Imitadors o creadors?

Dues espècies van conviure en el mateix arc cronològic i és ben probable que també en el mateix espai, almenys en algun moment concret. Uns eren nouvinguts, ben adaptats, més nombrosos i amb una tecnologia aparentment superior; els altres, els aborígens, formaven grups més reduïts i tenien una tecnologia no gaire innovadora però eficaç. La contemporaneïtat de dues cultures que emanen de dos tipus d’humanitat genera grans interrogants per als quals avui dia encara no hi ha una resposta unànime. Hi va haver contactes entre ambdues poblacions? La trobada va desencadenar intercanvis culturals bidireccionals? Es va produir un procés d’aculturació dels neandertals? Potser les dues cultures van evolucionar en paral·lel?

A Crimea i bona part de la península Ibèrica, els darrers neandertals van conservar les seves formes de vida i les pautes de fabricació d’estris. En altres regions de l’Europa central i oriental, en canvi, s’hi detecten modificacions en els comportaments tècnics i socials dels individus, que es plasmen amb l’aparició de les anomenades indústries de transició. S’esdevé un canvi rellevant en la cultura tecnològica dels darrers neandertals instal·lats en alguns indrets del centre de França, de la Catalunya Nord, del Principat i de la franja cantàbrica fa entre 38.000 i 30.000 anys. A diversos jaciments s’han trobat objectes d’os i peces dentals que apunten al desenvolupament de noves formes de comportament impregnades de pensament simbòlic. Aquesta indústria, anomenada «Châtelperroniana»^[20], combina les tècniques de manufactura lítica tradicionals entre els neandertals amb la tecnologia característica dels primers humans moderns d’Europa, amb un ús intensiu de l’os i de les puntes. Els objectes perforats, com ara petxines, dents, fòssils marins i perles d’ivori, són abundants. Es poden trobar indústries en certa manera paral·leles a la châtelperroniana que es podrien relacionar amb el Mode 4 pel seu grau de tecnificació, però que van ser elaborades per neandertals a Itàlia (indústria uluzzenca), a l’Europa central (szeletenca), a Bulgària (bachokirienca) i en altres punts d’Europa.

Ara bé, els neandertals châtelperronians imitaven els sapiens o van dissenyar i crear les seves pròpies eines? Les respostes que donen els especialistes tornen a ser polèmiques. Una primera hipòtesi parteix de la premissa que els jaciments châtelperronians són tots posteriors a les primeres manifestacions aurinyacianes a Europa. Així, amb uns sapiens ja instal·lats al territori, els neandertals haurien après a fabricar els seus instruments i a empolainar-se d’acord amb els comportaments dels homes anatòmicament moderns, és a dir, imitant-los. Tot i això, si els neandertals van voler imitar els savis nouvinguts, no se’n van sortir del tot, perquè tant les eines d’os com els objectes d’abillament que lluïen les dues espècies eren notablement diferents. És més probable que els neandertals hi aportessin un tret personal, producte d’un comportament simbòlic prou desenvolupat per assolir un cert grau d’abstracció i superar-se a ells mateixos.

Una altra teoria, liderada pels arqueòlegs Francesco D’Errico i João Zilhão, sosté que l’ús d’eines d’os per part dels neandertals tardans no és un fet aleatori. Al seu entendre, representa un aspecte íntegre del seu coneixement tecnològic i simbòlic que emergeix en una societat cada cop més complexa en les seves manifestacions. Aquests objectes no són simples imitacions, ja que posseeixen un significat per als neandertals i presenten característiques tècniques i simbòliques assolides al llarg d’un desenvolupament autònom de tradicions locals. Les indústries de transició indiquen que la tecnologia dels neandertals va evolucionar després de molts mil·lennis d’estancament relatiu.

Una altra hipòtesi pressuposa que els neandertals són els inventors del Mode 4 o aurinyacià, mentre que els sapiens, acabats d’arribar a Europa, en serien uns simples imitadors. Els investigadors que avalen aquesta tesi s’escuden en el fet que, fora d’Europa, no hi ha proves clares de l’existència d’aquesta indústria i, en conseqüència, no és fàcil demostrar que els nous pobladors hi van arribar amb aquesta tecnologia apresa. Així i tot, avui ja gairebé ningú no dubta que els humans moderns van ser des d’un bon principi els autors de la indústria aurinyaciana, com tampoc que la cultura dels neandertals del sud de l’Ebre va romandre sense canvis fins als seus darrers dies.

Si hagués tingut lloc la trobada entre ambdues espècies, per què només els sapiens haurien pogut influir en els autòctons? Alguns coneixements neandertals eren susceptibles de millorar l’estil de vida dels homes moderns. La fabricació d’objectes per a l’abillament personal constitueix una de les formes més importants d’expressió cultural i emocional de l’ésser humà. Fabricar peces de bijuteria i altres formes de decoració no és possible si l’individu no posseeix habilitats cognitives complexes. D’entrada, cal seleccionar i obtenir la matèria primera i elaborar un disseny mental de la peça abans de fabricar-la. Aquestes tasques requereixen un coneixement de la tècnica de manufactura, el qual s’ha de transmetre de generació en generació. A més, cal dotar l’objecte fabricat d’un valor simbòlic que respongui a una identitat personal i col·lectiva.

La tradició historiogràfica havia atribuït aquesta capacitat en exclusiva a l’Homo sapiens, però les restes fòssils trobades en jaciments europeus^[21], africans i del Pròxim Orient suggereixen que els grups neandertals també van crear i utilitzar ornaments personals, tanmateix de manera més limitada que els sapiens. Quan i per què els neandertals van començar a fabricar aquests objectes i els van incorporar al seu món simbòlic? Com en el cas de la indústria dedicada a la producció d’eines, ens preguntem si van ser autèntics creadors o tan sols imitadors dels comportaments artístics dels nouvinguts africans. Podem imaginar uns neandertals atrafegats en els seus campaments fabricant objectes força abans que arribessin els homes anatòmicament moderns, o bé altres completament astorats davant la bellesa estètica d’uns homes i dones ben abillats que van decidir copiar les tècniques de fabricació d’aquests primers artistes.

Si optem per la primera escena, tenim un home de Neandertal que ja havia format un pensament simbòlic i havia desenvolupat les capacitats necessàries per dotar de significat estètic peces de la natura abans d’entrar en el període de transició del paleolític mitjà al superior. Un disc de pedra amb un forat central que hauria estat utilitzat com a arracada, un anell d’ivori i altres elements ornamentals trobats en jaciments associats a neandertals amb cronologies anteriors a l’arribada dels Homo sapiens a Europa serveixen d’argument als defensors d’aquesta tesi.

En cas d’imaginar-nos uns neandertals embadalits, aquests haurien produït manifestacions simbòliques exclusivament en contextos aculturats pels Homo sapiens, és a dir, per imitació. Investigadors liderats pels paleoantropòlegs Christopher Stringer i Clive Gamble consideren que el nombre total d’objectes personals que es poden associar amb claredat a la cultura mosteriana és massa reduït per considerar-la un univers cultural. També discuteixen el possible origen intencional d’aquestes creacions, en apuntar que les perforacions podrien haver estat fetes per litòfags, i insisteixen que les evidències més clares d’ornamentació personal entre neandertals són sempre cronològicament molt properes a l’extinció.

Al marge dels detalls d’aquesta hipotètica convivència amb els sapiens, els neandertals van desenvolupar una tecnologia complexa impossible d’assolir sense capacitats cognitives prou desenvolupades i un llenguatge articulat. I això va passar tant si imitaven o s’inspiraven en les eines i els objectes d’abillament personal que lluïen els nouvinguts o que aquesta tecnologia fos el resultat d’un desenvolupament autòcton de la indústria local o bé d’una actualització de les seves pròpies capacitats.