Els gens parlen

Aquells qui refutaven les proves anatòmiques sobre la capacitat de parla dels neandertals es van trobar l’any 2007 amb una nova troballa que els ensorrava els arguments. Sortia a la llum una valuosa informació genètica de la mà d’un equip d’investigació internacional amb participació de les universitats de Barcelona i d’Oviedo, i el Museu de Ciències Naturals de Madrid. L’estudi, elaborat a partir de mostres òssies de 43.000 anys extretes del jaciment asturià del Sidrón pertanyents a dos individus diferents, va comparar les mostres amb els gens d’humans moderns. I va abocar una conclusió espectacular: els canvis adaptatius d’un gen clau en la parla humana, el FoxP2^[30], ja estaven presents en els neandertals. Les mutacions d’aquest gen haurien fet possible que fessin els moviments facials necessaris per a l’articulació del llenguatge parlat. Potser fins i tot posseïen gramàtica, perquè l’alteració comuna en neandertals i sapiens ho possibilita. Aquesta vegada, els investigadors havien pres les màximes precaucions per assegurar-se que l’ADN neandertal no estava contaminat ^[31]. Ho havien aconseguit i els resultats eren totalment vàlids.

Es coneixen diversos gens implicats en l’estructuració neuronal de les àrees cerebrals relacionades amb el llenguatge i el FoxP2 n’és un dels més importants, tot i que en realitat actua activant l’expressió d’altres gens. Es troba entre el 5 % dels més conservats entre els vertebrats, i ha estat modificat amb dos canvis funcionals entre humans i la resta de primats. Com explica Carles Lalueza, els canvis funcionals registrats evidencien que aquest gen representa un gran avantatge selectiu en l’evolució humana. La inferència més plausible en aquest sentit, sosté l’expert, és que no tan sols els neandertals, sinó també els avantpassats comuns d’ambdues espècies, fa uns 500.000 anys, ja posseïssin un tipus de llenguatge, potser poc desenvolupat, però que va suposar un avantatge competitiu.

Ara bé, del fet que els humans moderns i els neandertals comparteixin el FoxP2 no se’n pot extraure la conclusió que aquesta situació es va donar per flux genètic entre ambdues espècies. Per evitar més controvèrsies pel que fa a aquest punt, el mateix equip va recuperar altres marcadors genètics en diferents llocs del genoma neandertal —més en concret, en els cromosomes Y, X, 1 i 8—, els quals mostren les variants ancestrals, idèntiques a les del ximpanzé, i no les derivades pròpies dels humans moderns. Els resultats van indicar que no va haver-hi hibridacions entre els neandertals i els humans moderns, ja que els marcadors genètics que es van trobar en els cromosomes Y dels europeus actuals eren diferents dels identificats en els originaris.

És probable que les llengües parlades pels neandertals fossin diferents de les nostres, potser menys riques en vocabulari i desproveïdes de sintaxi. En tot cas, hem de pensar que, si eren capaços de fer enunciats diferenciables amb sentits simbòlics —és a dir, paraules—, també podien atribuir valors simbòlics als objectes? Des del punt de vista antropològic podem pensar que potser sí, però els testimonis fòssils són escassíssims. Alguns investigadors han aprofitat la manca d’evidències físiques sobre això per descartar que existís un llenguatge complex en els neandertals, en considerar que, sense enunciats simbòlics, el llenguatge no és possible. El paleoantropòleg britànic Steven Mithen ho argumenta en el llibre Los neandertales cantaban rap. Los orígenes de la música y el lenguaje: «Resulta inconcebible que els neandertals tinguessin genèticament la capacitat de crear objectes simbòlics per a l’art o els ritus funeraris, per exemple, però que no l’haguessin descoberta o fins i tot que haguessin decidit no utilitzar-la durant dos-cents mil anys, vivint en un entorn agressiu i sovint al límit de la supervivència». Al seu entendre, l’absència d’objectes simbòlics implica necessàriament l’absència de pensament simbòlic i, en conseqüència, d’enunciats d’aquesta naturalesa, els quals són una conditio sine qua non del llenguatge.

Però Mithen erra en aquesta teoria. Hi ha evidències de pensament simbòlic a les restes trobades, bàsicament algunes peces d’os amb marques de tipus geomètric intencionades i també restes de pedres de manganès raspades en molts jaciments, les quals s’han interpretat com l’evidència que es decoraven el cos amb marques negres. Aquest catedràtic d’arqueologia afegeix un segon argument a la seva tesi d’inexistència de llenguatge articulat en els neandertals, l’estancament tecnològic i cultural. Creu que, d’haver disposat d’un llenguatge, la seva cultura material i les seves formes de vida no haurien estat pràcticament invariables en més de 200.000 anys. En aquesta ocasió, el registre fòssil torna a desmentir Mithen i demostra que, en la darrera etapa de la seva existència, van presentar un progrés tecnològic i cultural considerable.

El 1979, un grup d’arqueòlegs van descobrir a Saint-Césaire, al sud de França, un esquelet neandertal tardà que no estava envoltat dels elements mosterians habituals, sinó d’un repertori d’utensilis sorprenentment moderns. El 1996, arqueòlegs alemanys i anglesos van identificar un os de neandertal en una altra cova francesa, Arcy-sur Cure, en un estrat de sediments que també contenia objectes ornamentals que fins aleshores s’havien associat únicament amb humans moderns, entre ells, una dent d’animal perforada i anells de marfil. Aquella situació es va interpretar com un comportament imitatiu per part dels neandertals, els quals haurien copiat la tecnologia que havien dut els Homo sapiens, arribats uns pocs milers d’anys abans de l’Àfrica.

Avui, però, la comunitat científica ha acceptat que aquelles manifestacions responien a una creació pròpia dels neandertals, que s’inseria dins d’un nou tipus d’indústria, la més important de les quals és la del châtelperronià de França, desenvolupada en el període comprès entre els 36.000 i els 32.000 anys, al final d’una fase climàtica càlida. Es tracta d’una indústria de transició entre el paleolític mitjà i el superior que conserva caràcters de la indústria mosteriana pròpia dels neandertals i s’acosta a la indústria que serà pròpia dels homes moderns, l’aurinyacià. De la producció châtelperroniana en destaquen la punta i el ganivet de Châtelperron, una fulla amb el dors corbat obtingut amb retocs abruptes molt similar al ganivet mosterià.

D’altra banda, han aparegut noves dades arqueològiques que permeten establir que, efectivament, els neandertals eren capaços de produir aquesta indústria evolucionada. Com sosté l’arqueòleg i historiador Valentín Villaverde, la seva aparició en contextos pròxims al contacte entre neandertals i sapiens no té per què ser explicada a partir de fenòmens de simple aculturació o còpia, ja que, al marge de quina hagi estat la diferència genètica entre ambdues espècies, els neandertals van ser capaços de desenvolupar les tecnologies necessàries per a la fabricació de bona part dels objectes que després van utilitzar els homes anatòmicament moderns. A parer de Villaverde, el paper diferent que hagin desenvolupat aquests objectes s’ha de valorar en termes històrics, producte de la complexitat social que van assolir les diferents societats humanes, i no pas en termes biològics, centrats en una diferenciació de les capacitats cognitives intentant marcar un forçat abans i després en l’aparició de la ment moderna.