VIII

Jo no sabia si ens havíem arribat a estimar gens ni mica, na Martina i jo. De vegades, tenia la impressió que tot era una farsa, que ens havíem begut la comèdia, que, en realitat, no havia desitjat res més que humiliar-lo a ell i m’havia valgut de la bona fe d’aquella xicota que un dia de tardor no havia tengut cap inconvenient a lliurar-me el seu cos. Fins en aquest punt ens havíem embrutit, que ja no podíem gaudir plenament de nosaltres mateixos, perquè no sabíem si ens estimàvem per estimar-nos o si buscàvem la mortificació d’aquell home que no tenia cap escrúpol a exigir qualsevol sacrifici. No era simple, no. Tot comença amb rialles. Després, arriba la confusió i les tenebres, perquè res no et serveix. Ella em va estimar amb tota la força de la seva entranya. Jo l’estimava, malgrat em servís d’ella per a venjar-me. Em va estimar sempre, perquè comprenia cada pensament meu fins al punt de matisar-lo millor que no jo. El meu pare s’havia establert al poble amb els estudis de medicina frescs i lluents. Havia vengut, sense cap cèntim, amb les mans sobre el cap. La seva mare, la padrina Miquela, havia servit tota la vida un capellà sord que va veure en el fill de la criada un al·lot sabut i inquiet capaç de fer renou i de posar una fita. El capellà li ensenyà les primeres lletres, li féu escola durant moltes hores i, finalment, l’envià a Barcelona a perfeccionar els estudis. Quan es decidí, tossudament, per la medicina no el va acabar de satisfer la tria del meu pare, car assegurava que ningú no sabia fins a on arribava la ciència i començaven les astúcies del bruixot. El meu pare no volgué tornar arrera i el clergue arribà a tombar-hi el coll, forçada-ment. La mort li sobrevengué de sobte durant el darrer curs i no li fou possible veure aquell infantó que havia pujat a casa seva, omplint la vella grisor de cada dia amb una allau de jocs i de cridòries, acabats els estudis, a punt d’encarar-se amb els treballs. El meu pare es va doldre molt d’aquella mort sobtada i parlava d’ell com a d’un gran amic.

Can Delabau era la família més enllorada de la vila. Els homes tenien el poder, les dones esmerçaven la vida enmig de resos coixos, de xerradisses llepissoses i de converses buides, sota la calma feixuga dels dies. La meva mare, immergida de ple dins la vacuïtat absurda per a la qual havia estat pujada, conforme i còmoda, no tengué mai cap altra aspiració en no esser la felicitat de l’hereu, el culte generós al mascle i el sacrifici de les petites il·lusions que el seu cap havia garbellat. Quan el meu pare li demanà si el volia per enamorat, li respongué que havia de preguntar-ho al germà, perquè a casa seva no es decidia mai res sense el seu vist i plau. L’oncle Cristòfol no s’hi avengué mai, a aquell festeig. El refusava amb tota la força de la seva autoritat i posava l’excusa de la sang. Afirmava que el senyoriu de Can Delabau era massa sagrat, que el meu pare venia de baixa mà i era poc senyor, que li valia més romandre fadrina.

Ella, que tota la vida havia tombat, bonament, el coll, sota les exigències del germà major, pensà en les possibilitats que li oferia el matrimoni, l’única forma d’escapolar-se d’aquelles ungles esmolades que l’estenallaven. Pensà que valia la pena fugir i que, tal vegada, no es presentaria mai més una altra ocasió. Es va convèncer de la inutilitat de la seva vida, de tot quant hauria de reprimir si, decididament, es resignava a complir per sempre el paper de tieta, de totes les frustracions que la turmentarien, fins a arribar a esborrar-la, sense pietat. No es volgué resignar. La proposició del meu pare li semblà un impossible; però, a mesura que hi pensava, mentre la idea li ballava com un saltigó dins el cervell, va esser com si s’hagués oberta una clariana en un cel emboirat i ja no suportà la idea de perdre per sempre la bella proposta d’aquell home que, molt en secret, començava a estimar. Es renegà de morir de rossor entre les quatre parets de casa i s’encarà amb tots, malgrat no hagués plantat cara mai per res. Finalment, l’àvia Margalida, influïda pel fill, també s’hi negà. Començaren a barrar-li el pas, entre tots. A tancar-la dins un cercle estret, dins el qual no es podia moure lliurement. Quan sortia de casa, sentia sobre l’espatlla el pes de la vigilància, el control de les passes, el turment de veure que no tenia cap mena d’autoritat a damunt ella mateixa i res no podia fer en no esser estavellar-se el cap sobre el mur que li havien bastit.

Una tarda d’hivern, en temps de quaresma, el meu pare la robà, acompanyat d’un notari i quatre testimonis. L’oncle els va treure a defora de mala manera i l’àvia Margalida començà a fer desbarats a fi d’alliberar-se d’obligacions i compromisos. Es casaren, quinze dies després, ja passat Pasqua. La nit abans, prop de mitjanit, la fosca es desfibrava en una quietud que la podien tallar, es presentà l’oncle Cristòfol a rallar amb el meu pare. Tocà a la finestra amb els nusos dels dits, i els cops retrunyiren dins el silenci cruixent del vespre. El meu pare tengué una mica de por. Obrí la porta. L’oncle portava les paraules pensades. «Mai una filla de Can Delabau no s’ha casat a les sordes. La meva mare i jo volem que la núvia surti de casa nostra i que la festa sia complida. Nosaltres ens avenim a tot i només demanam que acceptis de firmar aquest paper. És un document pel qual te compromets a no exigir res de l’herència de Can Delabau, en no esser la llegítima que ningú pot negar-vos. A casa, mai no hem dividit cap finca i seria infamant…». El meu pare li firmà aquell paper i l’oncle Cristòfol marxà satisfet, com si acabàs de guanyar una victòria. L’endemà, les noces dels meus pares foren una bella festa per a tota la família.