XLII

La malaltia d’en Gafet va durar molt de temps. Aquelles ferides no acabaven mai de cicatritzar-se i la mà li supurava pels quatre forats. Sovint no es podia suportar a si mateix i el veies nerviós, amb la cara descomposta de tant de patir. Es passava el dia endormiscat, en el seu redós, i madò Segrina li portava, molt desiara, una tassa de brou, perquè no hi fes la pell. Se’l bevia d’un tir, es girava de l’altre costat i continuava roncant. De vegades, portava tanta son avençada, que no podia arrencar la dormida de tota la nit i es passava les hores gemegant. Els dies que s’aixecava, no tenia delit i els seus membres pareixien retuts i cansats. Un dia, el vaig sorprendre plorant en un racó. Tenia el ganivet dins la mà esquerra i se’l mirava commogut, amb els ulls plens de llàgrimes. Aquella fulla d’acer, esmolada i brillant, havia tengut molta d’importància dins la seva vida i no acabava de resignar-se a prescindir-ne forçadament. Mai no vaig saber què li passava, a en Baltasar; però, aquell dia, vaig arribar a comprendre que no tenia coratge de res amb els dits escapçats i que, perduda la possibilitat de manejar el ganivet amb l’agilitat que havia arribat a aconseguir, se sentia castrat a davant tothom, impotent, i, sobretot, sentia un gran temor que no es burlassin d’ell.

El capità Boix, a davant l’estat d’aquelles ferides que no es volien cloure, em proposà de portar-lo a un home que coneixia les quatre regles de la medicina i amb el qual havia tengut, anys enrera, una certa amistat. Vaig pensar que havia tengut una bona idea, el capità, i pensàrem d’anar-hi. Quan em digué que no vivia a cap ni un dels pobles que ens enrevoltaven, em donà una gran alegria. El dijous era el dia millor, perquè feien mercat i, entre tanta de gent com hi acudia, no era tan difícil de passar desapercebuts. Les primeres vegades hi anaren ells dos. Necessitaven una nit sencera, sens aturar-se enlloc. Partien a posta de sol i arribaven gran dia, quan el comerç havia pres el bull i la gent anava remoguda amb tant de rebombori. Alguna vegada, volgué que jo l’hi acompanyàs. Em sabia una mica de greu, perquè existia la possibilitat de topar-nos amb qualsevol conegut i haver de marxar ràpidament, enmig de quatre crits. Tot va anar bé, fins que un d’aquells dijous que jo havia deixat en Gafet a casa d’aquell home, vaig veure na Martina, entre la gent. El cor em va fer un gir a dins el pit i tot el meu cos es posà a tremolar. No vaig dubtar gens ni mica que era ella, malgrat que tengués un aspecte distint de quan érem més joves. Ara, havia tornat una dona acabada i tenia el posat més seriós. La vaig seguir una estona. Portava una criada, al seu costat, i vaig pensar que no em podia permetre la llibertat de posar-la en un compromís a davant aquella al·lota. Vaig veure que havia de passar ran d’una cantonada i me n’hi vaig anar, perquè es topàs amb mi. Aixecà la vista i es fixà en la cara d’aquell barbut del cap de cantó. Pensà que era un engany dels seus ulls i abaixà la mirada fins al trespol. No volgué perdre i em tornà a mirar, amb l’esperança de trobar un detall que li confirmàs la seva sospita. Vaig somriure, amb tota l’amplària de la meva cara, amb l’escalfor cruixent que em fiblava a les venes i amb la mica de por que sentia, només de pensar que em pogués tenir ràbia. Continuà caminant amb la cara esbaltida, poruga, disposada a cercar una ocasió per a rallar plegats. Es regirà tres vegades, en aquell tros de carrer, fins a l’església. Despatxà la criada, amb l’excusa d’entrar una estona a fer una pregària, i es va asseure en un banc, ran d’una capella. Aclucà els ulls. Li vaig agafar una mà, entre les meves.

—Guillem-Francesc… he plorat molt… tu no saps fins on t’he enyorat…

—Per què hem estat tan covards?

—No ho sé.

—Tots dos ens estimàvem i no podíem suportar que ens esmenassin el camí que ens havíem traçat… Ja ho veus, què hem aclarit.

—Encara t’estim.

—Jo també t’estim, encara.

L’església era fosca i no li havia ningú més que nosaltres. Ens besàrem sense gens ni mica de por. Al carrer, les dones del mercat escainaven les seves mercaderies. No sé quin temps va durar aquella besada nostra, perquè res no em pareixia veritat. Les voltes d’aquell temple em rodaven rera el bessó dels ulls, com si haguessin perdut la solidesa que les sostenia, perquè jo no era jo i tot me semblava una bella mentida. Una mentida curta que no podia assaborir plenament, perquè sabia que havia d’acabar d’un moment a l’altre. Els objectes perdien l’estabilitat i els sants es pegaven caparrotades ells amb ells.

—Què podem fer si no és morir-nos?

—Per què dius això? Fins ara, ho hem estat, de morts.

—Sempre serem morts, tu i jo.

—Però, tenim drets a viure.

—Tu ho creus? Quan no combregues amb els qui t’imposen la seva voluntat, no es pot tenir cap dret.

—Per què has canviat tant? Què n’han fet, de tu?

—Què n’han fet, de tots dos?

Tenia els ulls banyats, na Martina, i les seves paraules es quedaven parades a devers mitjan boca. La vaig tornar a besar moltes vegades.

—Sóc teva i tu ho saps. Per què dubtes?

—Tenc motius que me sobren, però no els vull captenir. Ara, és hora de viure, plenament, aquest instant concret. Més tard, haurem de tornar a entrar dins la nostra grisor de cada dia. No vulguis penedir-te, llavors, d’haver perdut el temps.

—Què vols fer?

—Per què no em segueixes?

—Tu me’n creus capaç?

Quedàrem que ens veuríem, novament, quinze dies després, en el mateix lloc. Se’n anà tota sola. Vaig restar molt de temps a dins aquella església. Quan me’n vaig adonar, els sants, que havien abandonat un instant la seva quietud policromada, em fitaven els ulls i me treien la llengua.