XLV

Els prohoms potoiaren quinze dies de tira com a condemnats. El comptador del rei tenia foc dins les sabates i rallava pels colzes. No podia suportar que ningú li parlàs, car li pegava la sang a la cresta i s’esgargamellava. Proposà, novament, d’anar a cercar els soldats i regirar la terra, perquè no podia pair la desvergonya en què havia caigut. Solament, li mancava l’aprovació dels capitosts, i cap ni un d’ells no hi acabava de consentir. El rector tampoc no hi estava d’acord. Mai no li havien agradat, els soldats, i no volia que en cridassin cap ni un, perquè sabia cert que es menjarien les quatre poques coses que hi havia i, quan haurien passat, vendria per a tothom una època de fam i de misèria. El comptador es queixava que no estava bé que es despreocupassin de la seva tragèdia. El rector va respondre: «Ens preocupam de totes les tragèdies i creim que, si venien els militars, el poble patiria mancança d’aliments. Pensam en la desgràcia que us afligeix; però tenim en compte que la desventura solament és d’un tot sol… i, mentre la vostra esposa resti al seu costat, ens deixarà viure tranquils». El comptador apel·là, finalment, a la legítima de Can Delabau. L’oncle Cristòfol escoltà la solució i acceptà la proposta. Vendrien els soldats i ell pagaria. No obstant això, abans volia esgotar totes les possibilitats. Farien dues setmanes de rondes i si, al terme just d’aquest temps, no podien comptar amb un resultat afalagador, quedaria decretada la guerra dins tot el terme.

Un d’aquells dies, anàrem a la vorera del mar. Caminàrem algun temps ran de l’aigua. El vent li removia els cabells i, sota les ombres voleiadisses del pèl esbarriat, la seva cara cobrava colors marins i lluentors de nacre. El cel, durant tot aquell dia, ens va parèixer nostre. Les aigües arrissaven la pell i es brufaven d’una sabonera intensament blanca. Els ulls ens arribaren a fer mal amb tantes de besllums. La claror contornejava els nostres perfils i res no hi havia tan bell a damunt la terra com aquell cos seu, amarat de vida i assaonat fins a la rel d’il·lusió. Passàrem la tarda a S’Estanyol. Un pescador vell ens deixà una barca petita i vorejàrem la costa durant totes les hores. La maror no ens deixava apartar de la terra i el bot tentinejava com un poltre. El sol, a punt de colgar-se rera les muntanyes, llepava les aigües i les omplia de lluentors de plata.

—¿Per què no marxam lluny d’aquesta terra, on ningú no ens conegui?

—Ho farem, qualque dia…

—Quan?

—No ho sé. Hem de tenir seguretat…

—Voldria fugir, perquè no és possible suportar aquesta por…

—Ja estàs cansada?

—Tenc por, simplement, perquè no sé viure amb el garrot rera les orelles.

—No és fàcil, ja ho sé.

—I em fa la sensació que m’han posat una trampa davant cada peu…

—No val la pena, haver venguda?

—Sí. I saber que visc en contra d’ells, i tenir-te a tu, i engatar-me de viure al teu costat…

Els homes de la ronda perderen el temps. Els prohoms no hi veien d’emprenyats i el comptador del rei continuava exigint, tossudament, de fer venir els militars. El batle no acabava d’estar decidit i el rector esbadellava els ulls de cap al cel i demanava llum. El poble no els podia veure, els soldats. Passaven com una ventejada de mestral i s’ho enduien tot, sense remei. Gallines, i cuixot, i conills, i donzelles… Res no quedava, rera el seu pas feixuc. Ningú no s’escapolava de llurs rapisse-ries. Alguns s’ho ensumaven i la sang els bullia de veure que els capitosts se’n fotien que la gent patís. Els homes en parlaven per dins les tavernes, les dones vaiverejaven pels cantons i s’exclamaven, plenes de raó. Les discussions prenien força i els renecs esclafien i tallucaven l’aire. Ningú no els volia i les boques no paraven de flastomar. Els prohoms continuaven reunits i no s’entenien. Els més agosarats decidiren presentar-se a la Junta. Colpejaren les portes. El batle els preguntà seriós:

—Què voleu?

—Diuen que aquesta Junta vol cridar els militars, i tenim desig d’exposar el nostre pensament.

—Què pensau?

—No permetrem que els soldats s’arrambin per ací. Seria un mal per a tots, i el poble es veuria obligat a pagar les destrosses.

—No tenim menjar per necessari i els nostres fills pateixen fam.

—Hem d’anar a poble extern a comprar el recapte i ens fan pagar un ull de la cara, perquè ens veuen venir i se n’aprofiten…

—Fa vint-i-set mesos que no plou. Som al mes de març i els sembrats resten sense néixer.

—Es menjaran el nostre pa de cada dia i ens deixaran sense aigua.

—No volem que els crideu.

Efectivament, havien passat vint-i-set mesos sense caure una gota. Els campers portaven les bèsties a abeurar a vila externa i els jurats posaven guardes al pou de la plaça, perquè la gent no s’endugués més aigua de la necessària. Les dones pregaven a la Sang Preciosa i el cel feia el sord i no arribava a ploure.

Els vespres, un escabotell d’endolades resava novenaris pels caps de cantons. Na Francesquina Xuia feia sentir la seva veuarra de corn d’un cap a l’altre de carrer. Les altres repetien, silenciosament, les pregàries. Algunes portaven un llum d’oli i les ombres tremolaven sobre la pols resseca.