17

És la tercera nit que passo a la cabana. M’he anat acostumant al silenci i a la foscor. La nit ja no em fa tanta por. Carrego l’estufa de llenya, hi acosto una cadira i llegeixo. Quan em canso de llegir, no penso en res i em quedo mirant el foc. No em canso mai de mirar-lo. Les flames adopten formes i colors de tota mena, i es mouen com si fossin éssers vius. Neixen, s’ajunten, se separen i desapareixen.

Si està ras, surto a fora i miro el cel. Els estels ja no em fan sentir tan impotent. Els sento més a prop. Cadascun lluu amb una llum diferent. En conec alguns i miro com brillen. De tant en tant emeten un esclat més intens. La lluna és blanca i brillant, i si em concentro em fa l’efecte que puc veure les roques que hi ha a la superfície. Quan sóc a fora no puc pensar. Tot el que puc fer és respirar en silenci i deixar-me endur per l’espectacle que m’ofereix el cel.

Se m’han acabat les piles del minidisc, però estar sense música no em preocupa tant com em pensava. A tot arreu hi ha sorolls que substitueixen la música: el cant dels ocells, els crits dels insectes, el murmuri del rierol, el cruixit de les fulles que es mouen amb el vent, les passes d’algun animal que s’acosta a la cabana, el repic de la pluja… i, de tant en tant, algun soroll misteriós i inexplicable. Fins ara no m’havia adonat que al món hi hagués tants so: olis naturals, vius i meravellosos.

Havia viscut ignorant-ho. Per compensar, em passo llargues estones assegut al porxo, amb els ulls tancats, intentant copsar cadascun dels sorolls que m’arriben.

El bosc tampoc no m’espanta tant com al principi. El que sento és una mena de respecte i d’afinitat naturals. Tot i això, no m’hi endinso gaire: m’allunyo poc de la cabana i sempre pel camí que hi ha marcat. No el puc deixar. Mentre respecti les normes, no hi ha perill. El bosc m’accepta sense dir res, m’ignora i em deixa compartir part de la seva pau i de la seva bellesa. Si no respecto les normes, però, les bèsties silencioses que s’hi amaguen trauran les urpes i se m’enduran.

Sovint m’arribo al redol, on m’estiro a prendre el sol. Amb els ulls ben tancats i banyat pels raigs càlids, paro l’orella per sentir el vent que xiula a la copa dels arbres. Embolcallat en l’aroma del bosc, escolto l’esbatec de les ales dels ocells i la lleu tremolor de les fulles de falguera. En aquests moments, m’allibero de la gravetat i m’aixeco una mica de terra. Suro en l’aire. Evidentment, només és una sensació momentània: quan obro els ulls ja no la sento. Tot i així, és una experiència fantàstica. Puc surar en l’aire.

Ha plogut amb força uns quants cops, però no ha durat gaire. El temps és molt canviant. Sempre que plou surto a fora despullat i em rento tot el cos amb sabó. A vegades suo fent esport, em trec tot el que porto i m’estiro al porxo a prendre el sol. Bec molt te i em concentro en la lectura, assegut al porxo o al costat de l’estufa. Llegeixo llibres d’història, de ciència, de folklore, de mitologia, de sociologia, de psicologia… També llegeixo Shakespeare. En lloc de llegir els llibres d’una tirada, m’aturo a rellegir els fragments que em semblen més importants fins que els entenc. D’aquesta manera absorbeixo diversos coneixements. Penso que tant de bo em pogués quedar aquí indefinidament. La prestatgeria és plena de llibres que tinc ganes de llegir i encara em queda força menjar, però sóc conscient que el temps que hi puc passar és limitat. D’aquí a poc hauré de marxar. Aquest lloc és massa tranquil, massa natural, massa complet. Encara no me’l mereixo. Em sembla que és massa aviat.

Al matí del quart dia apareix l’Oshima. No sento el soroll del cotxe. Ve pel camí amb una motxilla petita a l’esquena. Jo es tic assegut al porxo, despullat i mig endormiscat, i no sento com s’acosta. Potser no fa soroll expressament per gastar-me una broma. Entra al porxo, estira la mà i em dóna un copet al cap. Jo m’aixeco d’un bot i busco una tovallola per tapar-me, però no en tinc cap a mà.

—No pateixis —diu l’Oshima—. Quan m’estava aquí, jo també prenia el sol a pèl. Va bé que et toqui el sol allà on normalment no et toca, oi?

En trobar-me despullat davant d’ell, em costa respirar. Tinc el penis, els testicles i el pèl púbic al descobert, i es veuen indefensos i vulnerables. No sé què fer. És massa tard per tapar-me.

—Hola —li dic—. Que has vingut a peu?

—Fa tant bo que m’ha vingut de gust estirar una mica les cames. He deixat el cotxe a la porta —m’explica, i tot seguit agafa la tovallola que tinc estesa a la barana i me l’allarga. Me la poso a la cintura i per fi em calmo una mica.

Cantant en veu baixa, posa aigua a bullir. Llavors treu farina, ous i un cartró de llet de la motxilla i es posa a fer creps amb mantega i xarop. Després treu un enciam, un tomàquet i una ceba, i prepara l’amanida fent anar el ganivet amb molt de compte. Ens ho mengem tot per dinar.

—Com han anat aquests tres dies? —em pregunta mentre talla una crep.

Li responc que m’ho he passat molt bé, però no li dic que m’he endinsat una mica al bosc. Em sembla que val més que no l’hi expliqui.

—Me n’alegro —fa ell—. Sabia que t’agradaria.

—Però ara hem de tornar a la ciutat, pi?

—Sí. És hora de tornar.

Ens preparem per marxar. Endrecem la cabana en un moment. Rentem els plats i els desem als prestatges. Netegem l’estufa. Buidem el dipòsit de l’aigua i tanquem la vàlvula del gas propà. Guardem el menjar que aguanta i llencem el que no.

Escombrem el terra i traiem la pols de la taula i les cadires. Cavem un forat a fora i hi enterrem la i hi enterrem la brossa. Les coses de plàstic les posem en una bossa i ens les enduem.

L’Oshima tanca la cabana amb clau. Jo em giro per mirar-la per última vegada. Fins fa un moment era molt real, però ara ja em comença a semblar imaginària.

Després de fer unes quantes passes, tot el que hi havia a la cabana em sembla fictici. Fins i tot el jo que hi ha passat tres dies em sembla imaginari. Al cap de mitja hora de caminar arribem al lloc on l’Oshima ha deixat el cotxe. Hem fet el camí gairebé sense dir res, l’Oshima cantussejant alguna melodia i jo perdut en els meus pensaments.

El cotxe ens espera confós en la verdor dels arbres que l’envolten. L’Oshima tanca la porta perquè no hi entri ningú per equivocació (o volent-ho), passa dos cops la cadena i hi posa el cadenat. Jo he tornat a lligar la motxilla al portaequipatges de darrere. Aquest cop la capota està plegada.

—Tornem a la ciutat —em diu ell.

Jo faig que sí amb el cap.

—Estar uns quants dies tot sol en plena natura està molt bé, però viure-hi gaire temps no és gens fàcil —diu l’Oshima mentre es posa les ulleres de sol i es corda el cinturó.

Jo m’assec al seient de l’acompanyant i també em cordo el cinturó.

—Teòricament no és impossible, i de fet hi ha gent que hi viu. Però en certa manera la natura també és antinatural. I la calma també pot ser amenaçadora. Per viure amb aquestes contradiccions cal estar preparat i tenir una certa experiència.

Per això val més que tornem a la ciutat, a la civilització.

L’Oshima prem l’accelerador i comencem a baixar pel camí. A diferència de l’anada, no corre gaire. Va a poc a poc, gaudint del paisatge i de l’aire, que li esbulla el serrell i l’hi tira enrere. El camí de terra s’acaba i arribem a una pista estreta però asfaltada. Comencem a veure poblets i camps.

—Parlant de contradiccions —diu l’Oshima com si recordés alguna cosa—, el primer cop que et vaig veure em va fer l’efecte que buscaves una cosa desesperadament i alhora intentaves escapar-te’n.

—I què buscava?

L’Oshima fa que no amb el cap. Es mira al retrovisor i arrufa les celles.

—No ho sé. Només t’explico la impressió que em vas fer. Jo no dic res.

—L’experiència em diu que quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i que quan intentes fugir-ne com sigui te l’acabes trobant davant per davant. Ara, això no és més que una generalització.

—I si apliquem aquesta generalització al meu cas, què diries que em passarà?

—És una pregunta difícil —diu ell amb una rialla, i al cap d’un moment afegeix—: Però si hagués de dir alguna cosa, diria que trobaràs el que busques, però no amb la forma amb què ho esperes.

—Sembla una profecia.

—Com Cassandra.

—Cassandra? —faig jo.

—La de la tragèdia grega. Cassandra era la reina de Troia i tenia el do de la profecia. Era la sacerdotessa d’un temple i Apol·lo li va concedir el do de conèixer el destí. A canvi, Apol·lo va intentar forçar-la a mantenir relacions carnals amb ell, però ella s’hi va negar i llavors Apol·lo es va enfadar i la va maleir. Has de pensar que els déus grecs són figures més mitològiques que no pas religioses. Vull dir que tenen les mateixes debilitats que els humans: s’enfaden, es posen calents, són gelosos, s’obliden de les coses…

Treu una capseta de caramels de llimona de la guantera i se’n posa un a la boca.

Me n’ofereix un, l’accepto i també me’l poso a la boca.

—I quin malefici li va caure?

—A Cassandra?

Faig que sí amb el cap.

—Doncs Apol·lo va fer que encertés les profecies però que ningú se les cregués.

A més a més, totes les profecies que feia eren negatives: traïcions, accidents, morts, la ruïna del país… Per això la gent no tan sols no se la creia, sinó que va començar a odiar-la i a menysprear-la. Si encara no les has llegides, et recomano les obres d’Eurípides i d’Èsquil. Ja tracten els temes bàsics que ens preocupen avui dia. Amb khoros i tot.

—Què és això del khoros?

—És tal com es diu el cor en les tragèdies gregues. Els actors del cor es posen al fons de l’escenari i, a l’uníson, expliquen la situació o expressen els sentiments més profunds dels personatges. A vegades, fins i tot intenten influenciar-los. És un recurs molt útil. A vegades penso que tant de bo en tingués un darrere meu.

—Que també tens el do de la profecia?

—No —em respon—. Per bé o per mal, no el tinc. Si et sembla que sempre estic predient coses negatives, és perquè sóc realista. Sempre faig deduccions i generalitzo, i suposo que a vegades pot semblar que predigui desgràcies. I saps per què? Doncs perquè la realitat que ens envolta no és més que l’acumulació de profecies negatives. Només cal agafar el diari un dia qualsevol i veure la relació entre les notícies bones i les notícies dolentes.

L’Oshima redueix a cada revolt amb suavitat, de manera gairebé imperceptible.

Només es nota pel soroll del motor.

—Però tinc una bona notícia —continua—. Hem decidit acceptar-te. Ja formes part de la plantilla de la Biblioteca Komura. Ens ajudaràs.

Me’l miro sense adonar-me’n.

—Així… vols dir que puc treballar a la biblioteca?

—Per ser més exactes, a partir d’ara formaràs part de la biblioteca. T’hi pots quedar a dormir, a viure-hi. A l’hora d’obrir obriràs les portes, i a l’hora de plegar les tancaràs. Ja et vaig dir que em sembla que estàs fort i dus una vida ordenada, de manera que et serà una feina ben fàcil. En canvi, a la senyora Saeki i a mi, que som més aviat esquifits, la teva ajuda ens anirà de meravella. Després només caldrà que ajudis amb les coses de cada dia. Res de l’altre món. Per exemple preparar un bon cafè, anar a fer algun encàrrec… Ja tens una habitació preparada.

És dins la biblioteca, i hi ha dutxa i tot. Abans era l’habitació dels convidats, però ara ja no es fa servir mai. Viuràs en aquesta habitació, i com que seràs dins la biblioteca, podràs llegir tots els llibres que vulguis.

—Com és que…? —començo, però em quedo sense paraules.

—Com és que fem això per tu? —acaba l’Oshima—. És un principi ben senzill: jo t’entenc a tu, i la senyora Saeki m’entén a mi. Jo t’accepto a tu, i ella m’accepta a mi. Encara que siguis un noi de quinze anys que no conec i que ha marxat de casa, no hi ha cap problema. Què et sembla, a tu, formar part de la biblioteca?

Jo em quedo una estona pensant, fins que finalment dic:

—Jo només volia un lloc per passar-hi la nit. De la resta no sé què dir-te’n. No sé què representa formar part de la biblioteca. L’únic que sé és que us agraeixo que m’hi deixeu quedar. Així no hauré d’agafar el tren cada dia.

—Doncs ja està —rebla l’Oshima—. Et porto a la biblioteca i ja en podràs formar part.

Agafem la carretera nacional i deixem enrere uns quants pobles. El paisatge canvia: un anunci enorme d’una empresa de crèdit, una gasolinera guarnida per cridar l’atenció dels possibles clients, un restaurant amb una gran vitrina, un love hotel en forma de castell europeu, un antic videoclub del qual només queda el rètol, una sala de pachinko amb un pàrquing grandiós, un McDonald’s, un Family Mart, un Law-son, un Yoshinoya… La realitat és cada cop més llampant i sorollosa. Els frens dels tràilers, els clàxons dels cotxes, el fum… Tot el que m’envoltava fins avui (les flames de l’estufa, l’esclat dels estels o la calma del bosc) es va esvaint. Amb prou feines me’n recordo.

—Hi ha algunes coses de la senyora Saeki que hauries de saber —em diu l’Oshima—. De petites, ella i la meva mare anaven a la mateixa classe i eren molt amigues. Segons la mare, la senyora Saeki era una nena molt espavilada: treia bones notes, escrivia bé, era molt esportista i tocava molt bé el piano. Era la millor en tot el que feia. I a més era molt maca. De fet, encara ho és, no?

Jo faig que sí amb el cap.

—A l’escola ja tenia xicot: el fill gran de la família Komura, amb qui de fet eren cosins llunyans. Tenien la mateixa edat i eren molt macos. Com Romeu i Julieta.

Vivien a prop i sempre estaven junts. S’avenien molt, i quan es van fer grans es van enamorar. Segons em va explicar la mare, eren una parella perfecta.

Mentre ens esperem en un semàfor, l’Oshima mira enlaire. Quan es posa verd accelera per sortir abans que un camió cisterna.

—Recordes el que et vaig explicar a la biblioteca? Allò que la gent va voltant pel món buscant la parella…

—Allò dels homes-homes, els homes-dones i les dones-dones?

—Exacte. La teoria d’Aristòfanes. Que la majoria de nosaltres vivim buscant la meitat que ens falta. Doncs la senyora Saeki i el seu xicot no ho van haver de fer: en néixer ja tenien l’altra meitat ben a prop.

—Van tenir sort.

L’Oshima fa que sí amb el cap.

—Sí, és clar. Però fins a un cert punt.

Es passa la mà per la galta, com si comprovés que no s’ha deixat cap clapa en afaitar-se, però de fet no hi té ni rastre de pèl. Té una pell fina com la porcellana.

—Als divuit anys el noi se’n va anar a Tòquio. Era bon estudiant i volia fer una bona carrera en una bona universitat. També volia veure la gran ciutat. Ella va entrar a una universitat d’aquí per fer la carrera de música. Ja saps que aquesta regió és més aviat conservadora, i la seva família també ho era. Era filla única i els seus pares no volien que se n’anés a Tòquio, de manera que es va haver de separar del xicot per primer cop a la vida. Era com si un déu els hagués partit en dos.

«Evidentment, s’escrivien gairebé cada dia. Ell li deia que potser els aniria bé estar separats, que així podrien veure com s’entenien i com es necessitaven. Però ella no hi estava d’acord. Ja sabia que la relació era prou forta per no haver de posar-la a prova. Era una casualitat entre un milió, però era així i ningú no ho podia desfer. Ella n’estava segura, però ell no. O, si ho estava, es resistia a acceptar-ho així com així. Per això se’n va anar a Tòquio, pensant que la relació s’enfortiria si havia de superar alguns obstacles. A vegades els homes som així.

»Als dinou anys, la senyora Saeki va escriure un poema, el va musicar i el va cantar al piano. La melodia era malenconiosa, innocent i d’una gran bellesa. La lletra, per la seva banda, era metafòrica, filosòfica i més aviat obscura. El contrast era colpidor. No cal dir que tant la tonada com la lletra estaven dedicats al seu xicot absent. Va cantar la cançó uns quants cops en públic. Normalment era molt tímida, però li agradava cantar i a la universitat fins i tot formava part d’un grup de folk.

Algú que la va sentir es va quedar tan impressionat que va gravar la cançó en un casset i la va enviar a un amic que era el director d’una discogràfica. Al director li va encantar i la va fer anar a Tòquio per fer una gravació com cal.

»Era el primer cop que anava a Tòquio, i s’hi va reunir amb el seu xicot. Entre les sessions de gravació van tenir temps per estimar-se com abans. Segons la mare, potser havien començat a tenir relacions als catorze anys, i com passa sovint amb els joves tan precoços, els costava fer-se grans. Era com si haguessin de tenir catorze o quinze anys tota la vida. En tornar a estar junts es van adonar que es necessitaven. Ni l’un ni l’altra no s’havien sentit mai atrets per ningú més. Malgrat la separació, ningú s’havia pogut interposar entre tots dos. Sembla un conte de fades, oi? Segur que t’avorreixes.

Faig que no amb el cap.

—Suposo que aviat hi haurà un punt d’inflexió —dic.

—Exacte —diu ell—. Les històries són així: sempre hi ha un punt d’inflexió, un esdeveniment inesperat. Només hi ha un tipus de felicitat, però la infelicitat es pot presentar en múltiples formes. Tal com va dir Tolstoi, la felicitat és una al·legoria i la infelicitat una història. Sigui com sigui, el disc va sortir a la venda i va ser un èxit espectacular. Se’n van vendre un milió de còpies, dos milions, no et sabria dir quants, però va ser una xifra rècord per l’època. A la portada hi sortia una foto d’ella, asseguda davant el piano de l’estudi i somrient a la càmera.

»Com que no tenia cap altra cançó preparada, la cara B del single va ser una versió instrumental de la mateixa cançó, amb piano i orquestra. Ella hi tocava el piano. Era una versió preciosa. Devia ser cap a l’any 1970. La mare em va dir que sonava en totes les emissores. Jo no ho sé, perquè encara no havia nascut. Sigui com sigui, aquesta va ser l’única incursió que va fer en el món de la música. No va treure cap disc ni cap altre single.

—No sé si l’he sentit mai.

—Que escoltes molt la ràdio?

Faig que no amb el cap. Gairebé mai.

—Doncs no la deus haver sentit. Només se sent en alguna emissora d’antics èxits, i molt de tant en tant. Però està molt bé. Jo la tinc en CD i a vegades l’escolto. Quan ella no hi és, és clar. Ella no en vol ni sentir a parlar. De fet, no vol sentir a parlar de res que tingui a veure amb el passat.

—I com es titula aquesta cançó?

—«Kafka a la platja» —diu l’Oshima.

—«Kafka a la platja»?

—Exacte. El mateix nom que tu. És una coincidència molt curiosa, no trobes?

—Però Kafka no és el meu nom real.

—Però l’has triat tu, no?

Faig que sí amb el cap. L’he triat jo, i ja fa temps que vaig decidir que em diria així en aquesta nova vida.

—Doncs això és el que compta —diu l’Oshima.

El xicot de la senyora Saeki va morir als vint anys, just quan «Kafka a la platja» era un èxit. A la seva universitat es va declarar la vaga i els estudiants s’hi van fer forts. Ell va anar a portar menjar a un amic que s’hi havia quedat a dormir. Va passar les barricades cap a les deu de la nit, però els estudiants que ocupaven l’edifici el van confondre amb el cap d’una facció contrària (de fet, es veu que s’hi assemblava molt), el van agafar, el van lligar a una cadira i el van interrogar pensant-se que havia anat a espiar-los. Ell va intentar explicar la confusió, però cada cop que ho provava li pegaven amb un pal o amb una barra de ferro. El van tirar a terra i el van trepitjar amb les botes. Es va morir abans de l’alba. Tenia una fractura cranial, les costelles trencades i els pulmons destrossats. Van deixar el cadàver al carrer, com un gos. Dos dies després la universitat va demanar a la policia que entrés al recinte, i la revolta es va acabar en qüestió d’hores. Van detenir uns quants estudiants acusats d’assassinat, però com que en el judici van declarar que no tenien la intenció de matar-lo els van condemnar per homicidi in-voluntari i els van caure penes curtes. Va ser una mort ben absurda.

La senyora Saeki no va tornar a cantar. Es va tancar a l’habitació i no va voler parlar amb ningú. Ni tan sols es posava al telèfon. No va anar a l’enterrament i va deixar la universitat. Al cap d’uns quants mesos, la gent es va adonar que ja no era a la ciutat. Ningú sabia on era ni què feia. Els seus pares no en volien parlar. Ni tan sols la seva millor amiga, la mare de l’Oshima, sabia on era. Es va dir que s’havia intentat suïcidar en un bosc frondós de prop del mont Fuji i que després l’havien ingressat en un centre psiquiàtric. Va córrer el rumor que un conegut d’un conegut l’havia vist a Tòquio; segons aquesta persona, tenia algun ofici relacionat amb escriure. També es va dir que s’havia casat i tenia fills. Però no eren més que rumors, i d’aquesta manera van passar vint anys.

El que era segur era que, fos on fos, no tenia problemes econòmics. Cobrava els drets resultants de «Kafka a la platja», i fins i tot després de deduir-ne els impostos li quedava una quantitat més que respectable. De fet, cobrava cada cop que la cançó sonava en alguna emissora o que l’escollien per formar part d’alguna recopilació, de manera que podia viure d’incògnit on volgués amb relativa facilitat.

A més a més, a casa seva eren rics i no tenien més fills que ella.

Al cap de vint-i-cinc anys, però, i quan ningú s’ho esperava, va tornar a Takamatsu. La raó principal era la mort de la seva mare (si bé cinc anys abans s’havia mort el seu pare i no hi havia anat). Va fer un funeral senzill per a la seva mare i al cap de poc va vendre la casa on s’havia fet gran. Llavors es va comprar un pis en una zona tranquil·la de Takamatsu i s’hi va instal·lar. Al cap d’un temps es va posar en contacte amb la família Komura. Després de la mort del germà gran, el cap de la família era el segon germà, que era tres anys més jove. Van parlar a soles i ningú sap què van dir, però el resultat d’aquesta conversa va ser que la senyora Saeki es va convertir en la directora de la Biblioteca Komura.

Continuava sent tan bonica i tan prima com abans. Conservava l’aspecte de dona maca i intel·ligent que apareixia a la portada de «Kafka a la platja». L’únic que havia perdut era aquell somriure innocent i transparent. A vegades encara mostrava el seu somriure encantador, però sempre dins uns certs límits. Al voltant del seu somriure s’hi alçava una paret invisible que no permetia que ningú hi entrés. Cada dia anava i venia de la biblioteca amb el Volkswagen Golf de color gris.

Havia tornat al seu lloc d’origen, però a penes veia els parents i els antics amics.

Quan se’ls trobava hi parlava educadament, però sempre dels mateixos temes.

Quan sortia el passat (sobretot quan es tractava d’un passat que l’incloïa a ella), canviava de tema amb molta traça. Sempre era amable i educada, però en les seves paraules hi faltava la curiositat i la sorpresa que es podia esperar en qualsevol persona. Els seus sentiments reals —si és que existien— estaven amagats. Tret de quan s’havia de prendre una decisió pràctica, no donava mai la seva opinió personal. No parlava gaire i deixava que fossin els altres els qui portessin el pes de la conversa, a la qual només aportava breus comentaris.

Gairebé tothom que parlava amb ella se sentia incòmode en algun moment, com si li fessin perdre el temps o fiquessin el nas en el seu món tranquil i ordenat. I la majoria de vegades aquesta impressió era encertada.

Així, tot i haver tornat, per a la gent de Takamatsu continuava sent un misteri.

Una dona elegant però embolcallada en un vel de secrets, gairebé inabordable. Fins i tot la família Komura, que és qui li havia donat la feina, mantenia la distància amb ella.

Amb el temps l’Oshima es va convertir en el seu ajudant. En aquella època no estudiava ni treballava; s’estava tancat a casa llegint i escoltant música. Tret d’alguns contactes per correu electrònic, no tenia amics. Només sortia de Takamatsu quan anava a fer un volt amb el Mazda Roadstar, quan tenia visita a l’hospital de Hiroshima i quan passava alguns dies a la cabana de Kochi. Aquesta vida no li desagradava. Un dia la seva mare el va presentar a la senyora Saeki, i es van caure bé de seguida. A més a més, a ell l’atreia la idea de treballar en una biblioteca, de manera que ben aviat es va convertir en l’única persona amb qui la senyora Saeki tractava normalment.

—Segons el que expliques, és com si hagués tornat expressament per dirigir la biblioteca —li dic.

—Tens raó. A mi també m’ho sembla. El funeral de la seva mare no va ser més que l’excusa per tornar. Aquesta ciutat devia portar-li tants records tristos que li devia costar molt prendre una decisió així.

—I com és que la biblioteca és tan important per a ella?

—Perquè hi vivia el seu xicot. Era l’hereu i, com a tots els membres de la família, li agradava llegir i estar sol. Per això quan va entrar a l’institut va dir que no volia viure a la casa on vivien tots, sinó en una habitació de l’altre edifici, ben a prop dels llibres. Els seus pares no hi van tenir cap inconvenient, i es va posar a viure a l’edifici de la biblioteca. Només anava a casa amb els altres per fer-hi els àpats. La senyora Saeki l’anava a veure cada dia. Estudiaven junts, escoltaven música i parlaven llargament, i segur que també dormien junts. Per ells, aquell lloc era el paradís.

L’Oshima em mira sense moure les mans del volant.

—És l’habitació on viuràs tu, Kafka. A la biblioteca s’hi ha fet alguna reforma, però l’habitació és la mateixa.

Jo no dic res.

—La vida de la senyora Saeki es va aturar als vint anys, quan es va morir el seu xicot. O potser abans i tot… No t’ho sabria dir. El que has d’entendre és que les busques del rellotge que té dins l’ànima es van aturar en aquella època.

Evidentment, el temps de fora també passa i també l’afecta, però per ella és un temps sense sentit.

—Sense sentit?

L’Oshima assenteix amb el cap.

—Com si no existís.

—Així, vols dir que encara viu en el moment en què el temps es va aturar?

—Sí. Ara, no estic dient que sigui una morta vivent. Quan la coneguis ja ho entendràs.

Allarga la mà i me la posa sobre el genoll, en un gest molt natural.

—Kafka, normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere.

Però a vegades també arriba un punt en què no es pot tirar endavant. I quan això passa, tant si ens agrada com si no, no ens queda més remei que acceptar-ho sense protestar. Si volem viure, hem de fer-ho així.

Abans d’entrar a l’autopista, l’Oshima s’atura, apuja la capota i torna a posar la sonata de Schubert.

—Hi ha una altra cosa que has de saber —em diu—. La senyora Saeki té el cor malalt. Evidentment, d’alguna manera tots l’hi tenim, fins i tot tu i jo, però ella l’hi té d’una manera especial. Es podria dir que la seva ànima funciona diferent de la resta. No estic dient que sigui una persona perillosa. En el dia a dia és ben normal, en cert sentit més que ningú. És profunda, intel·ligent i encantadora, però si alguna vegada li notes alguna cosa estranya no t’hi amoïnis.

—Alguna cosa estranya? —no em puc estar de preguntar.

L’Oshima fa que no amb el cap.

—L’aprecio i la respecto molt. Segur que tu pensaràs el mateix.

Això no respon la meva pregunta, però l’Oshima no afegeix res més. En el moment oportú, redueix una marxa, accelera a fons i avança una furgoneta just abans d’entrar en un túnel.