Pràctica universal i intemporal
El retrat robot de l’home de Neandertal ha sofert canvis considerables al llarg de la seva història científica, molt vinculades a la visió política i social que en cada període s’ha atorgat a la diversitat humana. De la descripció d’homes brutals i amb comportaments animals que es va allargar fins a la Segona Guerra Mundial, es va passar a una imatge molt humanitzada —basada en allò que els humans moderns considerem humà—, impulsada pels moviments antiracistes i igualitaristes i en el context d’una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 1960, la qual establia que tota doctrina de superioritat racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta i perillosa. Amb tot, els neandertals han estat una diana perfecta per a l’home modern, delerós per tenir proves que demostrin que és l’única espècie que mereix la categoria d’humanitat. I el millor argument és l’antropofàgia, la prova definitiva que els neandertals i nosaltres no tenim res en comú…
És cert que els neandertals van practicar el canibalisme ritual i gastronòmic, i potser en algunes ocasions van donar mostres d’una terrible crueltat segons els nostres criteris moderns. Però en tot cas, desconeixem les circumstàncies en què van desenvolupar aquestes pràctiques per jutjar-les amb severitat. No seria just condemnar-los per sempre més a arrossegar pràcticament en solitari l’estigma de la brutalitat. Ha quedat demostrat que el canibalisme era present en la societat de l’Homo antecessor fa 800.000 anys, en l’Homo heidelbergensis, en els neandertals i també en els Homo sapiens.
Alguns estudis marginals han arribat a sostenir que l’australopithecus practicava el canibalisme, però el cert és que mai no s’ha trobat cap referència fiable sobre això. Més encara si tenim en compte que tota la línia robusta, robustus, boisei i aethiopicus, són presumiblement vegetarians, semblants als goril·les. Pel que fa a l’Homo erectus, hi ha evidències controvertides per la seva antiguitat, com ara les restes de l’illa de Java, a les quals els manquen sistemàticament les cares. Això va ser interpretat com un senyal que els l’havien trencat per poder accedir al cervell amb finalitats alimentàries. Però el cert és que mai no s’ha pogut verificar aquesta hipòtesi.
I mai no ha desaparegut completament de la nostra societat. Sense anar més lluny, el 2003, Alemanya jutjava un ciutadà de quaranta anys per haver «assassinat per plaer», l’eufemisme amb què la justícia va batejar un cas de canibalisme, no tipificat en el seu codi penal. El caníbal havia cercat la seva víctima, consentida, per Internet, i va dissenyar amb tota mena de detalls com seria l’àpat. El ritual, en què la víctima, un enginyer de Berlín, hi va participar activament, va finalitzar amb una oració del caníbal per demanar perdó a Déu. No és més brutal i monstruosa aquesta escena que no pas la d’un neandertal fent-ho per necessitats alimentàries o per donar compliment a les seves creences religioses o culturals?
El canibalisme és un tret universal i intemporal més que no pas una característica associada al grau d’evolució d’una espècie. Només els homes, els ximpanzés i els lleons es mengen vius els seus congèneres. I doncs, qui sap si serà un dels trets que distingiran la condició humana quan per fi la ciència podrà establir una definició d’humanitat.