VII

Fer por, Estel, moltes vegades és crear motius perquè te somiïn. En conec que no hi passen gens de pena; més aviat, semblen posseir una mena d’inclinació natural que els obliga a trepitjar el cervell de tothom. És com si els esclafassin els horitzons i els posassin un límit sobre la mirada. Tenc la impressió que parlo d’uns sentiments massa refinats per al teu cap d’animalet fidel. Tu no coneixes aquest gust ni has tastat el sabor que produeix sentir patir, lentament, els homes sota la sola de la teva sabata. És quasi un orgasme. Un deliri de sensacions plàcides, perquè te sents créixer a davant tu mateix i te veus gran, com un gegant que pot fer i desfer al seu antull. Aleshores, quan el poder és teu i la força t’engata, en aquell instant en què ja no et vinclaries per res, quan saps, certament, que ja no hi ha més amo que els teus testicles a damunt la terra i pots rompre i corrompre el món, perquè tots són insectes que capolen la brutícia, la mica de brutícia que els deixes capolar; aleshores, dic, has arribat al capcurucull d’una muntanya des de la qual pots mirar-te la feta com un espectacle; com si fossis un déu que, aquell jorn, hagués decidit de jugar a escacs amb els homes. La por, Estel, té unes possibilitats meravelloses. Vaig arribar a aquestes conclusions, després de molt de temps de suportar la mirada intransigent de l’oncle. Un dia, l’àvia estava malalta, em va dir que no hi tenia res a fer, per allí, que marxàs ràpidament i, abans de tornar a posar el peu a casa seva, m’ho pensàs tres vegades. Després, m’exigí que deixàs de parlar amb na Martina, que no teníem res a haver d’aclarir, nosaltres… Em va costar pena, però no vaig voler que em safalcàs. Li vaig dir que no tenia motius per a exigir-me tan molt i que posàs remei a les seves inquietuds, car si sortia del solc em veuria obligat a embarassar-li la filla. El vaig desarmar, aquella tarda. Em mirava amb els ulls plens d’espant, i les dents li xerriscaven, dins la boca. La seva filla era una relíquia que no li podien tocar. Tenia per ella un amor obcecat, i jo ho sabia, i vaig voler aprofitar-me’n a fi d’obligar-lo a tombar el coll. No ho vaig aconseguir gens ni mica. Ell era un home d’una sola peça i, quan s’entestava a dins una idea, es quedava palplantat en aquella curolla sense cap possibilitat de fer-lo tornar arrera. En un principi, no sé què em passava a davant la seva mirada. Em sentia poruc i desemparat, perquè em feien mal aquells ulls malaltissos, enribetats de verd. Vaig arribar a tremolar com un nadó a davant la seva vista, a sentir-me esborrat i a comprovar que estava posseït d’un poder desconegut contra el qual no era possible aixecar el puny. Em preguntava les raons de la seva força, del seu poder terrible, d’aquell domini obscur que enverinava, perquè tenia la mala virtut d’ofegar totdéu. Era de l’ull del vent, l’oncle Cristòfol, més pòlissa que les genetes, desenfreït i mal d’anar entorn. No sé per quins conductes es podien explicar les seves tares. De vegades, acabava per creure en un pacte diabòlic amb Madò Cresta; després, pensava que sempre havia estat igual de dolent i començava a passar llista als humiliats. Una llarga filera de malcontents, que no gosaven treure, per temor, les seves queixes, s’arrengleraven a davant mi com una processó fatídica de mutilats. Eren molts i no havien pensat en la força que tenien els seus braços ajuntats contra la cadena del senyor. No havien pensat res, car el seu cap havia perdut la força de pensar. A la cua hi havia els meus pares, l’àvia Margalida; hi érem tots i callàvem amb el cap tombat, perquè teníem por d’alçar la veu.

Em vaig omplir de verí, tots aquells anys. Com una gota contínua d’aigua que cau i llavora les pedres, la ràbia marcà el meu esperit. En bon principi, la fullaraca es va encendre com la pólvora; a dintre, hi havia la llenya dura i seca que crema amb lentitud. Després, només resta la cendra, una mica de pols i el record d’un naufragi. Tot plegat, quasi res. L’àvia Margalida assegurava que la nostra família era impermeable al fang.