VI

La vertadera història de la tia Amàlia, no la sabrà ningú mai amb seguretat. Penjat sobre el sofà de la sala vermella, amb el temps, el seu retrat havia cobrat un estrany enigma, un bell encanteri que ens atordia a tots i ens feia cavil·lar. Enmig de tantes cares serioses, enrevoltada d’una dotzena de parents garruts i malcarats, el retrat de la nina era un ullet de sol enmig de l’hivern, com un alè d’aire fresc i nou entre quatre bavarades de tuf, o com una bruixa de calcida que, cansada de volar sota la llum, cau aglapida entre la fullaraca de qualsevol vorera. L’àvia Margalida ens contava que, entre la roba de la tia Amàlia, hi havia descobert una llibreta de notes i que un confessor exigent la hi va fer cremar, tot al·legant que els morts també tenien dret a les intimitats. A pesar de tot, l’àvia no havia pogut resistir la temptació d’escodrinyar en la vida d’aquella morta, abans de llançar els seus apunts a la flamada. Debades, la pregàvem perquè en fes memòria i ens contàs les paraules de la llibreta, les petites confessions d’aquella jove que ens tenia embadalits amb la seva innocència. Perquè ho era, d’innocent, la tia Amàlia, Estel. Es casà tan a les fosques, tan poc informada, tan estúpidament immergida en una educació que falsificava la veritat i la componia a la seva manera, que es trobà enmig del món sense saber, gairebé, per què hi era venguda. Després de la seva mort —la tia Amàlia no havia tengut forces per a infantar el seu fill i morí—, tot va seguir igual, com si res no hagués estat. L’oncle Carles es llançà sobre la processó i el donaren per foll. Explicaren que no havia sabut resignar-se, que estimava la pròpia muller en un sentit massa d’aquest món, fruit de l’egoisme, que sols mira per ell. Digueren que no tenia fe de trobar-la més enllà de la vida, al recer dels justs. Li costà l’oblit i la pols dels porxes, aquell inconformisme. Hagué de resignar-se a restar per sempre enmig de quatre mobles podrits, entre mitja dotzena de fòtils inservibles, amuntegats a davant la seva mirada calenta, d’home que no es vincla. Tot va seguir exactament igual. Després de tot, la vida d’una nina no era massa important i, ben mirat, tampoc no feia falta a ningú, exceptuant l’espòs, que, fàcilment, hauria pogut provar de substituir-la. Per desgràcia, l’oncle Carles era un ateu i s’ho va prendre per la tremenda, sense cap esperança. La família, amb el dol fresc, tengué ocasió de rebre visites, d’assistir als funerals i a les misses cantades, de pregar per ella, de conviure sota el signe imperiós del sufragi. Tot era una delícia, Estel, una bella convivència familiar: xepeixeps de rosaris, remucs de lletanies, cantussols ombrívols, saltiris esquifits. Les tardes de dol trencaven la monotonia i l’avorriment, se sentien units sota la remor tranquil·la dels ventalls i, a mitja tarda, sobre les cinc, cansats de pregar, bevien vi dolç i menjaven pastetes. L’àvia, que per aquelles saons acabava de fer la primera comunió, en servava un record molt viu, perquè en una d’aquelles tardes de precs en què havia acompanyat els seus pares a casa de la morta, l’avi Mateu es va fixar per sempre en la seva ingenuïtat i digué públicament que aquella donzella etxerevida i tendra havia de convertir-se, amb el temps, en la seva muller. Tots plegats varen fer una rialla, aquella tarda. L’avi Mateu tenia fama de brètol, i pensaren que la promesa d’aquell dia no passava d’ésser una broma, una excusa clara per defugir tantes jovençanes que l’agullonaven, impertinents, amb les seves mirades. A pesar de tot, el fadrinardo de Can Delabau no podia oblidar-se de les malcriadeses d’aquella infantona i complí la paraula. Es casaren un dia de primavera. L’àvia Margalida era baixona com una baldufa i tenia les cames curtones com un ànec mut. Les voravies eren plenes de cossiols florits i al cap de cantó del carrer de la núvia hi bastiren un arc molt gran, amb àngels i garlandes de roses de colors. Era un arc barroc com els que havien aixecat anys enrera per celebrar les noces del rei de Madrid. Tot el poble es va posar de festa, aquell dia. Mataren vint-i-set porcelles i vuitanta pollastres, per al dinar. Ningú no va poder queixar-se amb tant de concert, i al vespre, per acabar la festa, hi va haver una comèdia enmig de la plaça. Era una comèdia que feia molt de riure, en què una guarda de frares dominics, els quals la gent del poble anomenava polls, treien enmig de la rotlada el Beat Ramon Llull coronat de banyes. Llavors, també representaren un altre entremès en què el tenien tancat a dins una gàbia i li donaven alfals i garroves. La gent del poble s’hi divertia molt, amb aquestes facècies, i els actors exageraven tot quant podien els seus papers. L’abat, que no podia pair els fills de sant Francesc, també s’hi divertia, amb tanta destrossa, i les rialles eren com una cridadissa de gallines a l’hora del segó.

L’àvia Margalida recordava aquell dia com una bella festa plena de goig. Era una estampa que portava clavada en la memòria i a la qual sempre trobava nous detalls per a explicar. Gairebé, no va tornar pus mai a treure el nas. La vida de les casades era un camí sord i obscur. De sa casa a l’església, de l’església al llit del mascle. No es diferenciaven gaire de les conilles. Després, enmig de la nierada de fills que havien posat a damunt la terra, se sentien conhortades només de pensar que aquell esplet era com una benedicció que els omplia els dies i les justificava.

L’àvia només en va tenir dos, de fills, i se sentia una mica eixorca. Malgrat tot, l’oncle Cristòfol valia per deu, i la meva mare sempre va anar de rebaubeig. De vegades, des de la cadira corcada que li servia de tron, contemplava el passat. Nosaltres la miràvem embadalits i volíem escodrinyar dins el seu pensament. L’àvia es quedava molt de temps amb els ulls clavats en un lloc incert i sentíem la remor del temps com una aigua que cau. Tot era així de simple, a primera vista. Na Martina somreia i tenia la boca molt gran i les dents perfectes. L’àvia callava, com si un mal aire li hagués tocat el cervell. Les mans de tots tres em semblaren innocents, aquell dia.