L’home més antipàtic de la Història

Hi ha prou d’imaginar-se un neandertal pèl-roig, amb la pell clara i el cos pigat per desmuntar el retrat robot que encara no ha desaparegut completament del nostre imaginari col·lectiu. Cap altre dels nostres avantpassats prehistòrics no arrossega tants prejudicis científics i populars. D’ençà de la descoberta i acceptació del primer fòssil neandertal a la segona meitat del segle XIX, el personatge es va caricaturitzar com un ésser de trets primitius molt marcats, més propers a un simi que no pas a un humà. Se’ls considerava éssers solitaris, grans i peluts que habitaven els boscos i que es van extingir perquè els va mancar intel·ligència per enfrontar-se a un món canviant.

La imatge negativa de l’home de Neandertal es va forjar com a recanvi de l’antic mite de l’home que vivia al marge de la civilització. Des dels agrioi grecs (centaures, silens, sàtirs, mènades i gegants) fins al Caliban de Shakespeare, el caníbal de Montaigne i el Cardenio cervantí, que don Quixot troba despullat a la Sierra Morena, passant pels faunes romans, els salvatges de la Bíblia, els anacoretes del desert del primer cristianisme i l’Homo sylvaticus dels boscos medievals, aquesta figura ha servit perquè les societats occidentals es tinguessin per avançades i úniques. Alhora, les seves preteses crueltat i la manca d’intel·ligència van esdevenir un poderós argument per als científics que no acceptaven que l’Homo neanderthalensis formés part de la humanitat. Com es podia pensar que un exemplar tan hirsut que caminava encorbat amb un aspecte bestial hagués format part del tronc del nostre llinatge?

Més d’un segle i mig després de la descoberta dels primers exemplars, no hi ha cap evidència científica que l’home de Neandertal fos pelut, caminés encorbat, tingués uns llavis descomunals o es comuniqués amb grunys perquè era incapaç de parlar. Ans al contrari, hi ha evidències que demostren que no va ser. No eren hirsuts, caminaven totalment dempeus, tenien un cos força més musculat que el nostre i, a sobre, la capacitat cerebral mitjana d’un neandertal superava la nostra…

Una característica que ens permetria reconèixer un neandertal immediatament és el nas. Per fora, es veuria plantat ben endavant i molt ample, amb unes obertures nasals molt grans. Durant molt de temps, s’havia pensat que aquest tret era una adaptació als ambients freds i àrids, ja que, gràcies a unes fosses nasals més grans, la mucosa escalfava i humidificava el fred i l’aire sec de l’edat de gel —les temperatures eren les que avui hi ha a Grenlàndia, la Sibèria russa o el nord del Canadà— abans que arribés als pulmons. Estudis més recents, però, han defensat que el clima no és l’explicació. La seva estructura té a veure amb la respiració bucal. La grandària del nas està subjecta a forces funcionals que afecten altres parts de la cara, com les de mastegar. Val a dir que els neandertals tenien una mandíbula forta i una musculatura facial que els donava una gran força mastegadora, i això hauria modelat tot el seu rostre.

La cavitat nasal, en ser més avançada, fa que els ossos nasals es disposin pràcticament de forma horitzontal. La placa òssia de sota de les òrbites es disposa en diagonal, mentre que en els homes anatòmicament moderns la placa infraorbitària presenta una orientació coronal. Tot plegat fa que la cara dels neandertals estigui projectada endavant, amb una aparença apuntada en forma de cunya que li dóna un aspecte aerodinàmic. El tret que més ens xoca és el seu front baix, estret i pla, com també l’absència de barbeta. De fet, només els homes moderns tenim aquest estrany bony a la part inferior de la mandíbula, la utilitat del qual encara es desconeix. La mandíbula inferior és gran, llarga i robusta, amb una regió angular truncada. A la part superior, com també passa amb l’home anatòmicament modern, no hi ha espai entre les incisives i els premolars, però el foramen mentonià queda en posició reculada, sota la primera premolar.

De fet, les dents són voluminoses, malgrat que el tercer molar —equivalent al nostre queixal del seny— ha patit una reducció considerable. Les incisives llargues i en forma de pala no serveixen per trencar. Les canines són també voluminoses, però no tan llargues com les incisives. La majoria de restes fòssils neandertals presenten una dentició anterior molt desgastada, perquè probablement feien servir les dents per adobar pells o per subjectar l’aliment i altres objectes, com si es tractés d’una tercera mà.

Diverses teories miren d’explicar la causa d’aquesta morfologia facial. Una de les hipòtesis és la biomecànica, segons la qual aquesta forma de cunya dissiparia cap als costats l’estrès generat a la part anterior de l’esquelet de la cara per l’ús intensiu de les dents incisives, que en els neandertals apareixen sempre molt desgastades. Una altra possible explicació tindria a veure amb les condicions climàtiques, de manera que la seva cara seria un reflex de l’adaptació al fred extrem, i com hem explicat, el nas gran actuaria com un radiador per escalfar l’aire abans de fer-lo passar als pulmons. Els bonys maxil·lars i frontals, extraordinàriament desenvolupats, convertirien la cara en una mena de màscara protectora que aïllaria el cervell de l’aire exterior.

L’home de Neandertal podia presumir d’un cos fibrat i musculat. Gaudia d’una complexió física extraordinàriament robusta i un esquelet molt corpulent, amb ossos més gruixuts, les articulacions més grans i les interseccions musculars molt ben marcades. Les cuixes musculades els permetien passar moltes hores ajupits, fer llargues caminades i saltar amb molta potència. És a dir, tenien un cos que avui molts envejaríem. Tenien una caixa toràcica profunda en forma de bóta i un pubis força gran —el 13 % més que els humans anatòmicament moderns— amb una branca que s’estreny a la part superior. El fet que aquesta anatomia del pubis es presenti tant en homes com en dones permet pensar que la forma té més a veure amb els moviments i la posició del cos que no pas amb un avantatge biològic per facilitar els parts. Pel que fa a les mans, eren més robustes i amples que les nostres, una característica que tot i que els permetia subjectar amb més fermesa els objectes, els podia dificultar en el moment de dur a terme tasques de més precisió.

Potser els neandertals serien criticats per la seva baixa estatura en comparació del seu cos potent. L’estatura mitjana dels homes se situava entre 1,64 m i 1,68 m —amb unes extremitats relativament més curtes i gruixudes que les nostres, una característica que els va permetre una millor adaptació al clima fred—, mentre que el pes oscil·lava entre els 80 kg i els 110 kg. Les femelles també s’allunyaven del cànon de bellesa escanyolit dels nostres dies. Feien entre 1,52 m i 1,56 m, i pesaven uns 70 kg. Les proporcions indicarien sobrepès segons els paràmetres actuals, especialment en les dones, però el cert és que els neandertals no tenien problemes amb la seva dieta. Ingerien a diari unes 4.000 calories, mentre que la mitjana actual és de 2.200. Tot i això, no acumulaven ni un gram de greix de més. La natura els havia dotat d’un cos capaç de cremar-lo a gran velocitat per adaptar-se al fred i convertir-lo en musculatura.

Molts autors relacionen la robustesa dels neandertals amb la regla de Bergmann, molt coneguda en biogeografia, la qual estableix que les poblacions d’una espècie de sang calenta que habitin en regions fredes tendeixen a tenir un cos més voluminós que les que viuen en llocs càlids. D’aquesta manera els individus s’aproximen a la forma d’esfera, que és la que presenta menys superfície per unitat de volum, una estructura que permet minimitzar la pèrdua de calor del cos per radiació.

Per la seva anatomia, també sabem que els esquerrans serien una rara avis. Els braços relativament llargs i en la majoria dels casos un húmer dret més fort que l’esquerre posen de manifest l’existència d’una asimetria dels hemisferis cerebrals. La lateralitat, la distinció entre dreta i esquerra, ja estava adquirida. Per a les activitats manuals, els individus mostren una preferència per una de les dues mans. Es tracta d’un polimorfisme present en totes les poblacions humanes, mentre que la lateralitat es transmet, en part, per via genètica. Diversos estudis que han pres com a base els talls que presenten les eines lítiques han determinat que entre els neandertals seria difícil trobar algun esquerrà.

Una altra característica anatòmica que posa en dubte les tesis sobre la limitada capacitat mental dels neandertals és el volum encefàlic, el qual se situa entre els 1.245 i els 1.750 ³, superior al de l’Homo sapiens, la mitja del qual és d’uns 1.400 ³. Val a dir, però, que la seva talla corporal també era major i, per tant, l’índex d’encefalització —és a dir, la relació entre les dimensions del cervell i les del cos— era lleugerament inferior al de la nostra espècie.