellós. Tenia un estil original, provocatiu, gens complaent, molt poderós. El que feia era autèntic.

—Potser sí. Però el que li quedava després de crear la seva obra era una mena de verí que escampava al seu voltant i del qual no et podies escapar. El pare contaminava i feia mal a tothom que tenia a la vora. No sé si ho feia expressament.

Potser era així i no ho podia evitar. Sigui com sigui, em sembla que estava connectat amb alguna cosa molt especial. Saps què vull dir?

—Diria que sí —respon l’Oshima—. Amb alguna cosa que estava per sobre del bé i del mal. Potser se’n podria dir «la font del poder».

—I la meitat dels meus gens són com els seus. Potser la mare també em va deixar per això. Potser es volia separar de mi perquè havia nascut d’aquella font terrible i també estava contaminat.

L’Oshima es prem suaument els polsos amb els dits mentre pensa alguna cosa.

Em mira aclucant una mica els ulls.

—Hi ha alguna possibilitat que no fos el teu pare? El pare biològic, vull dir. Faig que no amb el cap.

—Fa uns quants anys ens vam fer la prova de l’ADN en un hospital. No hi ha dubte que era el meu pare. Em va ensenyar els resultats i tot.

—Sí que hi tenia interès…

—Em sembla que volia que em quedés clar que era fill seu. Com si signés una obra.

L’Oshima continua prement-se els polsos.

—Però, sigui com sigui, la profecia del teu pare no es complirà. No l’has matat pas tu. Tu eres a Takamatsu i ell es va morir a Tòquio.

Sense dir res, obro les mans i me les miro. Són les mans que en despertar-me aquella nit estaven tacades d’una sang negrosa.

—No n’estic segur —li confesso.

L’hi explico tot. Que aquell vespre, tornant de la biblioteca, vaig estar unes quantes hores inconscient i em vaig despertar al bosquet de darrere d’un temple, amb la camisa tacada de sang. Que vaig rentar la sang al lavabo del temple. Que hi ha unes quantes hores de les quals no tinc cap record. Per no allargar-me més del compte, no li explico que vaig anar a dormir al pis de la Sakura. De tant en tant ell em pregunta alguna cosa, vol saber alguns detalls, però no expressa la seva opinió.

—No sé on em vaig tacar ni de qui era aquella sang. No recordo res —li dic—. Però podria ser que matés el pare amb les mans i no d’una manera metafòrica.

Almenys tinc la sensació que ho vaig fer. Com has dit, aquell dia era a Takamatsu i és impossible que tornés a Tòquio… però «en els somnis comença la responsabilitat», no?

—Ycats —diu l’Oshima.

—Potser el vaig matar en un somni. Potser vaig agafar algun camí secret dins un somni i el vaig matar.

—A tu et pot semblar que el que va passar és això, però ni la policia ni ningú et perseguirà per la teva responsabilitat poètica. Ningú pot ser en dos llocs alhora.

Einstein ho va demostrar científicament i és un concepte acceptat per la llei.

—Però jo no parlo de ciència ni de llei.

—El que dius, Kafka, no és més que una hipòtesi. Una hipòtesi tosca i surrealista que sembla treta d’una novel·la de ciència-ficció.

—Ja sé que només és una hipòtesi. Suposo que ningú es creurà una bestiesa com aquesta, però el meu pare sempre deia que si no hi havia una prova contrària per refutar una hipòtesi la ciència no avançaria. No parava de dir que una hipòtesi era un camp de batalla al cervell. I de moment no he trobat cap prova que refuti la meva hipòtesi.

L’Oshima es queda en silenci.

Jo no trobo res més per dir.

—Sigui com sigui, aquesta és la raó per la qual has vingut a Shikoku. Per escapar-te de la maledicció del teu pare —diu l’Oshima finalment.

Jo assenteixo i assenyalo el diari.

—Però sembla que no me n’he pogut escapar.

La distància no ho soluciona tot, diu el noi que es diu Corb.

—Em sembla que necessites un amagatall —diu l’Oshima—. Ara mateix és tot el que et puc dir.

M’adono que estic molt cansat. De sobte el cos no m’aguanta. Em recolzo en l’Oshima, que seu al meu costat, i ell m’abraça. Poso la cara al seu pit pla.

—Oshima, jo no vull fer aquestes coses. No volia matar el meu pare. No em vull ficar al llit amb la meva mare ni amb la meva germana.

—Ja ho sé —diu ell passant-me els dits pels cabells—. Ja ho sé.

—Ni en somnis.

—Ni en una metàfora —diu ell—. Ni en una al·legoria, ni en una analogia. —Al cap d’una estona afegeix—: Si vols, aquesta nit em puc quedar aquí i fer-te companyia. Puc dormir a la cadira.

Li dic que no, que m’estimo més estar sol.

Ell es tira els cabells enrere i, després de dubtar una mica, diu:

—Ja sé que sóc una dona, que sóc gai i que visc en un embolic monumental, però si el que et preocupa és això…

—No, no és això —el tallo jo—. Només és que vull estar sol per pensar. M’han passat moltes coses de cop. Només és això.

L’Oshima escriu un número de telèfon en un bloc de notes.

—Si a mitja nit necessites parlar, truca’m aquí. No te n’estiguis. No dormo gaire profundament. Li dono les gràcies.

A la nit veig un fantasma.