XXXIX

La tarda brillava, sota l’escalfor fonedissa d’unes hores cobertes de paraules. La Casa de la Vila era una focatèria de crits i de renecs, de queixes feixugues i de parloteig. El sol escaldava la terra i no passava un alè de vent ni un bri d’oratge. Tothom estava entresuat, perquè la discussió era forta i sense sortida. Després de dinar, els prohoms del terme havien deixat anar la sesta habitual i s’havien reunit a pensar una solució per a bé de tothom. Eren catorze o quinze, entre tots; i els més decidits estaven disposats a guarnir un exèrcit d’homes voluntaris que ens presentassin combat a qualsevol lloc i ens fessin retre el braç i ens donassin captura. Alguns no acabaven d’estar convençuts i hi havia parers de tota casta. L’oncle Cristòfol —que, possiblement, havia endevinat els meus plans— prengué la paraula i els alliçonà a tots amb quatre dotzenes de mots convincents. El batle, endolat, callava. L’oncle s’encenia i la vermellor coent de la seva cara contrastava amb la pal·lidesa estovada del rostre de la primera autoritat. El comptador del rei, el seu gendre, li donava la raó i els feia entendre la necessitat que tenien d’acabar amb aquell poder horrend que els feia perillar tot quant posseïen i no els deixava gaudir d’una hora tranquil·la. El rector rematà el clau, tot afirmant que la nostra conducta era pecaminosa i que, per tant, com que persistíem enfangats dins la podridura i el vici, fàcilment es podia donar un caire de croada a aquella lluita. «Si la gent sap que combatent per una causa justa es fa mereixedora del cel i té més probabilitats de salvar-se, no tem a l’hora d’arriscar el pellet. Ans, el contrari, s’apunta de bon grat». Algú va respondre: «Però ¿qui és capaç de convèncer el poble que la captura o la mort de tots aquests és una causa justa?». «Què voleu que sia?», respongué el batle. Un altre va dir: «Al poble, tant li és com no li és que els bandejats visquin aquadrillats i ens safalquin. Ells no hi tenen res a perdre i gaudeixen de veure com algú és capaç d’alçar el braç i llançar-nos la pedra. No se poden fiar de ningú; perquè la gent és envejosa». «Però no ignoren —redoblà el rector— que la seva felicitat depèn sempre de la mesura en què ho siguin els prohoms de la vila. Avui, tots tenim una ocasió magnífica que no podem deixar escapar de les nostres mans. Tots hi pensam, i la seva ombra s’alça imperiosa a davant els nostres ulls indecisos. És una dona humil, noble de cor i sincera d’esperit, com una herba tendra de fora vila. Ningú mai no diria que Déu Totpoderós ha fixat la mirada sobre la seva persona senzilla. No li discutiguem, al Senyor, les seves obres. Sempre s’ha agradat de refrescar-se la vista amb les coses humils, amb les flors boscanes i amb totes les seves criatures més poc afavorides. Tots la coneixem, na Francesquina, i sabem molt de la seva vida virtuosa; potser ningú no en sap tant com jo, del seu bon nom i de la seva humilitat patent, que fa pensar en una Joana d’Arc foravilera. Estic convençut que, si l’hi demanam, no ens ha de dir que no. Sols ella és capaç d’encalentir els cervells de tanta gent. El poble la seguirà fins allà on es proposi, perquè li té fe, i mai no l’ha enganyat». Les paraules del clergue, llimades i polides com un mac de torrent, pareixien honestes. Els prohoms s’hi avengueren tot d’una i el comptador del rei elaborà un projecte d’organització dels homes i les armes, car no podien envestir com a lladres de cova ni lluitar sense caps que decidissin tot quant havien de fer i capolar. El batle puntualitzà les paraules del rector: «Nosaltres tampoc no l’hem enganyat. El pitjor de tot és que no en saben res de res i mai no han apreciat tot quant ens hem desteixinat per ells; sense tenir en compte que, el que hem fet per al poble, ho hem deixat de fer per a nosaltres».

La croada prengué bull, l’endemà mateix. Na Francesquina Xuia acceptà les ofertes dels prohoms i se n’anà de casa en casa amb els dits d’en Gafet. Els portava en un platet blanc esmorrallat i la gent els llepava amb els ulls. No ho tengué mal de fer, la santa. Els homes abandonaven la feina i la seguien, les dones cridaven amb els punys estrets i els al·lots no paraven de fer luleia ni de giscar. Prest, començaren a fer grups enmig de la plaça, als caps de cantons, sobre la voravia, prop de l’església. A mitjanit, eren prop de cinc-cents. Na Francesquina es presentà amb el platet, enmig d’aquella gent i els féu resar l’oració de la sang i de la guerra. Respongueren tots. Les veus de la pregària es mesclaren amb la cridadissa de les dones que empenyien els homes de cap al combat. La nit era clara, plena d’estrelles. La santa gemegava dolors de part i renecs de màrtir, paraules deslligades que ningú no entenia i mots esborronadors, que clivellaven l’aire febrosenc del vespre. Sobtadament, els dits d’en Gafet començaren a brillar com a calius, a dins aquell plat. Un foc molt vermell que no mancabava. Quatre ditalades d’una llum que encegava i omplia les cares de clarors imprecises. Els homes i tot tengueren una mica de por. La veu de na Xuia havia cobrat una vibració sinistra que martellejava el cap dels arreplegats. Els qui tenien armes de foc les havien portades, els altres tenien les eines del camp entre les mans i res no els travava. Forques, i dalles, i destrals, i falçons, i aixades, i gavilans, i gatzolls, i tot quant pogués servir per a afuar-se. «Mai no m’ha agradat un poble a punt de baralla —advertí l’oncle Cristòfol, que es mirava la feta des d’una finestra—. Sempre, m’han fet por les armes dins les mans de la gent ignorant, perquè mai no arribes a saber cap a on dirigiran la seva punteria». El seu gendre li pegà dos toquets a l’esquena i el tranquil·litzà, tot dient: «Tenim els poders sobrenaturals al nostre costat». Ambdós sonrigueren. La santa s’esgargamellava amb la cridòria. El poble frisava per començar el combat.