Els grans nòmades

Viatjar és néixer i morir en cada moment.

VÍCTOR HUGO, escriptor francès (1802-1885)

L’imaginari popular els ha dibuixat errant enmig d’una immensa planura despoblada a la recerca d’aliments superant cada dia una dura prova de supervivència. Lluny d’aquesta imatge, els autèntics homes de Neandertal van representar una estirp de supervivents enginyosos i perseverants, els més grans caçadors, nòmades capaços de planificar els viatges per respondre a múltiples necessitats. Les relacions socials amb altres grups i les oscil·lacions climàtiques, i no només la cerca d’aliments, van marcar el ritme de les seves vides amunt i avall. I així, amunt i avall, van colonitzar en un principi l’Europa central i occidental, i més endavant, impulsats per la conjuntura del darrer interglacial^[44], van iniciar un llarg viatge cap a l’est i el Pròxim Orient.

Els neandertals eren capaços de caminar durant sis hores per arribar a un indret que els oferís una bona caça o materials per construir les seves eines i, després, desfer el camí fins a retrobar els companys, i repetir aquesta operació diversos dies seguits. Els neandertals van néixer i van morir sent nòmades. Durant la fase arcaica del paleolític mitjà, entre 300.000 i 200.000 anys enrere, es va produir una ocupació diferencial d’Europa, la qual s’accentuà fa uns 120.000 anys amb una veritable estructuració del territori i una planificació acurada dels desplaçaments. Davant les oscil·lacions climàtiques que en molts indrets van alterar o limitar la disponibilitat d’aliments, els grups van migrar cap a altres indrets. En les fases de refredament van descendir cap al sud d’Europa a la cerca de refugis en zones amb un microclima més favorable, com ara les valls del Mosa, del Rin i dels seus afluents, Rússia o Eslovàquia, i de forma més ocasional, a la vall del Danubi.

A totes les èpoques en què va viure l’home de Neandertal, hi va haver dues grans estacions, una d’estival i una d’hivernal, de més llarga durada en les fases fredes i en el centre del continent europeu. Per fer front als canvis estacionals i assegurar-se els recursos, es desplaçava de forma periòdica, bé dins del seu territori, o bé fent llargs desplaçaments més enllà de la seva àrea d’influència. Va triar els altiplans i els seus vessants per instal·lar-hi els campaments, però també les planures i, alguns cops, els alts relleus. Les valls li oferien, a més d’un camí òptim per als desplaçaments, un excel·lent punt d’observació per controlar els moviments de les preses, les quals eren a la vegada potencials enemics que el podien atacar en qualsevol moment.

Les espècies animals marquen el territori en un indret on troben tot el que necessiten per garantir la reproducció biològica. És el seu nínxol ecològic. Els neandertals també van adoptar aquests criteris, però amb una diferència substancial i transcendent: van ser conscients que els recursos naturals no són il·limitats. Amb aquesta consciència, les seves pautes nòmades van estar marcades per la certesa que, per subsistir-hi, calia respectar l’equilibri entre l’extensió del territori i la densitat dels recursos i del grup humà que els explotava. I va mantenir aquesta manera de viure en contextos topogràfics, climàtics i ambientals ben diferents. A diferència de l’home modern, el neandertal mai no va pretendre dominar la natura del tot fins a domesticar-la, sinó conviure-hi en harmonia. Gràcies a la seva gran capacitat d’adaptació i a l’augment regular dels seus coneixements tècnics, va adquirir de mica en mica més independència respecte a l’entorn, sense trencar-hi, però, aquest equilibri necessari.