XIX

L’amic del meu pare era un home gran i corpulent, galtaplè i panxarrut. No ens va esser difícil d’arribar a trobar aquella finca, car, des de molt lluny, tothom coneixia el senyor Sebastià Carbonell i ens parlaven de la seva riquesa. Quan em va veure, s’emocionà de veritat i em digué que li recordava molt el meu pare, quan tots dos tenien la mateixa edat i es passejaven pel Born a picar senyoretes, que anaven de passeig cada tarda, després de les cinc, a la recerca d’un enamorat festejadís. Em contà les seves desventures amb la filla d’un botifarra, la fortuna del qual començava a pollar-se, i el casori esbucat que estigueren a punt d’organitzar. La cara li reia amb tota l’amplitud de les galtes i es tornava vermell, i em recordava la figura d’En Cames Tortes, un home de pedaç que, cada any, pels darrers dies, afusellaven enmig de la plaça del meu poble.

Durant les primeres jornades de la meva estada en aquella casa, em volgué mostrar la hisenda i recorregué-rem, muntats a cavall, aquelles terres amples que s’estenien, com unes grans veles, a l’ombra de Las Tetas. La finca acabava alguns quilòmetres lluny de les cases, a la vorera esquerra d’un riu cabalós que servia de partió amb una altra hisenda igualment gran. Jo no hi havia muntat mai, a cavall, i me’n donaren un de mansoi que es deixà cavalcar per un desconegut. Aquell riu, entre un arbrat enorme, seguia el seu curs, una mica alçurat. L’aigua era molt clara i tot tenia una aparença intocada que fa la impressió que sempre és igual i que, des de molt de temps, espera l’arribada de l’home. Era el primer riu que veia en la meva vida, i em dolia de pensar que a la meva terra no n’hi havia cap, de riu. Perquè era bell i m’hi hauria passat moltes hores escoltant el soroll de l’aigua que corria, la remor xalesta de les fulles, sota el pas eixerit del primer bri d’oratge de la tarda.

El cavall del senyor Sebastià Carbonell era un cavall anglès de molta presència. Un animal que se feia estimar, malgrat que el seu amo no li devia tenir gaire afecció, puix que l’apallissava sense motiu, com si fos un vici. A pesar de tot, sabia que no en trobaria cap altre de millor i el tractava bé, a la seva manera. Li tenia un criat especial que no el deixava tocar de peus a terra i el menava net i lluent a punt de festa. El criat era un negre mut, que donava a entendre, només de tant en tant, quan alçava la vista, que no li era fàcil resignar-se a servir un cavall. Tenia la cara endurida i s’assemblava a un altre mut que teníem a casa retratat i que ens havia tocat en la repartició de l’herència d’una tia del meu pare que feia de cosidora de roba eclesiàstica al carrer dels Oms. La tia sastressa havia tengut molt bones amistats. Clergues de renom s’havien vestit al seu taller. Algun d’ells la pagà amb el quadre del mut, que teníem penjat dins el menjador, perquè els temps no havien estat favorables i l’adversitat havia estès el seu mocador de merí sobre molts de caps. El meu pare contava que aquell mut havia estat criat del convent de monges claustrades de Sant Jeroni de Ciutat i que l’oli era d’un germà seu que pintava molt bé però a qui el reuma engalavernà els dits i va morir a l’estora. Havia pintat tot el senyoriu de Mallorca, sense cobrar gaire. La mitja dotzena de quadres que li quedaven, quan li sobrevengué la desgràcia, se’ls va anar menjant en poc temps. El que teníem a casa, l’hi comprà un capellà que, després de molts anys, l’hagué de tornar a vendre a la meva tia. El negre que servia de criat al cavall del senyor Sebastià Carbonell tenia la mateixa cara d’aquell nostre, i ambdós eren muts, i tenien una estranya coentor en la mirada. No vaig saber mai el seu nom natural. Tothom, sobretot en presència de l’amo, el cridava per Jaume, perquè, això sí, el senyor Sebastià Carbonell feia batejar cristianament els seus criats. Els ulls d’en Jaume m’escarrufaven sempre que els obria, cada vegada que ens topàvem amb la vista. A mi m’agradava sentir-li rosegar la saliva per entre les barres. Veure com havia d’engolir-se la prenyadura que portava estovada, la mala llet que havia hagut d’aigualir per no rebentar. M’agradava veure’l d’aquella manera, perquè pensava que un dia es venjaria del seu amo i el pols li aniria segur, a l’hora justa d’acorar-li un ganivet dins el clatell. Era bo de veure que en Jaume feia temps que l’esmolava dins el seu cap. Una passada, una altra passada, la punta ben prima i el tall segur. No li fallaria la punteria, a en Jaume. Tenia el punt triat i sabia que havia d’encallar-lo fins al puny. És clar que tot això eren suposicions meves, perquè l’amic del meu pare m’havia caigut en buit. En Jaume tombava el cap com un xotet, quan la mà de l’amo li gratava els cabells, bonament. Era, gairebé, com un animaló fidel, amb els ulls innocents i resignats.

Després, els obria i deixava entreveure el verí. Ningú no se n’adonava, certament, i tothom pensava que, el dia menys pensat, en Jaume mut trauria la seva llengua d’estopa i es posaria a llepar el seu amo amb fruïció. Tothom es pensava que en Jaume mut era com un ca. Tots creien que era molt feliç, en Jaume, de tenir esment al cavall del senyor Sebastià Carbonell i que mai per mai no hauria pogut covar cap sentiment de ràbia. Àdhuc n’hi havia que li tenien enveja i li haurien baratat el lloc, sense cap mirament. Només jo em malfiava. Ningú més que jo, tot just arribat a la hisenda, no sabia entendre tot el que hi havia de revolta en aquells dos ullons que, molt desiara, s’arreveixinaven com una flastomia.