On són els gens de neandertal?

Deu anys després, el debat sobre la hipotètica hibridació segueix viu. La majoria d’especialistes defensa que l’home de Neandertal té entitat pròpia i que es diferencia de totes les altres espècies del gènere Homo, tal com ho demostren certs trets morfològics com ara la disposició i la forma del canal semicircular posterior de l’oïda interna, els fèmurs i la conformació del crani.

En canvi, els paleontòlegs gradualistes que abanderen la teoria multiregional^[25] de l’evolució humana sostenen que el neandertal és una subespècie d’Homo sapiens i que els homes moderns som els seus descendents directes, de tal manera que la descendència fèrtil hauria estat viable. Aquesta hipòtesi parteix d’arguments com ara que entre el paleolític mitjà i el superior desapareix la robustesa dels esquelets —una característica majoritària entre els neandertals— i la força ja no suposa un factor essencial de supervivència ni de reproducció. El creador d’aquesta teoria, Milford Wolpoff, de la Universitat de Michigan, considera que, en l’últim milió d’anys, les poblacions mai no han estat genèticament aïllades, sinó que, més aviat, hi ha hagut un flux constant entre elles. Això explica que les diferents poblacions humanes no hagin evolucionat cap a espècies diferents. El més xocant d’aquesta tesi és que els neandertals no haurien desaparegut perquè s’haurien barrejat amb els Homo sapiens que venien de l’Àfrica, de manera que, avui, milions d’europeus portarien els seus gens. I encara més, segons els multiregionalistes, hi ha trets neandertals retinguts en les poblacions actuals, com ara el foramen mandibular en posició endarrerida, sota el primer molar, que conservaria el 5 % dels europeus.

A dia d’avui, la genètica no ha trobat cap indici d’hibridació entre ambdues espècies. Des del punt de vista morfològic, tampoc no hi ha proves clares de contacte entre neandertals i sapiens. Però una troballa a la Sima de las Palomas, a Múrcia, ha obert la porta a un nou estudi sobre la relació entre aquestes dues espècies. Alguns fòssils dels neandertals trobats en aquest jaciment mostren trets presents en l’anatomia humana moderna però poc freqüents o gairebé absents en neandertals més antics. «És probable que els neandertals de la Sima de las Palomas estiguessin en procés d’evolució morfològica cap a alguns aspectes moderns, tot i que també és versemblant que els poguessin adquirir per contacte amb els primers humans moderns en fase de penetració a la Península des de l’altra banda dels Pirineus. Si aquesta hipòtesi és certa, podria implicar que la perdurabilitat del paleolític mitjà peninsular seria més aviat fruit de l’elecció per part de la població que no pas d’un retard cultural», argumenta Alejandro Pérez-Pérez, antropòleg físic del Departament de Biologia Animal de la UB, qui va participar en una investigació fruit de l’estudi dels fòssils humans recuperats durant deu anys d’excavacions. El cas dels neandertals de Múrcia és similar al de Lagar Velho i, segons els participants, queda demostrat que hi ha poblacions d’homes moderns i de neandertals amb trets que havíem suposat que només eren d’uns o altres i que ara es troben barrejats.

Seguint aquesta línia d’investigació, els fòssils trobats a la Sima de las Palomas han donat peu a tornar a plantejar una hipotètica hibridació. Sempre s’havia pensat que els sapiens haurien d’haver heretat caràcters dels neandertals si aquests s’haguessin barrejat amb ells i es busquen proves en l’ADN. Però a Múrcia s’ha trobat just el contrari: són els sapiens els que han aportat quelcom al grup de neandertals. En el conjunt fòssil s’hi han detectat trets moderns en la dentició i en la cara. Així, alguns neandertals de la Sima tenen el foramen mentonià no tan endarrerit com caldria esperar, situat sota dels premolars, igual que l’Homo sapiens. Els molars superiors del neandertal clàssic tenen una cresta molt marcada i la dent és asimètrica, però els de la Sima no la tenen i la dent és més arrodonida. La troballa, feta pública al final del 2008, complica les investigacions sobre la convivència a Europa fa 40.000 anys, ja que va en la direcció contrària a les dades genètiques de què es disposa actualment, les quals neguen qualsevol mestissatge genètic.

Amb aquestes evidències fòssils, els investigadors es pregunten si aquestes característiques les han heretades perquè es van barrejar amb els sapiens o perquè les van adquirir de manera independent mitjançant la selecció natural d’un ambient potser més càlid. Al cap i a la fi, l’Homo sapiens prové d’hàbitats amb característiques semblants, fet que explica la gracilització facial i dental. Sempre s’havia negat als neandertals la possibilitat d’evolucionar i adaptar-se a aquesta mena d’entorns, però el cert és que, durant milers d’anys, van suportar temperatures més altes que les actuals. Per tant, segons aquests investigadors, la gracilització que presenten els neandertals de la Sima de las Palomas pot ser un factor adaptatiu a un clima més càlid que es va produir fa entre 40.000 i 60.000 anys. «Per què no es podien adaptar?» es pregunta Alejandro Pérez-Pérez. «El que passa és que aleshores hauríem d’assumir l’ evolució convergent dels caràcters morfològics dentals cap a expressions facials més suavitzades, i això no ho podem demostrar».

La segona hipòtesi amb la qual es treballa és que s’hagués produït una barreja biològica amb els homes moderns i que els descendents híbrids n’haguessin adoptat els trets. Des del punt de vista genètic, però, no hi ha cap indici d’hibridació. Si ens haguéssim creuat amb ells, hauríem esdevingut portadors dels seus llinatges genètics, i no els tenim. Tot i això, segons Pérez-Pérez, malgrat que tant neandertals com sapiens feia molts segles que evolucionaven de forma independent i amb estratègies ecològiques diferents, no es pot descartar la barreja genètica.

Som molt semblants, és cert; compartim el 99,5 % del genoma. Però entre els neandertals i els humans moderns hi ha prou diferències genètiques per afirmar que, si hi va haver creuaments entre ambdues espècies durant els més de 10.000 anys que van coexistir a Europa, aquests van ser irrellevants per al futur de l’espècie humana. Avui ja coneixem el 63 % del genoma del neandertal gràcies al treball d’investigadors de prestigi internacional implicats en el Projecte Genoma Neandertal, els quals des del 2006 han seqüenciat més de 3.700 milions de parells de bases químiques d’ADN procedents de mostres òssies de sis homes de Neandertal. I s’han descrit alguns gens molt importants, com el de la microcefalina o MCPH1, els quals s’havien proposat com a indicadors d’hibridació. Així i tot, els resultats obtinguts desmenteixen la hipòtesi. En els homes moderns s’ha trobat la variant africana i no pas l’europea d’aquest gen, de manera que nosaltres no l’hem heretat dels neandertals. Malgrat que és cert que mai no es podrà descartar una contribució residual d’una espècie en l’altra, a mesura que s’acumulen les evidències en contra, aquesta hipotètica aportació genètica pot ser tan petita que en tot cas serà irrellevant des del punt de vista evolutiu.

La major part del material analitzat procedeix d’un jaciment a la cova de Vindija, a Croàcia, d’on es van utilitzar les restes de tres neandertals. També s’han fet servir mostres de 43.000 anys de la cova del Sidrón, a Astúries, d’un jaciment a Mezmaiskaya, al sud de Rússia, com també un esquelet de 40.000 anys d’antiguitat trobat a la mateixa vall de Neandertal, a Alemanya, la qual va donar nom a aquesta espècie. El grup d’investigadors del projecte, dirigits pel paleogenetista suec Svante Pääbo, treballa sota condicions que impedeixen qualsevol contaminació del material genètic original durant el procés de seqüenciació.

Ben aviat coneixerem tota la seqüència i s’aclariran les relacions evolutives entre els humans moderns i els neandertals. L’ADN permet conèixer els trets físics i alhora també revela quines eren les capacitats cognitives del propietari, quines malalties patia o com n’era el metabolisme. L’esperança és que la seqüència també ajudi a identificar els canvis genètics que van impulsar els nostres avantpassats a deixar el bressol al continent africà i expandir-se per la resta del món fa uns 100.000 anys. El Projecte Genoma Neandertal pretén escatir les diferències que hi ha amb els nostres ancestres mitjançant un catàleg de variacions que serveixi com a eina per als futurs biòlegs i demostri que la selecció natural positiva descrita per Charles Darwin és certa. A més, per primera vegada en la història, es podrà donar una definició genètica de la nostra espècie, perquè sabrem exactament què ens fa únics. Perquè… i si no som pas tan únics i especials com ens pensem?