XX

El dia que arribàrem a l’extrem de la finca, a la vora del riu, em vaig embadalir de mirar aquella terra grassa i fèrtil i em vaig preguntar el perquè de tants d’homes com la treballaven sense profit per a ells, la raó de la seva vida i del seu jou, l’explicació de tantes gotellines de suarda com haurien segregades només per engreixar els graners del senyor Sebastià Carbonell, l’amic entranyable del meu pare. «No és just —vaig pensar—. I, qualsevol dia, l’obligaran a amollar, el mac, perquè ell s’aprofita de la seva feina». Després, em vaig posar a riure sol, perquè pensava que havia calgut contemplar la injustícia en un grau molt alt de les seves coetjades, per a adonar-me de la capacitat d’aguant que té l’home sotmès.

Els cavalls suaven perquè la brisa ens venia de darrera. L’amic del meu pare bravejava sempre-seguit. Em deia que la seva vida a Cuba havia estat una lluita constant, un treball feixuc de totes les hores, fins a arribar a convertir-se en poderós i ric. «Vaig venir amb les mans damunt el cap, ara farà trenta anys. El teu pare em coneixia bé i sabia que no era bo de conformar. Estudiàrem plegats. El teu pare era un home estudiós, amb vocació. Jo no vaig perdre mai una sola nit a davant els llibres. Sabia, perquè m’ho havien ensenyat els prohoms d’aquella terra nostra, que només hi ha una possibilitat de viure bé: cavalcant a l’esquena d’algú que hi consenti, com és natural. Jo sabia que el jou no és fàcil de suportar i que la gent se’l decanta, sempre que pot. Per això val la pena de fer-lo feixuc». Després, el senyor Sebastià Carbonell es burlava del meu pare i em deia que en tota la seva vida, exercint la professió per a la qual es preparava en aquells anys que tots dos vivien a la mateixa pensió, no hauria fet un poi colcador mai i deixaria aquest món, covant sota el seu pit un sentiment lamentable de fracàs. Perquè l’home, sense diners, no és més que un fracassat, em venia a dir. Un incapacitat que cerca disfressar la ineptitud per conquerir la terra, l’or de la terra, amb la camisa lluent de la vocació. En el fons, res més que un comediant de poble, un histèric que es masturba el cervell repetint-se tothora que no hi ha ningú més que pugui posseir la veritat.

Jo no sabia què hi podia respondre, a aquella tirallonga de paraules fora de to. Val a dir que em va fer por aquell home tan segur de si mateix, orgullós de pensar que havia sabut enriquir-se a costa dels altres, satisfet de confondre tants de principis com tenia amuntegats sense tranc ni manya a dins el cervell. No el sabia entendre i em mirava la feta com un observador que analitza tots els detalls d’una mateixa història, les branques de molts de fets que el conduïen a aquella satisfacció monstruosa i a mantenir el seu poder sobre totes les coses.

Em va dar un fuet i em va dir que tengués esment de tot aquell tropell de negres. Jo no m’hi havia vist mai, amb un fuet, i em vaig sentir un desgraciat, t’ho assegur, Estel. Per ventura, hauria estat normal sentir-me més home, voler entendre que jo no havia fet mal a ningú i que si em trobava amb un fuet entre les mans per esquinçar-lo sobre l’esquena d’aquells desgraciats no era perquè m’ho havia cercat, sinó perquè la història ho havia volgut. Podria haver pensat que no en tenia cap culpa i m’hauria quedat tan tranquil. Però em feia nosa i no l’hauria sabut usar, tanmateix. La hisenda era molt gran i hi havia molts de missatges que la treballaven. Homes que venien llur capacitat de fer feina per un jornal raquític i una escudella de brou amb patates cada migdia. Gent que es rompia les ungles dins els sementers de canyamels, a la central de moldre, molt prop de les cases, dins els magatzems enormes on s’amuntegaven centenars de sacs de sucre ensacat o, allà lluny, en el prat, en les terres que acompanyaven el riu vorera vorera, plenes de perills i de misteris. Gent espoltrida, que no tenia res a perdre en no esser la mica de vida que encara els quedava, sobre la qual s’alçava el meu fuet. Vaig comprendre que n’hi havia que no me podien mirar amb bons ulls. ¿Com m’havien de mirar, si aquell estri em convertia en el seu botxí? I era jo, Estel, jo mateix, innocent i beneit, al servei d’un home poderós que em donava menjar i llit calent —també, algunes vegades, sense fer res coneixedor, em vaig apropiar la seva dona—, i em protegia com a un fill d’ànima. Era jo qui posava tota la meva joventut al seu servei, que m’hi trobava bé, amb el fuet entre les mans, i, si de cas em venia una mica de por, era de pensar que algun dia em podia caure i veure’m a ocupar el lloc d’aquella ferramalla. És clar que no era gens segur tot això, i perquè sobrevengués s’havia de capgirar el món damunt davall. Podíem viure tranquils; tanmateix, les revolucions no s’improvisen. Però jo pensava que el senyor Sebastià Carbonell, els seus criats fidels que el protegien, la seva senyora, gran i prima com un espàrrec bord, jo mateix, amb el fuet entre les mans, no fèiem res més que espedregar el camí i ventar la mica de foc que aquells desgraciats encara tenien esma de covar.