Els últims neandertals

Desplaçats del centre d’Europa per la irrupció dels nouvinguts africans, els Homo sapiens, les darreres poblacions neandertals van emprendre ara fa uns 40.000 anys un camí de no-retorn cap al sud. Potser fugien d’aquells éssers desconeguts que conquerien el seu feu a gran velocitat, o potser només cercaven un refugi ecològic per protegir-se de les fluctuacions climàtiques fredes que assetjaven l’ambient. On i quan van morir els darrers representants d’una humanitat que durant 200.000 anys havia dominat Europa, l’Àsia Central i el Pròxim Orient? La darrera petjada dels neandertals abans d’abandonar la Terra es troba, amb tota probabilitat, a la península Ibèrica.

La cova de Gorham^[11], a Gibraltar, pot haver estat la darrera llar dels neandertals. Fou un autèntic paradís. Els penya-segats en què es refugiaven es trobaven a uns deu quilòmetres de la costa, envoltats de sabana amb matolls, llargues extensions de dunes de sorra només interrompudes per algun pi o un roure, matolls d’espàrrecs silvestres prop de la costa i una varietat faunística mai coneguda per als neandertals que provenien del nord. Cérvols, cavalls, conills, tortugues, musclos i fins i tot foques i dofins van formar part de la variada dieta que oferia l’estret als pobladors. Mentre la resta d’Europa romania pràcticament congelada, en aquesta regió el clima era càlid, amb una temperatura mitjana d’entre 4 i 5 °C per sota de l’actual.

Però el paradís va esdevenir infern quan la darrera glaciació arribà a l’extrem sud de la península Ibèrica, fa entre 30.000 i 24.000 anys. Les abruptes fluctuacions climàtiques van transformar un paisatge fins aleshores idoni per a la vida neandertal en una estepa semiàrida que els va obligar a viure els seus darrers dies en condicions de sequera i amb una reducció dràstica del nombre d’animals per caçar i alimentar-se. El mateix fenomen s’havia produït uns mil anys enrere al límit sud de la plana oriental d’Europa a causa de la glaciació. Allà, les poblacions neandertals es van veure obligades a retirar-se cap a la península de Crimea i els vessants septentrionals del Caucas, on probablement van desaparèixer els últims integrants al mateix temps que els seus congèneres ibèrics.

Clive Finlayson, biòleg evolutiu i director del Museu de Gibraltar, amb el seu equip, que compta amb membres de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), va datar el carbó vegetal trobat a les restes de les brases dels fogars de les coves. La prova del carboni 14 ha demostrat que es van apagar per últim cop fa uns 28.000 anys. Si bé les primeres mostres daten de 33.000 anys enrere i les més recents de 24.000 anys, només es pot afirmar amb certesa que els neandertals hi van viure fins fa uns 28.000 anys perquè no hi ha proves determinants d’una presència més recent. «Sense cap mena de dubte, la cova de Gorham va ser el darrer lloc del planeta on sabem del cert que hi van viure neandertals. I sabem també que, aquí, la transició entre el paleolític mitjà i el paleolític superior no es va produir de forma brutal ni tampoc no hi va haver una competició destructiva entre neandertals i sapiens», defensa Finlayson.

La caracterització geoquímica i mineralògica dels sediments que componen els diferents nivells de la cova no estan contaminats entre si, fet que permet garantir l’exactitud d’aquestes datacions. La data validada per a l’extinció dels neandertals abans de tenir aquesta datació era a l’entorn dels 35.000 anys, segons unes troballes descobertes als jaciments de Saint-Césaire^[12] i Arcy-sur-Cure, ambdós a França. A diferència d’altres més propers, a la cova de Gorham no s’han trobat restes fòssils humanes, però sí de fauna que els servia d’aliment i d’utensilis sofisticats que devien utilitzar per als seus àpats. Alguns investigadors mostren moltes reserves sobre aquesta cronologia, perquè entre els 31.000 i els 30.000 anys hi ha molt risc de contaminació amb altres estrats. El paleoantropòleg nord-americà Erik Trinkaus sosté que és força probable que els petits trossos de carbó vegetal que es van analitzar a Gorham haguessin migrat d’una capa sedimentària a l’altra i estiguessin contaminats.

Trinkaus i altres especialistes defensen que els últims neandertals podrien haver sobreviscut al jaciment murcià de la Sima de las Palomas i no pas a Gibraltar. A final del 2008, l’equip del paleoantropòleg Michael J. Walker, de la Universitat de Múrcia, va datar amb mètodes geofísics i geoquímics un conjunt de fòssils humans entre els 43.000 i els 40.000 anys d’antiguitat. Aquesta cova és una de les poques en què s’ha trobat indústria lítica i restes de neandertals tardans en un mateix entorn, fet que permet descartar que les restes hi haguessin anat a parar per l’acció humana o de la naturalesa. Un dels investigadors de la Sima de las Palomas, l’antropòleg físic de la Universitat de Barcelona Alejandro Pérez-Pérez, defensa la importància d’aquesta datació a l’hora d’establir una cronologia perquè, malgrat que existeixen restes de cultura neandertal més recents, com ara el cas de Gibraltar, «no hi ha cap rastre de presència humana que s’hi pugui associar». L’equip de Walker postula el jaciment murcià com l’últim reducte neandertal demostrat, però admet que poden aparèixer registres més recents que demostrin la supervivència d’aquest grup humà en un altre indret.

La cova Boquete de Zafarraya, a mig camí entre Granada i Màlaga, també podria constituir el darrer refugi neandertal del sud de la Península. En aquest jaciment, s’hi han trobat restes de deu individus —adults, adolescents i nens— que habitaven la cova de manera esporàdica, quan venien a caçar cabres hispàniques. L’edat d’aquests fòssils s’ha estimat entre els 30.000 i els 27.000 anys, una cronologia que, a parer del director de les excavacions, l’arqueòleg Cecilio Barroso, els converteix en «els neandertals més moderns del món». A la cova Negra, a Xàtiva, s’hi ha datat presència neandertal entre els 150.000 i els 30.000 anys i, per tant, també podria haver hostatjat els darrers grups d’aquesta espècie.

Enclavada en un remot bosc de terres altes, castanyers i roures, a poca distància del sud del golf de Biscaia, la cova asturiana del Sidrón va ser testimoni d’un final tràgic per a un grup d’almenys vuit individus —un infant, un jove, dos adolescents i quatre adults—, els quals van viure en aquest enclavament fa 43.000 anys. L’anàlisi de les 1.323 restes fòssils trobades suggereix que els habitants van estar sotmesos a períodes crítics de malnutrició o de malaltia. En les tres mandíbules exhumades, les peces dentals presenten hipoplàsia, un desenvolupament anormal que indica l’existència de problemes de malnutrició o malaltia en els períodes de creixement. També es van viure episodis de canibalisme, ja que les restes òssies presenten marques de tall i fracturació d’origen humà. Potser no van ser els darrers neandertals de la història, però sabem amb seguretat que es van acomiadar del món de forma dramàtica.

Als altres jaciments europeus, les restes neandertals s’esvaeixen de mica en mica, a mesura que en desapareix la indústria. Croàcia sembla haver estat el darrer refugi dels neandertals a l’Europa oriental després de l’arribada de l’Homo sapiens al continent. Les restes fòssils de dos esquelets trobats a la cova de Vindija van pertànyer a dos neandertals que la van habitar fa uns 28.000 o 29.000 anys, moment en què a Europa es va viure la transició cultural de les tècniques del darrer paleolític mitjà al superior, i es va produir la dispersió dels primers humans moderns. Al Pròxim Orient, l’evidència fòssil més recent se situa entre els 48.000 i els 43.000 anys a la cova d’Amud (Israel).

Cada vegada més aïllats geogràficament i demogràficament, els darrers neandertals de la península Ibèrica i d’alguns reductes a l’Europa central i el sud de la Mediterrània van resistir molt més del que els homes africans havien previst que trigarien a dominar el planeta quan van abandonar el continent fa uns 190.000 anys. Els nostres avantpassats directes s’havien estès sense gaires complicacions per l’Àsia fa uns 80.000 anys i, 20.000 anys després, van avançar cap a Austràlia. Més tard, uns 45.000 anys enrere, van arribar al centre d’Europa. I allà van topar amb uns homes amb capacitats cognitives força semblants, forçuts, ben adaptats al medi i amb unes bases socials sòlides. Els va costar més de 15.000 anys apoderar-se de fins a l’últim racó del continent.

L’arribada d’una espècie tan semblant i alhora tan estranya va sacsejar la concepció que els neandertals tenien del món que els envoltava. Fou un veritable xoc. Els immigrants també descobrien un nou món amb territoris que no tenien res a veure amb l’Àfrica, sobretot pel clima. Havien vingut a conquerir el continent i, a diferència dels neandertals, ja tenien coneixement, com a mínim per transmissió oral, de l’existència dels «altres». Els seus avantpassats, tot just 20.000 anys enrere, havien sentit a parlar per primera vegada d’aquells homes al Pròxim Orient. Començava el procés de conquesta per a una espècie que ja aleshores se sabia superior.