Mala alimentació, violència i infeccions
Al marge de les grans hipòtesis del clima i la competència demogràfica i tecnològica amb els sapiens, a l’hora d’establir les possibles causes de la desaparició neandertal cal tenir en compte la concepció preestablerta tant dels autòctons com dels nostres avantpassats, els forans. Eren grups humans de naturalesa violenta? Uns eren intel·lectualment superiors als altres? S’han bastit infinites teories, algunes ja desestimades i altres encara per refutar o per aprofundir.
Els registres fòssils han evidenciat que els neandertals tenien prou recursos en el seu entorn per alimentar-se a bastament, per bé que van viure períodes excepcionals de fam vinculats a canvis bruscos de la climatologia. Consumien entre 4.000 i 5.000 calories diàries —la mitjana actual no depassa les 2.000— per nodrir un cos musculat i una estructura òssia robusta adaptada a una vida dura. Alguns investigadors apunten que la desaparició podria explicar-se no pas per una escassetat d’aliments sinó per una nutrició força menys diversificada que la de l’Homo sapiens, la qual era molt rica en fruits secs i vegetals. En basar-se en la carn, i dependre per tant de la caça, la dieta neandertal presentaria un dèficit de vitamines A, B6, B12, E i F, o de sals minerals essencials com el iode, el iodat o el ferro. Aquestes mancances haurien provocat estralls en les seves capacitats de desenvolupament fins al punt de disparar la taxa de mortalitat.
Paral·lelament a les carències alimentàries, s’haurien produït alteracions d’ordre genètic relacionades amb una forta consanguinitat o fins i tot mutacions espontànies que haurien desencadenat malalties congènites com l’hemofília, la diabetis insulinodependent o alguna forma d’esterilitat. Ambdues circumstàncies haurien tingut un efecte demogràfic prou contundent perquè l’espècie desaparegués. Però el cert és que la suma d’aquestes dues hipòtesis és poc probable en una població continental com la neandertal, i difícil de conciliar amb la llarga història d’aquesta espècie i les seves capacitats d’adaptació a les condicions climàtiques i mediambientals fluctuants, ben demostrades.
I si els nostres avantpassats haguessin anihilat els neandertals a mesura que avançaven per Europa? L’explicació del genocidi topa d’entrada amb un problema: la manca de signes clars de violència en els conjunts fòssils de neandertals i de sapiens que poguessin justificar guerres o matances col·lectives. De fet, tan sols es coneixen dos individus neandertals, Shanidar 3 i Saint-Césaire 1, amb ferides d’origen humà que, a més, estaven consolidades —és a dir, els espècimens havien sobreviscut. Fet i fet, tampoc no hi ha evidències d’una cohabitació prolongada en un mateix territori per ambdues poblacions que hagués propiciat enfrontaments directes pels recursos naturals.
La paleoantropòloga i responsable d’arqueozoologia del Museu Nacional d’Història Natural de París, Marylène Patou-Mathis, ha desenvolupat la teoria de l’enfrontament a la inversa. En el llibre Neanderthal. Une autre humanité[8] planteja la hipòtesi que els neandertals refusessin el contacte amb els homes anatòmicament moderns. És més, els presenta com a poc agressius i en perfecta sintonia amb la natura, fins al punt que rebutgen matar i combatre. Per a aquesta investigadora, van ser justament la cultura pacifista i una mortalitat infantil molt elevada les causes que van precipitar la seva desaparició: davant la invasió de forasters, van recular geogràficament per evitar el contacte fins al punt d’aïllar-se cada vegada més en grups més petits, amb la conseqüent reducció de les possibilitats de descendència. Potser els neandertals, com altres espècies humanes anteriors, havien arribat al final de la seva evolució biològica.
Altres hipòtesis han imaginat una població neandertal destruïda per una malaltia mortal que haurien portat els nous habitants del continent procedents de l’Àfrica, una epidèmia relacionada amb una infecció vírica, com ara una febre hemorràgica, bacteriana, equivalent a la lepra o la pesta, o fins i tot parasitària, com ho és el paludisme, per a la qual només els Homo sapiens serien immunes. Sembla plausible que els homes moderns aportessin malalties d’origen tropical a les quals serien resistents però no pas els neandertals. Ara bé, aquesta possibilitat mai no podrà ser verificada perquè la major part de les malalties o infeccions no deixen petjada en els fòssils. En qualsevol cas, si aquesta epidèmia hagués estat tan profunda per matar tota una espècie, es fa difícil d’encaixar que l’home de Neandertal hagués sobreviscut més de 10.000 anys des que van arribar els suposats portadors de les malalties.