Els primers Neandertals
L’Homo ergaster és, probablement, el primer bípede que abandona les terres càlides del continent africà per dirigir-se a Euràsia. Ells van ser els primers a emprendre el camí d’un llarg viatge a la cerca de la conquesta del planeta. Fruit de les successives onades migratòries al continent asiàtic apareixen els anomenats Homo erectus[64], per a alguns considerats els Homo ergaster asiàtics i per a altres, una altra espècie.
Amb els descendents de l’Homo ergaster que es van encaminar més endavant cap a Europa, començarà la història de l’home de Neandertal. A l’hora d’establir qui és l’ancestre de l’home de Neandertal, cal tenir present que les espècies no són una simple cadena que enllaça baules i destrueix les anteriors al seu pas. La consolidació d’una no elimina l’altra necessàriament, com ho prova el fet que a la Terra han arribat a conviure fins a quatre espècies. La paleoantropòloga francesa Marylène Patou-Mathis sosté que l’ancestre dels neandertals es troba en els immigrants vinguts de l’Àfrica, descendents de l’Homo ergaster fa entre 700.000 i 500.000 anys. Seria arran d’aquesta població que els caràcters neandertals es van començar a desenvolupar a l’Europa occidental.
Des de fa 500.000 anys i fins a la consolidació de la morfologia neandertal trobem a Europa un grup de fòssils força heterogenis i de més capacitat cranial (entre 1.100 cm3 i 1.300 cm3), que han rebut el nom d’Homo heidelbergensis[65]. A la Sima de los Huesos (Burgos), s’hi van acumular prop de 30 individus d’aquesta espècie que s’hi havia instal·lat fa 500.000 anys. Presenten una barreja de trets similars als dels anteriors Homo erectus, com ara una gran robustesa d’algunes estructures cranials, però ja apunten trets que seran típics dels neandertals. Gràcies a la informació valuosa i única que ofereix el jaciment burgalès, sabem que els ancestres dels neandertals ja dominaven el foc, eren caçadors de grans herbívors i van ser temuts pels carnívors. Van prendre consciència de la mort i van comunicar el seu poder a través del llenguatge, creant una cultura que es va estendre arreu.
L’Homo heidelbergensis anteposava la societat als interessos individuals, estimulant els vincles grupals que van donar lloc a la compassió i el simbolisme. Els darrers estudis a la Sima de los Huesos també posen de manifest que el període de la infància i la seva esperança de vida es va allargar gràcies a la cura que tenien dels més grans, els més petits i els malalts. La troballa el 2009 d’un crani d’una nena d’uns dotze anys que va néixer amb una malformació al cap que li va desfigurar la cara per un major creixement del cervell ha permès inferir que el sentiment de responsabilitat de grup estava consolidat. Sense una atenció privilegiada, la nena mai no hauria arribat a aquesta edat i hauria mort al poc de nàixer.
Els principals caràcters neandertals semblen adquirits des de fa uns 350.000 anys, però la seva arquitectura cranial definitiva, tan característica d’aquesta espècie, no es fixa fins fa uns 130.000 anys. Als inicis de la darrera glaciació, tots els caràcters anatòmics típics de l’espècie hi són presents. Els fòssils anteriors als neandertals clàssics presenten caràcters clarament neandertals, però també altres trets primitius, motiu pel qual se’ls ha encabit sota la classificació de preneandertals, amb una cronologia entre els 500.000 i els 350.000 anys. Les restes més importants s’han trobat en fosses arqueològiques de diferents països europeus, com ara Alemanya, Anglaterra, Grècia, i el conjunt més important, trobat al jaciment nord-català de l’Aragó, a Talteüll, que ofereix un centenar llarg de restes que pertanyen a uns vint-i-sis individus, la meitat dels quals són infants. Fa uns 300.000 anys, només els preneandertals vivien al vell continent, i a partir dels 230.000 anys, els registres fòssils d’Europa només ofereixen restes exclusivament neandertals. Ara bé, els neandertals van trencar els límits geogràfics europeus, on les condicions climàtiques van ser més extremes. També es van estendre al Pròxim Orient i a l’Orient Mitjà, i fins i tot a l’oest d’Àsia, on s’han trobat restes d’un esquelet infantil a Uzbekistan.