28

Per l’edat que tenia, cl coronel Sanders caminava a bon pas, com si fos un marxador veterà. A més a més, coneixia tots els racons de la ciutat. Va fer drecera pujant per unes escales fosques i estretes, i passant de costat per l’espai que quedava entre dues cases. Va saltar una rasa i, amb una ordre seca, va fer callar un gos que bordava darrere una tanca. La seva menuda figura blanca corria per aquells carrerons com una ànima impacient a la recerca d’un lloc on reposar. En Hoshino s’havia d’afanyar per no perdre’l de vista, esbufegant i amb les aixelles suades. El coronel no es va girar ni un sol cop per veure si el seguia.

—Ei, avi, Que falta gaire? —va preguntar en Hoshino, que ja no podia més.

—Què dius? Com pot ser que ja esbufeguis? —li va dir el coronel Sanders sense girar-se.

—Pensi que sóc client seu. Si em fa caminar d’aquesta manera, no podré fer un bon paper.

—Vaja! I tu et consideres un home? Si amb aquesta caminadeta et passen les ganes de gresca, és que no en tens gens.

—Renoi —va dir en Hoshino.

El coronel Sanders va deixar enrere un altre carreró i va creuar una avinguda, sense fer cas del semàfor. Va continuar caminant fins a trobar un pont, el va creuar i va entrar en un temple força gran. Com que ja era tard, al recinte no s’hi veia ni una ànima. El coronel Sanders va assenyalar un banc que hi havia davant l’oficina del temple i li va fer un senyal a en Hoshino perquè s’hi assegués. Al costat del banc hi havia un gran llum de mercuri que ho il·luminava tot com si fos de dia. En Hoshino va seure al banc, i el coronel Sanders es va asseure al seu costat.

—Ei, avi, no deu pas voler que ho faci per aquí, oi? —va fer en Hoshino, temorós.

—No diguis bestieses, home —va dir el coronel Sanders—. No som com els cérvols de Miyajima, que ho fan allà on els sembla. Qui et penses que sóc? —Llavors es va treure un mòbil platejat de la butxaca i hi va marcar un número de tres xifres—. Sóc jo —va dir quan algú va contestar a l’altre cap de fil—. Al lloc de sempre. Al temple. Estic amb un noi que es diu Hoshino. Sí, com sempre. Afanya’t.

El coronel Sanders va penjar i es va posar el telèfon a la butxaca del vestit blanc.

—Sempre truca a les noies des d’aquí? —li va preguntar en Hoshino.

—Que et sembla malament?

—Ah, no, no. Però potser hi ha algun lloc més adequat, més normal… Per exemple, una cafeteria, un hotel…

—Un temple és més tranquil. I l’aire és més net.

—Potser sí. Però això d’esperar una noia assegut al banc d’un temple… No t’acabes de relaxar. Sembla que t’hagi d’embruixar una guineu.

—Què? No te’n riguis, de Shikoku, sents? Takamatsu és una ciutat molt respectable. La capital de la prefectura. Com vols que hi hagi guineus?

—Ho deia de broma. Però, ja que està en el sector de serveis, trobo que hauria de pensar una mica més en l’ambient, pensar a crear una imatge més luxosa. Ara, potser em fico on no em demanen…

—Exacte. Això no és cosa teva —va fer el coronel Sanders secament—. Per cert, allò de la pedra.

—Ah, sí. Què m’ha de dir?

—Tu suca-la i després ja en parlarem.

—Sucar-la és important, eh?

El coronel Sanders va fer que sí amb el cap uns quants cops, passant-se la mà pel masclet.

—Exacte. Això de sucar-la és important. És com un ritual. Primer suca-la, i de la pedra ja en parlarem després. Ja ho veuràs: aquesta noia t’agradarà. És la nostra número u. Té els pits turgents, la pell fina, els malucs sinuosos, allà on saps suau i humit… És una màquina. Si fos un cotxe, seria un quatre per quatre: només que premis una mica l’accelerador li entra un desig turbo. Llavors empunyes el canvi de marxes, fas un revolt, el motor puja de revolucions, passes al carril ràpid i ja està, Hoshino, ja ets al setè cel!

—Avi, està fet tot un personatge —va dir en Hoshino, admirat.

—Ja t’he dit que no em dedico a això per necessitat.

La noia va aparèixer al cap d’un quart. Tal com havia avançat el coronel Sanders, era una bellesa amb un cos espectacular. Portava una minifaldilla negra molt arrapada, unes sabates de taló negres i una bossa esmaltada i també negra penjada a l’espatlla. Hauria pogut fer de model. Tenia uns bons pits, que l’escot, generós, deixava entreveure.

—T’agrada, Hoshino? —va preguntar el coronel Sanders.

En Hoshino va assentir, amb cara d’estar al·lucinant. No sabia què dir.

—Ja t’he dit que és una màquina. Vinga, és tota teva —el va animar el coronel Sanders, rient per primer cop i fent-li un bon pessic al cul.

La noia el va dur a un love hotel que hi havia a prop del temple. Un cop a l’habitació, va omplir la banyera i, sense perdre temps, es va despullar ella i va despullar en Hoshino. El va rentar bé, li va llepar el cos i li va fer una fel·lació absolutament artística, amb una tècnica que ell no havia vist mai de la vida. Sense poder pensar en res més, es va córrer.

—Quina passada —va dir entrant de nou a la banyera—. No m’havien fet mai res semblant.

—Doncs només és el principi —li va dir la noia—. Encara t’esperen coses millors.

—Però si això ja ha estat molt bé.

—Com de bé?

—Com si no m’hagués de preocupar ni pel passat ni pel futur.

—«El present és un avanç inabastable del passat que devora el futur. De fet, qualsevol percepció ja és record».

En Hoshino va alçar el cap, atònit, i va mirar la noia a la cara.

—Què és això?

—Henri Bergson —li va respondre la noia mentre llepava l’esperma que li quedava a la punta del penis—. Bebòria i bira.

—Què?

—Memòria i vida. L’has llegit?

—No em sona —va dir en Hoshino, després de pensar-hi un moment. Excepte el manual de conducció de tancs que li havien fet llegir a les Forces d’Autodefensa (i els volums sobre la cultura i la història de Shikoku que havia fullejat aquells dos dies a la biblioteca), els únics llibres que recordava haver llegit eren còmics.

—I tu?

La noia va fer que sí amb el cap.

—L’he hagut de llegir. Faig la carrera de filosofia i s’acosten els exàmens.

—Ah —va fer en Hoshino, sorprès—. Així, això és una feina a temps parcial.

—Sí. Per pagar-me els estudis.

Llavors ella el va dur al llit, on li va començar a passar els dits i la llengua per tot el cos i li va provocar una erecció amb totes les de la llei, com la torre de Pisa en temps de carnaval.

—Ostres, Hoshino, ja tornes a estar a punt —va dir la noia, fent uns nous moviments—. Tens cap petició especial? Alguna cosa que vols que et faci? El senyor Sanders m’ha demanat que et tracti a cos de rei.

—Ara no se m’acut res especial, però, que em podries dir alguna altra citació filosòfica d’aquestes? No sé per què, però em sembla que m’ajuden a no corre’m tan de pressa. Si continues així, acabaré de seguida.

—Tens raó. Et va bé Hegel?

—M’és igual. El que vulguis.

—Doncs et recomano Hegel. Està passat de moda, però ja se sap que tot torna.

—Vinga, doncs.

—«El “jo” és alhora el contingut d’una relació i allò que estableix aquesta relació».

—Ah.

—Hegel és qui va definir l’autoconsciència. Deia que una persona no és només conscient del seu jo i d’un objecte com a entitats separades, sinó que mitjançant la projecció del jo a través de l’objecte també és capaç d’adquirir voluntàriament una millor comprensió del jo. Això és l’autoconsciència.

—No he entès res.

—A veure, pensa en el que t’estic fent ara. Per mi, jo sóc el jo i tu ets l’objecte.

Per tu, evidentment és al revés. Tu ets el jo i jo sóc l’objecte. I amb aquest intercanvi entre el jo i l’objecte, el que fem és projectar-nos i adquirir l’autoconsciència. Voluntàriament. És l’exemple més fàcil que se m’acut.

—Encara no ho entenc, però em fa sentir bé.

—D’això es tracta —va fer la noia.

Després d’acomiadar-se de la noia, en Hoshino va tornar al temple, on va trobar el coronel Sanders assegut al mateix banc on l’havia deixat.

—Ei, avi, no s’ha mogut d’aquí en tota l’estona? —li va preguntar.

El coronel Sanders va fer que no amb el cap, evidentment molest.

—Quina bajanada. Tu creus que em puc permetre estar-me tanta estona esperant-te? Et penses que no tinc feina o què? Mentre tu eres en aquell llit pujant al setè cel, jo he estat treballant. La noia m’ha trucat fa un moment per dir-me que ja estàveu i he vingut corrents. Què t’ha semblat, la nostra màquina? Déu n’hi do, oi?

—M’ha encantat. No en tinc cap queixa. M’he corregut tres vegades. I voluntàriament. És com si hagués perdut un parell de quilos.

—Me n’alegro. Per cert, allò de la pedra…

—Ah, sí. Això és el més important.

—De fet, és dins el bosc d’aquest temple.

—Vol dir «La pedra d’entrada»?

—És clar. «La pedra d’entrada».

—Segur que no m’enganya?

En sentir això, el coronel Sanders va aixecar el cap.

—Què dius, capsigrany? Que t’he dit mai cap mentida? Que potser m’invento les coses? T’he dit que et donaria una noia de primera i te l’he donada, no? I a preu de ganga: amb només quinze mil iens t’has corregut tres vegades. I encara dubtes de mi?

—No s’enfadi, home. No és que no me’n refiï, però és que tot va tan de pressa que no me’n sé avenir. Pensi en el que m’ha passat: jo vaig tan tranquil pel carrer, em crida un avi estrambòtic que em diu que em dirà on és la pedra, em presenta una noia que em fa perdre el món de vista…

—Tres vegades.

—Sí, tres vegades. I a sobre, em diu que la pedra que busco és aquí mateix.

Qualsevol malpensaria una mica, no?

—Encara no ho entens, oi? Estàs davant una revelació —va dir el coronel Sanders fent petar la llengua—, i les revelacions superen els límits de la normalitat.

Una vida sense revelacions no seria una vida. El més important és passar d’una raó que observa a una raó que actua. M’entens, cap de suro?

—És l’intercanvi entre el jo i l’objecte que projecta…? —va fer en Hoshino, temorós.

—Exacte. M’alegro que almenys sàpigues això. És del que es tracta. Segueix-me i podràs adorar la pedra en qüestió. I pensa que és a preu de saldo.