XXII

Vaig pensar que havia fet mal d’anar al riu, aquell dia. Al vespre, em sortien els nervis que havia amuntegat i l’aire se’m tornà feixuc i rar. Les hores s’esllavissaven lentes, monòtones, llargarudes… Tenia els ulls oberts, una mica congestionats, sota el desvetllament. Em vaig girar de cada costat moltes vegades, en un parell d’hores. Em palpava el cos i pensava que m’havia aprimat en tots aquells mesos. «No tenc carn i sóc com la llenya», em vaig dir. Aclucava els ulls i esperava. No podia dormir. El rellotge tocava les hores. Les batallades queien emplomades dins la buidor estoposa de la nit. Els fets cobraven un relleu inesperat i els records es convertien en un desfici coent que em turmentava. El cel era clar i les estrelles brillaven amb intensitat. No sé quantes en vaig comptar, que omplien el quadrilàter negre de la meva finestra. Em vaig aixecar del llit i vaig baixar al menjador. Una sala ampla amb les parets en-rajolades fins al sòtil i mitja dotzena de finestres sobre una ampla vall d’arbres fruiters. Feia molta calor i els meus nervis no tenien conhort perquè el nostre fill ja podia néixer a qualsevol hora. El cap me rodava. En tot aquell dia, no havia pogut vèncer el meu pensament. Només eren les dues de la nit. Volia tornar al riu i llançar-me dins l’aigua. No trobava cap més solució que aquesta. El riu tempera el cos i l’obliga a retreure el seu esperit cansat. Vaig arribar a entendre que no hi havia més remei. Tenia la roba aferrada sobre la pell, de tant de suar. Vaig sentir un renou. Eren les passes d’algú que s’havia aixecat. Jo havia procurat no fer gens d’aldarull. Tal vegada, hi havia una altra persona que tampoc no podia dormir. Vaig encendre totes les espelmes. Ara, les passes baixaven l’escala. Quan hi hagué més llum, vaig adonar-me que molt a prop meu hi havia la senyora Concepció Rocas, l’amistançada del senyor Sebastià Carbonell.

La nit era clara. La vall havia cobrat una tonalitat blavenca, sota les estrelles. Les finestres del menjador no eren ni més ni manco que mitja dotzena de retalls de crespó. La senyora Concepció Rocas em mirava als ulls amb intensitat. Era una dona bella que s’havia amistançada amb l’amic del meu pare, justament pels diners. Portava una bata de seda groga que li marcava, lleugerament, les formes del cos i traspuava una estranya recança amb cada moviment, cada vegada que obria les barres, sempre que aixecava les parpelles, tothora caigudes i malaltes. El senyor Sebastià Carbonell la guanyava de molts anys. L’havia trobada en un bar del barri suspecte, en una de les seves estades a la ciutat, i se l’havia enduita a viure amb ell. Era una dona prima i seca, que tenia la cara de moixet escaldat. A pesar de tot, sabia vestir-se amb gran elegància, conversar llargament de qualsevol tema i presentar, a la vista de tots, una carina ingènua de pollet que no sap res d’aquest món i vol començar a prendre part a la festa. Em preguntà si volia cafè. Li vaig dir que no tenia set de res i es va beure una copa de no sé quin líquid verd. Hi va haver un moment de silenci, durant el qual em vaig recordar que el senyor Sebastià Carbonell no era a la hisenda. Havia marxat aquell mateix dia, ben de matí, de cap a la ciutat i no sabia quan podria tornar, perquè hi anava per cloure un negoci que no tenia gens segur i del qual depenia tota la collita d’aquell any. Hi hauria pogut enviar qualsevol dels seus servidors més acostats. No ho feia mai, quan el tir no era segur. L’amic del meu pare tenia una gran fe en si mateix i estava ben convençut que no podia fallar-li res de tot quant treballava personalment. Només una cosa li havia fallat, sense remei. El senyor Sebastià Carbonell no havia estat capaç mai de commoure el cos esprimatxat i sec de la seva amiga. Sense adonar-me’n, la senyora Concepció Rocas em confessà una llarga experiència de frustracions i de penúries, un terrible malviure que la corrompia, perquè aquell home que l’havia sostreta del bordell i l’havia carregada de joies i diners no havia buscat altra cosa que satisfer la mica d’escalfor que li pegava al sexe cada grapat de dies, i lluir una dona quan els grans terratinents d’aquelles contrades es reunien a casa d’un d’ells per celebrar una collita esplendorosa, una festa entranyable, quelcom que meresqués la pena d’aixecar quatre copes de vi ranci i engatar-se fins a la rel, de tant de beure. Aquella dona em confessà molts de secrets que mai per mai no m’hauria pensat que existissin, coberts sota aquell vel aparentment tranquil i quiet. La vaig mirar als ulls molt de temps, en silenci, perquè no me’n sabia avenir. Em descobria tot un món que jo no coneixia i em va fer pensar que era molt possible que n’hi hagués molts d’altres com ells. El senyor Sebastià Carbonell era un refredat. Nosaltres érem sols, aquella nit. Ella tornava a beure d’aquell líquid verd. Li vaig dir que en volia. Vaig pensar que el color de la beguda contrastava amb el groc de la túnica. Érem absolutament sols. Lluny, cantava qualsevol aucellot. La calor ens omplia la cara d’una suarda incòmoda. Els ulls ens brillaven a tots dos. Em va abocar el licor a dins una copa de vidre tallat i em digué que el senyor de la hisenda només les treia per les grans solemnitats, aquelles copes. Beguérem. Li vaig dir: «Avui és una gran solemnitat, Concepció». Es va posar a riure. L’aucellot seguia el seu cant i ens arribava fins a nosaltres una mica pansit. Sense adonar-nos-en, ens trobàrem a davant la finestra més ampla. La vall s’estenia als nostres peus. Ens besàrem moltes vegades. Ningú no pot entendre tota la por que vaig sentir, després de cada bes.