12

Benvolgut doctor,

Potser se sorprendrà de rebre aquesta carta, sense previ avís. Si us plau, perdoni’m la gosadia. Suposo que es deu haver oblidat del meu nom: sóc l’antiga mestra de l’escola de ***, a la prefectura de Yamanashi. En llegir aquest nom, potser se’n recorda. Sóc la mestra que duia d’excursió el grup de nens que es van quedar inconscients al bosc, l’any abans que s’acabés la guerra. Després de l’incident, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb vostè i amb els seus companys de la Universitat de Tòquio unes quantes vegades, quan van venir al nostre poble per investigar el cas juntament amb uns quants membres de l’exèrcit.

Després d’això, veient el seu nom en diaris o revistes he seguit la seva brillant carrera amb una admiració profunda, i sempre he recordat la seva persona i la seva manera de fer, tan professional. També he llegit alguns dels seus llibres i sempre m’han impressionat molt favorablement la profunditat i l’amplitud dels seus punts de vista. Em convenç especialment la idea que els humans som éssers eminentment individuals però que alhora compartim una mena de memòria arcaica que ens uneix. Durant la meva vida hi ha hagut moltes vegades que jo mateixa he experimentat aquesta sensació. Desitjo de tot cor que pugui continuar i aprofundir la seva tasca.

Pel que fa a mi, després d’aquell incident vaig continuar ensenyant a la mateixa escola de ***, fins que, fa uns quants anys, vaig caure malalta. Em van haver d’ingressar una temporada força llarga a l’Hospital General de Kofu, i quan feia poc que hi era vaig haver de renunciar a la feina. Em vaig passar més d’un any entre l’hospitalització i la recuperació, però em vaig curar, i quan em van donar d’alta vaig decidir obrir una petita acadèmia al mateix poble. Els nens que ara vénen a l’acadèmia són els fills dels nens a qui havia fet de mestra a l’escola. El refrany que diu que el temps passa volant està molt sentit, però realment és així.

Durant la guerra vaig perdre el marit i el pare, i en els confusos anys de la postguerra fins i tot la mare. Com que em vaig casar just abans que el meu marit marxés al front, no vam tenir temps de tenir fills, de manera que m’ha tocat viure sola. No puc pas dir que hagi estat una vida molt feliç, però, gràcies a haver fet tants anys de mestra i a haver educat tantes criatures, considero que, a la meva manera, he viscut una vida plena. Cada dia dono les gràcies al cel per haver-me donat aquesta oportunitat. Si no hagués pogut fer de mestra, em sembla que no hauria sobreviscut.

Si avui goso escriure-li és perquè m’és impossible oblidar l’incident que va passar en aquell bosc la tardor de l’any 1944. De fet, ja han passat vint-i-vuit anys, però jo ho tinc tan present com si hagués passat ahir mateix. És un record que no em deixa mai, m’acompanya en tot moment, com si fos la meva ombra. He passat moltes nits en blanc i aquest record se m’ha aparegut sovint en somnis.

És com si les repercussions d’aquell incident haguessin continuat controlant en tot moment la meva vida. Quan em trobo amb alguna de les criatures que eren presents al lloc de l’incident (la meitat encara viuen al poble i tenen vora quaranta anys) sempre em demano quines conseqüències devia tenir aquell fet en les seves vides, i també en la meva. És impossible que un incident com aquell no ens provoqués algun efecte físic o psicològic, però quan intento concretar la forma que van adoptar aquells efectes i la importància que van tenir no me’n surto.

Tal com deu saber, en el moment de l’accident els militars van evitar que el que va passar es fes públic. Després, durant l’ocupació, l’exèrcit nord-americà també va dur a terme algunes investigacions en secret. Si li he de ser sincera, penso que tant l’exèrcit japonès com el nord-americà són el mateix. Després de l’ocupació nord-americana, un cop el govern va aixecar la censura, tampoc va aparèixer cap article en diaris o revistes sobre aquell incident, potser perquè ja feia temps que havia passat i no hi havia hagut cap víctima.

Així doncs, hi ha ben poca gent que estigui al corrent del que va passar aquell dia al bosc. Durant la guerra es van viure tantes coses terribles i es van perdre tantes vides que el fet que un grup de criatures es quedessin inconscients enmig del bosc no sembla res de l’altre món. Fins i tot aquí no hi ha gaire gent que se’n recordi, i els qui se’n recorden no en volen parlar gaire. Com que és un poble petit i l’incident no va deixar gaire bon record, fins a un cert punt aquesta actitud d’ignorar-lo em sembla lògica.

La majoria de coses les oblidem amb el temps. Fins i tot la guerra i la mort de tantes persones ara ens semblen coses que pertanyen a un passat llunyà. El dia a dia ens manté tan ocupats que la majoria de coses importants surten de l’òrbita dels nostres records com si fossin estels apagats. Hem d’estar massa pendents de les qüestions quotidianes i d’aprendre coses noves: nous estils, nous coneixements, noves tècniques, noves paraules… I, tanmateix, hi ha fets que no s’obliden, per més que passi el temps, per més coses que succeeixin. Hi ha records que no es poden esborrar, coses que queden dins nostre com una dovella. I per mi, el que va passar aquell dia al bosc n’és una.

Suposo que ja és massa tard i que se sorprendrà que ara li surti amb això, però es tracta d’una cosa que necessito explicar-li mentre encara sigui viva.

Durant la guerra vivíem sota un estricte control de les idees, i hi havia coses que no podíem expressar fàcilment. Quan ens vam veure, també hi havia militars, de manera que no era l’ambient més propici per parlar amb llibertat. A més a més, en aquell moment no coneixia res sobre vostè ni sobre la seva tasca professional i, jove com era llavors, no vaig gosar ser massa explícita sobre qüestions personals.

Per això hi ha uns quants fets que em vaig quedar per a mi. Dit d’una altra manera, en les declaracions que vaig fer per a la investigació oficial vaig canviar intencionadament una part dels esdeveniments. I, de la mateixa manera, en la investigació que va dur a terme l’exèrcit nord-americà després de la guerra em vaig reafirmar en la primera versió que havia donat. Ja sigui per por o per mantenir les aparences, vaig repel·lir les mentides que li havia dit a vostè. Penso que aquest comportament meu potser va dificultar la resolució del cas o potser en va distorsionar les conclusions, i durant tots aquests anys he viscut amb aquesta recança. Em sap molt greu.

Aquest és el motiu pel qual li escric aquesta carta tan llarga. Sé que està molt enfeinat i que per vostè potser és una molèstia. Si és el cas, prengui’s aquestes ratlles com els repapiejos d’una dona gran i llenci la carta sense fer-ne cas. Només ho faig perquè sento la necessitat de confessar a algú el que va passar mentre encara pugui. És cert que em vaig recuperar de la malaltia, però qui sap si no puc tenir una recaiguda. Espero que ho entengui.

La nit abans que anéssim d’excursió amb els nens, vaig somiar en el meu marit.

Just abans de l’alba. El meu marit ja feia temps que era al front. Va ser un somni molt concret i molt eròtic, un d’aquells somnis tan clars que és difícil distingir-los de la realitat.

Fèiem l’amor una vegada i una altra sobre una gran pedra plana que era a prop del cim d’una muntanya. La pedra era de color gris clar i devia tenir una superfície d’uns dos tatamis. La superfície era llisquent i humida. El cel estava encapotat, com si s’hagués de posar a ploure amb força en qualsevol moment. No bufava ni un bri d’aire. S’acostava el vespre i els ocells s’afanyaven a tornar al niu. Nosaltres fèiem l’amor sota aquell cel, sense dir-nos res. Com que la guerra ens va separar quan feia poc que érem casats, el meu cos es delia per estar amb el meu marit.

Vaig sentir un plaer indescriptible. Fèiem l’amor en diferents postures i arribàvem a l’orgasme una vegada i una altra. Ara que hi penso, és molt estrany, ja que tant ell com jo érem introvertits i mai no ho havíem fet de tantes maneres ni havíem arribat a experimentar un plaer tan intens. En el somni, però, ens havíem oblidat de la contenció habitual i ho fèiem com bèsties.

En despertar-me, a fora encara era fosc i em vaig sentir molt estranya. Tenia una pesantor inquietant a tot el cos i encara notava el meu marit dintre meu. El cor m’anava molt de pressa i em costava respirar. Tenia la vagina ben humida, com si ho acabés de fer de veritat i no pas en un somni. Em fa vergonya dir-ho, però em vaig masturbar. Estava molt excitada i havia de fer alguna cosa per calmar-me.

Després vaig anar a l’escola amb bicicleta i em vaig endur els nens a Owanyama. Pel camí continuava notant els efectes del sexe. Si tancava els ulls, encara sentia com el meu marit es corria dintre meu, com el seu semen picava contra les parets de l’úter. Jo m’aferrava ben fort a la seva esquena, obria les cames tant com podia i amb els turmells m’arrapava a les seves cuixes. Mentre pujava aquella muntanya amb els alumnes, estava ben abstreta. Es podria dir que continuava vivint en aquell somni tan real.

Quan, un cop al bosc, els nens ja estaven a punt de començar a buscar bolets, em va venir la regla de sobte. Encara no em tocava. Sóc molt regular i tot just m’havia parat feia deu dies, però potser aquell somni eròtic va desencadenar alguna reacció dintre meu. Sigui com sigui, em va agafar per sorpresa i, a sobre, al mig del bosc.

Vaig dir als nens que descansessin una estona, em vaig allunyar d’on eren i vaig improvisar una solució d’emergència amb un parell de tovalloles que duia. Sagnava molt i estava força trasbalsada, però vaig pensar que ja aguantaria fins que tornéssim a l’escola. Estava mig marejada i no podia pensar amb claredat. Suposo que em sentia culpable per haver tingut aquell somni tan vergonyós, per haver-me masturbat i per haver tingut fantasies sexuals en presència de la canalla.

Normalment, el meu caràcter retret em feia reprimir aquella mena de pensaments.

Mentre els nens buscaven bolets, vaig pensar que valdria més escurçar l’excursió i tornar com més aviat millor. Un cop a l’escola em seria més fàcil sortir d’aquell mal pas. Em vaig asseure i em vaig posar a vigilar la canalla: després de comptar-los, vaig procurar no perdre’n cap de vista.

Al cap d’un moment, però, vaig veure un nen que venia cap a mi amb alguna cosa a les mans. Era en Nakata —el nen que es va quedar inconscient i va haver d’estar tant temps ingressat—, i el que portava eren les tovalloles ensangonades que jo havia fet servir. Vaig respirar profundament, sense saber-me avenir del que veia, ja que les havia llençat ben lluny d’on eren els nens, en un lloc on no les poguessin trobar. De fet és lògic, ja que a les dones aquesta és una de les coses que ens fan més vergonya i que més volem mantenir en secret. Encara no entenc com les va poder trobar.

Sense adonar-me del que feia, vaig començar a donar bufetades a en Nakata. El vaig agafar amb una mà per l’espatlla i amb l’altra el vaig bufetejar. Estava tan exaltada que potser em vaig posar a cridar i tot. Vaig perdre el control. Em sembla que tenia tanta vergonya que no sabia què em feia. No havia pegat mai a cap alumne, però en aquell moment estava fora de mi.

Llavors em vaig adonar que tots els nens em miraven. Alguns estaven drets, uns altres asseguts, però tots estaven girats cap a mi. Ho tenien tot ben bé davant els ulls: jo, dreta i blanca com un full de paper; en Nakata estès a terra a causa de les meves bufetades, i les tovalloles tacades de sang. Tots ens vam quedar una estona immòbils, com si estiguéssim congelats. No es va moure ningú, i ningú no va dir res.

Als nens els havia desaparegut l’expressió de la cara. Semblaven màscares de bronze. Un gran silenci es va apoderar del bosc. Només se sentia el cant dels ocells.

És una escena que tinc gravada al cervell.

No sé pas quanta estona va passar. Diria que no gaire, però a mi em va semblar una eternitat. Van ser uns moments en què vaig arribar fins al límit d’aquest món.

Finalment vaig tornar en mi i les coses del meu voltant van recuperar el color. Vaig amagar les tovalloles tacades de sang al meu darrere i vaig aixecar en Nakata de terra. El vaig abraçar ben fort i li vaig demanar perdó de tot cor. Li vaig dir que m’havia equivocat i li vaig suplicar que em perdonés. Ell encara estava en estat de xoc. Tenia els ulls en blanc i em sembla que no sentia el que li deia. Sense deixar d’abraçar-lo, em vaig girar cap als altres alumnes i els vaig dir que tornessin a buscar bolets. Em van fer cas, com si no hagués passat res. Em sembla que no van entendre el que acabaven de veure. Tot era massa estrany i massa sobtat.

Em vaig quedar una estona allà plantada, abraçant ben fort en Nakata. Em volia morir allà mateix. Volia desaparèixer. Vivíem una guerra terriblement cruel on no parava de morir-hi gent. Ja no sabia què estava bé i què no ho estava. El paisatge i els colors que veia eren els que havien de ser? Els cants dels ocells que sentia eren els de veritat? Estava sola enmig del bosc, confusa, i no parava de rajar-me sang de l’úter. Estava enfadada, atemorida i avergonyida. Vaig rompre a plorar.

Vaig plorar en silenci, sense fer cap soroll.

I llavors va ser quan els nens es van quedar inconscients.

Espero que entengui que no expliqués aquesta història als oficials de l’exèrcit.

Estàvem en plena guerra i sempre havíem de guardar les aparences. Per això en la meva versió dels fets vaig ometre que m’havia vingut la regla, que en Nakata havia trobat les tovalloles tacades de sang i que jo li havia pegat. Tal com he dit abans, em sap greu haver dificultat i entorpit les seves investigacions. Ara que per fi l’hi puc explicar, em trec un gran pes de sobre.

Per molt estrany que sembli, cap nen no recordava el que havia passat: ni les tovalloles ni el fet que jo hagués pegat a en Nakata. Se’ls havia esborrat tot del cervell. Just després de l’incident vaig mirar de comprovar-ho parlant-los un per un i vaig adonar-me que efectivament no se’n recordaven. Potser quan va passar allò ja estaven en coma.

Com a ex-mestra d’en Nakata, també voldria dir-li unes quantes coses sobre ell. De fet, després de l’incident no sé què se’n va fer. Un oficial de l’exèrcit nord-americà que em va fer una entrevista després de la guerra em va explicar que se l’havien endut a un hospital militar de Tòquio i que, després de passar-se un quant temps en coma, finalment va recuperar la consciència. Però no em va donar cap més explicació. Suposo que sobre aquest aspecte vostè sap més detalls que no pas jo.

Tal com sap, en Nakata era un dels cinc nens que havien evacuat de Tòquio i havien portat al nostre poble. Dels cinc, era el més llest i el que treia més bones notes. Era guapo i sempre anava ben vestit. Era un nen tranquil i no es ficava mai on no el demanaven. A classe no aixecava mai la mà, però si li preguntaves ell sempre contestava correctament, i si li demanaves l’opinió sempre la donava de manera clara i raonada. De seguida entenia les explicacions de totes les as-signatures. En totes les classes hi ha un alumne així, capaç d’estudiar pel seu compte i que saps que anirà a una bona universitat i trobarà una bona feina. Són criatures que tenen una capacitat innata per espavilar-se.

Com a mestra seva, però, hi havia alguna cosa que no m’acabava de quadrar.

De tant en tant notava que dins seu hi havia una mena de resignació. Tot i anar superant les dificultats que se li presentaven, mai no mostrava cap alegria per haver-ho aconseguit. Tampoc coneixia les dificultats d’esforçar-se ni el dolor d’equivocar-se. Mai no sospirava ni somreia. Feia les coses perquè les havia de fer.

Resolia les dificultats amb què es trobava de manera eficient, com un treballador d’una cadena de muntatge que va cargolant les peces que li acosta la cinta transportadora.

Em sembla que aquest comportament podia ser degut a l’entorn familiar.

Evidentment, com que no vaig conèixer els seus pares, que es van quedar a Tòquio, no ho puc saber del cert, però en la meva vida com a ensenyant m’he trobat amb casos semblants. Sovint passa que a les criatures espavilades, justament perquè ho són, els adults els anem aixecant cada cop més el llistó, fins que arriba un punt en què queden tan aclaparats per les tasques que se’ls imposen que comencen a perdre la frescor i l’emoció que haurien de mostrar en el moment d’assolir alguna cosa. Si es troben en un entorn com aquest, hi ha criatures que tanquen el cor i s’esforcen per amagar qualsevol manifestació natural dels sentiments. I per aconseguir que tornin a obrir el cor cal molt temps i molts esforços. Com que els nens tenen el cor molt mal·leable, se’ls pot deformar de moltes maneres, però un cop deformat i solidificat costa molt tornar-lo a l’estat original. En la majoria de casos és impossible. Però no cal que m’estengui en aquest punt, ja que és la seva especialitat i no crec que algú com jo hi pugui afegir res que no sàpiga.

Per altra banda, jo sospitava que en el comportament d’en Nakata s’hi amagava una ombra de violència. Sovint vaig notar que en la seva expressió o en els seus moviments hi havia una mostra fugissera de por, com una mena de reacció instintiva d’haver estat exposat tant temps a la violència. M’era impossible saber fins a quin grau arribava aquella violència, ja que era un nen molt reservat i sabia amagar molt bé aquella por. Però quan passava alguna cosa sempre hi havia algun moviment, per lleu que fos, que no podia dissimular. Estic convençuda que a casa seva havia patit algun tipus de violència. Quan es passa tant temps com he passat jo amb la canalla, hi ha coses que no se t’escapen.

A les famílies dels pobles n’hi ha molta, de violència. Normalment tots els pares són pagesos i han de fer mans i mànigues per sobreviure. Treballen de punta a punta de dia, arriben a casa esgotats i la majoria beuen. Per tant, quan s’enfaden la mà els va més de pressa que el cap. Això no és cap secret. Les criatures de poble reben força, però no en fan cas i les pallisses no els deixen cap seqüela psicològica.

El pare d’en Nakata, en canvi, era professor d’universitat, i si he de jutjar per les cartes que em va escriure, la seva mare també devia tenir estudis. Així, en Nakata no era només un nen de ciutat sinó que també era de casa bona. Per tant, si en una família com aquella es produïa algun tipus de violència, devia ser més complicada i més velada que la violència directa i quotidiana a què estan sotmesos els nens de poble. Devia ser un tipus de violència que una criatura no pot compartir amb ningú.

Per això em va recar especialment pegar-li aquell dia. Me’n vaig penedir de seguida. Allò era l’últim que hauria hagut de fer, ja que just llavors —després que l’evacuessin de Tòquio, l’obliguessin a separar-se dels seus pares i el deixessin en un entorn completament nou— començava a obrir-me el seu cor.

L’únic que vaig aconseguir pegant-li d’aquella manera va ser etzibar un cop letal a la calma que ell podia haver adquirit des que era entre nosaltres. M’hauria agradat poder reparar aquell error amb el temps, però el que va passar després ho va fer impossible. En Nakata no va recuperar el coneixement, se’l van endur a Tòquio i no el vaig tornar a veure. Encara avui em reca el que va passar. Encara puc veure la cara que feia quan li pegava, i també la por i la resignació tan profundes que hi tenia gravades.

Em sap greu haver escrit una carta tan llarga, però encara hi ha una darrera cosa que li vull dir. Quan el meu marit va morir a les Filipines, just abans que s’acabés la guerra, no vaig patir cap trasbals. El que vaig sentir en aquell moment no va ser més que un profund sentiment d’impotència. No em vaig enrabiar ni em vaig desesperar. No vaig vessar ni una sola llàgrima. Ja sabia que el meu marit moriria al front. Des que l’any abans havia passat tot allò —aquell somni eròtic tan real, aquella regla que em va venir abans d’hora, aquella excursió a la muntanya, aquelles bufetades que vaig donar a en Nakata, aquell misteriós estat de coma en què van entrar els nens al bosc—, ja havia acceptat com un fet que el meu marit s’havia de morir. Quan m’ho van comunicar va ser com si em confirmessin una cosa que ja sabia. Una part de la meva ànima es va quedar en aquell bosc: el que hi vaig viure supera de llarg totes les altres experiències que he tingut en aquesta vida.

Abans d’acabar, vull expressar-li el meu desig que les seves investigacions siguin ben profitoses.

Cuidi’s molt. Cordialment.