XXXVII

Aquella nit, no vaig poder aferrar el son de cap manera. Volia presentar-m’hi i esbucar-los la festa, amb la meva desvergonya. No m’hauria divertit; però, potser, tampoc no hauria deixat que es divertissin ells. Cada vegada que aquell home usava del cos de na Martina, l’estómac em pegava quatre revinclades. Era com una transmissió del pensament, perquè vaig creure que es recordà de mi més d’una vegada, aquella nit. També havia pensat d’arrabassar-li el membre, amb tota la rel, perquè no tornàs a créixer, perquè no podia suportar que gaudís d’aquella dona meva, molt meva, ben meva. Ell ho sabia, que em pertanyia des de feia molt de temps, i no en parlava mai ni feia res coneixedor. Em vaig voler adormir. Res no havia estat mai tan lluny dels meus ulls com la son. La volta de la cova, com una panxa enorme de rèptil, inflava la pell i la feia baixar fins damunt el meu front. No gaire lluny, un companyó roncava. Vaig témer que no s’esfondràs tota aquella roca i no ens esclafàs a tots. Quasi ho vaig desitjar, en un moment de covardia. Llavors, em brollaren les rialles, com un albelló que esclafeix de la terra, i s’escamparen dins la buidor immensa de la cova. El cos de na Martina ja era d’aquell home que, amb el casori, li havia tornat l’honradesa que —tan innocents com érem— ens havíem volgut carregar en contra de tothom. Pobrissons! No sabíem que no és gens fàcil guanyar una victòria d’aquest tipus. No sabíem res, i volguérem començar de zero a aprendre-ho tot, d’una sola envestida. Ara, tot havia canviat. Per això, aquell dolor del ventre no m’afluixava mai i em feia tenir ganes de venjar-me.

Vaig cavil·lar molt, durant aquelles hores. Tots els qui havien col·laborat alguna vegada amb el meu oncle tenien la sentència firmada, tanmateix. La llista era molt clara. Res no quedaria sense cobrar. Vaig manifestar els meus plans als companyons i no s’hi oposaren, car aquella feina suposava molts de diners dins la cartera. Un rera l’altre, tots els amics de l’oncle estaven en capella. En una nit incerta, quan tothom dorm arreu i ningú no s’ho espera, ens havíem de presentar a cada un d’ells amb la cara coberta. Teníem feina per més de mig any, car només podíem envestir una sola casa cada vespre i ho havíem de tenir tan ben pensat que ningú mai no havia de poder calcular la nit de la dissort. El treball, l’havíem de fer en equip i, per tant, tots teníem la nostra tasca ben marcada. En Simó Cabrit sabia fermar la gent amb molta rapidesa. Portava un manat de vencisos penjats pel coll i coneixia el secret de cent castes de nusos. En un tancar i obrir d’ulls, l’home més barrenc romania subjecte, sota les cordes tenses d’en Simó. Ningú mai no se li havia escapat, àdhuc alguns sols no es despertaven, o feien l’adormit, que era igual, i es deixaven fermar, bonament sense pegar crits. Qualsevol diria que els nusos d’en Cabrit eren teixits de punt de ganxet. En Bernat Galta Roja sempre sabia cap dret on guardaven els diners i les joies, a les cases on entràvem, com si tengués un olfacte especial per a descobrir tresors. Passava un portal, el veies ensumar, com si buscàs un rastre, i, finalment, tirava cap dret sense errar-se. En Joan Terrol vigilava el carrer, per si algú venia, i en Baltasar Gafet acaronava, tendrament, amb el ganivet, el coll del primer nerviós que no acabava de veure amb bons ulls la nostra visita. Dos jovençans es passejaven per dins la casa amb un arcabús per hom engaltat. Quan teníem els diners dins el sac, jo, que no m’havia mogut de ran de l’arc, els donava el senyal de partida i, en una exhalació, ens tiràvem al camp, molt lluny de la vila. Començàrem pel batle. Era amic coral del meu oncle. Ambdós tenien la mateixa edat i sempre estaven d’acord a l’hora de fotre qualcú. L’amistat els venia des de la infància i es coneixien bé mútuament, com si tots dos tenguessin el mateix cervell. Pressionat per ell, havia fet firmar la meva condemna al capità general. Li tocava esser el primer, si descartàvem l’oncle, que havia pensat d’esperar que rebentàs de veure com la casa dels seus amics era afollada per la bandolina del nebot. A la llista, també hi havia el comptador del rei i li tenia assignada la nit mateixa del dia que feia anys que m’havia berenat la seva muller. El batle no es va témer de res, mentre el fermaren. La batlessa jeia al seu costat i esbatanà els ulls com a dues llanternes. Amb els nervis calents, li foté grapada al pedaç de la cara i el descobrí. En Gafet no hi pensà dues vegades i li acorà l’arma dins el coll. Els bramuls de la dona i la frescor de la sang despertaren el marit. Se sentia les cordes sobre el cos i no volgué cridar. El pantaix horrend de la moribunda mancabava. No es podia moure. La sang amarava els llençols i el matalàs de llana. El cos de la batlesa badallava de fred i agafava un tremolor estrany.

Les barres del llit grinyolaven i tota la casa començava a fer olor de sang humana. Els pilloscàrem una senalla d’or i deixàrem molts de racons, sense escorcollar. Aquell tuf sangonós em feia mal de cap i vaig decidir-me de cridar la partida. Na Francesquina Xuia vetllava rera la finestra i es posà a pegar crits de socors. «Lladres! Lladres de cova! Mala gent! Mare de Déu del Roser, assistiu-nos! Debades podeu córrer, perquè sé tots qui sou i on vos amagau!». Ningú no es va aixecar, quan la sentiren. La gent, esporuguida i sense coratge, no es volgué témer d’aquella bramadissa de na Xuia. Qui més qui manco se cobrí el cap amb el tapament i, dins el silenci blanc dels llençols, deixaren d’alenar, només amb la finalitat d’assabentar-se si encara la sentien.