XI

Durant molt de temps, no ens tornàrem a veure més, na Martina i jo. Al cap de pocs dies, començà a vomitar i a sentir-se feble, a patir mal de ventre i a comprovar que la sang li tornava feixuga. La seva cara perdia la serenor fresca, la mirada radiosa, la rialla coent que li donava sempre un atractiu enllepolidor. Ara, els peus li tornaven gruixuts, sota el pes del seu cos, la mirada lluent i els moviments feixucs i cansats. L’oncle Cristòfol es malpensà tot d’una, amb els primers vòmits. L’agafà per un braç i l’apallissà fora seny, fins que no va poder més. El nostre fill havia aferrat fort i res no el podia perdre. Na Martina el va defensar així com va poder, amb les ungles, amb els colzes, fins que la seva mare s’interposà a davant el garrot de s’home i l’apaivagà, perquè estava encegat. Gairebé l’hauria morta si la tia Sebastiana no arriba a posar-se entre tots dos. Possiblement, sabia que hi jugava molt, la tia, i va dubtar una mica, abans de decidir-se. Finalment, ho va fer, quan na Martina tenia la carn tota plena de cops blaus. La tia Sebastiana li tenia molta de por, al marit, i sabia que era capaç de portar la seva indignació fins a l’enfront. La tancà en una cambra, perquè es podrís. No volia que aquell infant arribàs a terme, car era la vergonya, la taca terrible que venia a recordar-li, descaradament, que hi havia algú a damunt la terra que s’havia atrevit a obrar pel seu compte, sense voler saber res de les seves exigències.

Les primeres setmanes, una criada vella em portava les notícies. M’assegurava que na Martina pensava molt en mi, que no podia viure, i em suplicava que em posàs en moviment i fes qualque cosa per alliberar-la. Marxaríem molt lluny, a una terra on ningú no ens podria retreure el nostre pecat i seríem feliços, perquè tendríem la vida a favor nostre. La criada va callar per la força i no tornà mai més a portar-me cap nova. Sense saber res d’ella, els dies m’ofegaven i les hores se’m tornaven inacabables. Em vaig decidir a actuar, però no sabia què havia de fer. S’aboldronaven les idees dins el meu cervell i em costava molt treure’n aclarícia de tant embull com m’enverinava. Hauria volgut tenir un plan ben fet, una línia recta de treball, una forma clara d’encarar-me tossudament amb aquell home que ens tenia l’argolla posada i no ens deixava moure els peus ni per necessari. Vaig arribar a comprendre que no podia restar més palplantat, que començava a esser urgent posar fil a l’agulla i que la situació en què me trobava ja no podia esser més absurda. Na Martina em ballava per dins els ulls com un espectre dolç. Em mirava a l’espill i només hi veia la seva imatge filtrada, la seva cara neta i blanca, aquell cos tendre, que m’havia donat, bonament, orgullosa d’esser lliure de l’única manera que ho podíem esser. Llavors, aixecava la vista al cel blavenc i cada núvol lleuger, cada boira esfilagarsada, recobrava a davant la meva mirada les formes d’ella, com una aparició d’ultratomba que vengués a recordar-me la meva promesa. A pesar de tot, no ens tornàrem a veure. Vaig córrer a casa seva i l’oncle Cristòfol em digué que marxàs, que na Martina no era d’aquest món i que jo n’havia estat l’assassí. Vaig plorar com un nin, aquell dia. Es burlaren de mi i em vaig sentir humiliat, sota el rialler de l’oncle. Després, vaig cridar-li a la cara que na Martina em pertanyia, que portava quelcom que era meu, que ningú no tenia dret a rompre el lligam que ens unia i que, prest o tard, la hi fotria d’entre les mans i no la veuria mai més. Em pegà una galtada. Vaig tardar un instant a reaccionar, perquè la mansiula m’havia deixat estefeiat. Llavors, el vaig fitar de cap a peus amb tota la ràbia que pogueren exhalar els meus ulls temorecs i vaig veure que, en el fons, me tenia por. Un punt de por que em va fer créixer com una àguila i em donà coratge per a rebatre el clau, tot encarant-me, novament, des de la meva desvergonya, amb el seu poder. Li vaig dir que era un cínic, que no sentia gens de temor a davant ell i que arribaria un dia que cauria retut, sota la meva petja, perquè portava les de guanyar. No vaig comportar que em pegàs, de bell nou, i vaig tenir temps d’endevinar-li les intencions. El barram li suava gotes de ràbia. Els ulls li tremolaven dins les òrbites i tota la cara havia perdut el color de la carn i s’havia tenyida, impensadament, d’un verd de dragó. Les imatges em rodaven com la sínia. Només record que m’hi vaig afuar amb els punys estrets i que caigué emplomat a damunt el trespol. Llavors, vaig sentir que deien que li havia aferrat una coca a una mala banda. I ningú no es va moure, perquè, en el fons, gaudien tots plegats de veure’l retut, de pensar que un jovencell de denou anys havia tombat, com en un simple joc, l’enemic comú, sota el qual s’havien sentit tantes vegades esfondrats. La tia Sebastiana em cridà «malvat» dues o tres vegades. Què havia de fer? Coneixia el seu marit més que ningú i sabia fins a quin punt l’odiaven tots, sense miraments. Ella mateixa no n’era una excepció i, per això mateix, el seu crit no era gaire convincent. Ningú no li va fer cas i el darrer de tots li quedà entravessat a dins el goll, de tant que el reprimí. La criada portà amarat de vinagre. La tia remullà un pedaç de fil dins aquella metgia i l’hi posà sobre els polsos amb esment. El quadre tenia quelcom de sàdic, perquè donava la impressió que tots pregàvem enfervorits perquè no reviscolàs. Vaig preguntar on era na Mar-tina i ningú no em va respondre. En aquell instant, em sentia vencedor d’un combat feixuc, disposat a cobrar-me el botí. La tia Sebastiana es va posar a plorar. Em va fer molta de pena, la tia, i no vaig insistir. La mirava esgarrifat, car pensava que les víctimes arriben a avesar-se tant a les humiliacions que, una volta llibertes, no saben surar per si soles i ploren la desgràcia sobrevenguda al tirà que les emmordassa. En Mateu Brusca, l’home bo de l’oncle Cristòfol, va treure un trabuc. L’arma em va fer por, perquè no n’havia vista mai cap de prop. En Brusca la portava entre les mans com qui juga amb un tros de bastó. L’oncle recobrava el sentit. Em vaig posar a córrer, ofuscat per la por. En Mateu l’interrogava amb la mirada. Quan ordenà amb els ulls que em disparàs, em trobava molt lluny, amagat a dins la meva cambra, carregat de temor. Durant molts de dies, em vaig sentir perseguit per l’arma d’en Brusca, que, des de qualsevol recer, em volia esflorar el cervell, sense pietat.