XLIII

Aquells quinze dies no passaven mai. Ara, tot havia recobrat una coloració més lluent, a davant els meus ulls, i res no feia por, i la vida tornava a tenir un encís agradívol que em donava ganes d’aspidar les hores i treure’n tot el suc. La nostra topada m’havia fet comprendre que na Martina no m’havia oblidat i que volia continuar veient-me, malgrat que no es podia esperar cap solució legal a aquella situació que ninguns dels dos no ens havíem cercat. El dijous vinent, ella estava trista. Vaig suplicar-li que tiràs la tristor, perquè no podia imaginar-se com havia volgut que arribàs aquell dia, amb quina il·lusió havia esperat de tornar-nos a topar, com havia comptat les hores que mancaven i havia aixecat caramulls de projectes que se’n venien avall, com un castell de cartes, a davant la seva tristesa ofegadora. La vaig agafar per la cintura, tendrament. Tardàrem algun temps a parlar. ¿Què ens podíem dir, si tots dos estàvem totalment d’acord? ¿Quines solucions havíem de madurar, si coneixíem, clarament, que només n’hi havia una, de solució? Només n’hi havia una i ens la volíem treure del cap perquè ens feia por, perquè estàvem escalivats i sabíem de quins modes ens havien fet pagar la mica de llibertat que havíem tengut la insolència de robar. Malgrat això, en aquell moment, asseguts pietosament en un banc de l’església, la realitat era molt distinta, perquè ens ho jugàvem tot a una sola carta, perquè no hi havia mitges tonalitats dins la gamma adolorida dels nostres colors.

—Per què no em segueixes?

—L’altre dia, també em feres la mateixa pregunta i et vaig respondre si me’n creies capaç. ¿Has pensat què significa venir amb tu?

—He tengut molt de temps i ho he pensat tot. També sé el que suposa quedar-te.

—Hi estic avesada.

—Com has pogut aconseguir-ho?

—M’he destrossat els nervis.

—I hi consents?

—Quin remei me queda?

—N’hi ha un, de remei.

Tornàvem a parar al mateix lloc de partida. Sempre, la roda, la terrible roda que no ens permetia cap altra possibilitat.

—Per què te casares?

—M’hi obligaren, entre tots. Necessitava fugir d’aquella cambra, d’entre quatre parets que me queien damunt. Havia de donar una sortida a tot el fàstic que tenia amuntegat. Em digueren que tu eres mort, però jo sabia que era una mentida… i que anaves a lloure per aquells camps tan grans, que podia observar, amb els nervis nuats, des de la meva finestra.

El comptador del rei arribà a assabentar-se d’aquelles entrevistes. Ens havíem vists tres vegades i, la darrera de totes, estiguérem a punt de llogar una cambra i assaciar-nos. No ho férem. Na Martina sempre tenia por, i jo m’enfadava de veure-la obrar en contra de la seva voluntat. Tanmateix, portava la veritat escrita enmig de la cara i no podia amagar-se’n per molt que volgués. Quan el seu marit va assabentar-se de les nostres eixides, no li va dir res, perquè pensà que havia arribat l’hora d’aglapir-me, però no volia fer-ho públicament, a davant tothom, pel que hi exposava del seu bon nom i de la pròpia integritat. Per això, no podia permetre que la seva muller es trobàs implicada en l’encorralament d’un lladre de cova, i no li quedava més remei que esbadellar bé els ulls i pensar, detengudament, totes les caigudes. Decidí de consultar-ho al rector i tots dos en parlaren amb l’oncle Cristòfol. Interrogaren la criada i els contà, fil per randa, tota la veritat. Després, pensaren que havia arribat el moment de conversar amb ella i li exposaren els fets amb tants de detalls que no els pogué negar. Per un instant, li semblaren tres capoladores de paraules, a na Martina, aquells tres cossos. La sermonejaven, un rera l’altre, sense aturar-se, i el cap li fiblava perquè no podia suportar més temps aquell turment. Hauria volgut obrir-se les venes i escriure amb lletres de sang a totes les parets la llarga lletania de les seves desgràcies, de les seves desventures amargues com a nafres, de tantes dissorts com li havien teixit. No digué res i es limità a plorar. El rector va veure el cel obert. «¿Comprens, filla meva, que el teu cor no està malalt del tot? Encara et queden llàgrimes, i això és una prova patent de sensibilitat. Per què no et decideixes a servir d’instrument a la Justícia? En Guillem-Francesc necessita corregir, perquè va errat, perquè el dimoni ha pres possessori de la seva ment i l’ha convertit en un testimoni de Belzebub. No et deixis engalipar per les seves paraules afalagadores, que són una mentida. Encamina’l de cap a nosaltres, que representam l’ordre i la concòrdia, i no oblidis mai que, solament tu, el podries salvar». Acabà el clergue, i continuaren els altres. Entre tots, arribaren a tombar-la, més per esgotament que per convicció. Els perjurà que estava disposada de fer quant li manassin, perquè mai no havia volgut res més que la bona avinença de tots.

Aquell dijous, quan em digué que volia venir amb mi, em féu sospitar, la decisió seva, tan sobtosa. Quedàrem que ens veuríem, tres dies després, vora el pletó d’Es Pinaret. Ella portaria la seva roba. Jo l’aniria a cercar a mitjanit i, des d’aquella hora, començaríem a viure a contracops les nostres nuviances.