El bipedisme, la gran revolució

L’a nostra història pren camins diferents uns 700.000 o 500.000 anys enrere, quan les poblacions ancestrals d’humans moderns i de neandertals comencen a divergir. Abans, però, neandertals i Homo sapiens vam tenir un passat en comú com a homínids. Ens hem de situar a l’Àfrica de fa sis milions d’anys. Allí van sorgir els australopitecs i formes afins, els primers representants de la tribu homínida (des de la separació dels ximpanzés fins a nosaltres). Es van enfrontar a canvis climàtics que van provocar la reducció de les selves humides i la regressió dels boscos. Tot plegat els va empènyer a deixar els arbres i baixar al terra per cercar nous aliments. La natura no els va abandonar i els va obsequiar amb una capacitat meravellosa, el bipedisme.

Els investigadors han inferit que fa més de sis milions d’anys, les poblacions d’homínids ja eren bípedes. En concret, les primeres poblacions a alliberar les seves mans haurien estat els Orrorin i els Sahelanthropus. Amb tot, el cert és que l’homínid més antic en què es confirma el bipedisme és l’Australopithecus anamensis, un simi austral del llac Turkana, a Kenya, que data de 4 milions enrere. Els seus ossos eren gràcils i caminava d’una forma molt semblant a com ho fem els humans moderns. Les restes fòssils recuperades indiquen una alimentació basada en les fruites i els vegetals durs, una característica que confirmaria el seu bipedisme. La facultat de desplaçar-se de forma habitual sobre dues cames va implicar canvis morfològics profunds en aquestes poblacions, com ara el desplaçament del cap i el coll, un tors més reduït, braços curts, malucs amples i baixos, genolls semibloquejats i peus arquejats amb els dits més curts.

El bipedisme va comportar una millora substancial de les condicions de vida dels homínids, ja que evitava la calor, alliberava les mans per a noves tasques i implicava un estalvi d’energia —desplaçar-se a quatre potes suposa una despesa energètica fins a quatre vegades superior a fer-ho en posició bípeda, segons un estudi recent— en moments d’escassetat alimentària. Els primers homínids bípedes van ocupar zones arbrades, més o menys boscoses, sovint properes als cursos d’aigua de rius i llacs. Els carnívors eren la seva principal amenaça, per això van mantenir les seves habilitats grimpaires i van ampliar l’espai aprofitable. Menjaven fruita, herbes, tubercles, fruits, insectes com formigues i tèrmits i, ocasionalment, petits vertebrats com suids i micos. Els seus braços els permetien recol·lectar i transportar els aliments a més distància, com també agafar, colpejar i llençar branques i pedres.

En un període proper als dos milions d’anys, apareixen diverses espècies d’homínids, algunes de les quals han estat encabides per alguns investigadors dins la classificació del gènere Paranthropus, que derivarien de formes més primitives del gènere australopitec. Es tracta de l’australopitec robustus i l’australopitec boisei, que presenten grans crestes òssies al crani i enormes dents, que els permetien triturar el material dur com arrels, llavors, tubercles i fruits. L’especialització d’una dieta herbívora va ser clau per al seu èxit evolutiu inicial, però després no van poder superar els canvis climàtics posteriors, que van transformar el seu entorn en un indret àrid. Al llac Turkana es va trobar un crani el 1972, i es va datar en gairebé dos milions d’anys. La seva capacitat cranial era clarament més elevada que la dels australopitecs, però el seu rostre era primitiu, massiu i totalment pla, amb una dentició gran. Els seus descobridors el van batejar com a Homo rudolfensis, perquè en el temps de la colonització el llac s’anomenava Rudolf. Es considera la primera espècie del gènere humà, les restes més antigues de la qual daten de 2,5 milions d’anys.

Amb una cronologia una mica posterior, prop dels 2,3 milions d’anys, apareix una espècie que es va anomenar Homo habilis. El seu registre s’estén per Etiòpia, Kenya i Tanzània, i es va perpetuar fins als 1,5 milions d’anys. Una de les hipòtesis més acceptades per explicar l’ampli abast geogràfic de l’espècie és que a l’est de l’Àfrica hi va haver, entre els 3 i els 2,5 milions d’anys, una espècie propera a l’Australopithecus africanus, a partir del qual va evolucionar l’Homo habilis^[63]. D’estatura petita, braços llargs i cames curtes, físicament se’l podria considerar un australopitec més, però els dubtes en aquesta classificació provenen de la seva ment, ja que presenta una expansió del cervell més elevada que apunta a un major desenvolupament.

Allò que distingeix el gènere Homo dels homínids anteriors és la capacitat de fabricar eines a partir de recursos naturals, i els nostres primers homes, fabricant utensilis de pedra, van fer aquest pas de gegant des del punt de vista ecològic, social i cultural. Aquests primers homes van desenvolupar una indústria d’eines anomenada Mode tècnic 1 o preaixelià, en què els útils més comuns són obtinguts per la tècnica de la talla per percussió, que consisteix a colpejar una roca per tallar-la o extreure’n un fragment.

També es distingeixen dels australopitecs en la seva relació amb l’entorn. És la primera espècie no lligada de mans i peus al medi forestal, sigui una selva humida o un bosc més sec i menys frondós. L’Homo habilis hauria habitat paisatges molt més oberts com ara les sabanes amb arbres i matolls. Es tracta d’un canvi ecològic de màxima importància, perquè obre la porta a transformacions encara més grans, que faran possible que els seus descendents s’acabin adaptant a tota mena de regions, climes i ecosistemes. L’expansió de les sabanes i el canvi vegetal associat van anar acompanyats per l’evolució de diverses línies de mamífers que van crear espècies adaptades al nou medi, entre ells, l’Homo habilis.

Si la humanitat dels Homo habilis pot plantejar alguns dubtes, en el cas de l’Homo ergaster no n’hi ha cap. Les restes fòssils més antigues d’aquesta espècie daten de fa uns 1,8 milions d’anys i també es van trobar a Kenya. El nou personatge de la història és radicalment diferent del seu passat, tant, que el seu cos ja ha adquirit una talla i unes proporcions molt similars a les de qualsevol de nosaltres. També presenta un augment important del volum encefàlic, que arriba a valors d’entre 850 cm³ i 900 cm³ (la mitjana actual és de 1.475 cm³). Vol dir això que era molt més intel·ligent que l’Homo habilis? Mai no ho sabrem del cert, però no podem deduir que sí només pel seu volum cerebral, perquè també el seu pes corporal va incrementar substancialment. Si una espècie augmenta el volum corporal, s’hauria d’esperar que també ho fessin la resta d’òrgans del cos de manera proporcional, sense que el creixement del cervell en aquest cas impliqués un augment proporcional de la capacitat cognitiva. En tot cas, es considera probable que aquesta espècie fos la primera a començar a domesticar el foc, presumiblement ja tindria certes habilitats de la parla força desenvolupades i aporta també una nova forma de tallar la pedra, anomenada Mode tècnic 2 o aixelià.