XXXI

Vaig caminar tres dies i tres nits. Quan tenia fam, entrava a la primera casa que trobava i els demanava una mica de menjar. Ningú mai no em donà les portes pels ulls, àdhuc em suplicaven que m’assegués a taula i em tractaven com si fos de la família. Sempre hi havia algú que es malfiava, i em mirava de reüll, i no perdia de vista el sac. A tots els contava la mateixa història. Una història que tenia molt poc a veure amb la realitat, perquè era un invent meu que matisava cada vegada amb nous detalls. Els deia que havia viscut a Cuba molt de temps i que me n’hi havia anat de molt jove, amb la cu-rolla de guanyar alguns diners, perquè els meus pares eren vells i estaven malalts. Els assegurava que m’havia vist a fer les feines més estranyes i feixugues, amb la finalitat d’amuntegar el jornal. Treballava totes les hores del dia i mai no descansava, perquè, quan em decidia de fer-ho, em revenia la imatge d’aquells dos malalts que m’esperaven al poble amb les boques badades.

Quan arribava en aquest punt, les dones, amb el cor ferit, començaven a plorar. La contarella, però, no havia acabat. Amb les arques ben plenes, vaig tornar al poble. Pel camí, dos negres maleïts em prengueren tot quant portava per als meus pares. Feia molts de dies que no em perdien de vista i em deixaren més pelat que una pell de tambor. Quan vaig arribar, els vaig trobar morts i enterrats, els pares.

Els ulls dels qui m’escoltaven havien cobrat una vermellor lluent; llavors, no era difícil seguir inventant històries molt tristes. Els havia posat en marxa la imaginació i tots plegats m’enfitaven de preguntes. Una en duia una altra, i se’n feien entre ells, i la casa s’omplia d’interrogants, perquè res no hi ha tan suggestiu com que ens relatin que algú d’aquest món és una mica més desgraciat que nosaltres.

Un dia d’aquells, et vaig trobar a tu que bufaves de fàstic, amb el coll estret dins el teu collar de cuiro repussat. Te tractaven bé i no tenies, gairebé, motius per a renegar. Mai, ningú no t’havia aferrat una puntada de peu, ni havies passat fam, ni coneixies cap humiliació. Les mans dels senyors, fines i delicades, t’acaronaven amb tendresa. Àdhuc servies a qualque fadrinarda d’entreteniment i d’esplai al seu instint de mare. Et donaven xocolata d’amagat, perquè passassis gust, i tu hi consenties, i tots sabien que aquella llepolia et desbaratava el ventre i t’escagassava. Portaves una cadena enorme de plata massissa i eres un ca ric, que ho tenies tot, que no et mancava res, que hauries pogut despreocupar-te, tranquil·lament. I, no obstant això, els tenies un odi mortal que es traslluïa als ulls, no els podies suportar i potoiaves com un condemnat, esperant que passàs algú i tengués pietat de la teva bona vida. És difícil això, i mal d’entendre; i és molt probable que ningú no et comprengui mai. Seria més raonable, si tu haguessis patit la misèria, vora uns amos sadolls, prop d’una gent que te tractàs a bastonades. Sempre he cregut que eres un heroi solitari, Estel, i que t’haurien de fer un monument per subscripció popular. Tu i jo sabem que no te’l faran mai, perquè els qui comanden no poden suportar la teva gosadia, la teva renúncia d’un món al qual s’han aferrat amb tota la força de les seves ungles, el teu exemple bell, a l’hora de triar. No poden comprendre que baratassis la vida plaent que tenies per aquesta altra vida insegura i eixelebrada. Jo sé què volies i t’entenc. Vaig desllatigar tot d’una el teu endarrer i no vaig dubtar gens ni mica d’afegir la teva prenyadura al meu desconhort. Et vaig desfermar i caminàrem tot aquell dia plegats, sense dir-nos paraula. Al vespre, dormírem sota una enramada, i, l’endemà, a la primera casa on ens aturàrem per demanar aigua, ja estaven advertits. Jo no n’havia vist cap mai, de paper com aquell, i vaig sentir un calfred. Tu me deies que havia tengut sort, perquè només em bandejaven per trenta anys. No sé què et vaig respondre. Era quasi un nin i no m’era gens fàcil resignar-me a morir potejat. A davant aquell edicte, vaig comprendre la força dels meus enemics i el poder suprem de la seva revenja. No em quedava més remei que tombar el coll. El vaig llegir moltes vegades, durant aquell dia, i, cada vegada, em semblava més feixuc. Vaig pensar de tornar-me a embarcar. Hauria pogut robar alguns diners i partir molt lluny; però ¿qui m’assegurava que no em detendrien? Altres havien intentat de convèncer un patró de barca; jo ho havia sentit contar, i, quan s’havien trobat enmig de mar, qualsevol mariner els havia morts d’un cop de rem, només amb la finalitat de cobrar la recompensa. Vaig aplegar el paper en quatre doblecs i el me vaig aficar dins la butxaca. Encara el pots veure. L’he portat sempre a sobre, fins que el m’he sabut de memòria. El te puc repetir sempre que vulguis.

«Don Pere-Arnau Ribes de Vilafranca i Martínez de Logrono, canceller de l’ordre i milícia de Calatrava, visitador general d’ella en los Regnes d’Aragó i Capità General en el present regne de Mallorca, diu, notifica i mana les coses següents:

»Primerament: pel molt que convé al benefici públic i bona administració de justícia i exemple en l’esdevenidor que Guillem-Francesc Riutort i Delabau, d’aquest regne, sia bandejat per trenta anys de la present illa i en virtut d’aquesta crida el bandejam i per tal bandejat volem sia tengut i reputat, i manam a tothom en general que el tenguen per tal i no puguen tractar amb ell ni donar-li cap gènere de favor i auxili, sots les penes estatuïdes contra fautor de bandejats per los reials edictes.

»Segon: trobant-se el poble amb gran festa, es presentà el dit Guillem a casa del seu oncle, el senyor Cristòfol Delabau, sobre les nou i mitja del matí, i, havent insultat repetidament el dit senyor, va tirar una coca al servent Mateu Binimelis (àlias Brusca) de trenta-set anys, i el ferí a la banda sagrada, molt a prop del ventre. Al punt que el dit Mateu llançava un enfilall estrepitós de gemecs, li tirà amb un arcabús curt de pedra enmig de la cara, que no pogué dir paraula ni rebre els sagraments.

»Tercer: es retribuirà amb cinc-centes lliures el qui el capturi, encara que sia menor d’edat, vell o capellà. No serà deutor a la Reial Cort i, si és delinqüent, se li farà gràcia i alliberació dels seus delictes. Si qui el captura és bandejat (mentre no sia pregonat mort), encara que només porti el cap o el cadàver, se li farà remissió dels delictes propis, i, si no és bandejat ni deutor, se farà la remissió i alliberació dels delictes a qualsevol delinqüent o bandejat que anomenarà, amb la condició que els delictes no hagen de merèixer més de deu anys de galera.

»Quart: si alguna persona de qualsevol grau, condició i estament recolleix el dit Guillem-Francesc Riutort i Delabau dins les seves cases, possessions, alqueries i qualsevol altres habitacions de les pròpies terres, muntanyes, vinyes i garrigues, o li dóna d’alguna manera favor i ajuda de manteniments, armes i municions, serà tengut per fautor d’aquell i còmplice de tots els seus delictes.

»Cinquè: si el troben amagat a dins una casa, o que fugi d’ella, aquesta casa ha d’esser enderrocada. Si és dins unes terres, l’amo estarà obligat a servir a Orà, durant cinc anys, si és militar, i a servir de remer a les galeres els mateixos anys, en cas que no ho sia.

»Sisè: que no hi hage capità, patró ni mariner que gosi embarcar o fer embarcar en vaixell el sobredit Guillem, sots la pena de perdre el vaixell amb tots els seus arreus.

»Setè: incorrerà en la mateixa pena de mort qualsevol persona, encara que sia casolà, que anirà amb aquell aquadrillat i associat i, anant amb ell, el puguen capturar mort o viu.

»Donat a la present Ciutat, a la d’Alcúdia i altres viles i parròquies foranes d’aquest regne de Mallorca, a vint-i-set de novembre de…