XLVI

L’oncle Cristòfol sempre li havia tengut molta por, al poble, i no acabava de decidir-se de pronunciar la darrera paraula. La gent patia fam i no anava de verbes. L’oncle pensava que convenia fer-los creure que Can Delabau estava al seu costat, no fos cosa que els pegàs la curolla d’assaltar les sales i afollar els graners. «El blat que tenim, ben mirat, el devem a l’esforç d’aquests homes que apagaren el foc —rumiava en silenci—. Sense ells, l’incendi s’ho hauria enduit tot i, ara, nosaltres també begolaríem com a desgraciats. Si el seu cervell arriba a pensar tot això, és ben segur que ens envestiran com a llops… Val més que visquin amb els ànims adormits, convençuts que també som desventurats. Mentre na Mar-tina no torni, es compadiran de nosaltres, perquè ningú no cerca fer mal al qui creu desgraciat. Si arriben a sentir-se el nostre peu rera les orelles, entraran dins la casa, ens fotran quant tenim i qui sap si, enduits per la ràbia, ens tallaran el coll i ens faran donar la sang damunt un cadafal». El comptador del rei es queixava molt fort i ningú no el sentia. El rector li aconsellava que tengués prudència, car la fam no minvava i la gent anava remoguda i intranquil·la. «Els primers dies —continuava pensant el senyor de Can Delabau— són els més mals de passar. La sang els pren el bull i envestirien les soques. Després, s’hi arriben a avesar i el cos no s’aguanta, i no els queda delit de cavil·lar quimeres. Són forts, malgrat que mai no hagin menjat a voler, i aguanten, i ningú no diria que aquest cos seu tengui tanta força…».

El cel era molt clar i res no donava cap senyal de pluja. La misèria ofegava el coll de la gent i tothom es queixava, sense conhort. Després de la fam, es va estendre la pesta com una taca d’oli. La febre els esclafia dins el cap, i els ulls del homes cobraven una lluïssor malaltissa, un aspecte terrible de morts que caminen. Havia començat sense gaire importància. Després, en pocs dies, n’hi hagué a tots els carrers i qui en tenia a casa seva se n’amagava, perquè els nervis enverinaven la sang de tothom i els obligaven a perdre els estreps, sense remei. Els ministres del Jutjat escampaven calç espoltrida sobre les façanes. La portaven en una senalla i en llançaven embostes, tot dibuixant núvols de joguina. Llavors, cremaven brots de mata tendra i romaní verd, perquè el fum netejàs aquell aire enrarit. L’apotecari preparava herbes bullides i tot eren mans que anaven a cercar-ne, perquè aquell xarop els servia d’alleujament i els feia creure en la possibilitat de tornar-se a aixecar. Pegava, sobretot, a les embarassades i a les parteres, als homes més robusts i als joves. Algun, de tot d’una, se n’escapolava, però al cap de poc temps li tornava a reprendre, perquè havia quedat amb el cos rebentat i, malgrat les aparences, no podia tirar la malaltia. El primer de tots fou un rellotger genovès que havia vengut al poble a exercir la seva professió. Molts n’hi havia que estaven convençuts que el rellotger havia importat, des de França, aquell poagre, i el volien matar, i n’haurien fet bocins, si la pesta no els hagués passat a davant. Les bèsties no cabien a dins les pallisses, i els cabrers que encara estaven sans havien de pasturar els animals dels altres. Començaren els morts. Na Margalida Guindaina, un de Can Molí, l’amo de la diligència, en Cosme Xoroi… foren els primers. Els embolicaven amb el tapament i els treien tot d’una de casa seva. Després, els posaven dins un carro, o a damunt una escala de gat amb uns cimalers, o se’ls enduien sobre el coll com un sac de blat. En un sol dia, n’hi havia catorze que esperaven per esser soterrats. Àdhuc asseguraven que se n’havien emportat algun que encara era viu. En contaven històries horrendes de cadàvers que se removien dins la sepultura i d’homes que cridaven dins el carro dels morts, tot reclamant la vida que els negaven. Facècies que ningú no sabia amb certesa i que tots mormolaven espaordits.

També, a Galdent, ens arribà la malura. En Gasparet Brau, en Toni Capoll, en Simó Cabrit, algun dels més joves, moriren com a rates. El capità Boix assegurava que hi cauríem tots, perquè l’atmosfera estava enfitada i cada respir ens corrompia el cos. Aquella nit, na Martina dormia al meu costat i jo feia projectes amb els ulls ben oberts. Definitivament, estava decidit de pagar tot quan fos al primer patró que ens volgués embarcar. No era un mal moment, car res no estava vigilat, perquè tothom tenia por i ningú no gosava treure el cap. Dormia al meu costat i jo l’observava. Tenia el son tranquil, na Martina. L’hauria volguda estamenejar i ennovar-li la meva decisió. No ho vaig fer. Vaig esperar que es despertàs per si sola. Sobtadament, la placidesa del seu somni es convertí en un panteix apesarat i aspre. Vaig sentir un calfred. L’endemà de matí, ja no s’aixecà. El cap li bullia i les barres li tremolaven, amb la febre. Desiara, una cal-rada de fred l’enravenava i pareixia que no havia de sortir-ne de cap manera. Llavors, es tranquil·litzava de bell nou fins que aquelles esgarrifances sovintejaren tant, que no li daven temps de recobrar forces. Madò Segrina li posava pedaços amarats de vinagre sobre el front i, molt aviat, agafaven la bullentor d’ella. Volia córrer a cercar tots els metges del món, perquè la salvassin. Els hauria donat tot quant tenia… Perquè no podia morir-se, na Martina. Ens quedava molt per a fer, i no podíem llançar els nostres plans per la borda, així com així. El capità Boix li féu prendre bullidura, durant tot el dia. Quan se sentia alleugerida, entollada en un decaïment feixuc, s’omplia la boca de paraules per dir-me, amb tota la força d’aquell pit seu tan malalt, que volia viure, que tenia necessitat de restar al meu costat, que m’estimava i que, per res nat del món, no podia perdre aquell amor nostre, aquella ràbia nostra que ens unia.

Horabaixant, jo no sé si havia perdut el cap, na Martina. Entre les dues fosques, tot recobrava una inseguretat esborronadora i la terra tornava exigent i gelosa. Em cridà pel meu nom i em suplicà que volia parlar amb mi, secretament.