XXVIII

Na Francesquina Xuia era la santa oficial del terme. La seva vida constituïa un bell exemple de virtut, i la gent, al poble, la tenia per una enviada d’ultratomba, venguda a la terra amb el desig de donar testimoni dels vells misteris que omplien el cervell de tothom i els comunicaven una raó de patir i una esperança. Tots sabien passatges gloriosos de la seva vida, i els contaven als fills, i n’estaven orgullosos, i se n’omplien la boca. Deien que, de nina, es renegava de mamar tots els divendres de l’any i sols li podien fer prendre aigua bullida. Que havia fet florir un aranyoner, al bell mig de l’estiu, quan la terra és eixuta i la bavor del sol capola les plantes. Que l’havien trobada que feia oració sobre un núvol de boira, a quatre pams d’alçada del trespol, i, moltes tardes d’hivern, havien sentit arribar una galera que portava santa Escolàstica i santa Rosa, que venien a posta per veure na Xuia i passar el rosari totes tres plegades.

La seva fama havia traspassat la partió del poble i tot era gent que venia a cercar remei, a besar-li les sabates color de llimona i a tocar-li el vestit, convençuts que els podia guarir dels seus patiments. Una mare jove que tenia cambres de sang, una altra amb una nafra al ventre de la cama, un home que tenia entretenguda una bossa de pus, una al·lotona amb el ventre tancat, un vell ple de crosteres, una fadrina plena de virons i tanta gent que no dic, feien caminoi per veure na Francesquina, que els rebia a tots amb els ulls plens de llàgrimes per la seva desgràcia i els conhortava, tot referint històries de gent condemnada a l’eternitat del foc, per no haver sabut ni volgut patir, bonament, els mals d’aquest món. El rector l’havia mirada molt de temps de reüll, perquè n’estava gelós, car la gent tenia més devoció a na Francesquina que no a ell i es malpensava que arribàs a crear-li conflictes de fe. Ara, durant els darrers temps, la santa s’havia posat, plenament, sota la jurisdicció eclesiàstica, i tot eren roses, i la vida de pietat anava en augment, i el rector vivia tranquil, però sabia que aquella terrola no mouria cap força sense la seva conformitat.

Els meus homes s’ho begueren que ens havia conegut i que coneixia el nostre amagatall. Havien sentit parlar tantes vegades dels seus miracles, que, en el fons, arribaren a creure en el seu poder i que un àngel del cel li havia revelat el nostre recer. L’endemà, tots portaven una mateixa idea. «Anit li hem de fer una visita, a aquesta beata», barbollà en Gafet. Tots s’hi avengueren. S’escruixien de ganes d’alliberar-se d’ella i, sobretot, de tapar-li la boca i que no rallàs. Més que res, es volien treure de l’entranya la mica de fe que li tenien i demostrar-se a si mateixos que na Francesquina era una dona com les altres. Els vaig explicar cent raons, perquè la deixassin córrer. No els vaig poder tombar i, finalment, vaig consentir que se n’hi anassin sols, sota les ordres d’en Gafet.

L’enterrament de la batlesa havia constituït un acte general de dol i, aquella nit, el poble es recloïa dins la solitud immensa de la seva por. Les persones callaven i les cases pareixien tombes. El cel havia estès una cobertora de núvols i l’aire era feixuc, que no podien alenar, de tan espès com era. Na Francesquina Xuia tenia els ulls oberts i es malfiava. El cor li deia que aquelles seves paraules desafiadores ens haurien donat mal de ventre i estava convençuda que ens hi presentaríem, la primera nit. Eren cinc, entre tots. Les petjades escarrinxaven la pols del carrer. Un ca lladrucava, dins qualsevol corral, quan arribaren. Portaven una escala de gat i l’afitoraren a la casa de la santa, amb gran sigil. En Baltasar Gafet va pujar primer. Arrabassà una post de la porta de la finestra amb un tros de ferro i hi aficà la mà per córrer el forrellat. El crit d’en Gafet glaçà tota la sang dels companyons. Na Xuia no havia perdut cap moviment i actuà en punt, sense perdre un instant. Agafà la destral amb tota la força dels seus braons, li foté destralada sobre la mà i li tallà quatre dits, ran del call. En Gafet es llançà de l’escala enmig del carrer. Tenia el braç enrampat i ninguns no sabien què havien de fer, perquè aquella mica de fe que volien esborrar es centuplicava, inesperadament, dins els seus cervellins. Fugiren escapats. La sang li sortia per quatre forats i, entre tots, les hi taponaren així com pogueren. Els gemecs l’ofegaven. El dolor li tancava les cames i no les podia dominar. L’arribaren al cau, més de mig acubat, i el capità Boix perdé tota la nit, amb les cures. Li cremà les ferides, les desinfectà i li hi posà pomades que ell sabia trempar i fer bullir. Després d’un grapat d’hores, el braç es començava a desinflar i el capità es posà molt content, perquè era senyal que no es gangrenaria. Tots cinc se sentien fracassats, sota els poders sobrenaturals de na Xuia, i més d’un es deixà emportar per la creença que era una santa, na Francesquina. Tota una santa, que sabia fer miracles i coneixia el nostre amagatall. L’endemà, el frontis de ca seva clarejà cobert de regalims de sang. La santa aplegà els quatre dits i els portà al rector. La gent s’arremolinava per veure’ls i s’escarrufava. Tot eren corredisses i passes. Na Francesquina Xuia mai no havia gaudit d’una admiració tan sincera. El rector pensà que no era cosa de deixar-ho perdre i cavil·là durant moltes hores les possibilitats que tenia d’aprofitar-se’n.