14

En Nakata va anar uns quants dies seguits a aquell solar tancat i abandonat. Només un dia que va ploure molt des de bon matí es va quedar a l’habitació fent bricolatge amb unes fustes, però la resta de dies se’ls va passar en aquell solar, assegut entre les herbes, esperant que hi aparegués la gata perduda o l’home del barret. Però no hi va haver sort.

Cada vespre passava per la casa de la família que li havia encarregat la feina i els presentava l’informe de la seva perquisició: què havia fet, on havia anat i quina informació havia obtingut per trobar la gata. Els amos li donaven tres mil iens cada dia, que era el seu jornal. No és que l’hagués decidit ningú en concret, sinó que al barri s’havia guanyat la fama de ser un buscador de gats excel·lent, i d’alguna manera s’havia establert que se li havien de donar tres mil iens al dia. La gent, a més, no el pagava només amb diners, sinó que sempre hi afegien alguna cosa, ja fos menjar o roba. I quan trobava el gat que li havien encarregat de buscar, li donaven deu mil iens a tall de recompensa.

Com que els encàrrecs per buscar gats eren irregulars no s’hi treia cap gran sou, però s’ha de tenir en compte que també cobrava la pensió per discapacitat i que el seu germà li pagava les despeses mensuals amb els diners de l’herència dels seus pares (que no era res de l’altre món) i amb els escassos estalvis que tenia ell mateix. Amb la pensió per discapacitat podia ben bé passar el mes, de manera que els diners que es treia buscant gats se’ls podia gastar com volgués, i a ell li semblava una quantitat molt elevada. (Si s’ha de dir la veritat, a vegades no trobava cap altra manera de gastar-se’ls que no fos menjant anguiles). Els que li sobraven els amagava sota el tatami de l’habitació. Com que no sabia llegir ni escriure, no anava mai al banc ni a correus, on havia d’escriure el nom i l’adreça per qualsevol gestió que volgués fer.

En Nakata mantenia en secret que podia parlar amb els gats. Només ho sabien ell i els gats. Si ho deia a la gent, es pensarien que no hi tocava. Evidentment, ja sabien que era una mica totxo, però ser una mica totxo era molt diferent de no tocar-hi.

A vegades algú el veia tot concentrat parlant amb un gat, però no s’hi fixaven gaire, com si ja estiguessin acostumats a veure persones grans parlant de tu a tu a un animal. Per això quan algú el lloava per entendre tant els costums i la manera de fer dels gats i li deia que semblava que els pogués parlar, ell es limitava a somriure. Com que era seriós i educat, i sempre tenia una rialla a la boca, gaudia d’una bona reputació entre les mestresses de casa del barri. També hi ajudava que sempre anés net i polit. Era pobre però li agradava banyar-se i fer la bugada i, a banda dels diners, la gent que li encarregava que els busqués el gat sovint li donava roba que se’ls havia quedat nova. No es pot dir que un polo de color salmó de la marca de Jack Nicklaus li quedés gaire bé, però a ell tant li feia.

En Nakata era a la porta de cals Koizumi, la família que li havia encarregat la feina, presentant un informe molt detallat a la mestressa.

—Per fi he obtingut una informació de la Goma. Pel que em va dir en Kawamura, fa uns quants dies va veure una gata que podia ser la Goma en un solar del districte dos, a dos carrers d’aquí. L’edat, les clapes i el collar coincidien amb els de la Goma. Llavors vaig pensar que estaria bé que vigilés aquest solar, i cada dia m’enduc el dinar i m’hi estic assegut del matí al vespre. No, no pateixi. Tinc molt temps lliure, i si no plou ja em va bé estar-m’hi. Ara, si troba que no cal que vigili més, digui-m’ho i pararé de vigilar de seguida.

El que no va dir va ser que en Kawamura no era un home sinó un gat amb radies de color marró. Aquell detall només hauria embolicat la troca.

La senyora Koizumi va donar les gràcies a en Nakata. Des que la Goma s’havia perdut, les dues nenes estaven molt abatudes i a penes menjaven. No podien entendre que a vegades els gats desapareixen. Tot i així, ella no tenia temps per sortir a buscar la Goma, i estava contenta d’haver ensopegat algú com en Nakata, que per tres mil iens al dia feia tot el que podia per trobar-la. Era un senyor peculiar i tenia un parlar una mica estrany, però tenia fama de ser un bon buscador de gats i no semblava pas mala persona. Ja sabia que no estava bé pensar-ho, però no semblava tenir prou pesquis per enganyar ningú. Li va allargar el sobre amb el jornal i un Tupperware d’arròs amb taro acabat de fer.

En Nakata va fer una reverència, va agafar el Tupperware i, després d’ensumar-lo una mica, li va donar les gràcies.

—Moltes gràcies. A en Nakata li encanta, el taro.

—Espero que li agradi —li va dir la senyora Koizumi.

Ja feia una setmana que havia començat a vigilar el solar, i en Nakata hi havia vist molts gats. En Kawamura, el gat de ratlles de color marró, hi anava un parell de cops al dia, saludava en Nakata i se li asseia al costat. En Nakata el saludava i li parlava del temps o de la seva pensió d’invalidès. Tot i així, continuava sense entendre res del que li deia en Kawamura.

—En Kawara es queda parat al carrer i ja està llest —li va dir en Kawamura, que semblava voler transmetre-li alguna cosa. En Nakata, però, no va entendre res i l’hi va dir.

En Kawamura va arrufar el nas i va intentar dir el mateix (potser) amb altres paraules.

—En Kawara lligat amb un crit.

Però encara va ser pitjor.

Tant de bo hi hagués la Mimi, va pensar en Nakata. Li donaria una bona bufetada, l’obligaria a explicar-se com cal i m’ho traduiria. Era molt llesta, la Mimi.

Però no hi era. No anava mai a un lloc tan feréstec com aquell. Segur que no volia arreplegar les puces dels altres gats.

Després d’exposar aquelles idees incomprensibles per a en Nakata, en Kawamura va marxar tot satisfet.

No paraven d’entrar i sortir gats. Al principi, en veure en Nakata es posaven alerta i se’l miraven de lluny com si els fes nosa, però quan veien que s’estava allà assegut sense fer res no hi paraven més atenció. En Nakata sempre els parlava amablement. Els saludava i es presentava, però la majoria de gats l’ignoraven i ni tan sols li tornaven la salutació. Feien com si no el veiessin i com si no el sentissin.

Els gats d’aquell solar tenien una traça especial a fugir d’estudi. En Nakata pensava que devien haver tingut males experiències amb els humans i que no podia pas culpar-los de la fredor amb què el rebien. Ben mirat, ell era un foraster en el món dels gats i no estava en situació d’exigir-los res.

Tot i així, en va trobar un de més curiós que els altres que li va tornar la salutació.

—Ostres! Però si parles i tot! —va fer el gat, sorprès, després de mirar al seu voltant. Era un gat pigallat blanc i negre, amb les orelles rosegades, i tot i parlar de qualsevol manera semblava de fiar.

—Sí, una mica —va dir en Nakata.

—Més que una mica —el va corregir el gat pigallat.

—Em dic Nakata —es va presentar en Nakata—. Com es diu vostè?

—No en tinc, jo, de nom! —li va etzibar el gat pigallat.

—Què li semblaria Okawa? Li fa res que li digui així?

—Digue’m com vulguis.

—Molt bé, doncs, senyor Okawa —va dir en Nakata—. Per celebrar que ens hem conegut, li vindria de gust una arengada?

—Renoi! Les arengades em tornen boig.

En Nakata va treure una arengada embolicada amb plàstic de cuina de la bossa i la va allargar a l’Okawa. Sempre en portava alguna per si de cas. L’Okawa se la va cruspir amb gran delit, deixant l’espina ben neta, i en acabat es va rentar la cara.

—Merci —va dir—. Te’n dec una. Vols que et porti en algun lloc?

—No cal, però li agraeixo molt l’oferiment. Per ara no necessito que em llepi en cap lloc —va dir en Nakata, que tot seguit va treure una fotografia en color de la Goma i la va ensenyar a l’Okawa—. De fet, senyor Okawa, l’amo d’aquesta gata m’ha demanat que la busqui. És una gata amb clapes que es diu Goma. M’han dit que l’han vista en aquest solar, i per això fa dies que m’espero aquí assegut per veure si apareix. No la deu pas haver vist, vostè, senyor Okawa?

L’Okawa va donar un cop d’ull ràpid a la fotografia i va fer cara de pomes agres, arrufant les celles i parpellejant unes quantes vegades.

—T’estic molt agraït per l’arengada, de debò, però d’això no te’n puc dir res. Si piulo, ja he begut oli.

En sentir això, en Nakata es va quedar parat.

—Si piula ja ha begut oli?

—És molt perillós, això. Una mala cosa. Val més que t’oblidis d’aquesta gata. I, si em vols fer cas, no t’hi acostis més, a aquest solar. T’ho dic per bé. Em sap greu no poder-te ajudar més, però pren-te aquest consell com el meu agraïment per l’arengada.

Just en acabar de dir aquestes paraules, l’Okawa es va aixecar, va mirar al seu voltant i va desaparèixer entre les herbes.

En Nakata va deixar anar un sospir, va treure el termos de la bossa i, a poc a poc, va fer un glop de te calent. L’Okawa l’acabava d’advertir d’un perill, però ell no veia pas que hi hagués res perillós en aquell lloc. Només buscava una gata que s’havia perdut. Quin perill hi havia, en allò? Potser es referia a aquell home del barret que es dedicava a caçar gats i de qui ja li havia parlat en Kawamura? Però ell era un home, no pas un gat, i els homes no tenien cap motiu per tenir por d’algú que caçava gats.

Amb tot, el món era ple de coses que en Nakata no es podia imaginar i de motius que no podia entendre, i per això va parar de pensar. Amb el cervell que tenia, l’únic que treia de pensar era que li agafés mal de cap. Es va acabar el te, va tapar el termos i el va desar a la bossa.

Després que l’Okawa es fes fonedís entre les herbes, va passar una bona estona sense que aparegués cap altre gat. Només hi havia les papallones, que volaven en silenci sobre l’herba. Un vol de pardals va baixar al solar, es van escampar en totes direccions i, després d’ajuntar-se altra vegada, es van tornar a enlairar. En Nakata va anar endormiscant-se i despertant-se cada cop amb un ensurt. Sabia més o menys l’hora que era per la posició del sol.

Aquell gos es va presentar quan començava a fer-se fosc.

Va aparèixer de sobte d’entre les herbes, sense fer soroll. Era gros i negre. Des del lloc on seia, a en Nakata li va semblar més aviat un vedell. Tenia unes potes llargues, el pèl curt i uns músculs molt marcats. Tenia les orelles esmolades com la fulla d’un ganivet i anava sense collar. Tot i que no sabia gran cosa de les races, en Nakata va veure de seguida que aquell gos era dels dolents, o, si més no, dels que podia ser-ho en cas de necessitat. Era com els que feien servir la policia i les Forces d’Autodefensa.

Tenia uns ulls absolutament inexpressius, i els llavis, molsuts i mig pengim-penjam, li deixaven al descobert uns ullals blancs i esmolats. Portava les dents tacades de sang. Mirant-lo de més a prop, fins i tot se li veien bocins de carn enganxats al voltant de la boca. La llengua, d’un vermell molt viu, li lluïa com una flama entre les dents blanques. El gos es va plantar davant en Nakata i es va quedar una bona estona fitant-lo en silenci. En Nakata tampoc va dir res. De fet, no sabia parlar amb els gossos. Només s’entenia amb els gats. El gos tenia uns ulls freds i inerts, com bales de vidre plenes d’aigua estancada.

En Nakata respirava lleument, sense fer soroll. No és que tingués por.

Evidentment, era conscient que en aquell moment estava exposat a un perill.

D’alguna manera sabia que aquell animal era hostil i agressiu (tot i que no sabia ben bé per què), però no pensava que aquell perill l’amenacés directament a ell. El concepte de la mort superava els límits de la seva imaginació, i no entenia què era el dolor fins que no cl sentia. Per ell, el dolor no podia ser un concepte abstracte.

Per això, tot i ser l’objecte de la mirada ferotge d’aquell gos, no tenia gens de por.

Només estava una mica incòmode.

Aixeca’t, li va dir el gos.

En Nakata va empassar saliva. Aquell gos parlava. De fet, però, no movia la boca, de manera que més que parlar el que feia era transmetre els missatges d’alguna altra manera.

Aixeca’t i segueix-me, li va manar el gos.

En Nakata li va fer cas i es va posar dret. Tenia la intenció de saludar-lo, però s’ho va repensar. Li va semblar que, encara que poguessin parlar, no en trauria res.

I, a més, no tenia ganes de parlar-hi ni de posar-li cap nom. Per molt temps que hi dediqués, segur que no es farien amics.

En Nakata va pensar que aquell gos potser tenia alguna relació amb el governador, que havia descobert que cobrava per buscar gats i havia decidit retirar-li la pensió d’invalidès. Li va semblar plausible que aquell gos tan ferotge fos del governador i va pensar que si era així ja estava llest.

Quan en Nakata es va aixecar, el gos va començar a caminar a poc a poc. Ell es va penjar la bossa a l’espatlla i el va seguir. El gos tenia una cua molt curta i, just a sota, dos testicles ben grossos.

El gos va travessar el solar en línia recta i en va sortir per l’escletxa que hi havia a la tanca de fusta. No es va girar ni un sol cop. Devia saber que en Nakata el seguia pel soroll de les passes al seu darrere. Al principi van avançar per uns carrerons deserts, però a mesura que es van acostar als carrers més comercials el nombre de vianants va anar augmentant. La majoria eren mestresses de casa que havien sortit a comprar. El gos, amb el seu port imponent, caminava amb el cap alçat i els ulls fixats al davant. Quan la gent veia aquell gos tan gros i d’aspecte tan violent s’afanyava a deixar-li pas. Fins i tot hi havia qui baixava de la bicicleta i canviava de cantó.

Com que caminava darrere d’aquell gos, a en Nakata li semblava que l’evitaven a ell. Es devien pensar que el passejava sense corretja, i de fet més d’un se’l va mirar malament. A en Nakata li sabia greu. Hauria volgut explicar-los que no ho feia per ganes, que l’únic que feia era seguir aquell gos. Hauria volgut dir-los que en Nakata no era fort, que en Nakata era un home feble.

El gos anava avançant. Van passar unes quantes cruïlles i van deixar enrere els carrers comercials. A les cruïlles el gos no feia cas dels semàfors. Com que els carrers no eren gaire amples, els cotxes hi circulaven a poc a poc i travessar en vermell no era perillós. En veure aquell gos, els conductors frenaven de seguida. El gos, per la seva banda, els ensenyava els ullals, se’ls mirava de fit a fit i acabava de travessar el carrer ben a poc a poc, amb una actitud gairebé desafiant. En Nakata no podia fer altra cosa que seguir-lo. El gos sabia perfectament què volien dir els semàfors en vermell, però s’estimava més ignorar-los. Era clar que estava acostumat a fer la seva.

En Nakata ja no sabia on eren. Fins feia poc havien caminat per una zona residencial del barri de Nakano que encara coneixia, però en tombar una cantonada havien entrat en territori desconegut. Començava a estar nerviós. Si continuaven avançant es perdria i no sabria trobar el camí de tornada. Potser ja no eren al barri de Nakano. Va mirar al seu voltant per trobar alguna cosa coneguda, però no en va veure cap. Era una zona que no havia vist mai.

El gos, indiferent, continuava caminant al mateix pas, a un ritme que sabia que en Nakata podia seguir sense esforç. Caminava amb el cap aixecat, amb les orelles ben dretes i amb els testicles penjant-li com un pèndol.

—Daixò…que encara som al barri de Nakano? —va preguntar en Nakata.

El gos no li va contestar. Ni tan sols es va girar.

—Que té res a veure amb el senyor governador? Cap resposta.

—En Nakata només busca una gata perduda. Una gata petita i amb clapes que es diu Goma. Res.

Ho va deixar estar. Digués el que digués, el gos ho ignorava.

Van arribar a una cantonada d’un barri residencial. Hi havia unes cases molt grans, però pel carrer no es veia ni una ànima. El gos va entrar en una casa amb una paret de pedra d’estil antic i amb una doble porta molt maca, com les d’abans. Una de les dues fulles era oberta. Al garatge hi havia un cotxe gros i negre, com el gos, i net i lluent com una patena. La porta de la casa també era oberta, i el gos hi va entrar sense dubtar ni un segon. Just abans d’entrar, en Nakata va deixar les vambes ben posades a l’entrada, va desar la gorra de llana a la bossa i es va espolsar uns quants brins d’herba que se li havien enganxat als pantalons. El gos el va esperar, i quan ell va estar el va conduir per un passadís de parquet molt ben polit fins a un espai que semblava una sala per a les visites o un despatx.

La cambra estava mig a les fosques. El sol gairebé ja s’havia post, i la cortina gruixuda que hi havia a la finestra que donava al jardí estava passada. El llum no estava encès. Al fons de l’habitació hi havia un escriptori força gran. A en Nakata li va semblar que al costat de l’escriptori hi havia algú assegut, però com que els ulls encara no se li havien acostumat a la foscor no ho va poder precisar. Només veia una silueta negra surant en la foscor, com una figura retalla-ble. Quan ell i el gos van entrar a l’habitació, la silueta es va girar lentament. Fos qui fos, estava assegut en una cadira giratòria i s’anava tombant cap a ell. El gos es va aturar, es va asseure a terra i va tancar els ulls, com si ja hagués acabat la feina.

—Hola —va dir en Nakata a aquell fosc contorn. L’altre no li va respondre.

—Em dic Nakata. No he entrat amb cap mala intenció. Cap resposta.

—Aquest gos m’ha dit que el seguís i m’ha dut fins aquí. Per això he entrat a casa seva sense dir res. Em sap greu. Si vol, ja me’n vaig…

—Segui a la butaca —va dir l’home, amb veu suau però ferma.

—Sí, ja sec —va respondre en Nakata, i es va instal·lar a la butaca. Tenia el gos assegut al costat, immòbil com una estàtua—. Que és el senyor governador?

—Més o menys —va dir l’home des de la foscor—. Si així ho ha d’entendre millor, pensi que sóc el governador. A efectes pràctics, és el mateix.

L’home es va girar d’esquena i, allargant la mà, va estirar una cadeneta per encendre el llum de peu, que va il·luminar la cambra amb una llum feble i esgrogueïda.

En Nakata va veure que l’home que tenia al davant era alt i duia un barret de seda de color negre. Estava assegut en una cadira giratòria de pell, amb les cames creuades. Duia una mena d’esmòquing vermell força ajustat, una armilla negra i unes botes fins al genoll, també de color negre. Els pantalons, blancs com la neu, li quedaven tan arrapats que semblaven uns calçotets llargs. Va aixecar una mà i se la va posar a l’ala del barret de seda, com si saludés una senyora. A la mà esquerra hi tenia un bastó de color negre amb un pom esfèric i daurat. Per la forma del barret, semblava el caçador de gats del qual li havia parlat en Kawamura.

La fesomia d’aquell home no era tan especial com la roba que duia. No era ni jove ni vell, ni guapo ni lleig. Tenia unes celles gruixudes i punxegudes, una vermellor a les galtes que denotava salut i una cara estranyament lluent, sense ni un pèl. Tenia els ulls mig aclucats i un somriure fred als llavis. En Nakata va pensar que era una cara difícil de recordar, sobretot perquè era més fàcil fixar-se en la indumentària. Si el veiés vestit d’una altra manera, no el reconeixeria.

—Que sap com em dic?

—No, no ho sé —va respondre en Nakata.

L’home es va quedar una mica decebut.

—No ho sap?

—No. Potser li hauria hagut de dir que sóc una mica totxo.

—Segur que no m’ha vist mai? —va insistir l’home, que es va aixecar de la cadira, es va posar de perfil i va doblegar la cama com si caminés—. Ni així?

—No. Em sap greu. No em sona de res.

—Vaja. Vostè no deu beure whisky, oi? —va dir l’home.

—No. En Nakata no beu ni fuma. Sóc tan pobre que he de cobrar una pensió d’invalidès. O sigui que no m’ho puc permetre.

L’home va tornar a seure a la cadira i va creuar les cames. Va agafar un got de damunt l’escriptori i va fer un glop de whisky. En Nakata va sentir el dring dels glaçons.

—Li fa res que begui una mica?

—No. A en Nakata no li fa res. Ja pot beure, ja.

—Gràcies —va dir l’home, que es va quedar mirant en Nakata—. Així, no sap com em dic.

—No. Em sap greu, però no ho sé.

L’home va tòrcer una mica els llavis. Durant un instant el seu somriure fred es va deformar com una ondulació a la superfície de l’aigua, va desaparèixer i va tornar a emergir.

—Qualsevol a qui li agradi el whisky em reconeixeria a primer cop d’ull, però no s’hi amoïni. Em dic Johnnie Walker. Johnnie Walker. Tothom em coneix. No ho dic per presumir, però sóc mundialment famós. Sóc una icona. Ara, no es pensi que sóc el Johnnie Walker de veritat. No tinc res a veure amb la destil·leria anglesa.

L’únic és que he agafat el nom i l’aspecte de l’home de l’etiqueta. De fet, tothom ha de tenir un nom i un aspecte, oi?

Es va fer un silenci a l’habitació. En Nakata no entenia res del que li deia aquell home. L’únic que li havia quedat era que es deia Johnnie Walker.

—Senyor Johnnie Walker, que és estranger?

En Johnnie Walker va girar una mica el cap.

—Bé, si així ho ha d’entendre millor, pensi que sóc estranger. És igual. De fet, sóc totes dues coses.

En Nakata continuava sense entendre res. Era ben bé com quan parlava amb en Kawamura.

—Vol dir que és estranger i que no ho és?

—Això mateix.

En Nakata va decidir no fer cap més pregunta sobre aquell punt.

—Així, senyor Johnnie Walker… vostè ha fet que aquest gos em vingués a buscar i em portés fins aquí?

—Exacte —va respondre en Johnnie Walker.

—Això vol dir que em vol demanar alguna cosa?

—Més aviat és vostè qui me la vol demanar —va respondre en Johnnie Walker, que va fer un altre glop de whisky—. Segons tinc entès, fa una colla de dies que m’espera en aquell solar.

—Sí. És veritat. Me n’havia oblidat. Com que sóc una mica totxo, de seguida m’oblido de les coses. És ben bé com diu vostè. En Nakata l’esperava en aquell solar per preguntar-li per una gata.

En Johnnie Walker es va picar al costat d’una bota amb el bastó negre. Va ser un cop suau, però va ressonar amb força per tota l’habitació. El gos va moure una mica les orelles.

—El sol es pon i ja puja la marea. Val més que anem per feina —va dir en Johnnie Walker—. Suposo que em volia preguntar per una gata amb clapes que es diu Goma, oi?

—Sí. Exacte. Ja fa uns quants dies que la senyora Koizumi em va demanar que la busqués. Que la coneix, la Goma?

—La conec molt bé.

—I sap on és?

—I tant que ho sé.

En Nakata es va quedar mirant en Johnnie Walker amb la boca una mica oberta.

Va desviar la mirada cap al barret de seda, però de seguida la va tornar a dirigir a la cara del seu interlocutor. En Johnnie Walker tenia els llavis ben tancats, mostrant la seva confiança.

—I és a prop d’aquí?

En Johnnie Walker va assentir amb el cap uns quants cops.

—Sí, molt a prop.

En Nakata va mirar per tota l’habitació, però no hi va veure ni rastre de cap gat.

Només hi havia l’escriptori, la cadira giratòria on seia aquell home, la butaca on seia ell, dues cadires, un llum de peu i una tauleta.

—Així —va continuar en Nakata—, me la podré endur?

—Dependrà de vostè.

—;D’en Nakata?

—Exacte. Dependrà d’en Nakata —va dir en Johnnie Walker aixecant una sola cella—. Si pren la decisió correcta es podrà endur la Goma, i la senyora Koizumi i les seves filles estaran molt contentes. Ara, si no pren la decisió correcta no se la podrà endur, i es quedaran amb un pam de nas. Suposo que no ho vol, això, oi?

—No. En Nakata no vol que es quedin amb un pam de nas.

—Jo tampoc. No vull que s’hi quedi ningú. És lògic.

—Així, què ha de fer en Nakata?

En Johnnie Walker es va fer rodolar el bastó pel palmell de la mà.

—Vull que faci una cosa per mi.

—És una cosa que en Nakata pot fer?

—Jo no demano res impossible a ningú. Si fos impossible, no perdria el temps demanant-ho. No troba?

—Suposo que sí —va dir en Nakata després de pensar-hi un moment.

—Per tant, el que li vull demanar és una cosa que pot fer.

En Nakata va tornar a pensar un moment.

—Sí, em sembla que té raó.

—En general, qualsevol hipòtesi es pot refutar.

—Eh? —va fer en Nakata.

—Si una hipòtesi no es pogués refutar, la ciència no avançaria —va dir en Johnnie Walker donant-se un cop de bastó a les botes. Era un cop desafiant. El gos va tornar a moure les orelles—. Seria impossible.

En Nakata no va obrir boca.

—De fet, fa temps que busco algú com vostè —va continuar en Johnnie Walker—. M’ha costat molt trobar-lo. L’altre dia, però, quan el vaig veure parlant amb un gat em vaig adonar que és la persona que buscava. I per això l’he fet venir fins aquí. Em sap greu haver-ho hagut de fer d’aquesta manera.

—No pateixi. En Nakata té tot el temps del món —va dir en Nakata.

—He elaborat unes quantes teories sobre vostè —va prosseguir en Johnnie Walker—. Evidentment, també he preparat les refutacions. És com un joc. Com un joc mental al qual jugo tot sol. Però en tots els jocs hi ha d’haver un vencedor, i en aquest cas guanya la hipòtesi correcta. Però bé, suposo que no m’entén, oi?

En Nakata va fer que no amb el cap.

En Johnnie Walker es va donar un parell de cops a les botes i, com si fos el senyal que esperava, el gos es va aixecar.